dimarts, 24 de maig del 2011

L'instint natural de la policia

Em sembla que en el nostre país encara existeix certa desconfiança dels ciutadans envers la pròpia policia. No sabria dir si en altres països democràtics aquesta desconfiança es pot percebre tan fàcilment, segurament hi ha de tot. Aquí, l'origen del sentiment contra “les forces de l'ordre” s'explica a partir de la funció repressora que va exercir durant el llarg període franquista. Segurament el distanciament entre la policia i la resta de ciutadans té actualment, també, altres causes que em resistiré a escriure perquè ara no es tracta d'això i, a més, la meva opinió no tindria cap base sòlida sinó solament indicis personals. Sobre aquest assumpte, em va fer gràcia llegir aquest fragment.

A Fabel no le entusiasmaba el GSG9, ni las unidades del Mobile y el Sonder Einsatz Kommando, diseñadas a imagen y semejanza de los equipos del SWAT estadounidense, que habían surgido en casi todos los cuerpos policiales de Alemania. La línea entre policía y soldado estaba cada vez menos clara e iba en contra de todos los instintos de Fabel. Con su opinión sobre estas unidades paramilitares no se había ganado ninguna amistad en los niveles superiores del Präsidium, en especial cuando señalaba como ejemplo a la Policía Montada del Canadá. Esta había creado una unidad parecida al GSG9. La llamaron el SERT —el equipo de fuerzas especiales de emergencia—, y era una unidad antiterrorista sumamente eficaz. Y la disolvieron. Los agentes canadienses del SERT no pudieron conciliar el imperativo de matar que imponían las operaciones antiterroristas con su instinto natural como agentes de policía de preservar y proteger la vida. Fabel había pensado siempre que ésos eran la clase de policías con los que le gustaría trabajar.

 
Quants aspirants a policia pensen com Fabel?

Les pistes són suficients per trobar l'autor. Quant a la novel·la, també es pot llegir des d'Internet, però no sé si és tan fàcil de concretar el nom.

dimarts, 17 de maig del 2011

Trio

Fa poc conversàvem amb el pere sobre el futur d’aquest blog, un futur en clau de tres, no de dos, i en clau de cent, no de números senars. I que mentre tant hi ha un munt de clàssics que s’han quedat a la pretatgeria i que volem rescatar, dimarts a dimarts.

La convergència d’aquella conversa, el repàs de clàssics, i el fet que l’altre dia casualment escoltava de lluny una cançó d’un grup poc conegut, em va suggerir el títol d’avui. (consti que estic deixant més pistes que Hansel al bosc)

En fi, l’assassinat:
Un escriptor de novel·les policíaques arriba a una Viena de postguerra a visitar a un amic d'infància, en H., que li ha promès feina. El troba una mica perjudicat - de fet l'ha atropellat un cotxe, així que directament assisteix al seu enterrament. Però algunes coses no quadren, tot plegat es veu tèrbol, i aviat sospita que la mort ha estat de pega, i en realitat el seu amic és viu. Descobreix que el mort que va enterrar era un estraperlista de medicaments adulterats, i que en H. era en realitat un delinqüent perillós que s'ha fugat a zona soviètica.

Col·labora amb les autoritats per fer d'esquer per a que capturin l'H, a qui acaba matant a trets a un túnel de clavegueram com el de la foto. A l’exnoia de l’H no li fa massa gràcia això, val a dir. De fet no li'n fa gens.

La foto del post és d'una peli que van fer d'aquest llibre, peli que alguns consideren com la millor pel·lícula britànica de tots els temps i que compta amb un superb Orson Wells, d’aquells, ja sabeu que vull dir.

Va, endevineu qui és l’escriptor autor d’aquest llibre - el títol del llibre, que està xupat - i el nom de l’escriptor protagonista.
Bon dimarts.

dimarts, 10 de maig del 2011

Converses al tren

Segurament que tot i haver insinuat un bon nombre de títols i d'autors, ens falten escriptors d'aquells que els lectors del bloc deuen pensar que com és no han aparegut encara. Autors que coneixen fins i tot els qui no són seguidors del gènere i novel·les que els més despistats poden identificar a través de només un fragment, com en aquest cas, encara que potser el seu reconeixement provingui d'un clàssic -menor- del cinema:

Todo lo que él despreciaba, pensó Guy, lo representaba Bruno. Todo aquello que él no quería ser,
lo era Bruno, o lo sería.
—¿Quiere que le prepare un asesinato perfecto para su esposa? Tal vez algún día le sea de utilidad.
Bruno se retorcía, consciente de sí mismo, bajo la mirada escrutadora de Guy.
Guy se puso en pie.
—Tengo ganas de pasear.
Bruno juntó las manos dando una palmada.
—¡Oiga! ¡Menuda idea se me ha ocurrido! Un asesinato por delegación, ¿comprende? ¡Yo mato a su esposa y usted se encarga de mi padre! Nos encontramos en el tren, ¿comprende?, y nadie sabe que nos conocemos. ¡Nadie! ¡Una coartada perfecta! ¿Qué le parece?
La pared latía rítmicamente delante de sus ojos, como a punto de saltar en pedazos.
«Asesinato.»
La palabra le ponía enfermo, le daba miedo. Quería alejarse de Bruno, salir del compartimiento, pero se lo impedía una angustiosa sensación de pesadez, como en un mal sueño. Trató de sobreponerse, de afianzarse, enderezando antes la pared, comprendiendo lo que Bruno estaba diciendo, porque presentía que había algo lógico en ello, como en un problema o en un acertijo que tuviera que resolver.
Las manos de Bruno, manchadas de nicotina, daban palmadas y se agitaban sobre las rodillas.
—¡Un par de coartadas a prueba de bomba! —chilló—. ¡La mejor idea de toda mi vida! ¿No lo ve? Yo me encargaría de hacerlo cuando usted estuviese ausente de la ciudad y usted, a su vez, haría lo mismo.
Guy lo comprendía. No había ninguna posibilidad de que alguien llegase a descubrirlo, ninguna.


Poques converses espontànies en un tren deuen haver tingut tanta repercussió. No si cal afegir que parlar amb desconeguts també pot resultar perillós; sempre ens ho deien quan érem petits.

dimarts, 3 de maig del 2011

inicis i finals i inicis i finals i inicis

Avui pensant en llibres que encara no hagués comentat he recordat un periodista de Madrid ben normal, un tipus gris amb certa habilitat per atreure problemes i cops de puny. La veritat és que crec que l'estoven un promig superior a quatre o cinc cops per novel.la, li realment crida l'atenció (i fa patir una mica) la quantitat de pallisses que encaixa. Però sempre aconsegueix aclarir allò que investiga, tot i que in extremis i de mala manera.

Les cinc novel.les d'aquesta sèrie estan escrites amb intèrvals molt llargs i irregulars, comencen en plena transició democràtica i han anat sortint separades 2, 14, 6 i 4 anys, la darrera fa 6 anys. Les històries, d'intriga i criminals, també fan una mica riure, perque el G. és bastant patós i es complica la vida com un lemming, però m'agraden també perquè fan reviure una mica l'ambient dels darrers trenta anys. A més, el G. fa unes reflexions que són autèntiques perles, com aquesta pesimista i sarcàstica que avui he recordat i m'ha fet buscar dades sobre en G.

"Toda racha de mala suerte tiene un final, aunque sólo sea para que pueda comenzar otra del mismo signo. Pero será una racha distinta."

Googlejant he pogut trobar la cita, però no en quin dels cinc llibres l'havia llegit. Si algú la troba, li regalo un perrito piloto de veritat. Però això és per nota.

Com que, amb la cita, us serà fàcil trobar l'autor i el periodista, com a enigma setmanal, us demanaré que em digueu el títol de l'obra que investiga la trama de corrupció entorn de la llei del cable.