dimarts, 28 de setembre del 2010

Desolació

La tardor ha arribat aquest any com una tromba, plena de tristors i pessimisme. Els dies s'escurcen per moments, plou, s'ennuvola, es fa fosc, i el cor se'm va fent cada cop més petit. No puc evitar enyorar l'estiu amb totes les meves forces, i témer aquesta progressió cap al forat inevitable del solstici d'hivern, el punt baix i mínim de les energies dels que funcionem amb energia solar, que quedem desolats.

Per això avui repassava la biblioteca negra (aquest cop la virtual) per triar-vos un enigma, i els ulls m'han anat directes a coses del nord. Dins el munt de llibres negres i criminals dels autors nòrdics hi tinc vàries autores, i el llibre que al final he triat va ser una de les primeres novel.les electròniques que vaig comprar per al meu e-book a començaments d'estiu.

A una illa nòrdica un grup de joves ideals fa una festa d'estiu, fins que un moment de diversió es torna en un moment de gelosia i es produeix una escena violenta. A l'endemà, el passeig solitari d'una noia i el seu gos acaben tràgicament. Poc després un altre cas semblant, i sembla que encara un altre... l'illa es capgira i arriben forasters moguts pel crim d'estiu.
Un poli local, tranquil i feliç (per variar!) ens duu per l'investigació amb calma i sistemàtica, i en paral.lel un periodista arribat d'Estocolm busca la noticia i va vorejant l'historia fins que, arrossegat per una passió adúltera, acaba totalment implicat en els fets. De fons, el maltractament a l'escola, el famós bulling, i el que en resta passats els anys, una rancúnia inextingible - que en aquest cas a més és patològica.

M'agrada la descripció del paratge on te lloc el desenllaç de la història, una platja deserta i extensa, crec recordar que amb un far, creuada per camins difícils i lluny de cobertures de mòbil i connexions amb el mon, que em sembla preciosa, malgrat l'escena és molt tensa i difícil. Una mica el mateix que em passa amb els paisatges dolços d'Escània i les platges per les que passeja un Wallander deprimit als llibres de Henning Mankell. He pensat que són llocs que m'agradaria veure algun dia, quan tingui les bateries a tope de sol, potser quan per fi aconsegueixi viure al tròpic.

L'autora del llibre és una nòrdica molt molt guapa, segons indiquen les fotos que en trobareu a google, i havia estat reportera de televisió abans de provar sort amb l'escriptura. Vol allunyar-se del tòpic nòrdic de la tristor i el pessimisme, i de fet ho aconsegueix amb el seu detectiu, un home feliç i agradable, prou equilibrat, tot i que persisteix una imatge una mica tancada i torturada en el retrat de les persones que van apareixent al llibre, i és que potser en el fons allà dalt deuen ser tots una mica així. La manca de llum perjudica el terrat, o pitjor, el cor, està clar.

Us en demano el nom de l'autora, el del llibre i el del detectiu - si em voleu donar el nom del periodista, va per nota.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Doble record nocturn

No fa gaire que va morir Claude Chabrol i ni jo ni els blocaires més propers vam recordar-lo, i això que en els blocs tenim una propensió a vegades exagerada a recordar qualsevol efèmeride. No sé, en el meu cas, perquè no vaig esmentar la seva mort, perquè és un director que en alguna època he seguit amb detall i pasió i algunes de les seves pel·lícules  -sovint més l’ambient i el ritme que la història- m’han semblat memorables, tot i que en els darrers any, des que em vaig convertir en semicinèfil, no he estat al cas de les seves estrenes.

En definitiva, que el record que no vaig deixar en els meus apunts provisionals el deixaré aquí en una proposta una mica diferent de les habituals: cap text de cap novel·la, però sí el desafiament de concretar una novel·la i una autor. Es diu que Chabrol era un gran lector i un especialista en un escriptor francès de novel·la negra (i altres gèneres), que no m’explico com encara no ha aparegut aquí, tot i que només va rodar dues pel·lícules basades en les seves novel·les. D’una d’elles (aquests ambients fantasmagòrics de les seves extraordinàries il·luminacions nocturnes!) us en deixo un fragment curtíssim, i fixeu-vos en els actors. Vista l'escena, cal decidir, repeteixo, l’autor de la novel·la i el seu títol. Si algú té dubtes, el remeto a les pàgines taronja de “La Vanguardia” del diumenge. I, per arrodonir la pista, deixo també una pipa que no és la del seu famós detectiu. Em descic: no deixo la pipa, que no vull fer propaganda d'un vici que tothom sap que mata més que la majoria d'altres sistemes mortals, incloses les bales al mig del front o els desenganys amorosos al centre del cor.



Cartell suggerit pel nostre col·laborador habitual el paseante (aneu als comentaris):


dimarts, 14 de setembre del 2010

Fashion pasion

Aviat tinc un casament - un altre cosí! - i he estat buscant vestit per anar-hi. Amb una amiga meva varem anar a on van les darreres rebaixes quan acaben les rebaixes de les seccions d'oportunitats dels saldos, i que sol tenir un bon racó de vestits de nit a bon preu. En vaig trobar un de princesa que em va seduir, per un preu irrisori, però a més varem estar rient una bona estona provant-ne uns quants (de Hilda, de Jackie, de Pantoja, d'infanta, d'Obregón, de Penélope, verbenerus, etc), i fent les passejades arrossegant cues i tuls pel passadís dels vestidors. Jugant, que ja va bé tal i com està el pati.

Els vestits de nit tenen un paper principal al llibre que us proposo aquest dimarts. El llibre comença a una festa molt selecta, gent guapa i robes exclusives, a Manhatan. En F. acompanya la seva parella, la K., una noia particularment elegant i bella que pertany a aquest mon. Ell no. Ell ve d'Atlanta, és un sureny al que l'accent delata immediatament. Fuig del record de la mort per suïcidi de la seva filla de 16 anys, i fuig darrera de la bellesa desemparada de la K., a la que va conèixer quan investigava l'assassinat de la seva germana petita, uns mesos abans.

La festa és esplèndida, i entre les robes exquisides destaquen els models de la Imalia C. Unes robes fetes amb una qualitat especial que fa lluir a qui les duu, amb una llum pròpia; el "look". Amb una copa a la mà, l'Imalia demana al F. que l'ajudi a trobar algun parent de la seva dona de confiança, recentment assassinada de manera inexplicablement cruel i aparentment gratuïta.

El F. cerca al passat, xerrant amb la gent gran, cercant diaris i furgant a velles històries sindicalistes de pre-guerres, sense presses, escoltat per un personatge curiós, musulmà, que apareix com del no res per convertir-se en la seva ombra - en F.

Òbviament, cap al final apareixen els dolents - inesperats, amb motius sorprenents.

Quan vaig tancar el llibre em va passar pel cap un moment "Qui pillés un dels vestits de la Imalia....". Només un moment. La veritat és que, en realitat, és un pensament totalment erroni i poc ètic....

M'agraden els personatges que es van dibuixant, m'agrada com es va consolidant cap enrere la dona investigada, la seva essència i els fets de la seva vida que la van anar determinant, fins a viure sola i aïllada, i fins al seu assassinat. Una lectura que ha estat fàcil i plaent, i que em sembla recomanable.

Pistes: L'autor té nom d'agència de viatges, i crec que en un moment donat va deixar el gènere policíac després de tres llibres amb el F. de prota, per dedicar-se de ple a atemorir la gent amb thrillers particularment terrorífics, dels que no acaben un cop deixes anar el llibre. Thrillers que no tinc cap intenció de llegir - prefereixo dormir tranquil·la, jo. Però aquest llibre igual us costa una mica trobar-lo, em temo que - si no és que l'heu llegit - haureu de fer servir l’anglès al cercador, doncs en una primera cerca no he trobat cap ressenya publicada en català ni en castellà. Tot i que confio en les vostres habilitats, si no us en sortiu, divendres us donaré alguna pista més explícita.

Ja sabeu cóm va la cosa: autor, personatge, llibre, recompensa...

dimarts, 7 de setembre del 2010

primeres proves

Ha arribat un altre dimarts, el primer de setembre, i mig enfeinat en la preparació de la feina que començo aquest matí, he recordat a darrera hora la cita criminal sense cap proposta pensada prèviament, així que agafo la novel·la del gènere que tinc més a mà i que no deu haver aparegut per aquí (hauria de fer-me un llistat dels autors i les obres que ja hem presentat), entre altres raons perquè no l’he llegida. Me l’he emportada amb mi de vacances, però malgrat que n’he llegit unes ratlles sempre he trobat alguna altra alternativa que me l’ha fet deixar momentàniament de banda. No ho faré més de proposar endevinar el que jo encara no conec més que per referències, que, per altra banda, potser em donareu vosaltres si, fa poc o en el seu moment, la vau llegir.

Anem al principi:

Todo emepezó con la misteriosa desaparición de la joven Brigitte. Después, el asunto de la herencia fue la puntilla.
¿Dónde podría estar la condenada muchacha? ¿Por qué diablos no se podía abrir el testamento hasta que los dos únicos herederos –ella y yo- estuviésemos presentes?
-¡Estoy harto de seguir buscándola! –exclamé, atrayendo hacia mí el cuerpo de la escultural amiga de mi prima Brigitte, única entre toda la pandilla de ociosos compañeros suyos que se había prestado a ayudarme en mi endiablada búsqueda.
-No desesperes –dijo ella-: París no puede habérsela tragado.
Yo me reí y quedé mirándola. Me gustaba. Casi estoy por decir que me hubiese enamorado de ella a no ser..., bueno: a no ser porqué yo no pertenezco a la clase de hombres que se enamoran. Al menos en aquella época, de la que hace ya -¡cómo pasa el tiempo, demonios!- un par de años.

Em sembla un text suficient per veure l’estil, àgil però primitiu, de l’autor, que en el moment de la publicació de la novel·la, en una editorial ara desapareguda on ell treballava, tenia 22 anys (l’any anterior havia publicat una novel·la del mateix gènere en la mateixa editorial; per cert, la data de la publicació està equivocada a la Viquipèdia). L’any 2010, ja mort feia uns quants anys, l’editorial Planeta ha publicat les dues novel·les en un sol volum amb pròleg d Pere Gimferrer i una introducció a càrrec de la germana de l’autor, que és la mateixa que l’any 2006 va afegir dos premis als creats l’any anterior amb el nom del seu germà i que estan dotats amb un euro per premi, i que es concedeix en un acte que té lloc el dia de Sant Jordi. Per si no teniu prou pistes, que ho dubto, hi ha un altre premi amb el nom de l’autor de narrativa gai i lèsbica que en la seva primera edició va guanyar un capellà, cosa que indica que el clergat s’està posant al dia. Si us hi voleu presentar, la dotació en aquest cas és de 6000 euros.

Em resulta curiós de constatar com aquest autor, popularíssim al llarg de la seva vida, ara, malgrat els premis que porten el seu nom i alguns homenatges que encara se li fan, és molt poc llegit, crec. Darrera pista, definitiva, el seu nom sol invocar-se cada dijous en una tertúlia freqüentada per Gimferrer, Monzó... Ei, recordo que també heu d’encertar el nom de la novel·la.