dimarts, 28 de desembre de 2010

Nadala tragicòmica (II)

Al cap de tres hores que sant Josep hagués trobat el cadàver, havien enviat a l'escena del crim l'inspector Isidre T. del Bruch i Deulofeu. L'inspector T., com l'anomenaven fotetes els seus companys de promoció, havia nascut a Santpedor; era membre, per part de pare, d'una nissaga que havia excel·lit durant la guerra del francès; per part de mare, pertanyia a una coneguda família de pessebristes. Durant dos anys, just després de graduar-se, havia fet un màster a Suècia organitzat pel comissari retirat M. Beck, de qui s'havia fet molt amic malgrat la diferència d'edat.

L'endemà del crim, al seu despatx de la Gran Via, l'inspector T. repassava el material de la seva gravadora, una novíssima Philips, mentre anava anotant mecànicament, sempre amb un guionet al principi, alguns detalls de forma esquemàtica en una llibreta comprada a Ikea,:

-Nom de la víctima: Nikolaus Sjowall, de nacionalitat sueca; 46 anys. Amb antecedents al seu país per assetjament sexual a verges de totes les edats i dos intents de violació a les verges S. W., de 14 anys i J. H, de 78 anys.
-Des de feia dos anys, la víctima residia a Barcelona. Feines temporals escassament remunerades. Darrerament treballava per uns grans magatzems.
-Diversos testimonis corroboraven que des de feia dies era espectador assidu de l'espectacular pessebre vivent -camells inclosos- del barri del Bon Pastor.
-Segons tres pastor, un rei d'orient, un àngel, sant Josep i la mateixa Maria, en diverses ocasions havia cridat obscenitats a la Verge, M. R. i V., mare de tres fills, entre els quals el nen Jesús, de deu mesos i ploraner de mena.
-Possibles pistes trobades al lloc del crim:
.En una butxaca dels pantalons de la víctima, un poema en què es repetia diverses vegades “a cal fuster hi ha novetat” i s'havia encerclat en tinta vermella el topònim Cadaqués.
.En el tronc, l'arma del crim, restes d'un estrany maquillatge de color fosc que es feia servir especialment en representacions teatrals.
.En la jaqueta del difunt, pèls que els del laboratori encara dubtaven si eren de camell o de ren.
.Al costat del cos, una ploma blanca, de 50 cm, com les que solien formar part del vestuari d'algunes vedettes de revista.

L'inspector continuava escrivint alguns detalls aclaridors, encara que ho feia més per fer alguna cosa que per posar en ordre els seus pensaments, perquè de fet creia, tot i que encara li faltaven alguns interrogatoris per enllestir, que ja tenia força indicis que el durien a l'assassí, però no veia prou clar el mòbil, i sense mòbil no hi ha assassinat.

Capficat en els seus pensaments, l’inspector no va ser conscients dels cops a la porta ni de la presència de la mossa fins que li va dir:

-Bon Nadal, inspector del Bruch. A cal fuster hi ha novetat.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Nadala tragicòmica (I)

La sang s'estenia per les rajoles del terra, seguint-ne les unions, una superfície lluent i fosca al voltant del cap calb - tot just uns cabells a banda i banda, que continuaven cara avall sense solució de continuïtat, formant una gran barba blanca. Al mig del bassal de sang, una barretina vermella i blanca, a joc amb la jaqueta i els pantalons que cobrien el cos gros i panxut. Uns filferros color plata, prims i recargolats (restes d'unes ulleres rodones) i el ren que rossegava les branques d'un avet ple de boles brillants i garlandes daurades, acabaven de esvair qualsevol dubte sobre la identitat del difunt.

El crani estava enfonsat per un tronc grotescament humanitzat, amb ulls de dibuix animat, nas de tap de suro i un riure sardònic del que penjava una llengua de feltre vermella. Decididament, allò ho havia fet algú amb ben poc esperit nadalenc.

(continuarà....)

dimarts, 14 de desembre de 2010

nord enllà

Què és el que ens porta a llegir un nou escriptor del qual no hem sentit parlar? És difícil de dir. A vegades només el títol del llibre, a vegades –som així-, ens atrau la imatge de la portada, sovint, desgraciadament, fem cas a la publicitat de la pròpia editorial que figura en la contraportada: Trepidant... Més de mig milió d’exemplars venuts a França... la nova estrella del firmament de la novel·la negra europea. I un es deixa portar per la publicitat deixant de banda que ja està tip d’autors i autores suecs, perquè que sigui suec no és garantia de qualitat. Un es deixa temptar per la publicitat tot i que sap que gairebé cinc-centes pàgines són excessives per solucionar el crim d’una nena que ha mort ofegada en la mar, cosa que podria ser un accident, però que el descobriment d’aigua dolça als seus pulmons fa que la policia intervingui. Un pensa que si s’han venut tants exemplars, alguna cosa té la novel·la, malgrat que un sap que cada vegada està més cansat del fred del nord, de la manca de llum dels hiverns inacabables, de les misèries familiars, de les depressions, i un té la idea que si les investigacions són tan llargues és perquè la policia sueca amb alguna cosa s’ha de distreure i té molt poques ganes de tornar a l’avorriment de casa seva.

En fi, que per primera vegada parlo d’un llibre que no ha acabat de llegir; actualment vaig per la pàgina 136 i sempre trobo una excusa per saltar a una altra lectura. Sisplau, si algú ha llegit aquesta novel·la, de la qual segur que sabeu el títol i l’autora, val la pena que continuï? Jo voldria una mica més d’acció, com en la novel·la negra primitiva i la dels seus continuadors. També acceptaria un bon misteri, en què el narrador posés a prova la meva capacitat de deducció. Però cada vegada em costa més haver d’empassar-me pàgines i pàgines de descripció social i de psicologia de personatges secundaris; si ha de ser així, prefereixo altres gèneres i escriptors de comprovada solvència.

I tot plegat, la meva dificultat amb el llibre potser només és a causa d’haver-lo començat en mal moment, que ja se sap que la relació del lector amb l’obra sempre és un misteri i depèn d’imponderables.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Help

Benvolguts lectors,

Havia de passar, que ens arriba el dimecres i nosaltres sense post...

Crec que és el moment de convidar-vos a que prengueu l'iniciativa negra i criminal dels dimarts, vosaltres, fidels i encertats endevinadors compulsius, que en cinc minuts desvetlleu els enigmes que sovint triguem hores a construïr, i que de resultes ja no sabeu on col.locar tants gossos virtuals com heu guanyat.

Vosaltres, que us moveu entre les lletres amb agilitat, que coneixeu tants llibres que nosaltres mai hem fullejat, deixeu-nos aquest cop participar, googlejant intrigats a la nit, a la cerca de la combinació exacta de pistes que ens durà a un nou llibre soprenent, mai llegit, que ens agradarà i ens abstraurà durant unes hores del nostre món ensopit i gris.

Quí de vosaltres recollirà aquest guant?

dimarts, 30 de novembre de 2010

guia de lectures

Un dels rars divertiments intel·lectuals
que encara li queden a la humanitat és la
lectura de novel·les policíaques. Aquesta
opinió potser causarà una mena d’estupor,
no tant perquè jo tingui una predilecció per
aquests autors, que es troben entre les meves
lectures de capçalera, sinó perquè m’atreveixi
a confessar que és així.

Fernando Pessoa

I aquí ens trobem setmana rere setmana confessant la nostra predilecció per aquests autors i aquestes novel·les que confessem que també pensem que són un dels rars divertiments de la humanitat, malgrat que bona part de la humanitat, entre la qual es troben molts dels que diuen que troben gran plaer intel·lectual en la lectura, nega aquest divertiment intel·lectual, o al menys nega que sigui gaire divertiment o que sigui gaire intel·lectual.

En el meu cas, les novel·les que he anat deixant no pretenien ser més que una mostra de les lectures que, sense cap preferència especial de qualitat o interès ni cap ordre temporal, he anat llegint. Cap pretensió, doncs, de dir: Llegiu-les, són algunes de les millors! Només es tracta d’un divertiment intel·lectual, d’un joc.

En canvi, sí que hi ha gent que ens fa guies de lectura amb algunes de les seves obres preferides i justifiquen la tria, com per exemple l’escriptor que acaba de publicar una interessant guia de la novel·la del gènere -que ell diu negre, però que abasta variants que els puristes no inclourien en aquesta categoria- dividida en diversos apartats força heterodoxos; el primer, per exemple, es diu Los primeros en llegar a la escena del crimen. Un escriptor que comença el llibre amb les paraules de Pessoa (en castellà, en l’original) transcrites més amunt.

Com es titula el llibre? Quin és el nom de l’autor? No, no, vull dir el seu nom real, que l’altre ja el sé.

Per cert, algú es compra aquestes guies de lectura?

dimarts, 23 de novembre de 2010

Fulletons

Temps enrere, quan no hi havia tele ni ràdio, els ritmes de la vida eren molt diferents. Les busques dels rellotges eren dues, i no tres, perquè els segons no eren importants, i amb els quarts que tocaven les campanes de les esglesies ja n'hi havia prou per manegar-se.

Temps enrere, quan no hi havia tele ni ràdio, un entreteniment apasionant era la lectura d'històries per entregues, els fulletons. Aquests presentaven una història fraccionada, que mantenia l'intriga i el suspens fins la publicació del darrer capítol, fent així que els lectors esperessin impacients la propera publicació per tal d'esbrinar el misteri que amagava el relat; una mica com fan ara les sèries que acaven un capítol amb l'inici del proper.
Molts fulletons van acabar publicats com a llibres - des del detectiu Dupin fins el mateix Sherlock van aparèixer en aquest format, que s'escau especialment al gènere negre.

La d'avui és una història que recull perfectament les característiques dels fulletons. És una història àgil i plena de suspens, però alhora amb un ambient envolvent i molt ben definit, amb personatges treballats i reconeixibles, i imprevisibilitat en el desenllaç. És una d'aquestes històries que et toquen de molt a prop, ja sigui per analogies amb els personatges, per l'ambient que descriuen, per l'entorn en el que es produeixen, pel llenguatge que fan servir, o simplement perque estan ben escrites, amb el cor.

Si l'heu llegit, ja sabeu de quina parlo. I si no, estigueu pendents dels comentaris per saber quina és, perquè us recomano seriosament que la llegiu. I ja per acabar, us deixo un fragment definitivament esclaridor, molt més que una pista:

“Siento mucho frío. El viento juega con la falda de mi vestido y me descubre las piernas. Quiero taparme, pero mis brazos no responden a mi deseo. ¿Qué hago aquí? Si pudiera abrir los ojos, vería el cielo estrellado. Si pudiera oír, escucharía el sonido de las olas. Tengo un fuerte dolor de cabeza. Mis cabellos están empapados. Estoy herida. No recuerdo nada. Mi cuerpo está entumecido. Hace horas que voy a la deriva. No sé dónde estoy ni cómo he llegado hasta aquí. Dormiría profundamente si consiguiera dejar de pensar. Siento mucho frío y sonrío. Soy V.M., y creo que estoy muerta”.

Com de costum, us demano autor, títol i - en aquest cas- el nom de la policia encarregada oficialment de l'investigació.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Exòtica, però no tant

Aquest dimarts tinc el dia ètnic, musical i un xic dispers. Recupero una vella novel·la d’una escriptora japonesa (ens arriba poca literatura negra del Japó, oi?) que en realitat no és gaire exòtica sinó que segueix la tradició del gènere negre americà; a la fi, la negra no té fronteres. Quant a la música, us agrada, a més de llegir la primera estrofa, la interpretació que us deixo de la cançó de Schuman? Finalment, com sempre, demano el títol de la novel·la i el nom de la seva autora. Com a pista, i com que l’escriptora, entre altres activitats, també fa –feia?- de cantant, us deixo una interpretació seva d’una cançó que feia temps i temps que no escoltava. Bé, en la seva veu no l’havia sentida mai. Ah, i teniu també la seva cara de dama matadora. Què més  puc afegir?

Entonces oyo la voz del bajo que no olvidaría hasta el día de su muerte. Era noble y hermosa, como el órgano de una iglesia. Se deslizó hasta ella, le lamió los pies y trepo con seguridad hasta atrapar su corazón. Reconoció la cancion: era  Zigeuner Leben, de Schuman.

Im Schatten des Waldes, im Buchengezweig,
da regt's sich und raschelt und flüstert zugleich.
Es flackern die Flammen, es gaukelt der Schein
um bunte Gestalten, um Laub und Gestein.

(algú és capaç de traduir)





Per acabar, la interpretació de l’escriptora, vull dir de la cantant:

dimarts, 9 de novembre de 2010

Tria un número...

Entre setmana sempre provo de llegir una mica abans de dormir. No hi fa res l'hora que sigui, encenc el llibre i intento llegir una estona. Aquest moment de paraules alienes és com una frontissa entre el dia i la nit; buidar el cap dels meus pensaments, omplint-lo amb les paraules d’algú altre. (Nota mental: és fantàstic que els escriptors escriguin, gràcies a tots).

Sovint aquest moment de lectura és testimonial: a la tercera plana el llibre em cau sobre el nas i llavors és el moment d'apagar-lo, i d'apagar el llum; moment d'estirar una mica el llençol amunt, mitja volta i fer la boleta: a dormir. Algunes vegades, però, el llibre té una presència més intensa. Encara recordo el rellotge avançant implacable entre les 3 i les 4 de la matinada mentre devorava per primer cop una de les històries del sargent Bevilaqua, o de la Petra Delicado, o del Montalbano o el Brunetti, o de Wallander o de la Salander. Llibres que em duen directament a la matinada, o que - si sucumbeixo a la son - es reprenen durant el dia, si la sort determina que és festiu. Llavors em perdo a les seves planes fins que ja no queda res més per llegir, només el buit de la darrera plana en blanc i l’enyor del món fictici que t’expulsa de nou a la realitat.

La setmana passada vaig acabar un altre llibre que no em queia de les mans a la nit. Un llibre que comença amb un misteri molt intrigant, i amb un protagonista que reflecteix un cop més aquesta ja tradicional característica introversió gairebé patològica que acompanya els racionals en el seu viatge interior, allunyant-los de la relació personal o emocional amb el seu entorn. Us deixo unes quantes pistes en primera persona que crec que són clares si l’heu llegit, i si no (us el recomano) us permetran googlejar fins que el trobeu. Ja sabeu què us demano: autor, llibre, nom del protagonista.

Una carta a la bústia. Un poema inquietant. Una endevinalla: pensa en un número, del 0 al 1000. I ara obre el sobre petit que t'hi adjunto: sé que és el número que has pensat. Puc llegir-te la ment, fins i tot abans que pensis. I sé que no tens la consciència tranquil•la: et toca pagar, et tinc acorralat - ets la meva víctima.
Et mataré, potser al Novembre, potser al Desembre, i no hi pots fer res: serà inevitable, incomprensible i cruel. Esperaré el moment apropiat, no tinc pressa. Tot serà perfecte i semblarà impossible, incomprensible.

dimarts, 2 de novembre de 2010

sang i suor

La fugida és moltes coses. Quelcom ben definit i rabent, com un ocell que recorre el cel en un vol ras. O quelcom brut i que s’arrossega; una colla de moviments que s’assemblen als d’un cranc quan passa per un llot figuratiu i literal, un procés d’avançar a poc a poc, fer salts cap un costat , i córrer cap enrere.
És dormir als camps i als llits dels rius. És avançar a rossegons, sobre el ventre, milles al llarg d’una sèquia. És uns camins comarcals, enforcalls de línies de ferrocarrils, la porta del darrere d’un camió il·legal, un vehicle robat i una parella morta al carreró dels amants. És un aliment rampinyat als vagons de mercaderies, uns vestits furtats de fils amb roba estesa; robatori i assassinat, suor i sang. Les coses complicades fetes tornar senzilles mitjançant l’alquímia de la necessitat.

Una altra vegada tinc la vena cinematogràfica. Em sembla que aquesta pel·lícula l’he vista més de tres vegades, que en el meu cas ja és molt. El director és mort (us en deixo una foto), el seu protagonista, un dels meus preferits, també; va morir de càncer. Us havia dit mai que la protagonista era una de les meves dones preferides? Recordeu que poc després de rodar aquesta pel·lícula es van casar?

Bé, si voleu, podeu parlar de la peli, però com que aquí es tracta de literatura, heu de dir el nom de la novel·la en què es va basar i qui la va escriure (per als més aplicats, i fora de concurs: any de publicació de la novel·la i d’estrena de la pel·lícula).

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Descansar...

Mal d'esquena, fatiga, nervis... qui pogués parar-ho tot un moment i desaparèixer, per a dedicar les hores tranquil·les a cuidar-se, a rebre massatges, a nedar a la piscina, a refer-se de les tensions i els dolors crònics - poc importants però constants, molestos, diaris - i a no fer res més que veure passar el temps. Coses senzilles, però luxoses.

Una mica això és el que fa aquesta russa rossa i blanqueta, d'aparença neutre i ànima analítica i lògica, que s'amaga en una closca desapercebuda que gairebé mai guarneix amb pintures o robes presumides. Treballa per al Ministeri d'Interior rus. Sense saber ben bé com, es troba gaudint d'un més que merescut descans solitari a un balneari de luxe per indicació i invitació del seu cap. Tancada a l'habitació amb la seva màquina d'escriure, tradueix novel·les policials de diversos idiomes - filla d'una professora universitària especialitzada en programes d'ordinador per aprendre idiomes, en parla més de cinc. Però des d'un bon principi les coses no rutllen tan fàcilment com haurien d'haver anat.

Una mica desconcertada veu com diversos senyors intenten lligar-se-la, sí o sí, disposats a donar-li conversa, a prometre-li amor etern durant unes hores. Però un cop veuen clar que no hi ha manera de que estigui per ells una nit, els homes desapareixen deixant-la perplexa. L'aparició d'un mort al balneari comença a destapar que el balneari es fa servir de prostíbul, i també com a plató per un negoci de vídeos pornogràfics perillós; relats de fons sobre les restes ideològiques de l’època soviètica, mafiosos i polítics de la nova Rusia, nous rics i policies més o menys íntegres.

A l'autora li diuen "la Agatha Christie russa", i és autora de unes trenta novel·les negres. L'han traduït a vint idiomes, i el seu nom en realitat és al revés del seu pseudònim. Va néixer a Ucraïna fa una mica més de cinquanta anys.

Va, autora, llibre, detectiu....

dimarts, 19 d’octubre de 2010

al final de la guerra freda

Des que el paseante em va dir que era el poli bo, m’esforço per buscar llibres senzillets o potser s’apropa més a la realitat dir que m’esforço a deixar bones pistes, perquè no sé si escrivint només aquest fragment n’hi hauria prou per descobrir l’autor i el nom de la novel·la:

-I va començar a recitar Petxerin. Traduint com ell fa. El rus primer, després l’anglès. Que dolç és odiar la terra nadiua i esperar amb avidesa la seva ruïna... i en la seva ruïna discernir l’aurora de la universal renaixença. Potser no ho recordo del tot bé, però això n’és l’essència. Petxerin va entendre que era possible estimar el propi país i alhora odiar el seu sistema, diu. Petxerin estava boig per Anglaterra, igual que Goethe. Anglaterra com a llar de la justícia, la veritat i la llibertat. Petxerin mostrà que no hi havia res de deslleial en la traïció posat que traïssis allò que odiaves i lluitessis pel que estimaves. Llavors, suposant que Petxerin hagués posseït importants secrets sobre l’ànima russa, què hauria fet? És obvi, els hauria donat als anglesos.

En realitat volia que la novel·la protagonista fos una altra, una que té com a motiu la indústria farmacèutica i hi ha un jardiner que no ho és massa, però no la trobo; així que he pensat que podia recórrer a l’única que tinc traduïda al català –la majoria les tinc en castellà perquè s’editaven primer i jo no em volia esperar- i, a més, un dels meus actors preferits va fer de protagonista en la versió cinematogràfica.

Potser no s’escau posar aquí literatura d’espies i els més ortodoxos faran un gest de rebuig, però la veritat és que el nostre autor, un dels grans del gènere, exespia ell mateix, construeix unes fantàstiques i laberíntiques trames de misteri, tant que a vegades un lector ràpid s’hi acaba perdent.

Una darrera pista per concretar la novel·la: un fragment de la banda sonora –tardoral o hivernal- amb l’actriu protagonista, que he de confirmar que també m’agrada. Aquí ja no hi ha pèrdua possible.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Happy & easy

Quan aquí ens atabalem fins la desesperació amb els problemes que ens semblen insuperables, com ara l'atur, la pèrdua d'ingressos i comoditats, la manca de seguretat de futur, el desamor o la soledat, el decliu físic, la manca d'èxit, la fugida del temps, la irrelevància de les nostres existències, la vanitat, la sensació de decadència en general... sovint apareix algú que ha tingut la sort d'experimentar recentment la molt diferent manera de sentir la vida de les persones africanes.

Jo no he tingut mai aquesta experiència, doncs mai he viatjat a l'àfrica subsahariana ni he tingut l'honor de conèixer prou estretament cap persona procedent d'aquells països, però sí que conec algunes persones que hi han viscut prou per arribar a parlar-ne amb un entusiasme i una intensitat a la mirada que no deixa lloc a dubtes sobre les diferències essencials que hi ha entre caucàssics i africans, molt més enllà dels colors de la pell.

Potser en aquests moments de grisor tardorenca on la quotidianitat dona mostres diaries d'empitjorament personal és bon moment per recòrrer a balsams optimistes que ajudin a relativitzar l'egoïsme que ens caracteritza com a cultura.

Quin rollo per dir-vos que avui em venia de gust compartir un llibre de detectius diferent, molt diferent, part d'una sèrie atípica i exòtica, que permet clixar d'esquitllada una mica la relativitat com a modus vivendi, la lentitud en el moviment i en el pensament com a camins per fer les coses fàcils, i la rectitud moral com a camí per a la felicitat. Es clar, de mans de dones, perdoneu-me el comentari discriminador.

La primera agència de detectius femenins està instal.lada a l'oficina d'un taller mecànic d'una ciutat africana, amb una dona preciosa al front. Potser no en el sentit occidental de la paraula, però sí obviament en molts altres aspectes. Una dona els demana ajuda, i uns pantalons apareixen estranyament a un lloc estrany - a més una furgoneta blanca xoca amb una bicicleta, i l'ajudant principal de l'agència te raons amb un dels mecànics del taller, que s'ha penjat d'una fresca que condueix un Mercedes. Unes classes de ball i unes sabates son motius prou importants per perdre la son, i potser també el cor... tot és relatiu quan es pot parlar amb una tassa de bon te a les mans i sota un cel d'un blau impossible.

Va, a veure si trobeu autor, llibre i detectiu. I si ho feu, no deixeu de llegir-lo!! És una història lenta i fàcil, plaent, relaxant.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

D'anar per casa

Jo sóc –era- seguidor de la negra americana i en bona part m’hi he quedat, amb detectius desenganyats i un món corrupte de campi qui pugui que no té solució. Després, o mentrestant, lectures d’aquí i d’allà i modes diverses. I finalment els personatges i els ambients del país, fins i tot amb un protagonista que és sotsinspector dels Mossos d’Esquadra -que tots aniran al cel si continuen sota el comandament suprem de Saura-, que s’ha comprat un piset a Torreforta, té unes filles que ja se les pot confitar i ... No sé on anirem a parar.

Com sempre: nom de la novel·la, de l’autor i del mosso. Si voleu fer mèrits: cotxe que condueix actualment l’autor.

Una pista més: els usuaris del metro de Barcelona han vist el sotsinspector aquesta setmana, potser encara hi és.


Aquesta vegada hauria d’anar immediatament a l’Espluga de Francolí, al cor de la Conca de Barberà, a una cinquantena de quilòmetres en direcció a Lleida, perquè hi havia trobat un home mort, semblava que a ganivetades. Li va saber greu perquè volia parlar seriosament amb Cinta sobre el darrer estirabot de les seves dues filles, especialment d’Empar, la petita, que s’estava tornant cada cop més rebel i la nit anterior li havia retret l’origen “tèrbol i botifler” –foren les seves paraules textuals- del cos de policia al qual pertanyia. També li havia dolgut especialment que amb l’aquiescència de la Núria, la filla gran i se suposava més assenyada, qualifiques la seva feina de “servei al poder i no als ciutadans”, o de “pràctica continuada de la repressió contra els moviments socials i populars”, o encara que definís els mossos coma “policia indígena d’un govern titella al servei de l’estat opressor”.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Desolació

La tardor ha arribat aquest any com una tromba, plena de tristors i pessimisme. Els dies s'escurcen per moments, plou, s'ennuvola, es fa fosc, i el cor se'm va fent cada cop més petit. No puc evitar enyorar l'estiu amb totes les meves forces, i témer aquesta progressió cap al forat inevitable del solstici d'hivern, el punt baix i mínim de les energies dels que funcionem amb energia solar, que quedem desolats.

Per això avui repassava la biblioteca negra (aquest cop la virtual) per triar-vos un enigma, i els ulls m'han anat directes a coses del nord. Dins el munt de llibres negres i criminals dels autors nòrdics hi tinc vàries autores, i el llibre que al final he triat va ser una de les primeres novel.les electròniques que vaig comprar per al meu e-book a començaments d'estiu.

A una illa nòrdica un grup de joves ideals fa una festa d'estiu, fins que un moment de diversió es torna en un moment de gelosia i es produeix una escena violenta. A l'endemà, el passeig solitari d'una noia i el seu gos acaben tràgicament. Poc després un altre cas semblant, i sembla que encara un altre... l'illa es capgira i arriben forasters moguts pel crim d'estiu.
Un poli local, tranquil i feliç (per variar!) ens duu per l'investigació amb calma i sistemàtica, i en paral.lel un periodista arribat d'Estocolm busca la noticia i va vorejant l'historia fins que, arrossegat per una passió adúltera, acaba totalment implicat en els fets. De fons, el maltractament a l'escola, el famós bulling, i el que en resta passats els anys, una rancúnia inextingible - que en aquest cas a més és patològica.

M'agrada la descripció del paratge on te lloc el desenllaç de la història, una platja deserta i extensa, crec recordar que amb un far, creuada per camins difícils i lluny de cobertures de mòbil i connexions amb el mon, que em sembla preciosa, malgrat l'escena és molt tensa i difícil. Una mica el mateix que em passa amb els paisatges dolços d'Escània i les platges per les que passeja un Wallander deprimit als llibres de Henning Mankell. He pensat que són llocs que m'agradaria veure algun dia, quan tingui les bateries a tope de sol, potser quan per fi aconsegueixi viure al tròpic.

L'autora del llibre és una nòrdica molt molt guapa, segons indiquen les fotos que en trobareu a google, i havia estat reportera de televisió abans de provar sort amb l'escriptura. Vol allunyar-se del tòpic nòrdic de la tristor i el pessimisme, i de fet ho aconsegueix amb el seu detectiu, un home feliç i agradable, prou equilibrat, tot i que persisteix una imatge una mica tancada i torturada en el retrat de les persones que van apareixent al llibre, i és que potser en el fons allà dalt deuen ser tots una mica així. La manca de llum perjudica el terrat, o pitjor, el cor, està clar.

Us en demano el nom de l'autora, el del llibre i el del detectiu - si em voleu donar el nom del periodista, va per nota.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Doble record nocturn

No fa gaire que va morir Claude Chabrol i ni jo ni els blocaires més propers vam recordar-lo, i això que en els blocs tenim una propensió a vegades exagerada a recordar qualsevol efèmeride. No sé, en el meu cas, perquè no vaig esmentar la seva mort, perquè és un director que en alguna època he seguit amb detall i pasió i algunes de les seves pel·lícules  -sovint més l’ambient i el ritme que la història- m’han semblat memorables, tot i que en els darrers any, des que em vaig convertir en semicinèfil, no he estat al cas de les seves estrenes.

En definitiva, que el record que no vaig deixar en els meus apunts provisionals el deixaré aquí en una proposta una mica diferent de les habituals: cap text de cap novel·la, però sí el desafiament de concretar una novel·la i una autor. Es diu que Chabrol era un gran lector i un especialista en un escriptor francès de novel·la negra (i altres gèneres), que no m’explico com encara no ha aparegut aquí, tot i que només va rodar dues pel·lícules basades en les seves novel·les. D’una d’elles (aquests ambients fantasmagòrics de les seves extraordinàries il·luminacions nocturnes!) us en deixo un fragment curtíssim, i fixeu-vos en els actors. Vista l'escena, cal decidir, repeteixo, l’autor de la novel·la i el seu títol. Si algú té dubtes, el remeto a les pàgines taronja de “La Vanguardia” del diumenge. I, per arrodonir la pista, deixo també una pipa que no és la del seu famós detectiu. Em descic: no deixo la pipa, que no vull fer propaganda d'un vici que tothom sap que mata més que la majoria d'altres sistemes mortals, incloses les bales al mig del front o els desenganys amorosos al centre del cor.



Cartell suggerit pel nostre col·laborador habitual el paseante (aneu als comentaris):


dimarts, 14 de setembre de 2010

Fashion pasion

Aviat tinc un casament - un altre cosí! - i he estat buscant vestit per anar-hi. Amb una amiga meva varem anar a on van les darreres rebaixes quan acaben les rebaixes de les seccions d'oportunitats dels saldos, i que sol tenir un bon racó de vestits de nit a bon preu. En vaig trobar un de princesa que em va seduir, per un preu irrisori, però a més varem estar rient una bona estona provant-ne uns quants (de Hilda, de Jackie, de Pantoja, d'infanta, d'Obregón, de Penélope, verbenerus, etc), i fent les passejades arrossegant cues i tuls pel passadís dels vestidors. Jugant, que ja va bé tal i com està el pati.

Els vestits de nit tenen un paper principal al llibre que us proposo aquest dimarts. El llibre comença a una festa molt selecta, gent guapa i robes exclusives, a Manhatan. En F. acompanya la seva parella, la K., una noia particularment elegant i bella que pertany a aquest mon. Ell no. Ell ve d'Atlanta, és un sureny al que l'accent delata immediatament. Fuig del record de la mort per suïcidi de la seva filla de 16 anys, i fuig darrera de la bellesa desemparada de la K., a la que va conèixer quan investigava l'assassinat de la seva germana petita, uns mesos abans.

La festa és esplèndida, i entre les robes exquisides destaquen els models de la Imalia C. Unes robes fetes amb una qualitat especial que fa lluir a qui les duu, amb una llum pròpia; el "look". Amb una copa a la mà, l'Imalia demana al F. que l'ajudi a trobar algun parent de la seva dona de confiança, recentment assassinada de manera inexplicablement cruel i aparentment gratuïta.

El F. cerca al passat, xerrant amb la gent gran, cercant diaris i furgant a velles històries sindicalistes de pre-guerres, sense presses, escoltat per un personatge curiós, musulmà, que apareix com del no res per convertir-se en la seva ombra - en F.

Òbviament, cap al final apareixen els dolents - inesperats, amb motius sorprenents.

Quan vaig tancar el llibre em va passar pel cap un moment "Qui pillés un dels vestits de la Imalia....". Només un moment. La veritat és que, en realitat, és un pensament totalment erroni i poc ètic....

M'agraden els personatges que es van dibuixant, m'agrada com es va consolidant cap enrere la dona investigada, la seva essència i els fets de la seva vida que la van anar determinant, fins a viure sola i aïllada, i fins al seu assassinat. Una lectura que ha estat fàcil i plaent, i que em sembla recomanable.

Pistes: L'autor té nom d'agència de viatges, i crec que en un moment donat va deixar el gènere policíac després de tres llibres amb el F. de prota, per dedicar-se de ple a atemorir la gent amb thrillers particularment terrorífics, dels que no acaben un cop deixes anar el llibre. Thrillers que no tinc cap intenció de llegir - prefereixo dormir tranquil·la, jo. Però aquest llibre igual us costa una mica trobar-lo, em temo que - si no és que l'heu llegit - haureu de fer servir l’anglès al cercador, doncs en una primera cerca no he trobat cap ressenya publicada en català ni en castellà. Tot i que confio en les vostres habilitats, si no us en sortiu, divendres us donaré alguna pista més explícita.

Ja sabeu cóm va la cosa: autor, personatge, llibre, recompensa...

dimarts, 7 de setembre de 2010

primeres proves

Ha arribat un altre dimarts, el primer de setembre, i mig enfeinat en la preparació de la feina que començo aquest matí, he recordat a darrera hora la cita criminal sense cap proposta pensada prèviament, així que agafo la novel·la del gènere que tinc més a mà i que no deu haver aparegut per aquí (hauria de fer-me un llistat dels autors i les obres que ja hem presentat), entre altres raons perquè no l’he llegida. Me l’he emportada amb mi de vacances, però malgrat que n’he llegit unes ratlles sempre he trobat alguna altra alternativa que me l’ha fet deixar momentàniament de banda. No ho faré més de proposar endevinar el que jo encara no conec més que per referències, que, per altra banda, potser em donareu vosaltres si, fa poc o en el seu moment, la vau llegir.

Anem al principi:

Todo emepezó con la misteriosa desaparición de la joven Brigitte. Después, el asunto de la herencia fue la puntilla.
¿Dónde podría estar la condenada muchacha? ¿Por qué diablos no se podía abrir el testamento hasta que los dos únicos herederos –ella y yo- estuviésemos presentes?
-¡Estoy harto de seguir buscándola! –exclamé, atrayendo hacia mí el cuerpo de la escultural amiga de mi prima Brigitte, única entre toda la pandilla de ociosos compañeros suyos que se había prestado a ayudarme en mi endiablada búsqueda.
-No desesperes –dijo ella-: París no puede habérsela tragado.
Yo me reí y quedé mirándola. Me gustaba. Casi estoy por decir que me hubiese enamorado de ella a no ser..., bueno: a no ser porqué yo no pertenezco a la clase de hombres que se enamoran. Al menos en aquella época, de la que hace ya -¡cómo pasa el tiempo, demonios!- un par de años.

Em sembla un text suficient per veure l’estil, àgil però primitiu, de l’autor, que en el moment de la publicació de la novel·la, en una editorial ara desapareguda on ell treballava, tenia 22 anys (l’any anterior havia publicat una novel·la del mateix gènere en la mateixa editorial; per cert, la data de la publicació està equivocada a la Viquipèdia). L’any 2010, ja mort feia uns quants anys, l’editorial Planeta ha publicat les dues novel·les en un sol volum amb pròleg d Pere Gimferrer i una introducció a càrrec de la germana de l’autor, que és la mateixa que l’any 2006 va afegir dos premis als creats l’any anterior amb el nom del seu germà i que estan dotats amb un euro per premi, i que es concedeix en un acte que té lloc el dia de Sant Jordi. Per si no teniu prou pistes, que ho dubto, hi ha un altre premi amb el nom de l’autor de narrativa gai i lèsbica que en la seva primera edició va guanyar un capellà, cosa que indica que el clergat s’està posant al dia. Si us hi voleu presentar, la dotació en aquest cas és de 6000 euros.

Em resulta curiós de constatar com aquest autor, popularíssim al llarg de la seva vida, ara, malgrat els premis que porten el seu nom i alguns homenatges que encara se li fan, és molt poc llegit, crec. Darrera pista, definitiva, el seu nom sol invocar-se cada dijous en una tertúlia freqüentada per Gimferrer, Monzó... Ei, recordo que també heu d’encertar el nom de la novel·la.

dimarts, 31 d’agost de 2010

Identitats

Aquestes setmanes de vacances, post-sentència del tribunal constitucional i post mundial de futbol, m'ha cridat l'atenció la presència de banderes espanyoles als balcons, els cotxes, els canyells del jovent... (oi que no hi eren abans??), i també una certa exaltació independentista igualment visible als balcons, a les festes, als blogs, als diaris, a la ràdio (amb els desacords individualistes habituals que fan perdre la pólvora en salves, tot sigui dit).

Amb tots els respectes, i des d'un punt de vista gairebé naturalista, de vegades em sembla que són expressions oposades d'un mateix sentiment de pàtria que només rarament aconsegueixo descobrir a dins meu. Serà la meva condició de filla d'emigrants la que fa que no em senti arrelada ni aliena a res, ni a aquesta pàtria petita, ni a una certa pertinència peninsular, ni al victimisme fatalista, ni a l'enaltiment ranci del folclore més friki. En fi, no passa res, és una ambigüetat a la que ja estic acostumada.

Us comento aquesta confusió identitària perquè en bona part és la guia d'un llibre que vaig llegir farà un parell d'anys, d'una detectiu que encara té poca història (de fet només dos casos, de moment) i que em va resultar propera precissament perquè no se sent ni d'aquí, ni d'allà.

La protagonista és una dona tancada, solitària, independent, aïllada, filla d'espanyola i d'alemany, plena de contrastos i contradiccions. D'una banda té el caràcter tancat i reservat propi dels alemanys, d'altre banda l'emotivitat i el bagatge cultural i expressiu dels espanyols. Viu d'esquena a l'evidència dels seus orígens i s'esforça per convertir-se en el que ja sembla, una rigorosa professional, malgrat el passat i el seu bagatge l'assetgen mentre investiga l'aparició del cadàver d'un gallec propietari de restaurants a un riu de Frankfurt.

Va, que està xupat: autor, personatge, llibre.... perrito....

dimarts, 24 d’agost de 2010

ficció autobiogràfica

Se sap que a tots ens agrada que ens estimin o que ens reconeguin i que la majoria, excepte curioses o concretes excepcions, ens tenim en molt bon concepte, normalment més alt que el que tenen els nostres amics i familiars (mares i alguns pares exclosos) sobre nosaltres; amics, per altra banda, que també tenen les seves coses bones de tant en tant.

El culte al jo sovint és desmesurat en alguns artistes, escriptors inclosos; també és veritat que tenen més ocasions de demostrar-lo i que algunes vegades tenen certa raó.

En la novel·la d’avui, l’escriptor no es limita a aparèixer d’una manera tangencial, amagada, a través d’un alter ego, sinó que és un personatge que surt, encara que no com a protagonista, amb el seu propi nom i la veritat és que no es deixa gens malament, malgrat algun defecte menor, i es fa el simpàtic, etc.

Mide cinco pies y nueve pulgadas, es proclive a la gordura y algo más que proclive a la sonrisa. Lleva el pelo largo y está claro que si no se lo corta es por holgazanería más que por causar espléndidos efectos leoninos (así es como se describe él, segun he oído), puesto que nunca se encuentra más allá de lo escasamente peinado. Tiene el pelo un poco gris y las patillas, que le alcanzan hasta el ángulo de la quijada, presentan el color de lo canoso...

Me gusta en algunos aspectos. No fuma ni bebe más que yo. Como a mí, le gusta comer, aunque yo no estoy gordo y el sí. El cree que se trata de una diferencia metabólica, lo que resulta de cajón en un tipo que predica que es bioquímico. Sé que la diferencia está en el ejercicio. Yo hago gimnasia todas las mañanas: y aunque una vez al día I. realiza una flexión para saltar de la cama todas las mañanas, en eso consiste toda su gimnasia. Sin contar el tecleo sobre la máquina de escribir. Sus dedos, es ese sentido, están en buena forma...

-Por dónde vamos, I.?
Sabía a lo que me refería.
-Ciento sesenta y tres hasta el momento –dijo con la boca llena-, aunque ¿quien los cuenta?
-Tú, -le dije.
Tragó y añadió con tono entristecido:
-Tengo que hacerlo. És mi lacra. Todo quisque quiere saber cuantos libros he publicado y si no se lo digo se cabrea. Es más, si me lo pregunta consecutivamente con un mes de diferencia y la cantidad no ha subido al menos un guarismo, se siente chasqueado. Mira, no creo que tengas necesidad de enfadarte conmigo por eso. Has conseguido que hagan una película de uno de tus libros. Mientras que yo no...

-¿Qué estás haciendo aquí, I.? –dije-. ¿Cómo es que no estás en casa escribiendo un libro?
Gruñó.
-En cierto modo es lo que estoy haciendo aquí. Doubleday quiera que escriba una novela de misterio titulada (...). No sé en que estaría pensando cuando firmé el contrato.

Bé, unes quantes pistes. És un autor nord-americà d’origen europeu que va escriure sobre temes molt diversos i que pràcticament tothom ha llegit. Té un asteroide que porta el seu nom, i també el porta un cràter de Mart. La tira de doctorats honoris causa per diverses universitats. De literatura de misteri en va escriure molt poca, i particularment aquesta novel·la, en què hi ha un crim en una convenció de llibreters, no em sembla gaire interessant. Que consti que durant força temps vaig llegir amb interès la seva literatura de ficció.

I ja posats a facilitar les respostes (nom de l’autor i títol de la novel·la), afegeixo una fotografia seva de l’any 1965, quan encara portava les patilles curtes.


dimarts, 17 d’agost de 2010

Sang vermella, blava, negra o de taronja

Sóc una ànima sensible, i quan a la tele fan el CSI sempre tinc a mà un coixí, per tapar-me en els moments crus i escabrosos. Malgrat sovint els llibres comencen amb la crueltat i la brutalitat màxima, per després anar baixant mentre es descabdella el crim, en aquest cas no m'esperava que el pobre noi tan amable i passerell que apareix a les primeres planes acabés lligat a una cadira, amb una bossa al cap i ensartat a les punxes d'una reixa de jardí. No tenia cap coixí a mà, i per això em vaig quedar gelada. Vaig aparcar el llibre bastants dies, fins que em vaig atrevir a continuar, aquest cop amb un coixí a prop, per si de cas.

Com que no m'agrada el wiski, que quan en faig un glopet arrufo el nas i em venen calfreds de la asprositat de l'alcohol, m'esparvero quan llegeixo que hi ha qui se'l beu amb molt de gust com si fos aigua, amenitzat amb una cigarreta sobre l'altra. Una intoxicació continua. No pot ser d'altre manera passant el llibre com passa al lloc que passa. I potser la bronquitis que arrossego prové de llegir aquests excessos, que sortien de les pàgines del llibre d'avui, com un núvol tòxic, blau o negre, segons com es miri. I potser també és la influència de tots aquests excessos, tan de novel·la negra americana dels anys 50, la que fa que a mig llibre un amic/company/vigilant del nostre detectiu d'avui aparegui amb una doble missió: ser-ne l'ombra mentre l'investiguen per una sospita d'assassinat, i de pas, desenganxar-se i desenganxar al protagonista del wiski i del tabac, a base de sucs de taronja.

L'entorn dels crims és petroler, l'entorn del que prové el primer mort i, com per casualitat, també un assassí en sèrie de fa 20 anys i un imitador seu recent, autèntica motivació obsessiva del detectiu. Però el petroli no és ni àrab ni americà ni tarragoní; frapen les imatges d'un mar del nord absolutament feréstec envoltant una plataforma d'extracció, tan salvatge que no es pot aguantar ni deu minuts a peu pla a l'intempèrie.

I crec que amb tot això hauríeu de ser capaços de dir-me autor, detectiu i llibre.

Per últim, permeteu-me que us doni uns quants consells des de la ressaca del llibre: aprofiteu les vacances i no fumeu, no beveu en excés, no preneu drogues, preneu sucs de fruites i abrigueu-vos si aneu al mar del nord!

PD: Gràcies pere, per substituir-me durant les vacances!!

dimarts, 10 d’agost de 2010

Crònica de la ciutat dels canvis

Fa dues o tres setmanes vaig trobar una novel·la que creia perduda en una caixa de llibres encara per col·locar a les prestatgeries després de la darrera pintada. Una inconfusible portada amb el Molino, que diuen que aviat tornarà a funcionar, encara que no se sap si la façana conservarà el vell vermell (vet aquí una pista), i a dins un personatge que, com en el cas de la setmana passada, va protagonitzar una sèrie d’històries i que, igual que en el cas del llibre de Vázquez Montalbán del dimarts passat, va acabar guanyant el Planeta.

D’aquest autor he llegit molt poca cosa firmada amb el seu nom real, però en canvi vaig llegir força històries de l’oest (una altra pista) firmades amb pseudònim en la meva adolescència. Trio un fragment del principi en què apareix un dels personatges més admirats i més criticats –i ridiculitzats- de la història recent de Catalunya i que demà farà tres anys que va morir. No crec que ho recordi gaire gent.

M. fue a buscarle a la salida de la Modelo
-Me han dicho que tienes un empleo, Richard.
La calle de Entenza santificada por una lluvia fina, frente a él el muro de las lamentaciones de la cárcel y a su espalda los portales silenciosos del verano que declina, que ya se va muriendo. Un bar donde el Xirinacs recibía las visitas de sus fieles y ante el que hacía huelga de hambre pidiendo la amnistía, uníos, cristianos rojos del mundo, uníos los que aún quedéis...

Uf, “el verano que declina”... En fi, i com sempre, nom de l’autor i de l’obra, també del protagonista. Sabut això, no crec que costi gens d’afegir algun dels pseudònims que feia servir l’autor per escriure allò que algun en diuen subliteratura i que a vegades ho és i d’altres no, o no tant.

dimarts, 3 d’agost de 2010

el sud

Agraeixo a la xurri la complicitat d’aquests dimarts en què em vaig allunyar de la sang per esbandir el cos i l’esperit en els meus mars del sud. Gràcies per substituir-me en la fugida.

Podria dir que torno nou, amb forces renovades, però no és ben bé així, perquè mentre jo sóc aquí continuo pensant en els meus mars, em queda la recança. En fi, una part dels meus sentiments es poden trobar en aquest fragment que estic segur que sabreu situar:

Es un endecasilabo perfecto y puede pertenecer a cualquier poeta italiano desde el siglo XVI, pero la añoranza del sur es moderna. O bien se trata de un poeta meridional y al hablar del sur habla del Sur, es decir de Sicilia o de Nápoles. Più nessuno mi porterà nel sud. Y algo me dice que lo sé. Più nessuno mi porterà nel sud. En cualquier caso, los tres fragmentos marcan todo un ciclo de desencanto: la esperanza intelectualizada de leer hasta entrada la noche y en invierno ir hacia el sur, burlando el frío y la muerte. El temor de que tal vez ese sur mítico sea otra propuesta de rutina y desencanto. Y finalmente la desilusión total... Ya nadie le llevará al sur...



Doncs això. Ah, sí, qui és l’autor de la novel·la i quin és el seu títol? Podeu afegir, si voleu, el nom del detectiu protagonista i, encara més, a qui pertany el vers.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Amb uns quants cargols de menys

Que no estiguis bé del terrat no vol dir que no puguis fer feines deductives millor que qualsevol altre, fer-te passar per qui no ets, obrir panys i colar-te als llocs com el millor. I això és el que fa un boig (hauriem de dir malalt mental? o persona diagnosticada de trastorn mental?) – de qui mai arribem a saber-ne el nom, doncs s’amaga en diverses adaptacions del cognom del seu psiquiatra -, a petició del comissari F. i a canvi de que el deixin sortir del manicomi. Un motiu molt lloable. Només cal que faci servir la seva experiència entre la púrria de la ciutat per esbrinar què ha passat amb un segrest. Tot i que segueix com una regadora. Però, qui no ho està?

Un cop al carrer, el psicòpata alliberat va deduint les delirants claus del segrest i la seva relació amb uns fets d’anys enrere, i mentre vas llegint no saps si tot és tan cafre com sembla o és la primera persona del singular que fa servir el boig al llarg del llibre, que t’acaba arrossegant. I mira que ell raona amb un verb impecable i una lògica perfecta; ja se sap, els nens (millor dit, en aquest cas les nenes) i els bojos sempre diuen la veritat.

El contrast entre l’absurd de les situacions, tan cutres i suburbials, i la manera tan formal de descriure-ho tot desapassionadament és extremadament còmica. Humor absurd del de haver-me d’eixugar les llàgrimes de riure. Al final, òbviament, s’ha embolicat tant tot que el locu accepta tornar al manicomi a canvi de que no rebre càrrecs criminals.

Aquest personatge apareix per primer cop en aquest llibre, però apareix dos cops més en llibres posteriors. L'autor és un home que em fascina per camaleònic: pot escriure el que li doni la gana amb l'estil que vulgui, i sempre convenç. I perquè té un sentit de l'humor que és gamberro i alhora britànic (sona estrany, però a mi m'ho sembla), que em fa riure a llàgrima viva. En aquestes novel·les de misteri i en altres de ciència ficció. És un autor intrigant, que ha escrit grans llibres i divertimentos menors, i que trobo que està una mica marginat. Suposo que escriure en castellà en aquest país t'ho posa una mica pitjor per a rebre benediccions. Però per mi és un escriptor gran, que m'agrada molt.

Va, va, que ja sabeu qui és. I la novel·la també sabeu quina és. I com que el locuelu es anònim, m'haureu de dir el nom del seu psiquiatra. Bon dimarts!

dimarts, 20 de juliol de 2010

Aquí mateix, a la cantonada

Us transcric un fragment d’una escena que tenia lloc a un ascensor, sortint d’una agència de detectius, a prop de casa dels meus pares, gens lluny del Turó parc. L’original és en català, però jo el tinc en castellà, ho sento.

- Yo no leo muchas novelas de detectives - puntualizó, con la vehemencia de un sospechoso de descuartizamiento que proclama su inocencia -. Sólo he leído algunas que utilizan el marco policíaco para abordar temas de más hondura. En general prefiero leer poesía. - Acabada su declaración, hizo una pausa, pensando qué más podía decir para llenar el tiempo que faltaba para que el ascensor llegara abajo. Se decidió por el tópico - : Y usted... ¿qué lee?

- Bueno... -encogí los hombros levemente -. Cosas de aquellas de Marlowe... - Me refería al personaje de Raymond Chandler, claro, y lo hice de manera despectiva porque no estaba seguro de que un espíritu selecto com el de F F-R tenía que abominar la novela negra norteamericana.

Su boquita de piñón formó una O perfectamente dibujada.

-¿Lo dice en serio? -exclamó con un énfasis que me pareció francamente excesivo.

- Si... bien, no es que yo sea un experto, pero...

Me miraba con esa devoción que reservamos para momentos señalados de la vida, cuando descubrimos un alma gemela.

-“There will we sit upon the rocks” - recitó de corrido, con el tono cómplice de un masón que le da la contraseña secreta a un compañero de logia-. “And see the sepherds feed their flocks, by shallow rivers, to whose falls, melodious birds sing madrigals.”

Si en ese instante yo hubiera sido capaz de recitar la estrofa que seguía, fuese la que fuese, creo que F habría parado el ascensor entre planta y planta y, tras arrancarse la ropa a tirones, se me habría entregado allí mismo. Pero yo me había quedado de piedra y ella debió de interpretar que el silencio se debía a la emoción y la lucha por contener las lágrimas.

- Nunca lo hubiera imaginado - dijo, admirada -. Jamás en la vida hubiera supuesto que un detective, un hombre de acción, pudiera conocer y apreciar la obra de un autor como Christopher Marlowe.

- Hum - hice, mientras pensaba “¿Christopher Marlowe?” Y añadí en un tono reverencial -: Es que ... Christopher Marlowe es mucho Christopher Marlowe.


De moment no tinc tendència a exaltar les virtuts costumistes, històriques i periodístiques de les novel.les negres, tot i que coincideixo amb la senyoreta figaflor que de vegades per a mi la trama policial no és més que una excusa, però en el meu cas no exigeixo que sigui per fer literatura de debó. En algunes ocasions, com aquesta, em sembla una excusa fantàstica per riure una bona estona.

El detectiu que protagonitza aquests 5 llibres (em) fa riure, tot i que ell, en concret, no és un personatge còmic, però sí que està envoltat de personatges frikis i absurds amb els que inteacciona des de la correcció, fent un humor absurd que - a mi - em resulta deliciós.

Els llibres son escrits a 4 mans per dos escriptors que es van conèixer de molt jovenets escrivint guions de còmic. I es nota. Un d’ells te una producció literària extremadament extensa - tant, que sembla gairebé impossible!

Va, ànims: autors, detectiu i llibre!

dimarts, 13 de juliol de 2010

Cuinera abans que monja

Quan al vespre arribo a casa estic cansada, i només em ve de gust treure'm les sabates i espachurrar-me al sofà amb el comandament a distància a la mà. A l'hora que arribo, generalment coincideixo amb una de dues sèries policíaques que m'agraden molt, tot i que ja fa temps que duren.

La primera la protagonitza una senyora que fica el nas on no li demanen, això si, amb molta elegància i educació; la fan una mica aviat, i no sempre puc veure-la. La segona és un senyor molt més maniàtic que jo, que em fa pensar i riure (molt!) al temps que m’al·lucina amb la seva lògica per resoldre crims. Quedeu-vos amb el nom d'aquest senyor per resoldre part de l'enigma.

Respecte de l'enigma, i parlant ja de l'autora, cal dir que documentar-se abans d'escriure un llibre és normal i recomanable, però no és tan normal experimentar en primeríssima persona i de manera molt precoç què és això de ser una assassina. Francament, a mi em sembla passar-se bastant, així que, si us plau, accepteu-me aquest consell: no us preneu la feina tan seriosament com aquesta senyora, que carrega sobre la seva consciència haver pelat la mare d'una amiga a la tendra edat de 16 anys.

Malgrat aquest petit detall sense importància, parlem avui d'una autora molt productiva, amb més d'una cinquantena de títols, que allibera per contracte un mínim de dos llibres a l'any, un de cada una de les seves sèries més famoses.

Jo només n'he llegit d'una d'aquestes sèries, ambientada a l'època victoriana, que te com a protagonista un detectiu que es diu igual que el maniàtic que protagonitza els meus "arribar a casa", i que està casat amb una dona deliciosa i vital, de nom Hester (i el cognom del marit), i que ha estat infermera de guerra.

El llibre que tinc per casa té com a víctima un senyor ric que palma a un bordell. La Hester, valenta i sense fer cas a les crítiques sobre la dubtosa moral de les seves activitats, feia una mena d'obra social ajudant les prostitutes del barri. El marit rep la visita d'una dona que duu l'encàrrec d'esbrinar el què ha passat, en contra del que sembla que ha passat.

La veritat és que es llegeix bé; els llibres tenen un regust com d'Agatha Christie, però amb uns personatges molt treballats. Per exemple, la Hester em sembla una sufragista en potència molt ben retratada.

Us convido a que trobeu el nom i el cognom del marit, el de l'autora i el del llibre. Va, que tres quartes parts de l'enigma són molt fàcils. D'aquells que cinc minuts després de penjar-los la Júlia ja els ha trobat. Amb el que costa escriure'ls! (per no dir el que costa caçar els perritos pilotos, que ja s'ho saben, i quan m'acosto fugen immediatament)

dimarts, 6 de juliol de 2010

A l'estiu, també podeu regalar llibres

Uf! Avui els dos criminals habituals fem un descans de sang, que ja ens convé, i cedim la paraula a l'amic Sani, emprenedor vital (el vuitè començant pel principi), que ens diu:

El llibre el tenia a casa des de fa tremps però reconec que me n'havia oblidat. Potser havia encetat alguna de les tres històries que conté però és molt probable que no l'hagués ni obert. No ha estat fins ara, que l'he llegit, amb pel propòsit d'imitar -per una vegada- la vostra tasca criptoenigmística als Dimarts de Sang.
El llibre del qual forma part és un exemplar amb número 16 de la col·lecció de l’editorial Orbis: "Grandes maestros del crimen y misterio".–obres selectes-, publicat en castellà el 1984.
Aquesta historia és, segons alguns crítics, potser la millor obra del seu prolífic autor, que a la vegada és pare d'un dels detectius més famosos de tota la galàxia detectivesca.
Anem directament al moll de l'argument de la novel·la:

Rachel Bruner, una multimilionària que ha llegit un llibre sobre l'FBI, contracta personalment el serveis del detectiu en aquest termes:

-Sé mucho sobre usted. Por eso ahora estoy aquí. Deseo que haga usted algo que otro hombre quizá no podría hacer. Usted lee libros también. ¿Ha leído uno titulado El FBI que nadie conoce?
-Sí
-A mi también me impresionó la lectura de ese libro, al punto que compré 10.000 ejemplares y los envié a otras tantas personas del país.
-¿De veras?
-Sí, envié esos ejemplares a los miembros del gabinete gubernamental, a los tribunales supremos, a los gobernadores de todos los estados, a senadores y representantes, a los miembros de las legislaturas, editores de revistas y diarios, jefes de corporaciones y bancos, locutores de radios, columnistas, fiscales, profesores y… otros. Ah sí a los jefes de policía también. ¿Debo explicar por qué lo hice?
-No tiene por qué explicarme nada.
(…)
-No le causará sorpresa saber que me están siguiendo a todas partes, día y noche. Me creo vigilada de verdad. Lo mismo ocurre con mi hijo y mi hija, con mi secretaria, con mi hermano. Mis teléfonos están controlados.
(…)
Mis abogados afirman que lo más probable es que no haya forma de detenerla cosa, pero están estudiando la cuestión. Constituyen una de las firmas más importantes de Nueva York y sin embargo temen al FBI. Desaprueban mi acción. Declaran que fue un mal paso, un paso quijotesco lo del envío de los libros. (…)
Cuando leí esa obra me puse furiosa. Ahora ese hombre me está irritando y deseo pararle los pies. Pretendo que sea usted quien se encargue de hacerlo.
-Es absurdo, ridículo
(…)
-Esos cincuenta mil dólares son solamente un adelanto –manifestó- Ya he dicho antes que no habría límite.


El quinzè i darrer capítol de la novel·la comença aixi:

Tres noches después, el lunes, alrededor de las siete, W. y yo nos encontrábamos en el despacho, discutiendo cierto punto relativo al detalle de los gastos que habíamos de facturar a la señora Bruner.
(…)
Mire, señor W., -agregué- voy a advertirle que si usted amplia los honorarios hasta el máximo, digamos que en otros cien mil dólares, no dispondrá todavía de lo necesario para tirar alegremente todo el año. Para los días del Trabajo o de Acción de Gracias se verá usted obligado a hacerse cargo de cualquier caso criminal. (…)


Bé, fins aquí els extractes de l’obra. Espero que us agradin i que us permetin de fer-vos una idea del cas. Tot i que qui hagi llegit la novel·la segur que no pot haver oblidat un detall tan important com és el fet que una dona compri 10.000 exemplars d’un llibre i n’enviï copies a les 10.000 les persones més influents dels Estats Units…
Com que el que cal és fer jugar el més gran nombre possible de lectors blogaires, per tal que tothom s’hi vegi amb cor i no ho trobi massa difícil, afegeixo unes quantes pistes més, per si us calguessin per poder resoldre l’enigma, que potser ja no us caldran:

· Els títols de les tres novel.les que formen l’exemplar traduït i editat per Orbis tenen a veure, l’un amb l’or, l'altre amb un timbre i l'altre amb una deducció.
· L’obra en qüestió és de l’any 1965 i l'autor morí l'any 1975
· L’home al qui es refereix la seyora Bruner en dir "ese hombre" era en John Edgar Hoover, fundador i cap del FBI des de 1924 fins el 1972.

Tenint en compte tot això, us demanem que busqueu i trobeu :

a. El nom complet de l’autor de la novel·la.
b. El títol de la novel·la (en català, en castellà o en anglès original).
c. El nom complet del famós detectiu que en aquesta ocasió és contractat per una milionària.

Bon juliol, que us desitjo amb poca sang, poc negre i poc criminal. Això sí, que ni les cremes de protecció 50 no us impedeixin de posar-vos ben morenes i morens de felicitat.

Gràcies, Sani, per la teva col·laboració, i unes orquídies de regal. Quant al poc negre, no sabem si fer-te cas.

I recordeu que si no només voleu resoldre sinó també plantejar, teniu la porta oberta per entrar a trepitjar sang.

dimarts, 29 de juny de 2010

Allà fora

Testimonio amb distància el bon temps a través de les finestres (les de casa, les del cotxe, les del despatx), els anuncis de l’IKEA (visca el middsommar!), els newsletters del Lidl (ombrel·les, tovalloles i flotadors d’oferta), el mundial de futbol (la remor llunyana de vuvucelas i els clams unànimes d’eufòria - gol?) i els blogs aliens (descrivint camps, flors, fogueres, platges, sols i llunes).

Un pic de feina m’ha fet retrobar aquest any les hores interminables d’estudi al juny, intentant ignorar les revetlles i les festes del gruix dels mortals, que gaudien la seva llibertat durant la transició entre la primavera i l’estiu. Intentant trobar hores de silenci urbà que no interferissin el meu recitar de llistes i classificacions, descripcions i diferencials. El sentit del deure em lligava a la cadira, fullejant i intentant retenir per sempre més a la memòria milers i milers de fulls plens - essencialment - de desgràcies alienes detalladíssimament descrites i meticulosament subratllades, coses que devia tenir sempre en ment d’ara endavant.

Avui triava un llibre de dimarts entre els records d'estiu malbaratat, i m’ha vingut al cap la protagonista d’aquesta llarga sèrie de llibres. Tal com la descriuen (meticulosa, perfeccionista, treballadora, responsable), la puc imaginar també estudiant i sentint-se una mica formigueta treballadora, tancada i envejant les festes d’estiu de les cigarres - allà fora. Però aquí s’acaben les nostres semblances, doncs ella és alta, estilosa, rossa i primeta, ha triat viure entre morts (paradoxa en aquesta professió, i una cosa que mai se m’acudiria), sent la necessitat de dur un cotxe luxós i gairebé nou, i para molta atenció a ser elegant vestint.

De manera una mica semblant a cóm la Petra Delicado te a Fermín Garzón, ella te un company prou bastot, gros i mal vestit, poc refinat i bon detectiu, que contrasta amb la seva exquisidesa. Una neboda homosexual i enrolada a la marina, i un nuvi que es dedica a fer perfils psicològics de criminals a l’FBI completen el repartiment habitual de papers. Cal destacar la tendència que té de posar-se en perill a gairebé tots els seus llibres, doncs és estrany el cas en el que el criminal no intenta assassinar-la a la feina o a casa, o té una fixació patològica amb ella. Un pel massa, si em permeteu.

Per assignar-vos un nou perrito piloto us demanaria aquest cop el nom de la protagonista i el seu company habitual, el nom de l’autora dels llibres (que crec que no em cauria massa be, un cop llegit el que hi ha sobre ella a la wiki), i el títol del primer dels seus llibres, que precissament es va publicar l'any 1990, el darrer que jo recitava llistes interminables de desgràcies alienes tancada a casa, suportant la xafogor i intentant ignorar que - allà fora - les platges s'omplien i sonaven els petards de revetlla.

dimarts, 22 de juny de 2010

dos en un

Ja fa anys, quan les novel·les policíaques del color que sigui encara valien cent pessetes, és a dir, menys d’un euro, una de les meves col·leccions preferides era “Selecciones del Séptimo Círculo”, d’Alianza Emecé, dirigida originàriament per Jorge Luis Borges y Adolfo Bioy Casares. I en aquesta col·lecció tenia un autor preferit, o, més ben dit, dos autors que eren el mateix, és a dir... Bé, m’estic embolicant. De fet, tant com les històries d’aquest(s) escriptor(s), m’agradaven els seus dos detectius, un dels quals s’inspirava sens dubte en la figura de Chesterton:

Un gran mechón de cabellos, años atrás grisáceo y ahora blanco, le caía sobre una oreja. Su bigote de bandido tenia las puntas caídas. La cara enrojecida, resplandecía detrás de la gafas. Desaliñado en su traje de alpaca negra, con su otra mano sobre el brazo del bastón, estaba parado, cimbreándose como un gran elefante.
Hasta a esa avanzada hora de la noche no disminuía su parecido con Papá Noel o el viejo Rey Cole.

No cal dir que el corpulent detectiu acabava resolent els casos més misteriosos, de la mateixa manera que ho feia en les novel·les del mateix escriptor, però que era un altre, el seu homòleg també conegut com “El Viejo” i inspirat, segons diuen, en Churchill:

Sanders penso que era un espactáculo impresionante. Gordo, con la piernas abiertas en el borde de la zanja como un luchador exhasto, con su cabeza calva que brillava malignamente y su blusa agitándose Sir...

No se m’acudiria demanar-vos a quines novel·les pertanyen aquests dos fragments, però sí el nom dels detectius i dels seus (seu) creadors (creador).

Uf, recordant aquestes novel·les m’imagino com un vell elefant, això sí, una mica desmemoriat.

dimarts, 15 de juny de 2010

No se si ve al cas

Aquests dies, per motius que m'obsessionen - però que ara no venen al cas - estic més pendent que mai del pas del temps i de la meva pròpia edat. Coses de l'egocentrisme, el neuroticisme i un aïllament social relatiu del que me'n culpo en un 98,7% (per quantificar una mica).

El cas és que això - que no ve al cas - fa que em fixi intensament en coses relativament anecdòtiques, que normalment veig però no miro, o miro però no processo, com ara la filiació i les dades administratives a la contraportada de llibres que endreço a casa. I és que per motius que m'obsessionen - ja he dit que ara no venen al cas? - necessito imperiosament posar un extrem ordre extern, potser per ajudar-me jo mateixa a posar una mica d'ordre intern al meu terrao. I és que, durant les darreres setmanes, uns quants motius - ei, que no venen al cas! - fan que dugui una mica fluixos uns quants cargols d'aquells que diuen que van a les temples i que deuen ser essencials per tal de mantenir una correcció conductual dins els paràmetres de la normalitat. Però això (tot el paragrafot), em temo, potser no ve al cas.

Disculpeu, doncs, si ja l'heu llegit, i deixeu-me, doncs, que us compensi recomanant-vos el segon dels deu excel·lents llibres escrits a quatre mans per una parella de periodistes rojus i nòrdics, nòrdics i rojus, que es van conèixer i enamorar a l'editorial on treballaven, i que van escriure aquesta sèrie de llibres que (no ho dic jo només) ho deixa gairebé tot sembrat ja.
Tot sembrat en el sentit de novel·la negra moderníssima i costumista, social i compromesa - anacrònica en els detalls dels telèfons, els tèlex i els passaports, la manca d'Europa i les fronteres, la lentíssima maquinària de l'era pre-informàtica, tan lluny dels CSIs de Miami, Las Vegas, NY i Horacios varis.
I també tot sembrat pel naixement del primer personatge introvertit i un pel trist que immediatament us recordarà un altre actualment famosíssim, de caràcter tan semblant i origen tan proper que semblen cosins, veïns, o amics i residents a Torrevieja (Alicante), tot i que - cronològicament - l'altre és molt més jove.

Aquest llibre de l'any 1966, no us costarà gens trobar-lo a les llibreries (l'han reeditat recentment) i tampoc us costarà trobar-lo googlejant. Espero. I és de llei dir-ho: aquest llibre mai l'hagués endreçat a casa (després d'haver-lo llegit amb gran plaer) sense la recomanació - intensa i intensament encertada- del pere, que en sap un munt. Gràcies, com sempre.

Ja sabeu: els dos autors, el nom de l'inspector i el títol del llibre us proporcionaran - si sòu ràpids - un altre gosset. Hauré de parlar amb l'Emily per que em faci una edició especial. I bon dimarts, que això si que ve al cas... tot i que per l'hora que és, potser ja no tant... bona setmana, doncs.

dimarts, 8 de juny de 2010

personalitats

Diu l’amic paseante en un comentari que les meves propostes negres són complicades de seguir fins arribar a esbrinar autors i llibres. No ho sé, potser sí, però sempre procuro deixar pistes suficients perquè sense sortir de casa s’arribi a descobrir tot, o quasi tot.

Avui, per exemple, torno als clàssics, a l’època en què els detectius i els criminals començaven a aparèixer en la ficció i creaven escola. Autor francès i protagonista lladre però cavaller, fins i tot podríem dir que patriota. El protagonista va aparèixer per primera vegada per encàrrec, a proposta de Pierre Lafitte, fundador de “Je sais tout”, que volia per a la revista un personatge típicament francès que pogués competir amb Sherlock Holmes, però... Us deixo un fragment en què el president d’un tribunal mostra el desconeixement de la identitat del personatge que s’està jutjant, encara que potser ni tan sols estaven jutjant el personatge que pensaven que era. Òbviament escric un nom que no és el del protagonista, però tot i així m’he permès fer un petit joc d’aquells de quan érem petits en els quals canviàvem amb una certa lògica unes lletres per unes altres (alfabet català):

- ¿Baudru, Desiderio? ¡Ah! Muy bien. Como es, aproximadamente, el octavo nombre que usted se aplica y que sin duda es tan imaginario como los demás,nosotros nos atendremos, si usted no tiene inconveniente, al de I. Nerup, bajo el cual es usted más ampliamente conocido.

El presidente consultó sus notas y prosiguió:
- Porque, a pesar de todas las investigaciones, ha sido imposible el reconstruir la identidad de usted. Usted presenta el caso bastante original en nuestra sociedad moderna de no tener ningún pasado. Nosotros no sabemos quién es usted, de dónde viene, dónde transcurrió su infancia, y en resumen, nada. Usted surgió deun golpe, hace tres años, procedente no se sabe exactamente de qué medio, para revelarse súbitamente como I. Nerup, es decir, un extraño compuesto de inteligencia y de perversión, de inmoralidad.
- Los datos que poseemos sobre usted antes de esa época son más bien suposiciones. Es probable que el llamado Rostat, que trabajaba hace ocho años al lado del prestidigitador Dickson, no era otro que I. Nerup. Es probable que el estudiante ruso que frecuentaba hace seis años el laboratorio del doctor Altier, en el hospital Saint-Louis, y que a menudo sorprendió al maestro por el ingenio de sus hipótesis sobre la bacteriología y la audacia de sus experiencias en las enfermedades de la piel, no era otro que I. Nerup Y I. Nerup era igualmente el profesor de lucha japonesa que se estableció en París mucho antes que aquí se hablase de jiujitsu. I. Nerup, creemos nosotros, era el corredor ciclista que ganó el Gran Premio de la Exposición, cobró los diez mil francos y no volvió a aparecer más. I. Nerup puede ser también aquel que salvó a tantas personas sacándolas por el pequeño tragaluz en el incendio del Bazar de la Caridad... y luego las desvalijó.

Y después de una pausa, el presidente concluyó:
- Así es esta época que parece no haber sido más que una preparación minuciosa para la lucha que usted ha emprendido contra la sociedad, un aprendizaje metódico en el cual usted llevaba al grado máximo su fuerza, su energía y su habilidad. ¿Reconoce usted la exactitud de estos hechos?

Ah, i des d’aquí: http://www.ebooksgratuits.com/ebooks.php us podeu baixar alguns dels seus llibres en francès, entre altres el del fragment anterior, que jo m’he baixat en espanyol.

dimarts, 1 de juny de 2010

L'home tranquil

Compensant absències passades, aquesta setmana reincideixo en el plantejament del sagnant enigma literari.

I continuant per la meva preferència per detectius (que no assassins) en sèrie, i la meva debilitat per autors castellanoparlants que m'apropen al costumisme de la vida castissa peninsular, aquest cop he triat un inusualment amable i tranquil detectiu extremeny, una persona assenyada, calmada i empàtica, educada i observadora, lluny del que hom esperaria trobar com a detectiu de províncies. Viu a un indret inventat però molt plausible, que, segons el seu autor, és una síntesi del paissatge del nord d'Extremadura on els components ficticis de la seva orografia impedeixen identificar la seva ubicació exacta.

Aquest home civilitzadíssim té una part dels tòpics negres de l'home sol i solitari, reflexiu, i compren profonament les relacions i els caràcters dels actors a cada escena, fins arribar a la deducció lògica dels fets, gairebé sense adonar-se'n, gairebé sense que ens en adonem.

" C. sabía que ya no iba a ceder, que la mujer no lograría convencerlo. Durante unos instantes se miraron con desprecio, envueltos en olores - sudor contra perfume- y ropas - el limpio atuendo informal contra el mono encofrado en polvo y cemento - y actitudes -la arrogancia del matón contra el ruego femenino - tan opuestos que parecían un hombre y una mujer de épocas y continentes distintos.
El detective la vio caminar deprisa hacia el coche sin despedirse, con la cabeza agachada, como si ocultara las lágrimas. Sólo se permitió una mirada intensa y breve sobre el muchacho que se había erguido y apretaba el pico entre las manos con tanta fuerza que incluso desde donde él estaba podía ver los nudillos blanquecinos."

D'aquest assossegat, raonable i pensador detectiu he llegit fins ara tres històries que - drames apart, donc no en va són històries d'assassinat - m'han tramés una agradable sensació de pau i tranquil.litat. Espero trobar aviat les altres tres històries on viu aquest tipus, i que encara no he llegit. Si pot ser, i no és molt demanar, les versions electròniques (sí, ja sóc addicta a l'e-book, però això és una altra guerra). Encara hi ha tres llibres més d'aquest mateix autor, però no comparteixen el protagonista, al menys segons diu la wiki, així que no els tinc (de moment) prioritzats. I és que m'encapritxo amb els personatges, què hi farem.

Ja sabeu, nom del detectiu, de l'autor, del llibre... = gosset volador.

dimarts, 25 de maig de 2010

Women power

Volia un personatge que fos dona i que tingués protagonisme. Perquè la dona a la novel.la negra o és la víctima, que apareix morta a la primera pàgina, o és l'ajudant d'algú.

Tinc sort, i la tele no m'atreu gaire. Així he pogut arribar als llibres d'aquesta autora lliure d'imatges prèvies, provinents de la que molta gent considera una dolentíssima adaptació dels personatges que, fins ara, han protagonitzat vuit històries consecutives. Totes són a les prestatgeries de casa (potser en tinc alguna prestada? no se...) I no només les he gaudit, no, es pot dir que les he devorat amb una ànsia que probablement no superen ni tan sols els meus entranyables números de la guàrdia civil. Que ve a ser com dir que tots i cada un dels llibres m'encanten - uns més que altres, es clar.

Suposo que m'encisa l'equilibri dels dos personatges clau; ella, una dona racional d'educació universitària i casa bona, refinada però de maneres dures i fredes, divorciada escèptica, esquerpa i bevedora; ell, un home emotiu d'educació senzilla i gairebé rústica, planer però de maneres suaus i conciliadores, vidu resignat, sociable i menjador de bona panxa . Pols complementaris que balancegen les trames en un ball harmònic d'oposats. Formals, mantenen el tractament de vostè, i al començament la relació grinyola una mica (ella és la cap i ell el subordinat en un entorn clarament masculí, i a més no perd cap oportunitat de mortificar el seu company amb pulles encertadíssimes), però a través dels llibres el costum els apropa i arriben a una relació d'amistat entranyable. Altres personatges no tenen pèrdua, com ara les policies joves que tanta irritació poden produir a la jefa, o les enamorades del vidu policia que, embotit al seu vestit de ratlles, està fet un Don Joan - això si, sempre tot un cavaller.

"Mi instinto me decía que nos hallábamos frente a un asunto biográfico, y que ya podíamos dejar de pensar en ladrones casuales y atacantes anónimos. Habíamos encontrado la materia mínima suficiente para buscar un porqué.
-Las esposas no van hincando las uñas en la espalda de sus maridos cualquier noche de sábado. Este tipo de pasiones sólo se producen en el adulterio.
-Sobre eso no puedo opinar. Mientras mi esposa vivió siempre le fui completamente fiel.
Me pareció de mal gusto preguntarle cuántas veces su esposa le había estropeado la piel en refriegas eróticas, así que me limité a decir:
-Entonces tendrá que fiarse de mi experiencia."

Ja sabeu, autora + protagonistes (en aquest cas els 2) + títol del llibre al que correspon aquest fragment = perrito piloto. I un perrito piloto especial al pere per cobrir-me l'absència el dimarts passat. Disculpes a tots, i molt especialment a ell - gràcies pere.

dimecres, 19 de maig de 2010

us agraden les orquídies en dimecres?

Aquesta setmana la xurri no ha pogut deixar la seva proposta, així que li faré una suplència, encara que ja sé que els seus textos són més bonics que els meus, però no li vindrà malament descansar una setmana.

Va, al gra. Un mesment a les s orquídies en el meu blog i una de magnífica, però virtual, regalada, em va fer pensar de pujar un text on apareixen aquestes flors. No he trobat cap llibre de Rex Stout per casa, i se m'ha acudit que podia posar un fragment de No hi ha orquídies per miss Bland, però tampoc el trobo. Després he pensat que era el destí que em portava inexorablement fins aquí:

-... Us agraden les orquídies?
-No massa-que jo dic.
El general mig aclucà els ulls.
-Són lletges. La seva carn és massa semblant a la carn humana. I el seu perfum té la dolçor empudegadora del de la prostituta.


Novel.la negra americana en estat pur. La primera, em sembla, en la qual apareix un dels detectius privats de ficció més famosos del món d'aquest autor nascut l'any de la 1 ª Exposició Universal de Barcelona. Si no l'heu llegida, estic gairebé segur que heu vist alguna de les versions cinematogràfiques

dimarts, 11 de maig de 2010

Viatge per territoris (també) de parla catalana

Tornem al país. En aquest cas el protagonista es veu abocat a fer de detectiu a causa del gir inesperat d’un negoci de llibres que se li complica amb la mort d’un client. L’autora –potser heu llegit alguna vegada el seu bloc o heu visitat a Fecebook els comentaris sobre el llibre- situa l’acció en diversos territoris de parla catalana i construeix una novel·la, que em sembla excessivament llarga, en què a més de la trama criminal hi apareixen moltes referències culturals, inclosa la Víctor Català.

Assassinat. Assassinat. Assassinat, hi deia als papers. Mort als vint anys, als trenta-set, als vint-i-nou, als seixanta... Assassinat.

Morts velles que no havien prescrit en la memòria d’aquella gent.

I els senyals de trànsit, les indicacions de l’ajuntament, els rètols oficials, tots foradats a trets. Fa una quarantena d’anys que es limiten a balejar els cartells i no els carabinieri, alguna cosa s’hi ha guanyat, deia en Giacomino, i els carabinieri miren capa una altra banda i els deixen que malvisquin en pau després de cent anys de brega...


I una altra pista en forma d’imatge:

dimarts, 4 de maig de 2010

Amb l'aigua al coll

Avui faré una cosa que no he fet mai, i que de fet trobo que no s'ha de fer, però les circumstàncies obliguen... Ahir vaig fer una primera prospecció, i no em vaig decidir, però - amb el dimarts ja gairebé a sobre, segons com es miri, amb els paràmetres d'aquí o els vostres, ho he decidit aquesta tarda, tot passejant per la vora del Missisipi, i després al barri francés, fins a Bourbon Street. A Nova Orleans, es clar. Ara que la taca de petroli s'acosta quan encara no han pogut oblidar la ciutat inundada i devastada pel Katrina.

I justament als dies posteriors al Katrina està ambientat aquest llibre, on el detectiu D.R. amb altres voluntaris pentina la zona devastada a la cerca de supervivents. Però el seu amic d'infància LeBlanc roman desaparegut, després que ajudant uns feligresos quedés atrapat amb ells a la torre de l'esglesia fugint de la pujada de les aigües. No se sap molt be com, però va aconseguir una barca que vingués a buscar-los, i l'ultim que se'n sap és que estava obrint espai al sostre de la torre, per poder fugir de morir ofegats ell i els seus feligresos, però després d'un crit en LeBlanc i la barca desapareix, i la majoria de feligresos moren ofegats.

Ja us dic que no l'he llegit, i veient les crítiques probablement és un pel massa violent i cru per la meva sensibilitat de figaflor, però el llibre és prou singular com per a que el pogueu trobar. Jo de moment segueixo passejant a la catedral del kitch, envoltada de figuretes lletges (horribles), màscares llampants, neons rancis, ninos de voodoo i, això si, molta animació al carrer.

El que no he vist aquí són perritos pilotos. Però en confiança us diré que.... només els faltava això!!!

En fi, que a veure si trobeu autor, detectiu i llibre. Bona setmana!

dimarts, 27 d’abril de 2010

Exotisme

Tonem als clàssics antics. El llibre d’avui es pot considerar la primera novel·la criminal anglesa i encara ara es va reeditant en diverses llengües. Es tracta d’una història narrada per alguns dels personatges que hi intervenen que gira a l’entorn de l’espoli d’una joia famosa... No diré res més.

Deixo, com a curiositat, un fragment del pròleg escrit per l’autor l’any 1871:

Mientras esta obra aún se estaba publicando periódicamente en Inglaterra y en Estados Unidos, y quando aún no se había completado más de un tercio de la misma, se cebaron conmigo la afliccción más amarga de mi vida y la enfermedad más penosa que jamás haya sufrido. Mientras mi madre moría en su pequeña casa de campo, yo tuve que permanecer postrado en Londres, completamente paralizado por un ataque reumático de gota. Bajo el peso de esta doble desgracia, mantuve el compromiso al que había llegado con el público. Mis buenos lectores de Inglaterra y Estados Unidos, a quienes nunca había defraudado, esperaban expectantes los suplementos semanales con nuevos relatos. Yo quise continuar la historia: por ellos y por mi.. En los breves descansos que se tomaba la enfermedad o en los ocasionales paréntesis del dolor, dicte desde la cama esa parte de La... que ha sido al parecer la que ha recibido el mayor aplauso del público: la “Primera narració, a cargo de la señorita C., sobrina del difunto sir J. V.”

Acabo amb una escena del llibre en una adaptació de la BBC:





P. S. Res, només per dir que Olmedillo protagonitzava L’assassí de Gràcia.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Sota el volcà

Les notícies de cendres d'aquests dies m'han fet recordar que fa molts anys algú em va explicar que, al segle XIX, el volcà Askja (llegir àsquia) va erupcionar de manera tremenda, es veu, tan tremenda, que la cendra que va caure va enverinar la terra d'una bona part de la illa, fent morir els ramats de xais i provocant una crisi econòmica que riu tu de la d'ara, i enviant un bon núvol de cendres que va enfosquir el cel dels països veïns. Ho he buscat a la wiki i diu que va ser un 29 de Març. El que passa és que llavors poca cosa anava per l'aire, més enllà dels entranyables puffins i les sorolloses i brutes gavines.

Per aquest records, m'ha semblat que res més apropiat avui que aquesta història dura, que arrenca a partir de la trobada casual d'uns ossos enterrats fa molts anys, oblidats com la terrible història que va convertir una dona en una despulla.

Trobats casualment a una comunitat relativament petita que ha vist transformar-se el paisatge ràpidament en pocs anys, cal saber si són (com sol passar sovint) d'una persona que es va perdre a la neu, o al contrari amaguen una història de crueltat ignorada i un assassinat terrible. Feina per a un típic inspector nòrdic, sol i distanciat d'una família desfeta, que troba les pistes que desvetllen el drama dels maltractaments de fa dècades, mentre veu com se li escapa entre els dits la seva filla perduda als núvols de les drogues. Angoixant i melancòlic, purament nòrdic.

I és que aquest llibre que us proposo descobrir passa a un país gran de població petita, on no hi ha arbres i on el paisatge és blanc, negre i verd, ple d'aigua i neu. On el gel i el foc conviuen, i els carrers tenen calefacció subterrània, termal. On els elfs vigilen els camins i les sagues expliquen històries fantàstiques que són - òbviament - certes. On el llarg hivern genera una densitat d'escriptors i lectors i actors i pintors insòlita per a una població de tot just 300.000 habitants.

I és que avui està xupat, més que xupat, doncs el país és, lògicament, ja ho heu endevinat, Islàndia, i això us ho posa molt molt fàcil. Serveixi per compensar que dimarts passat va ser una mica difícil trobar l'Olmedillo.

dimarts, 13 d’abril de 2010

La gràcia de les places

Visc en un territori fronterer d’aquesta Barcelona en què els barris encara tenen un cert pes, o això crec. Al final de la dreta de l’Eixample, limito amb la Sagrada Família, que no sé si té una personalitat pròpia gaire acusada; i si pujo, de seguida em trobo amb Gràcia, un dels barris pels quals més m’agrada passejar, i encara m’agradaria més si les voreres fossin més amples i el trànsit escàs. Gràcia, com altres indrets de Barcelona, ha estat convertida en diverses ocasions en marc literari, potser el cas més conegut és La plaça del Diamant, però també apareix en una sèrie de novel·les protagonitzades per un inspector que ha estat traslladat des de la seva Manxa nadiua als carrerons graciencs on es troba millor que a la seva terra.

Us heu trobat amb l’inspector O. al Candanchú (ara Nou Candanchú) de la plaça Rius i Taulet (ara horriblement rebatejada plaça de la Vila de Gràcia)? Espero que no us hàgiu conformat amb una amanida i un bistec. Bé, potser la Gràcia que descriu ja no és tan idíl·lica, el temps passa ràpid, però encara continua tenint... Per cert, com pot ser que un escriptor que ha publicat, segons llegeixo, més de quatre-cents llibres sobre tants temes sigui tan poc conegut? Potser per què ha escrit tant, em responc a mi mateix.

Jo sóc client assidu del Candanchú, tot i que visc en una plaça veïna de la de Rius i Taulet, o sigui, la del Sol, situada dos blocs de cases més cap a l’oest. Per què vaig triar aquest bar per omplir-me la panxa de tant en tant? Doncs per costum, suposo. Per una banda, el Candanchú ofereix unes amanides que poden passar realment per amanides, i uns bistecs que semblen de boví autèntic. I si això encara no fos prou en els temps que corren, des del primer moment en què vaig arribar al barri, després que em traslladessin a Barcelona, va captivar-me l’ambient pintoresc i vital d’aquelles placetes tan singulars, la de Rius i Taulet, la del Sol, la del Diamant, la de la Unificació...Nois, noies, adults i gent gran, que es barregen al llarg del dia en accions tan diferents com passejar, prendre el sol i jugar; municipals que controlen els cotxes mal aparcats i avisen l’amo abans de clavar-li la multa; centenars de coloms que conviuen amb les persones sense cap por; els establiments vells i els nous; la gent, que encara treu les cadires al carrer, a l’estiu, per xerrar amb el veí...