dimarts, 24 d’agost de 2010

ficció autobiogràfica

Se sap que a tots ens agrada que ens estimin o que ens reconeguin i que la majoria, excepte curioses o concretes excepcions, ens tenim en molt bon concepte, normalment més alt que el que tenen els nostres amics i familiars (mares i alguns pares exclosos) sobre nosaltres; amics, per altra banda, que també tenen les seves coses bones de tant en tant.

El culte al jo sovint és desmesurat en alguns artistes, escriptors inclosos; també és veritat que tenen més ocasions de demostrar-lo i que algunes vegades tenen certa raó.

En la novel·la d’avui, l’escriptor no es limita a aparèixer d’una manera tangencial, amagada, a través d’un alter ego, sinó que és un personatge que surt, encara que no com a protagonista, amb el seu propi nom i la veritat és que no es deixa gens malament, malgrat algun defecte menor, i es fa el simpàtic, etc.

Mide cinco pies y nueve pulgadas, es proclive a la gordura y algo más que proclive a la sonrisa. Lleva el pelo largo y está claro que si no se lo corta es por holgazanería más que por causar espléndidos efectos leoninos (así es como se describe él, segun he oído), puesto que nunca se encuentra más allá de lo escasamente peinado. Tiene el pelo un poco gris y las patillas, que le alcanzan hasta el ángulo de la quijada, presentan el color de lo canoso...

Me gusta en algunos aspectos. No fuma ni bebe más que yo. Como a mí, le gusta comer, aunque yo no estoy gordo y el sí. El cree que se trata de una diferencia metabólica, lo que resulta de cajón en un tipo que predica que es bioquímico. Sé que la diferencia está en el ejercicio. Yo hago gimnasia todas las mañanas: y aunque una vez al día I. realiza una flexión para saltar de la cama todas las mañanas, en eso consiste toda su gimnasia. Sin contar el tecleo sobre la máquina de escribir. Sus dedos, es ese sentido, están en buena forma...

-Por dónde vamos, I.?
Sabía a lo que me refería.
-Ciento sesenta y tres hasta el momento –dijo con la boca llena-, aunque ¿quien los cuenta?
-Tú, -le dije.
Tragó y añadió con tono entristecido:
-Tengo que hacerlo. És mi lacra. Todo quisque quiere saber cuantos libros he publicado y si no se lo digo se cabrea. Es más, si me lo pregunta consecutivamente con un mes de diferencia y la cantidad no ha subido al menos un guarismo, se siente chasqueado. Mira, no creo que tengas necesidad de enfadarte conmigo por eso. Has conseguido que hagan una película de uno de tus libros. Mientras que yo no...

-¿Qué estás haciendo aquí, I.? –dije-. ¿Cómo es que no estás en casa escribiendo un libro?
Gruñó.
-En cierto modo es lo que estoy haciendo aquí. Doubleday quiera que escriba una novela de misterio titulada (...). No sé en que estaría pensando cuando firmé el contrato.

Bé, unes quantes pistes. És un autor nord-americà d’origen europeu que va escriure sobre temes molt diversos i que pràcticament tothom ha llegit. Té un asteroide que porta el seu nom, i també el porta un cràter de Mart. La tira de doctorats honoris causa per diverses universitats. De literatura de misteri en va escriure molt poca, i particularment aquesta novel·la, en què hi ha un crim en una convenció de llibreters, no em sembla gaire interessant. Que consti que durant força temps vaig llegir amb interès la seva literatura de ficció.

I ja posats a facilitar les respostes (nom de l’autor i títol de la novel·la), afegeixo una fotografia seva de l’any 1965, quan encara portava les patilles curtes.


4 comentaris:

Júlia ha dit...

Crec que és Isaac Asimov, per cert, molt més 'guapo' sense 'patilles'. El llibre pot ser 'Asesinato en la Convención', no l'he llegit però em sembla que surt ell per allà...

kika ha dit...

més que el text les pistes que has donat m'han anat fent créixer la curiositat ...

quan has dit que tothom l'havia llegit m'has fet pensar en l'assimov,

pero no tenia ni idea de que havia escrit novel·les negres...

total, que per fer-me passar els nervis ho he buscat al google... ara m'hauré d'anar a confessar! :-DDD

pere ha dit...

Bé, Bé, kika. És el senyor Asimov, que com que no devia tenir àvia no dubta fer-se publicitat. No et confessis per buscar a Google: d'això es tracta, d'investigar a partir de les pistes.
I podies haver posat el nom de la novel·la.

Justament, Júlia, fins i tot estic d'acord amb lo de "guapo". No cal que llegeixis el llibre, confia en mi; de fet és un llibre per encàrrec que s'aguanta amb dificultat.

Júlia ha dit...

A mi és que l'Asimov no m'agrada massa, al menys en el que conec d'ell.