dimarts, 29 de març de 2011

No apte per a ateus (i atees)

Continuo pensant que voler classificar la novel·la i la narrativa en general en gèneres i subgèneres pot funcionar a l'hora de publicar manuals i de fer aproximacions superficials, però que sovint aquestes classificacions porten a simplificacions i a afirmacions com “jo sóc un fan incondicional de la novel·la policíaca” o a dir “no m'interessa gens la novel·la negra”. Doncs depèn, és clar. Existeixen els gèneres? Segurament, ho diuen els mateixos escriptors. Però les diferències d'intenció i de resultats dintre dels gèneres poden ser abismals. En qualsevol gènere podem trobar des del simple passatemps a la les idees més tarnscendents. Avui per exemple, he triat una narració d'una densitat i unes intencions importants. No sé si l'heu llegida, però encara que no sigui així, no crec que us costi trobar l'autor, un dels pensadors actuals més profunds. I no dubto que tindreu ganes de continuar la lectura.


Estaba sentado en mi despacho limpiando el cañón de mi 38 y preguntándome cuál sería mi próximo caso. Mes gusta ser detective privado. Cierto, tiene sus inconvenientes, me han dejado más de una vez la encías hechas papilla, pero el dulce aroma de los billetes de banco tiene también sus ventajas. No hablo siquiera de las mujeres, que son una preocupación menor para mi y que coloco, en mi escala de valores, justo antes del acto de respirar. Por eso, cuando se abrió la puerta de mi oficina y entró una rubia de pelo largo llamada Heather Butkiss y me dijo que era modelo y que necesitaba mi ayuda, mis glándulas salivares se pusieron a segregar como locas. Tenía puestos una minifalda y un jersey ajustado, y su cuerpo describió una seria de parábolas que podrían provocar un ataque cardíaco a un buey.
-Qué puedo hacer por ti, muñeca?
-Quiero que me encuentres a una persona
-¿Una persona perdida? ¿Has hablado con la policía?
-No exactamente, señor Lupowitz.
-Llámame Kaiser, muñeca. Pues bien, ¿de quién se trata?
-Dios.
-¿Dios?
Así es, Dios, El Creador, el Principio Universal, el Ser Supremo, el Todopoderosos. Quiero que usted lo encuentre.
He tenido ya en mi despacho a más de un buen bocado, pero cuando una chica está tan buena como ésta, uno debe escucharla hasta el final.
-¿Por què?
-Kaiser, ése es asunto mío. Usted ocúpese de encontrarlo.
-Lo siento bombón. No diste con el tipo indicado...
-Pero, ¿por qué?
-... a no ser que me des toda la información -dije poniéndome de pie.


 
Autor, títol, any de publicació i el paràgraf que ve a continuació.

dimarts, 22 de març de 2011

nyam nyam

Tinc amigues que no poden evitar mossegar-se les ungles. Haig de reconèixer, sense afany de crítica de cap mena, que és un vici que no entenc. No li trobo el gust, la veritat. I trobo que és una llàstima que mans boniques es facin lletges a base de menjar-se-les. Però bé, què hi farem, es veu que és molt difícil renunciar-hi un cop t'hi enganxes. I amb els vicis sóc de mena comprensiva, ja que tinc tendència a tenir-los a dotzenes, i de manera generalment compulsiva.
Pot semblar que això és una desbarrada (ho és), però en realitat té relació amb la resolució del cas d'avui. Unes ungles mossegades són el tret distintiu entre una actriu sofisticada i una noieta escolta que ha desaparegut.
Coses només visibles per dones grans i una mica tiquis-miquis, com ara jo mateixa seré d'aquí uns... 40 anys més? Segurament també semblaré inofensiva i ningú em farà massa cas, però pensaré malament i encertaré, perquè coneixeré la naturalesa humana bàsicament per experiència, i poques coses m'esparveraran. Tindré les meves manies, xerraré amb els veïns (quin remei) i prendré el te sempre que em vingui de gust.
I potser podré resoldre, com qui no vol la cosa, algun enigma policial (espero que incruent i poc greu) que passi al meu poble. Si cal faré servir vestits florals, collarets de perles, llapis de llavis vermells i abrics de tweed de tall ample amb barrets de casquet, ja sabeu, tot l'estil victorià.
Potser hauré de fer servir una mica els meus coneixements de L'anglès si vull acabar de semblar-me a aquesta dama.
A aquestes alçades us ha de rondar pel cap el nom de la detectiu amateur i la seva autora, però potser us faré pensar una mica (us mossegareu les ungles??) per saber de quin llibre us parlo. Ja veureu, quan el trobeu, que m'ho he fet venir be, un cop més crec que en realitat és més fàcil del que sembla.

dimarts, 15 de març de 2011

És possible conèixer el destí?

A esta hora tendré que tocar algo suave, por los vecinos.
Empezó a tocar. Era una música lenta, fresca, de una rara ternura, cautivadoras melodías solo insinuadas que desparecían entra la bruma para volver a aparecer a su debido momento...


 
El músic ha rebut una postal amb la imatge d'un taüt que li anuncia la mort. En diferents llocs i en diversos moments, algunes persones havien rebut una postal igual i al cap de poc havien mort de maneres diferents. Aparentment cap mort es podia relacionar ni s'havien produït de la mateixa manera, però tot feia pensar en assassinats en sèrie. Intervé l'FBI: un expert en aquest tipus de crims a qui li queda poc per jubilar-se i una aprenent. S' assabenten que el músic ha rebut la postal i es presenten el mateix dia a casa seva per protegir-lo. Després de tocar, el músic se serveix una copa; els dos agents el perden de vista per un moment; mort del músic. En la investigació posterior els metges són incapaços de detectar com ha estat assassinat. És possible que l'escriptor hagi parat una trampa al lector?

Al mateix temps, se'ns narra una història paral·lela situada a l'època medieval que acabarà confluint en la història principal i en la qual el lector minuciós segurament descobrirà algunes petites incongruències històriques. I entre les dues, encara un altre temps històric en què apareix un Churchill que ja no té el poder d'abans, però que encara és un conseller important i escoltat, i el president Truman...

És possible que hi hagi lectors que tinguin interès en la part medieval, d'altres en la contemporània, alguns en tot el conjunt i potser alguns altres en cap de les dues perquè la novel·la els pot semblar excessivament feixuga en alguns moments i amb un estil que no sembla gaire cosa. Que cadascú decideixi.

Primera novel·la d'un nord-americà que en la traducció al català i al castellà, porta un títol (el mateix) que segurament dóna massa pistes i el primer component del qual a mi em va cridar l'atenció suficientment com per fullejar-la i, després, per llegir-la. Ja hi ha una continuació que no sé si s'ha publicat aquí.

Doncs el de sempre: autor i títol. I si algú sap si realment va existir la biblioteca que s'esmenta...

dimecres, 9 de març de 2011

Tard i estrany

Ja som dimecres, gairebé dijous, i encara sense dimarts de sang... disculpeu el retard. Vaig malament de temps, i de son, i s'han acumulat algunes coses que han fet difícil trobar el moment apropiat de posar-vos un enigma per aquesta setmana. Ara tinc son, i això em fa pensar en un curtmetratge on surten ovelles de les que es poden comptar per a dormir, si no és que en veure les ovelles t'agafa el riure i et despertes. Precedia una pel.lícula divertida amb els el.lemets d'un clàssic del gènere negre, tot i que hauríeu de féu màniga ample, doncs no és ben bé el que es diu un clàssic del gènere negre. Com que no he llegit res fa setmanes, us proposo aquesta peli com a enigma.

És l'any 1947, i els actors dels estudis més famosos de Los Ángeles tenen fòbia al dissolvent. Una qüestió de supervivència.
L'actor de moda, en R., és histriònic i emotiu, i està casat amb la que podria ser l'Angelina Jolie de l'època, la J, una cantant pèl-roja i explosiva que quan entra en una habitació li treu el singlot a tot home present, mentre diu amb veu greu "I'm not bad. I'm just drawn that way".

Darrerament en R. està més nerviós que mai; creu que la seva dona se la fot amb un milionari. Capficat, no dona una als rodatges, i tant és així que i l'amo dels estudis contracta en E. perquè segueixi la J.

Però al cap de pocs dies el milionari apareix assassina't, i en R. és el principal sospitós. El detectiu haurà de trobar l'assassí per tal d'alliberar els estudis de l'amenaça del dissolvent.

Crec que amb això tindreu prou. Endavant: nom de l'actor i del detectiu i nom de la pel.lícula.

dimarts, 1 de març de 2011

el solo de l'africana

Començo disculpant-me per demanar que em digueu si cal que continuï o no la lectura. Busco una vegada més històries negres escrites per autors de països que no participin de la cultura i de la societat occidental -o hauríem de dir capitalista o de lliure mercat?- que, diguin el que diguin alguns, acabarà fagocitant tota la resta, amb els mestissatges desequilibrats que es vulgui. Mentrestant, bé deuen escriure novel·les policíaques a l'Àfrica, però jo no en sé res. Em refereixo a l'Àfrica negra, amb detectius autòctons, amb condicionants propis, malgrat que sota les aparents diferències culturals, la naturalesa humana és, si fa no fa, molt semblant. Aquesta cerca em porta a una investigadora negra, més aviat grassoneta i que ha obert l'única agència de detectius del seu país, etc. Però resulta que l'autor, malgrat haver nascut a l'Àfrica és d'origen escocès; i és en aquest fet on em descobreixo un pòsit racista: aconseguirà aquest escriptor transmetre l'esperit africà? El meu jo lector em diu que això no té cap importància, que el que em val es veure si m'agrada conèixer els casos d'aquesta dona:

—Quiero que tengas tu propio negocio —le dijo su padre en el lecho de muerte—. Ahora el ganado se está pagando bastante bien. Véndelo y monta un negocio. Una carnicería no sería mala idea. O una licorería. Lo que tú quieras.
Cogió a su padre de la mano y miró a los ojos al hombre que más había querido, a su papaíto, su sabio papaíto, que siempre había pasado estrecheces para darle a ella lo mejor y cuyos pulmones se habían llenado de polvo en las minas.
Las lágrimas le dificultaban el habla, pero alcanzó a decir:
—Voy a montar una agencia de detectives en Gaborone.


Per suposat, no us demano només el títol de la primera de la sèrie, sinó, com deia al principi, vosaltres que sou més viatjats: continuo llegint? De moment m'he aturat aquí i ja m'està bé:


Nunca he visto el mar, aunque un hombre que trabajaba conmigo en las minas me invitó una vez a su casa, en Zululandia. Me contó que había colinas verdes que llegaban hasta el océano Indico, y que desde su casa se veían los barcos en el horizonte. Me dijo que las mujeres de su pueblo hacían la mejor cerveza del país, y que allí un hombre podía pasarse años sentado al sol sin hacer nada más que procrear y beber cerveza de maíz. Me dijo que si iba con él, a lo mejor podría conseguirme una mujer, y que ellos pasarían por alto el hecho de que yo no era un zulú, siempre y cuando estuviera dispuesto a pagar al padre el suficiente dinero por su hija.
Pero ¿por qué iba yo a querer irme a Zululandia? ¿Por qué iba a querer otra cosa que no fuera vivir en Botsuana y casarme con una chica tsuana? Le expliqué que Zululandia me parecía muy interesante, pero que cada hombre tiene en su corazón un mapa de su propio país y que el corazón nunca te permite olvidar este mapa. Le comenté que en Botsuana no teníamos las colinas verdes que había en su país, ni el mar, pero que teníamos el Kalahari, y que la tierra se extendía hasta más allá de lo imaginable. Le dije que si un hombre nace en tierras áridas, aunque sueñe con la lluvia, no querrá que llueva mucho ni le importará que el sol caiga a plomo. De modo que ni me fui con él a Zululandia ni vi nunca el mar. Pero esto no me ha hecho infeliz, ni una sola vez.