dimarts, 28 de juny de 2011

per les seves obres...

Alguien, o algo, estaba intentando, inútilmente, bajar la escalera silenciosamente.
Dejé el buda donde estaba, cogí un siniestro encendedor de alabastro y me acerqué a la puerta, que también era siniestra. Puedes preguntarte: ¿cómo puede hacer alguien una puerta siniestra? Bueno, tiene su mérito, desde luego, pero créeme, los grandes diseñadores de interiores lo consiguen con los ojos cerrados.
Intenté contener la respiración y no pude, así que esperé ruidosamente. Oí que se accionaba un interruptor de la luz en alguna parte; pausa, sonó de nuevo. Se abrió una puerta, pausa, allí tampoco había nada; se cerró. Inmóvil. Pensar. Mirar en la sala.
Se oyó el roce de unas prendas de ropa, una pisada suave, y entonces de pronto aflojé la presión en el encendedor de alabastro y me apoyé en la pared mucho más relajado. Porque, incluso herido y asustado, estaba dispuesto a jugarme la vida a que el Fleur de Fleurs de Nina Ricci no es un perfume de combate.
Ella se detuvo en el umbral y echó una ojeada a la habitación. Las luces estaban apagadas, pero las cortinas, abiertas de par en par, así que entraba mucha luz desde la calle.
Esperé a que su mirada se detuviese en el cuerpo de Rayner antes de taparle la boca con la mano.
Pasamos por todas las frases habituales dictadas por Hollywood y la sociedad cortés. Ella intentó gritar y morderme la palma de la mano, y yo le dije que se estuviese calladita porque no le haría daño a menos que gritase. Ella gritó y yo le hice daño. En realidad, todo la mar de corriente.
Al final, ella acabó sentada en el siniestro sofá con una copa de un cuarto de litro de lo que creía que era brandy pero resultó ser Calvados, y yo de pie junto a la puerta con mi mejor expresión de «Dice mi psiquiatra que estoy más que cuerdo».


Us sona el tó? aquesta succesió de frases sarcàstiques i àcides, tallants... - no us sona com "televisiu"? Ho hauria de fer, perquè l'estil és (al menys per als seguidors més o menys habituals de la sèrie, una de les més famoses dels darrers anys) inconfusible. Suposo que qui ho ha escrit ho ha fet pensant que per les seves obres el coneixerem, doncs llegint aquest llibre (que - tot s'ha de dir - tant enginy seguit es fa estrany i una mica excessiu, així, sense filtre) resulta obvia la contribució de l'actor protagonista als diàlegs del seu personatge i als guions de la sèrie. És un tipus curiós, una mica pijo, polèmic, que indubtablement ha triomfat.

Teniu pistes suficients, crec, per trobar aquest llibre, el su autor i el nom del protagonista, que no és ben bé un detectiu...

dimecres, 22 de juny de 2011

Sense finalitat mèdica?

En una entrada anterior vaig parlar d'una novel·la que m'havia interessat no només per la història que es narrava i el ritme sinó també perquè estava molt ben ambientada. El seu autor havia creat un policia mig... que protagonitzava alguns llibres. Bé, aquest mateix escriptor ha creat darrerament un detectiu privat, dur, sarcàstic, no del tot net, molt en la línia de certa literatura negra nord-americana. El to de les novel·les (dues que jo sàpiga traduïdes al castellà) protagonitzades per aquest detectiu no té res a veure amb les anteriors obres del gènere del mateix autor. I no obstant això, continua el seu interès per moure els personatges en moments històrics concrets ben documentats encara que es presentin distorsionats. En el cas del fragment de més avall, es pot veure el moment en què comença a introduir-se l'heroïna a Gran Bretanya després d'haver estat ja introduïda com a droga sense finalitats mèdiques a Nova York, al barri de Harlem. Sembla ser que el seu ús a Nova York no va preocupar inicialment les autoritats federals, més interessades en la cacera de comunistes que en una droga “únicament de negres”.

¿Usted ha visto Glasgow un sábado por a noche? La mitad de la ciudad agarra una curda de cojones; miles de hombres desquiciados i fuera de si. Nadie bebe porque le guste el sabor de la priva, y Dios sabe que tampoco es para relacionarse socialmente, que coño. ¿Sabe lo que buscan? Unas vacaciones. Beben porque durante unas horas pueden salir de sus vidas. Y si el whisky barato y el vino de cuarta son para ellos como un día en Largs, este material es una semana en Montecarlo.... Esto es el futuro.

Com sempre, autor i títol. Va, i el nom del detectiu que aquí apareix en la segona novel·la de la sèrie.

dijous, 16 de juny de 2011

Madrid negre i clandestí

De sobte hi penso. Casumtot, ja m'ha tornat a passar - som dijous, i la setmana ha quedat sense assasinat.

Ja no tinc res - tot el que he llegit ja és repetició d'autors i detectius, sèries que m'han agradat i he cercat i capturat fins exhaurir-les o (rarament) avorrir-me del personatge.
I no tinc novetats, ni varietat, ni antiguitats - bé, potser només aquella novel.la d'afamat autor espanyol, centrada a un Madrid que ja reneix de la misèria de la postguerra civil per començar l'expansió del desarrollismo, a on arriba des de l'estranger un personatge solitari, home d'esquerres dures, en teoria llibreter a Anglaterra, en realitat especialista en feines especials, amb l'encàrrec fet des de dalt d'eliminar un suposat traidor d'una organització comunista clandestina.

L'arribada estranya, l'estranya exploració del lloc, l'estrany seguiment de la víctima fins arribar a dubtar sobre la justícia de l'encarrec, la dona que coneix i que el trasbalsa per la seva semblança amb un record del passat, la reaparició de personatges donats per morts, les escenes a un cinema abandonat...

Aquest llibre es va dur al cinema, tot i que amb crítiques una mica xungues que em sorprenen perque la directora - en pau descansi - em mereix la més alta de les consideracions. No l'he vist, àixí que no puc desmentir les opinions que he llegit. Però be, ja ho trobareu vosaltres mateixos quan cerqueu al google l'autor (acadèmic de la llengua que viu a nova york i està casat amb una dona certament notable), el llibre (de nom preciós) i el nom de "l'especialista".

Intentaré llegir alguna cosa en aquests 15 dies - bé, en realitat 12 - que em queden per tornar a publicar. Intentaré que no em torni a passar que el dimarts es torna dijous, però no prometo res, més que la mala consciència si fallo. Això comença a ser feixuc, venen ganes de cometre una barbaritat, però clar, de seguida sospitaríeu de mi... no se, hauré de pensar en crims perfectes que m'alliberin de les meves obligacions quinzenals... els trens són tan suggestius...

dimarts, 7 de juny de 2011

A la bella Sardenya passen coses estranyes

Sense pensar-hi, en Florindo Flores, s'havia aturat davant de la fotografia gegantina del conferenciant i l'anava recorrent amb la mirada i refent a la paret els fragments dispersos d'aquell puzzle gegantí que formava el rostre. De cop i volta es va estremir i va claver-li els ulls al nas, tirant a carnós i amb unes ulleres al capdamunt, guarnit amb una berruga al costat de la base. Va ser justament la berruga que li va cridar l'atenció, i la mirada se li va desplaçar automàticament, de la berruga a la barba, a la calba incipient, a tota la forma del rostre.


Aquest Florindo Flores, no té res a veure amb el peruà del mateix nom que es pot trobar en primer lloc a Google, sinó que és un capità retirat de la policia italiana que ha tornat des de Torí a la casa dels seus pares a Sardenya. El personatge es troba per casualitat embolicat en l'aparent intent d'assassinat del semiòleg més important d'Itàlia, el descrit més amunt en el cartell que observa l'excapità. Finalment, l'exrepresentant de la llei acabarà resolent, amb l'ajuda, sobretot, del conserge de nit d'un hotel, uns assassinats en què el criminal no volia matar ningú i l'instigador, malgrat ser descobert, no rep cap càstig.

Aquesta és la segona novel·la en què l'autora fa aparèixer el mateix protagonista en una història sense cap ni peus que desafia la lògica més elemental, fins al punt de presentar un assassí que ja sabem que ho és perquè és tant malcarat que cap altre personatge ho pot ser i, a més, és que no hi ha altres sospitosos. El motiu pel qual han traduït aquest mateix any la novel·la al castellà i al català -i també per què la van publicar en italià en el seu moment- és un misteri que em resulta inexplicable. El motiu de la meva lectura, sense cap assessorament previ, té una explicació que no m'atreveixo a confessar.. Si la voleu llegir, us la puc deixar. Mentrestant, es tracta de concretar el nom de l'autora i el títol del llibre. No preguntaré el nom del personatge del cartell perquè estic segur que tothom coneix la resposta.

I per amenitzar la cerca, si és que cal, un vídeo que tampoc és que tingui gaire a veure amb la història ni amb res, però que ... Què sé jo!


dimecres, 1 de juny de 2011

txucutxú

Breument, un record telegràfic i ferroviari d'un clàssic ben clàssic; casualitats que fan que l'home adequat estigui al lloc precís en el moment concret per veure's implicat com a gairebé testimoni d'un crim. Que sembla mentida, la tendència d'alguns personatges per a presenciar crims molt més freqüentment que la resta dels mortals.
En un entorn tancat per definició, i a sobre aïllat per qüestions metereològiques, es comet un assassinat enigmàtic. Apareixen un nombre respectable de pistes plenes de significats, aparents, unes quantes d'elles sembrades per a desorientar. El detectiu es troba implicat a l'escena i a la trama, i destapa històries antigues de drames impensables. Finalment, resolució clàssica amb tots presents, mitjançant seqüència enllaçada de deduccions narratives per part de l'homent d'accent peculiar i elevada autoestima, que finalment assenyala al culpable inesperat. Es proposen dues opcions, de la que finalment els presents trien la més compasiva.
Un clàssic, clàssic, classic. Fàaaaaaaaaaaacil.
Autor, detectiu, títol....

PD: txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú...