dimarts, 28 de setembre de 2010

Desolació

La tardor ha arribat aquest any com una tromba, plena de tristors i pessimisme. Els dies s'escurcen per moments, plou, s'ennuvola, es fa fosc, i el cor se'm va fent cada cop més petit. No puc evitar enyorar l'estiu amb totes les meves forces, i témer aquesta progressió cap al forat inevitable del solstici d'hivern, el punt baix i mínim de les energies dels que funcionem amb energia solar, que quedem desolats.

Per això avui repassava la biblioteca negra (aquest cop la virtual) per triar-vos un enigma, i els ulls m'han anat directes a coses del nord. Dins el munt de llibres negres i criminals dels autors nòrdics hi tinc vàries autores, i el llibre que al final he triat va ser una de les primeres novel.les electròniques que vaig comprar per al meu e-book a començaments d'estiu.

A una illa nòrdica un grup de joves ideals fa una festa d'estiu, fins que un moment de diversió es torna en un moment de gelosia i es produeix una escena violenta. A l'endemà, el passeig solitari d'una noia i el seu gos acaben tràgicament. Poc després un altre cas semblant, i sembla que encara un altre... l'illa es capgira i arriben forasters moguts pel crim d'estiu.
Un poli local, tranquil i feliç (per variar!) ens duu per l'investigació amb calma i sistemàtica, i en paral.lel un periodista arribat d'Estocolm busca la noticia i va vorejant l'historia fins que, arrossegat per una passió adúltera, acaba totalment implicat en els fets. De fons, el maltractament a l'escola, el famós bulling, i el que en resta passats els anys, una rancúnia inextingible - que en aquest cas a més és patològica.

M'agrada la descripció del paratge on te lloc el desenllaç de la història, una platja deserta i extensa, crec recordar que amb un far, creuada per camins difícils i lluny de cobertures de mòbil i connexions amb el mon, que em sembla preciosa, malgrat l'escena és molt tensa i difícil. Una mica el mateix que em passa amb els paisatges dolços d'Escània i les platges per les que passeja un Wallander deprimit als llibres de Henning Mankell. He pensat que són llocs que m'agradaria veure algun dia, quan tingui les bateries a tope de sol, potser quan per fi aconsegueixi viure al tròpic.

L'autora del llibre és una nòrdica molt molt guapa, segons indiquen les fotos que en trobareu a google, i havia estat reportera de televisió abans de provar sort amb l'escriptura. Vol allunyar-se del tòpic nòrdic de la tristor i el pessimisme, i de fet ho aconsegueix amb el seu detectiu, un home feliç i agradable, prou equilibrat, tot i que persisteix una imatge una mica tancada i torturada en el retrat de les persones que van apareixent al llibre, i és que potser en el fons allà dalt deuen ser tots una mica així. La manca de llum perjudica el terrat, o pitjor, el cor, està clar.

Us en demano el nom de l'autora, el del llibre i el del detectiu - si em voleu donar el nom del periodista, va per nota.

4 comentaris:

el paseante ha dit...

Aquesta vegada no me'n surto, i porto gairebé una hora buscant pistes. Perrito piloto pá otro. Catxis.

Júlia ha dit...

Crec que deu ser Mari Jungstedt, Anders Knutasm 'Nadie lo ha visto', Joham Berg.

Júlia ha dit...

No sé si he escrit prou bé tots aquests noms nòrdics, ep.

Xurri ha dit...

Mari Jungstedt, Ningú ho ha vist, Anders Knutas i Johan Berg. Aquest cop encerta la Júlia en solitari, l'Snoopi és tot per a ella, que es veu que el paseante ha quedat una mica desorientat...