dimarts, 24 de novembre de 2009

Cel rogenc...

Amb el vostre permís, avui em salto l’alternança idiomàtica.

Recordo, en les llargues nits d’hivern al poble, durant les vacances, que entre les meves lectures tenien un lloc preferent les històries policíaques franceses. Sovint es tractava de narracions ambientades en una ciutat petita de províncies on la vida transcorria amb total monotonia fins que es produïa algun crim; aleshores, la rutina es trencava i gairebé tothom es mirava amb desconfiança, les relacions més o menys plàcides i les vides insignificants dels personatge canviaven radicalment, secrets molt ben guardat, innocents o no, sortien a la llum. I jo m’imaginava que en la negror del meu poble potser algun dia es produiria un fet que el trasbalsés totalment. Espera vana.

Si en lloc de novel·les, parléssim de cinema, hauria deixat aquí una escena de Le Boucher, de Chabrol, però em conformaré amb una obra que he rellegit fa poc, senzilla però efectiva, en què els sospitosos dels crims són els mateixos membres de la família, que s’acusen i es defensen entre ells fins que es descobreix la veritat que evidentment no era la que el lector podia esperar en començar la investigació.

El gruix de la història passa en una casa de camp, on l’autor, que va escriure la seva primera novel·la l’any 1929, situa tres generacions de la família i desenvolupa la història. A continuació us deixo uns fragments del principi; podeu veure la presentació dels meus dos personatges preferits (tots són coneguts per un malnom):

El trenet local transportava una dotzena de viatgers; tres pageses amb cistelles, quatre pagesos amb bruses, altres tants caçadors, amb gossos mig adormits sobre els peus, i, sol, a l’únic vagó de “primeres i segones” un jove distingit que es feia les ungles.
Érem el 1920; s’acabava el setembre. Encara no eren les vuit del vespre i ja era negra nit; el cel estava cobert. De tant en tant la lluna sorgia d’un núvol, com si sortís d’un sac per enfonsar-se de seguida dins un altre. fugitivament la seva claror tocava els pollancres que alçaven la silueta elegant al llarg de la via fèrria.
[...]
El tren xiulà. Al seu davant apareixia una llum. Era tan baixa, que feia pensar en una llanterna oblidada en ple camp.
Amb presses, el jove s’allisà el cabell. El mirall li envià la imatge d’un cretí pretensiós: ell va somriure a aquesta imatge.
Una empenta brutal el llançà endavant. Una altra el llançà enrere, i el trenet s’immobilitzà. A l’andana, un empleat anunciava, amb ritme de baladrer, el nom d’aquella estació del sud-oest de França, perduda enmig dels camps.
-La Posta Perduda... La Posta Perduda...
[...]
En aquell moment una llum sorgí de les tenebres. Un home encenia una cigarreta amb un encenedor. Les nines dels seus ulls brillaven amb un esclat dur.
El personatge avançà. Era immens, quadrat. Una pell de cabra, que li queia fins als talons, feia la seva estatura més impressionant encara.
-Tu ets “El Senyoret”? –preguntà.


Per si us serveix, aquí teniu un fragment de la pel·lícula –és curiós com els personatges mai no acaben de coincidir físicament amb els que un imagina quan llegeix el llibre- en què us serà fàcil identificar “El Senyoret” i potser algun detall revelador. Si necessiteu més pistes...




Benvolguts i benvolgudes, com que em consta que alguns de vosaltres potser encara esteu esperant una nova pista definitiva, he decidit recordar-vos que si llegiu la pagina 234 de La Vie mode d'emploi, de Perec -Hachette, Le livre de poche- (obra que, com la Bíblia, no falta en qualsevol tauleta de nit) trobareu esmentades dues pel·lícules, una de les quals té el mateix títol que el llibre d'aquesta setmana.

dijous, 19 de novembre de 2009

Negritud a Manresa

Hem pensat –segons com, és tant llarga una setmana sense cap estímul entremig!- que de dimarts a dimarts, si s’escau, i ara que tenim tot un bloc, podríem anar deixant alguna negritud que no fos la dels crims que els intrèpids detectius han d’esbrinar i concretar. Per posar un exemple, que us sembla d’allargar-nos a Manresa, on s’està celebrant des d’ahir, i fins al dia 22, el Festival Internacional de Cinema Negre. Potser el cap de setmana, que encara farà bon temps? Gran ciutat, Manresa, i massa desconeguda. El que no m’acaba de fer el pes és que a més del cinema del gènere es facin propostes de terror i de cinema fantàstic en general; per què no de cinema porno, que sovint té una relació ben directa amb el negre?


Doncs això, que de tant en tant anirem incloent petites falques publicitàries. Va bé?

dilluns, 16 de novembre de 2009

Llena ese vaso de ron

Lo peor de todo era la sensación de vacío. Mientras el timbre del reloj taladraba el cerebro del Conde, advirtiéndole: quince para las siete, quince para las siete, y los párpados luchaban por vencer el peso del sueño y la gravidez cercana de las cervezas, quince para las siete, el vacío iba recuperando su lugar como una mancha de petróleo súbitamente liberada que se extiende sobre el mar de la conciencia: pero se trataba de una mancha sin color, porque era el vacío y la nada, era el fin que siempre comenzaba, uno y otro día, con aquella implacable capacidad de renovación contra la que no tenía ni defensas ni argumentos válidos: quince para las siete era lo único tangible en medio del vacío.

Així es desperta a la pàgina 27 d'un llibre - que va rebre el premi Cafè de Gijón del 1995 i va ser editat per primer cop el 1997 - un policia resignat i bibliòfil, que creua durant uns dies la sordidesa de l'entorn homosexual a l'Havana de la mà d'un poeta extravagant i ressentit, també homosexual, (el Marqués), perseguit i anihilat pel govern durant dècades.

El Conde avança al present cercant pistes i apropant-se al cas enfonsant-se a la ment del Marqués, mentre retrocedeix a un passat on un Conde adolescent somniava amb ser escriptor. Un Conde que des de llavors conserva un gran amic, el flaco, amb qui beu i beu i beu (toma, toma y vuelve a tomar), sota la mirada complaguda i compasiva de la seva vieja, per oblidar i fer-lo oblidar les circumstàncies per les que ja no és "flaco".

El Conde fa de policia quan no està suspès de càrrec per molestar les forces vives de l'Havana. Mogut per un instint de perdiguer que no el deixa descansar un cop enfila la pista correcta, rumia passat i present mentre investiga l'assassinat un jove de casa bona insòlitament transvestit amb un espectacular vestit vermell. Un cas on el Marqués esdevé un personatge clau i obsessionant que el guia a trobar de qui ha estat la mà que ha estrangulat l'Alexis, i mentre tant ens permet acompanyar-lo en un passeig fatigós, calorós, resacós i decadent per l'Havana.

Més que els seus assaigs sobre el poeta José Maria Heredia, el que ha fet famós al seu autor fora de Cuba és la saga del Conde. I res més, us deixo una banda sonora que a mi em sembla que li escau... ànims, que us he deixat mooooltes pistes!!!

dimarts, 10 de novembre de 2009

comença el joc

Avui estrenem en aquest bloc la sèrie de negra o criminal que durant nou dimarts he anat pujant a provisionals (o saragatona, si he de fer cas del que diu la gent). Parlo en plural perquè en aquesta nova etapa formo equip amb la xurri, a qui la majoria ja coneixeu, i no sé si tindrà ganes d’afegir-se algú més.

Els sistema és el de sempre, es tracta de triar un fragment d’una novel·la del gènere negre, criminal, de misteri, o denominacions semblants i deixar unes quantes pistes, a ser possible que es puguin seguir a través d’un buscador. I quan s’ha trobat la solució, nom de l’autor o autora i títol de la novel·la, s’escriu als comentaris amb totes les consideracions que semblin pertinents –o impertinents-. De moment procurarem alternar novel·les escrites en català amb novel·les escrites en altres llengües. Un llibre cada setmana.

És possible que el joc sigui més divertit per als qui el construïm, perquè ens dóna l’oportunitat de remenar i repassar obres que ja hem llegit o estem llegint que per als participants, que de sobte potser es troben un material estrany que no té cap altre al·licient que el de seguir unes pistes. Ja es veurà.

Com que avui estrenem aquí i toca una novel·la en català, potser val la pena començar amb la primera en aquesta llengua que va aparèixer a “La cua de palla”, l’any 1965. Jo la vaig llegir molt després. El seu autor va tocar pràcticament tots els gèneres i registres literaris i tenia tant seguidors incondicionals com detractors igualment pertinaços.

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.

Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.