dimarts, 27 d’abril de 2010

Exotisme

Tonem als clàssics antics. El llibre d’avui es pot considerar la primera novel·la criminal anglesa i encara ara es va reeditant en diverses llengües. Es tracta d’una història narrada per alguns dels personatges que hi intervenen que gira a l’entorn de l’espoli d’una joia famosa... No diré res més.

Deixo, com a curiositat, un fragment del pròleg escrit per l’autor l’any 1871:

Mientras esta obra aún se estaba publicando periódicamente en Inglaterra y en Estados Unidos, y quando aún no se había completado más de un tercio de la misma, se cebaron conmigo la afliccción más amarga de mi vida y la enfermedad más penosa que jamás haya sufrido. Mientras mi madre moría en su pequeña casa de campo, yo tuve que permanecer postrado en Londres, completamente paralizado por un ataque reumático de gota. Bajo el peso de esta doble desgracia, mantuve el compromiso al que había llegado con el público. Mis buenos lectores de Inglaterra y Estados Unidos, a quienes nunca había defraudado, esperaban expectantes los suplementos semanales con nuevos relatos. Yo quise continuar la historia: por ellos y por mi.. En los breves descansos que se tomaba la enfermedad o en los ocasionales paréntesis del dolor, dicte desde la cama esa parte de La... que ha sido al parecer la que ha recibido el mayor aplauso del público: la “Primera narració, a cargo de la señorita C., sobrina del difunto sir J. V.”

Acabo amb una escena del llibre en una adaptació de la BBC:





P. S. Res, només per dir que Olmedillo protagonitzava L’assassí de Gràcia.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Sota el volcà

Les notícies de cendres d'aquests dies m'han fet recordar que fa molts anys algú em va explicar que, al segle XIX, el volcà Askja (llegir àsquia) va erupcionar de manera tremenda, es veu, tan tremenda, que la cendra que va caure va enverinar la terra d'una bona part de la illa, fent morir els ramats de xais i provocant una crisi econòmica que riu tu de la d'ara, i enviant un bon núvol de cendres que va enfosquir el cel dels països veïns. Ho he buscat a la wiki i diu que va ser un 29 de Març. El que passa és que llavors poca cosa anava per l'aire, més enllà dels entranyables puffins i les sorolloses i brutes gavines.

Per aquest records, m'ha semblat que res més apropiat avui que aquesta història dura, que arrenca a partir de la trobada casual d'uns ossos enterrats fa molts anys, oblidats com la terrible història que va convertir una dona en una despulla.

Trobats casualment a una comunitat relativament petita que ha vist transformar-se el paisatge ràpidament en pocs anys, cal saber si són (com sol passar sovint) d'una persona que es va perdre a la neu, o al contrari amaguen una història de crueltat ignorada i un assassinat terrible. Feina per a un típic inspector nòrdic, sol i distanciat d'una família desfeta, que troba les pistes que desvetllen el drama dels maltractaments de fa dècades, mentre veu com se li escapa entre els dits la seva filla perduda als núvols de les drogues. Angoixant i melancòlic, purament nòrdic.

I és que aquest llibre que us proposo descobrir passa a un país gran de població petita, on no hi ha arbres i on el paisatge és blanc, negre i verd, ple d'aigua i neu. On el gel i el foc conviuen, i els carrers tenen calefacció subterrània, termal. On els elfs vigilen els camins i les sagues expliquen històries fantàstiques que són - òbviament - certes. On el llarg hivern genera una densitat d'escriptors i lectors i actors i pintors insòlita per a una població de tot just 300.000 habitants.

I és que avui està xupat, més que xupat, doncs el país és, lògicament, ja ho heu endevinat, Islàndia, i això us ho posa molt molt fàcil. Serveixi per compensar que dimarts passat va ser una mica difícil trobar l'Olmedillo.

dimarts, 13 d’abril de 2010

La gràcia de les places

Visc en un territori fronterer d’aquesta Barcelona en què els barris encara tenen un cert pes, o això crec. Al final de la dreta de l’Eixample, limito amb la Sagrada Família, que no sé si té una personalitat pròpia gaire acusada; i si pujo, de seguida em trobo amb Gràcia, un dels barris pels quals més m’agrada passejar, i encara m’agradaria més si les voreres fossin més amples i el trànsit escàs. Gràcia, com altres indrets de Barcelona, ha estat convertida en diverses ocasions en marc literari, potser el cas més conegut és La plaça del Diamant, però també apareix en una sèrie de novel·les protagonitzades per un inspector que ha estat traslladat des de la seva Manxa nadiua als carrerons graciencs on es troba millor que a la seva terra.

Us heu trobat amb l’inspector O. al Candanchú (ara Nou Candanchú) de la plaça Rius i Taulet (ara horriblement rebatejada plaça de la Vila de Gràcia)? Espero que no us hàgiu conformat amb una amanida i un bistec. Bé, potser la Gràcia que descriu ja no és tan idíl·lica, el temps passa ràpid, però encara continua tenint... Per cert, com pot ser que un escriptor que ha publicat, segons llegeixo, més de quatre-cents llibres sobre tants temes sigui tan poc conegut? Potser per què ha escrit tant, em responc a mi mateix.

Jo sóc client assidu del Candanchú, tot i que visc en una plaça veïna de la de Rius i Taulet, o sigui, la del Sol, situada dos blocs de cases més cap a l’oest. Per què vaig triar aquest bar per omplir-me la panxa de tant en tant? Doncs per costum, suposo. Per una banda, el Candanchú ofereix unes amanides que poden passar realment per amanides, i uns bistecs que semblen de boví autèntic. I si això encara no fos prou en els temps que corren, des del primer moment en què vaig arribar al barri, després que em traslladessin a Barcelona, va captivar-me l’ambient pintoresc i vital d’aquelles placetes tan singulars, la de Rius i Taulet, la del Sol, la del Diamant, la de la Unificació...Nois, noies, adults i gent gran, que es barregen al llarg del dia en accions tan diferents com passejar, prendre el sol i jugar; municipals que controlen els cotxes mal aparcats i avisen l’amo abans de clavar-li la multa; centenars de coloms que conviuen amb les persones sense cap por; els establiments vells i els nous; la gent, que encara treu les cadires al carrer, a l’estiu, per xerrar amb el veí...

dimarts, 6 d’abril de 2010

Males puces

Realment hi pot haver gent amb un sentit de l'humor força peculiar, i/o molt males puces. Gent amb mala llet que envii sobres plens d'insectes carregadets de bacils, disposats - aparentment - a fer reviure plagues bíbliques.

I que per fer més festa ompli les portes de tota la ciutat de números pintats del reves, en color negre, i amb tres lletres a sota: C,L,T.

Es pot crear una situació realment folclórica, si a més un pregoner professional de la Bretanya va donant pistes profètiques barrejades amb anuncis quotidians del barri i efemèrides de naufragis autèntics. A la taverna, un policia desmemoriat amb problemes per recordar els noms dels seus companys anirà cercant què passa, i no tot és necessàriament el que sembla.

Aquesta escriptora medievalista i arqueòloga enllaça molt hàbilment les històries d'una manera que fins al realment darrer moment es fà molt difícil endevinar. Els seus llibres són divertits, i intrigants, i plens de suspens, i - sobretot - molt originals.

I si ja sabeu nom de l'escriptora i de l'obra, feu un esforç addicional i digueu també el nom del detectiu que persegueix la pista de les puces. O alternativament ens podeu dir a qué corresponen les tres lletres CLT. Va, us premiarem amb... ja ho sabeu!