Quan era petita, vull dir molt petita (6 o 7 anys), una de les meves companyes de classe vivia a la casa cuartel del poble. De vegades em convidava a berenar, i em fascinava entrar al pati on s'abocaven les finestres de totes les vivendes. La mare ens vigilava des de la seva, i nosaltres saltàvem a la corda o jugàvem a les gomes al pati, un cop cruspit el pa amb xocolata, la presa de xocolata ensorrada al crostó per no acabar-la abans d'hora.
Era un ambient familiar, tancat, amable, on tots es coneixien, i des del segon cop que hi vaig anar, aviat tots em coneixien. Les dos corríem pels passadissos amb els nostres uniformes negres sobre brusa blanca, i els mitjonets blancs amb sabata negra, i les senyores ens preguntaven amables, pel cole, per les monges, la señu, els deures, els jocs...
Al cuartelillo jo no hi notava res d'estrany, al contrari, m'hi sentia bé, millor que a les cases de les altres nenes. Aquell pati amb plantes i finestres obertes per les quals se sentia la ràdio i les dones cantant era agradable, i se'm feia curt el temps que hi passava. Quan es feia l'hora de marxar enfilava amb resignació el camí cap al meu pis, tan seriós, buit i silenciós, amb la meva cartera groga a l'esquena.
Segurament em semblava fascinant perquè era un reducte de normalitat castellana que jo, tot just arribada de Saragossa, agraïa en una època estranya en què parlar castellà era sospitós de coses que al meu cap de nena no existien, però que feien que les nenes catalanes em tractessin amb una reserva que mai vaig poder vèncer. Recordo que, algun cop, la mare de la meva amiga ens havia enviat a l'economat a per "mistól y místos", i jo dissimulava que no sabia que era ni una cosa ni l'altra: per a mi eren "lavaplatos y cerillas". Tot em sorprenia llavors; si la señu em deia "Xurri, ya puedes plegar", jo mirava al meu voltant cercant què seria aquella cosa que havia de doblegar, i em preguntava com. Em sentia com un marciano tot just aterrat, i d'aquí segura i curiosament va venir, per espant dels meus pares que eren més aviat rojillus, la meva filia per la casa cuartel, durant un temps.
Malgrat que, per més que m'esforço, no aconsegueixo recordar el nom de la meva amiga, el record de la familiaritat d'aquell pati és fort i clar.
Tots aquests records vénen al cas que els protagonistes dels llibres que avui us comentaré són Guàrdies Civils. Val a dir que ell, el sergent, no sol dur uniforme, i que ella és prou lluny de l'estereotip de l'època dels meus records. El sergent va opositar per entrar al cos en acabar la carrera, com una opció pragmàtica de col·locació, i és un insòlit sergent psicòleg, fill d'uruguaià i espanyola, a qui tothom li confon el cognom, així que el camufla una mica. En canvi, el cognom d'ella és un anagrama d'un adjectiu prou despectiu que fa al·lusió a la seva suposadament escassa feminitat; és una molt jove i determinada guàrdia vocacional.
Tots dos fan una parella propera, inesperadament culta i raonable, humana i respectuosa, eficient i educada, sincera i empàtica, que desmitifica molts estereotips rancis de la Guàrdia Civil al temps que desfà els nusos del casos més difícils. Part de la "Unidad Central Operativa", es desplacen on cal per tota Espanya, per tal de resoldre casos que, a priori, semblen impossibles. Allà on van contacten amb els seus companys de cos, que retraten molts prototipus que tots tenim en ment, sovint amb tocs sorprenents.
"-En fin- dije, poniéndome en pie-. Por ahora nos vamos a hablar con los de la central. ¿Algún consejo útil que puedas darnos?
Marchena se encogió de hombros.
-Procura que te inviten a comer. Tienen una residencia donde te pones hasta el culo. Todo bueno, de la tierra. Desde que estoy de jefe de puesto me han invitado alguna vez, en fechas señaladas. Por eso de andar a bien con las las fuerzas vivas, y supongo que también por las veces que les he echado un cable o les he llamado a los antidisturbios.
- ¿A los antidisturbios?¿Tanto jaleo provoca la central?
- Bueno, tampoco tuvieron que hacer nada del otro mundo, aparte de darles una mano de hostias a un par de ecologistas que querían impedir que pasaran algún cacharro o escalar la chimenea para poner una pancarta. Para ellos, como si nos hubiéramos esforzado a fondo. La verdad es que a mí algo me jode, porque yo también soy un poco verde. Ya se ve - bromeó, señalándose el uniforme-. Pero qué se le va a hacer. La central está del lado del orden establecido y yo soy un guardián de ese orden, ¿no?"
L'autor d'aquestes novel·les és un home interessant, la veritat és que si llegiu la seva plana web hi reconeixereu molt bona part d'aquesta humilitat càlida, directa, sincera i humana, propera i intel·ligent que us comentava - i si li escriviu, us contestarà, segur. Ell ha escrit molts més llibres que aquests 5 ( i un sisè que està a punt a punt de sortir), tots ells de gran qualitat, però els més coneguts - segons ell mateix - són probablement aquests 5 de la parella de guàrdies; em temo que fins i tot els han filmat en alguna ocasió. Jo us recomano que els llegiu, us prometo que no us decebran, per més prejudicis que tingueu a l'hora d'obrir la primera plana.
Per últim, per concretar, us deixo una pista per encertar la novel·la: el tema, segons es miri, és prou actual - s'hi barregen centrals nuclears, especulació immobiliària i requalificació de terrenys; el desenllaç requereix desmuntar el seient d'un cotxe - és una retorçada i ben planificada venjança, relament de nota.
A aquestes alçades ja sabreu dir noms, autor i de quin llibre parlo. Va, que tenim un nou perrito piloto per repartir.
dimarts 9 de febrer de 2010
dimarts 2 de febrer de 2010
els perills de riure
Segurament a un lector no se li acudiria dir que la novel·la d’avui està entre les seves preferides del gènere –sigui quin sigui el gènere de les novel·les que van apareixen aquí- perquè l’autor no és especialista en aquest tipus de literatura i perquè l’interès de la novel·la sobrepassa amb escreix la cerca de la resolució del misteri que envolta les estranyes morts que es produeixen i que constitueix el fil argumental que va de l’inici al desenllaç.
Més enllà de qualsevol classificació, sovint tan reduccionistes, aquesta és una de les meves novel·les preferides. Recordo que quan la vaig llegir per primera vegada m’interessava continuar per veure com es desenvolupava la història, però també m’aturava perquè volia saber més sobre alguns temes a penes apuntats: els espirituals, els patarins, els joaquimisets, els monjos negres, els monjos blancs, Cîteaux... També seguir les discussions dels personatges a partir de la lògica i les “autoritats” era un plaer. En fi, què us puc dir si segurament a vosaltres us va passar el mateix. I a partir de l’obra una pel·lícula que vaig anar a veure amb prevenció, però que em va semblar excel·lent, no perquè fos una reproducció fidel del llibre, sinó perquè tot i seguir-lo també era una nova creació vàlida per ella mateixa ( a més, de gran viull ser com el protagonsita).
He triat aquest fragment de la novel·la, de cap al final, perquè suposo que tots els qui passeu per aquí ja heu llegit el llibre i no té cap importància que aparegui l’assassí. Si penseu que no l’heu llegida, us salteu el text i llegiu les pistes: les de més amunt i la musical del final. Per cert, com que a provisionals (saragatona per a la majoria) vaig dir alguna cosa del text i vaig deixar la música (i alguna paraula), s’ha produït el cas insòlit que ja hi ha hagut un amable lector i amic que m’ha fet arribar per correu la solució, evidentment encertada. Ho tindrem en compte.
El vell va callar. Tenia totes dues mans obertes sobre el llibre, com si n’amanyagués les pàgines o com si estigués tibant els folis per llegir-los millor o els volgués protegir de la rapinya.
-Tot això no ha servit de res, però –va dir Guillem-. Ara s’ha acabat, t’he trobat, he trobat el llibre, i els altres han mort debades.
-No pas debades –va dir Jorge-. Potser en excés. I, si et podia fer servei tenir una prova que aquest llibre és maleït, l’has haguda. Però no deuen haver mort debades. I, per tal que no hagin mort debades, una altra mort no hi serà de massa.
Va dir i amb les mans descarnades i diàfanes, va començar a esquinçar a poc a poc les pàgines toves d’aquell manuscrit, fent-ne bocins i tires, duent-se a la boca els parracs i mastegant a pleret com si consumís l’hòstia i volgués fer-ne carn de la seva carn.
Guillem se’l mirava ullprès i semblava no adonar-se del que passava. Després va reaccionar i es va acotar cridant:
-Què fas?
Jorge va somriure, ensenyant les seves genives exsangües, mentre una bava groguenca li regalimava pels llavis esblanqueïts i pels pèls blans i esclarissats del mentó.
-Ets tu que esperaves el tot de la setena trompeta, oi? Escolta ara el que diu la veu: “Guarda sota el segell el que han dit els set trons, pren-ho i devora-ho; t’amargarà el ventre, però per a la teva boca serà dolç com la mel. Ho veus? Ara segello allò que no havia de ser dit, i n’esdevinc la tomba.
Més enllà de qualsevol classificació, sovint tan reduccionistes, aquesta és una de les meves novel·les preferides. Recordo que quan la vaig llegir per primera vegada m’interessava continuar per veure com es desenvolupava la història, però també m’aturava perquè volia saber més sobre alguns temes a penes apuntats: els espirituals, els patarins, els joaquimisets, els monjos negres, els monjos blancs, Cîteaux... També seguir les discussions dels personatges a partir de la lògica i les “autoritats” era un plaer. En fi, què us puc dir si segurament a vosaltres us va passar el mateix. I a partir de l’obra una pel·lícula que vaig anar a veure amb prevenció, però que em va semblar excel·lent, no perquè fos una reproducció fidel del llibre, sinó perquè tot i seguir-lo també era una nova creació vàlida per ella mateixa ( a més, de gran viull ser com el protagonsita).
He triat aquest fragment de la novel·la, de cap al final, perquè suposo que tots els qui passeu per aquí ja heu llegit el llibre i no té cap importància que aparegui l’assassí. Si penseu que no l’heu llegida, us salteu el text i llegiu les pistes: les de més amunt i la musical del final. Per cert, com que a provisionals (saragatona per a la majoria) vaig dir alguna cosa del text i vaig deixar la música (i alguna paraula), s’ha produït el cas insòlit que ja hi ha hagut un amable lector i amic que m’ha fet arribar per correu la solució, evidentment encertada. Ho tindrem en compte.
El vell va callar. Tenia totes dues mans obertes sobre el llibre, com si n’amanyagués les pàgines o com si estigués tibant els folis per llegir-los millor o els volgués protegir de la rapinya.
-Tot això no ha servit de res, però –va dir Guillem-. Ara s’ha acabat, t’he trobat, he trobat el llibre, i els altres han mort debades.
-No pas debades –va dir Jorge-. Potser en excés. I, si et podia fer servei tenir una prova que aquest llibre és maleït, l’has haguda. Però no deuen haver mort debades. I, per tal que no hagin mort debades, una altra mort no hi serà de massa.
Va dir i amb les mans descarnades i diàfanes, va començar a esquinçar a poc a poc les pàgines toves d’aquell manuscrit, fent-ne bocins i tires, duent-se a la boca els parracs i mastegant a pleret com si consumís l’hòstia i volgués fer-ne carn de la seva carn.
Guillem se’l mirava ullprès i semblava no adonar-se del que passava. Després va reaccionar i es va acotar cridant:
-Què fas?
Jorge va somriure, ensenyant les seves genives exsangües, mentre una bava groguenca li regalimava pels llavis esblanqueïts i pels pèls blans i esclarissats del mentó.
-Ets tu que esperaves el tot de la setena trompeta, oi? Escolta ara el que diu la veu: “Guarda sota el segell el que han dit els set trons, pren-ho i devora-ho; t’amargarà el ventre, però per a la teva boca serà dolç com la mel. Ho veus? Ara segello allò que no havia de ser dit, i n’esdevinc la tomba.
dimarts 26 de gener de 2010
Doble de formatge, amb patates
De vegades un personatge ens agrada per identificació, perquè en compartim alguna característica personal. Això sense dubte m’apropa a les dones detectius, especialment si son desmanegades, mengen malament i desendreçadament, i són de caràcter una mica esquerp.
La protagonista d’aquesta sèrie es talla els cabells ella mateixa, amb les tisores de les ungles, devora entrepans de mantega de cacahuet amb pepinillos, i a la seva trentena aprecia l’atractiu dels ulls blaus del seu octogenari llogater. El seu cercle d’amics i la seva dieta habitual es completen amb una hongaresa de mitjana edat, hostessa d’un bar llerdós d’escudelles espesses i contundents.
Duu un munt de trastos al cotxe (un escarabat), incloent una màquina d’escriure, paquets de fitxes de cartolina, una pistola automàtica, un raspall de dents i una muda, perquè mai se sap. Em fascina el seu vestit multiús, un vestit negre impossible d’arrugar, que tant serveix per un còctel com per una entrevista de feina (no he parat fins trobar-ne un de semblant), i el seu uniforme de feina: texans i un jersei de coll alt negre.
I n’envejo la disciplina per córrer cada matí els seus cinc quilòmetres per la platja, per desfer-se de les calories dels xuts d’ hamburgueses especials amb doble de formatge i patates greixoses, que es cruspeix com a premi de tant en tant, mastegant amb la boca ben plena, i engolint amb autèntic plaer.
La nostra noia viu a Califòrnia, i des de qualsevol telèfon recull els missatges dels seus clients, que centralitza un servei de mensafonia. Ni mòbils, ni ordenadors, ni cap modernitat encara, les històries d’aquesta investigadora privada propensa als embolics ocorren en un punt indeterminat del temps, a principis dels anys 80.
Malgrat els seus ingressos habituals provenen de petits encàrrecs de l’asseguradora "La Fidelitat" , ja siguin seguiments de fraus relacionats amb accidents de trànsit, o l’entrega de citacions judicials, té una especial facilitat per a complicar-se la vida a partir d’un encàrrec directe aparentment innocu, per 30 dòlars l’hora, més despeses.
Mentre investiga a fons amb els mètodes pedestres de l’era pre-internet (trucades telefòniques, consulta de guies telefòniques i registres de propietat, favors per trobar el propietari d’un número de matrícula, vigilància de portes, fotos en paper), sol rebre senyals del seu encertat instint, que li avisa que alguna cosa no marxa bé, però no sol fer cas a temps, i sol acabar fugint o enmig d’una baralla i rebent de valent, sempre a punt de la catàstrofe total.
Però sobreviu als seus casos, en realitat molt nombrosos. I malgrat els que heu llegit algun dels seus llibres ja no necessiteu més pistes, us deixo la seva petita biografia, resum, escrit a la portada, de l’introducció del llibre d’avui (versió castellana, que és la que tinc a casa):
"Soy investigadora privada, con licencia en California. Tengo 32 años y dos divorcios. No tengo hijos, ni animales domésticos, ni plantas. Anteayer maté a alguien, y no consigo quitarme ese peso de encima."
La protagonista d’aquesta sèrie es talla els cabells ella mateixa, amb les tisores de les ungles, devora entrepans de mantega de cacahuet amb pepinillos, i a la seva trentena aprecia l’atractiu dels ulls blaus del seu octogenari llogater. El seu cercle d’amics i la seva dieta habitual es completen amb una hongaresa de mitjana edat, hostessa d’un bar llerdós d’escudelles espesses i contundents.
Duu un munt de trastos al cotxe (un escarabat), incloent una màquina d’escriure, paquets de fitxes de cartolina, una pistola automàtica, un raspall de dents i una muda, perquè mai se sap. Em fascina el seu vestit multiús, un vestit negre impossible d’arrugar, que tant serveix per un còctel com per una entrevista de feina (no he parat fins trobar-ne un de semblant), i el seu uniforme de feina: texans i un jersei de coll alt negre.
I n’envejo la disciplina per córrer cada matí els seus cinc quilòmetres per la platja, per desfer-se de les calories dels xuts d’ hamburgueses especials amb doble de formatge i patates greixoses, que es cruspeix com a premi de tant en tant, mastegant amb la boca ben plena, i engolint amb autèntic plaer.
La nostra noia viu a Califòrnia, i des de qualsevol telèfon recull els missatges dels seus clients, que centralitza un servei de mensafonia. Ni mòbils, ni ordenadors, ni cap modernitat encara, les històries d’aquesta investigadora privada propensa als embolics ocorren en un punt indeterminat del temps, a principis dels anys 80.
Malgrat els seus ingressos habituals provenen de petits encàrrecs de l’asseguradora "La Fidelitat" , ja siguin seguiments de fraus relacionats amb accidents de trànsit, o l’entrega de citacions judicials, té una especial facilitat per a complicar-se la vida a partir d’un encàrrec directe aparentment innocu, per 30 dòlars l’hora, més despeses.
Mentre investiga a fons amb els mètodes pedestres de l’era pre-internet (trucades telefòniques, consulta de guies telefòniques i registres de propietat, favors per trobar el propietari d’un número de matrícula, vigilància de portes, fotos en paper), sol rebre senyals del seu encertat instint, que li avisa que alguna cosa no marxa bé, però no sol fer cas a temps, i sol acabar fugint o enmig d’una baralla i rebent de valent, sempre a punt de la catàstrofe total.
Però sobreviu als seus casos, en realitat molt nombrosos. I malgrat els que heu llegit algun dels seus llibres ja no necessiteu més pistes, us deixo la seva petita biografia, resum, escrit a la portada, de l’introducció del llibre d’avui (versió castellana, que és la que tinc a casa):
"Soy investigadora privada, con licencia en California. Tengo 32 años y dos divorcios. No tengo hijos, ni animales domésticos, ni plantas. Anteayer maté a alguien, y no consigo quitarme ese peso de encima."
dimarts 19 de gener de 2010
un exquirient estranger entre litocèfals, hematòfags i csisòduls
No sé si canviar la novel·la que tenia pensada, perquè la Júlia –sí, tu-, la nostra fidel visitadora i magnífica encertant diu que no li agraden gaire les policíaques situades en passats remots. I és clar, si una història ambientada al segle XIV li sembla excessivamnet llunyana, què pensarà de la meva proposta, en la qual el protagonista resol, entre altres, un assumpte que afecta Juli Cèsar i Cleopatra? Però no hi puc fer res: ja és dimarts i fa dies que tinc els dos fragments copiats.
Avui he triat una novel·la que se suposa que està destinada als joves, però que com que les bones novel·les no tenen destinataris, o ultrapassen les intencions inicials, crec que pot ser una bona lectura per a totes les edats, fins i tot per a la gent que no té especial predilecció per la novel·la criminal. Jo, com potser la majoria de vosaltres, no n’havia sentit parlar i la vaig descobrir en una de les fullejades de llibreria que tots els lectors fem a l’atzar de tant en tant. Em va semblar excel·lent. Trama, ritme, estil, ambientació... Una recreació interessant i divertida de l’ambient romà. A més, que el seu autor fos un notari vaig pensar que garantia l’exactitud de la realitat narrada (al fet que fos valencià no li vaig saber trobar cap plus).
El protagonista és un grec que sobatdament rep la notícia que un oncles seu, que s’havia establert a Roma, ha mort i l’ha fet hereu. Per tal de recollir l’herència, viatja a la capital de l’Imperi i les seves primeres impressions de la ciutat i dels romans –recordem que ell ve de la vella, culta i sosfisticada Atenes- és més aviat decebedora (per cert, es nota que nosaltres som hereus directes dels romans):
Deia el meu amic Meríones, filòsof del Liceu, que els romans es classificaven en litocèfals, hematòfags i crisòduls. Les categories no eren excloents, és a dir, cada individu podia pertànyer simultàniament a dues d’elles. Aquells que reunien en la seva persona les tres característiques, cap de pedra, menjador de sang i serf de l’or, eren els romans químicament purs, cridats al cursus honorem. El cert és que Meríones era un filòsof de poca volada, que es feia dir del Liceu perquè tenia una petita vil·la molt a prop, i hi havia sospites serioses que mai no havia estat a Roma, però en el moment de trepitjar per primer cop el solar de l’Urbs, vaig dedicar un record a la classificació que havia fet dels seus habitants.
Per acabar-ho d’adobar, resulta que el seu oncle li ha deixat un habitacle insignificant, una esclava que no sap quin servei li pot fer i uns deutes dels quals s’ha de fer càrrec. A més, descobreix que Alcímenes exercia un ofici, estrany, nou, únic:
- Quin consultori?
-Treballava d’exquirient.
-No n’he sentit mai parlar d’aquesta professió.
-Era l’únic que l’exercia a Roma.
-Què fa un exquirient?
-Resol misteris.
-No ho entenc.
-De vegades passen coses estranyes. Algú roba una joia sense deixar rastre, o es comet un crim i ningú sap qui pot ser l’assassí. Aleshores les víctimes o els hereus acudien a Alcímenes i ell desentortolligava l’enigma.
-I el pagaven per això?
-Esplèndidament.
Ep! Pagaven esplèndidament? I vet aquí que el protagonista en lloc de tornar a Atenes (ho podria fer sense pagar els deutes de l’oncle?) decideix agafar els casos pendents i acceptar-ne de nous, entre ells el que li proposa Juli Cèsar. I ja tenim el segon exquirient de la història de la humanitat que, amb ajudes diverses, assoleix un èxit notable malgrat la seva inexperiència i escepticisme inicials. Llàstima que de tot això no en parlin els llibres d’història i ni tan sols ho esmentin els poetes clàssics.
Malgrat les aparences, avui l’enigma és fàcil de resoldre. Només cal posar una –una sola- paraula a Google i cas enllestit: autor i obra. En temps de Diomedes era molt més difícil.
Avui he triat una novel·la que se suposa que està destinada als joves, però que com que les bones novel·les no tenen destinataris, o ultrapassen les intencions inicials, crec que pot ser una bona lectura per a totes les edats, fins i tot per a la gent que no té especial predilecció per la novel·la criminal. Jo, com potser la majoria de vosaltres, no n’havia sentit parlar i la vaig descobrir en una de les fullejades de llibreria que tots els lectors fem a l’atzar de tant en tant. Em va semblar excel·lent. Trama, ritme, estil, ambientació... Una recreació interessant i divertida de l’ambient romà. A més, que el seu autor fos un notari vaig pensar que garantia l’exactitud de la realitat narrada (al fet que fos valencià no li vaig saber trobar cap plus).
El protagonista és un grec que sobatdament rep la notícia que un oncles seu, que s’havia establert a Roma, ha mort i l’ha fet hereu. Per tal de recollir l’herència, viatja a la capital de l’Imperi i les seves primeres impressions de la ciutat i dels romans –recordem que ell ve de la vella, culta i sosfisticada Atenes- és més aviat decebedora (per cert, es nota que nosaltres som hereus directes dels romans):
Deia el meu amic Meríones, filòsof del Liceu, que els romans es classificaven en litocèfals, hematòfags i crisòduls. Les categories no eren excloents, és a dir, cada individu podia pertànyer simultàniament a dues d’elles. Aquells que reunien en la seva persona les tres característiques, cap de pedra, menjador de sang i serf de l’or, eren els romans químicament purs, cridats al cursus honorem. El cert és que Meríones era un filòsof de poca volada, que es feia dir del Liceu perquè tenia una petita vil·la molt a prop, i hi havia sospites serioses que mai no havia estat a Roma, però en el moment de trepitjar per primer cop el solar de l’Urbs, vaig dedicar un record a la classificació que havia fet dels seus habitants.
Per acabar-ho d’adobar, resulta que el seu oncle li ha deixat un habitacle insignificant, una esclava que no sap quin servei li pot fer i uns deutes dels quals s’ha de fer càrrec. A més, descobreix que Alcímenes exercia un ofici, estrany, nou, únic:
- Quin consultori?
-Treballava d’exquirient.
-No n’he sentit mai parlar d’aquesta professió.
-Era l’únic que l’exercia a Roma.
-Què fa un exquirient?
-Resol misteris.
-No ho entenc.
-De vegades passen coses estranyes. Algú roba una joia sense deixar rastre, o es comet un crim i ningú sap qui pot ser l’assassí. Aleshores les víctimes o els hereus acudien a Alcímenes i ell desentortolligava l’enigma.
-I el pagaven per això?
-Esplèndidament.
Ep! Pagaven esplèndidament? I vet aquí que el protagonista en lloc de tornar a Atenes (ho podria fer sense pagar els deutes de l’oncle?) decideix agafar els casos pendents i acceptar-ne de nous, entre ells el que li proposa Juli Cèsar. I ja tenim el segon exquirient de la història de la humanitat que, amb ajudes diverses, assoleix un èxit notable malgrat la seva inexperiència i escepticisme inicials. Llàstima que de tot això no en parlin els llibres d’història i ni tan sols ho esmentin els poetes clàssics.
Malgrat les aparences, avui l’enigma és fàcil de resoldre. Només cal posar una –una sola- paraula a Google i cas enllestit: autor i obra. En temps de Diomedes era molt més difícil.
dilluns 11 de gener de 2010
Once upon a time...
Sabeu que per a poder calcular distàncies i volums és absolutament necessari fer servir els dos ulls?
Imagineu doncs, què us passaria si la vostra feina i la vostra vida depenguessin d'aquesta habilitat (per exemple: sou capità d’arquers al segle XIV), però en un descuit al campament menyspreeu el perill, i una dona us fereix a l'ull a traïció:
"Con dos, una carbonilla en uno no le impedía ver. Era una mera molestia, pero ahora lo volvía tan impotente como un niño.
La oscuridad completa. La sabía posible. La muerte también era posible.
Todo había cambiado."
Som a una notable i important ciutat d'Anglaterra. Inútil com a guerrer i adolorit, el gal·lès s'ha d'adaptar a la seva nova situació. El seu senyor l'envia en missió secreta a una vila per destapar una trama d'intrigues, però aquesta aviat es barreja amb morts accidentals que en realitat no ho són, crims violents i desesperats i incendis purificadors i fanàtics, herbes remeieres i verins, secrets gelosament guardats, fidelitats, infidelitats, pecats, penitències, església, corrupció i traïcions d'estat.
"Buscó el pote de ungüento y lo olió: caléndula y miel y... algo más. La miel ocultaba lo otro. Cogió un poco con el dedo y se lo aplicó. Sintió calor, un hormigueo y después entumecimiento. Matalobos. Debía tener cuidado. El acónito podía matar."
L'arquer investiga i poc a poc resol la trama, i de pas resol també el que serà la seva vida d'ara endavant i els personatges que la guarniran.
"Las campanas cesaron. En el silencio que siguió se oyó el susurro de muchos pies calzados con sandalias a lo largo de los corredores de piedra mal iluminados. La compañía de hombres de ropa oscura entró en la capilla también iluminada con velas y se disperó por las filasde bancos, simpre en silencio y casi sin mirarse. (...) miró alrededor y vio hombres en su mayoría con las capuchas bajas y las cabezas inclinadas. Nadie tenía prisa ni irritación, nadie buscaba un sitio mejor: todos se movían con humildad y callada obediencia. (..) se sintió colmado por un sentimiento de paz y comprendió el atractivo de la vida monástica. Cuando empezaron a cantar el oficio sintió el corazón más ligero."
No us deixeu enganyar per la pau monàstica, que només és un miratge. D'aquest arquer reconvertit en expert detectiu en podreu llegir als 6 títols que hi ha publicats en castellà (n'hi ha 7 en anglès), Es veu que triomfa als estats units que dona gust. I sembla que encara pot fer-ho més, tant com la seva autora vulgui escriure encara (que és prou jove).
Imagineu doncs, què us passaria si la vostra feina i la vostra vida depenguessin d'aquesta habilitat (per exemple: sou capità d’arquers al segle XIV), però en un descuit al campament menyspreeu el perill, i una dona us fereix a l'ull a traïció:
"Con dos, una carbonilla en uno no le impedía ver. Era una mera molestia, pero ahora lo volvía tan impotente como un niño.
La oscuridad completa. La sabía posible. La muerte también era posible.
Todo había cambiado."
Som a una notable i important ciutat d'Anglaterra. Inútil com a guerrer i adolorit, el gal·lès s'ha d'adaptar a la seva nova situació. El seu senyor l'envia en missió secreta a una vila per destapar una trama d'intrigues, però aquesta aviat es barreja amb morts accidentals que en realitat no ho són, crims violents i desesperats i incendis purificadors i fanàtics, herbes remeieres i verins, secrets gelosament guardats, fidelitats, infidelitats, pecats, penitències, església, corrupció i traïcions d'estat.
"Buscó el pote de ungüento y lo olió: caléndula y miel y... algo más. La miel ocultaba lo otro. Cogió un poco con el dedo y se lo aplicó. Sintió calor, un hormigueo y después entumecimiento. Matalobos. Debía tener cuidado. El acónito podía matar."
L'arquer investiga i poc a poc resol la trama, i de pas resol també el que serà la seva vida d'ara endavant i els personatges que la guarniran.
"Las campanas cesaron. En el silencio que siguió se oyó el susurro de muchos pies calzados con sandalias a lo largo de los corredores de piedra mal iluminados. La compañía de hombres de ropa oscura entró en la capilla también iluminada con velas y se disperó por las filasde bancos, simpre en silencio y casi sin mirarse. (...) miró alrededor y vio hombres en su mayoría con las capuchas bajas y las cabezas inclinadas. Nadie tenía prisa ni irritación, nadie buscaba un sitio mejor: todos se movían con humildad y callada obediencia. (..) se sintió colmado por un sentimiento de paz y comprendió el atractivo de la vida monástica. Cuando empezaron a cantar el oficio sintió el corazón más ligero."
No us deixeu enganyar per la pau monàstica, que només és un miratge. D'aquest arquer reconvertit en expert detectiu en podreu llegir als 6 títols que hi ha publicats en castellà (n'hi ha 7 en anglès), Es veu que triomfa als estats units que dona gust. I sembla que encara pot fer-ho més, tant com la seva autora vulgui escriure encara (que és prou jove).
dimarts 5 de gener de 2010
previsions de futur
Que tal prova l’any nou? De veritat que us heu plantejat propòsits d’aquells de...? Bé, bé, bé... No oblideu que les coses són el que són o el que aparenten i nosaltres també.
Havia pensat que com que aquesta és la primera sang vessada el 2010 podríem començar-la amb una lectura novíssima, amb la tinta –vermella- ben fresca, però després se m’ha acudit tot el contrari, que estaria bé posar un fragment de la novel·la que algunes històries del gènere consideren la primera, amb les prevencions que es vulgui. Es tracta d’una obra que no tenia una pretensió detectivesca sinó de plantejament d’una situació social prèvia a la de resolució dels conflictes i les injustícies existents en el seu moment. M’atreviria a dir que l’autor era un visionari avançat al seu temps, tot i que desgraciadament els temps posteriors no li donaran la raó, i que avui poca gent el recorda i encara menys el llegeix. Curiosament, gairebé tothom ha llegit o ha vist al cinema una novel·la famosíssima de la seva filla.
No sé si la novel·la (del pare), de la qual deixo el fragment més avall, s’ha traduït mai al català i em sembla que actualment només es pot trobar en castellà en una col·lecció de novel·la gòtica. Desconec també si he posat pistes suficients, de manera que m’atreveixo a deixar-ne una d’insòlita que –atents als noms propis- us pot conduir indirectament a l’autor i, de seguida, a l’obra. L’article de Gregorio Luri, a més de contenir una pista circumstancial, crec que hagués interessat al nostre escriptor que no dubto que hagués polemitzat amb ell segurament per arribar a conclusions semblants.
Una altra pista: el nom i cognom del personatge del títol de l'obra comparteix inicials amb l’autor però amb l’ordre invertit.
-Falkland –dijo el senyor Clare tras un momento de abstracción-, noto que me estoy muriendo. Es extraña esta enfermedad. Ayer me parecía que estava completamente sano, y mañana no seré más que un cadáver. ¿Qué singular es la raya que separa la vida y la muerte de los mortales! Estar en determinado momento alegre, activo, ocurrente, con multitud de conocimientos a disposición de uno, capaz de deleitar, ilustrar y animar a los hombres, y ser al momento siguiente un estorbo exánime y repugnante sobre la faz de la tierra. Ésa ha sido la historia de muchos hombres y va a ser la mía.
La filla de l’autor, en canvi, va escriure que la ratlla entre la vida i la mort podia ser inexistent si es tenien els mitjans adequats per traspassar-la. Preveure les conseqüències de la transgressió era més complicat.
Havia pensat que com que aquesta és la primera sang vessada el 2010 podríem començar-la amb una lectura novíssima, amb la tinta –vermella- ben fresca, però després se m’ha acudit tot el contrari, que estaria bé posar un fragment de la novel·la que algunes històries del gènere consideren la primera, amb les prevencions que es vulgui. Es tracta d’una obra que no tenia una pretensió detectivesca sinó de plantejament d’una situació social prèvia a la de resolució dels conflictes i les injustícies existents en el seu moment. M’atreviria a dir que l’autor era un visionari avançat al seu temps, tot i que desgraciadament els temps posteriors no li donaran la raó, i que avui poca gent el recorda i encara menys el llegeix. Curiosament, gairebé tothom ha llegit o ha vist al cinema una novel·la famosíssima de la seva filla.
No sé si la novel·la (del pare), de la qual deixo el fragment més avall, s’ha traduït mai al català i em sembla que actualment només es pot trobar en castellà en una col·lecció de novel·la gòtica. Desconec també si he posat pistes suficients, de manera que m’atreveixo a deixar-ne una d’insòlita que –atents als noms propis- us pot conduir indirectament a l’autor i, de seguida, a l’obra. L’article de Gregorio Luri, a més de contenir una pista circumstancial, crec que hagués interessat al nostre escriptor que no dubto que hagués polemitzat amb ell segurament per arribar a conclusions semblants.
Una altra pista: el nom i cognom del personatge del títol de l'obra comparteix inicials amb l’autor però amb l’ordre invertit.
-Falkland –dijo el senyor Clare tras un momento de abstracción-, noto que me estoy muriendo. Es extraña esta enfermedad. Ayer me parecía que estava completamente sano, y mañana no seré más que un cadáver. ¿Qué singular es la raya que separa la vida y la muerte de los mortales! Estar en determinado momento alegre, activo, ocurrente, con multitud de conocimientos a disposición de uno, capaz de deleitar, ilustrar y animar a los hombres, y ser al momento siguiente un estorbo exánime y repugnante sobre la faz de la tierra. Ésa ha sido la historia de muchos hombres y va a ser la mía.
La filla de l’autor, en canvi, va escriure que la ratlla entre la vida i la mort podia ser inexistent si es tenien els mitjans adequats per traspassar-la. Preveure les conseqüències de la transgressió era més complicat.
dimarts 29 de desembre de 2009
Compte enrere
Quan s'acosta el final de l'any solem fer la vista enrere, gairebé fent inventari. Si mirem endavant de cop sembla que el temps passa més ràpid, i els darrers dies s'escolen avall com l'aigua a la dutxa. Demà passat, sense adonar-nos-en, ens haurem polit una dècada més. I sembla que va ser ahir que vam estrenar el mil.leni!
L'associació d'idees sembla massa obvia, ho sé, però no puc evitar ser d'idees simples, ja em perdonareu. Per això, el llibre que us plantejo l'endevinareu sense haver de fer ni tan sols un trist google. Ja ho sento, l'any que ve m'esforçaré més.
Segurament a molts de vosaltres aquest fragment us recordarà els àpats d'aquests dies (perdoneu que us en treiem els noms, no fos cas que fos massa fàcil):
"La cena estaba terminada.
Los platos habían sido excelentes, los vinos exquisitos, Xxxx había servido la mesa admirablemente.
Todos estaban de buen humor y las lenguas empezaban a desatarse. El juez Xxxx, dulcificado por el delicioso vino de oporto, era espiritual e irónico; el doctor Xxxx y Xxxx le escuchaban con placer." (...)
"El general Xxxx, de espaldas a la chimenea, se atusaba su corto bigote blanco, la cena había sido espléndida y regocijábase de haber aceptado la invitación. Xxxx hojeaba el Punch, puesto con otros periódicos en una mesita cerca de la pared. El criado sirvió el café, negro, fuerte, ardiendo.
En resumen, todos los invitados estaban encantados de la vida, después de la copiosa y exquisita cena. Las agujas del reloj señalaban las nueve y veinte. En el salón reinaba un silencio... un silencio de confortable beatitud."
No se a casa vostra, però a la meva, aquestes festes res de silencio de confortable beatitud - més aviat es munta un guirigai de ca l'ample, d'aquells de migranya inmediata.
Però a l'escenari del llibre que us plantejem avui la pau dura poquet, doncs als pocs minuts, durant la plaent sobretaula i poc després d'un banal comentari sobre unes figuretes decoratives , un gramòfon fa de les seves...
«Señoras y caballeros. Silencio por favor.»
Igual que farem demà passat amb els segons que precedeixen les campanades, igual que a la NASA fan amb els cohets abans d'engegar-los cap a l'espai, igual que el mecanisme detonador a les pel.licules de Tom Cruise, a aquesta novel.la s'engega un inquietant compte enrere que ha creat escola.
I per celebrar que a aquestes alçades ja sabeu autor i títol, i assumint que "lo cortés no quita lo criminal" permeteu que - malgrat ens anticipem una mica - en pere i jo aprofitem un any més per brindar amb vosaltres i dessitjar-vos un
L'associació d'idees sembla massa obvia, ho sé, però no puc evitar ser d'idees simples, ja em perdonareu. Per això, el llibre que us plantejo l'endevinareu sense haver de fer ni tan sols un trist google. Ja ho sento, l'any que ve m'esforçaré més.
Segurament a molts de vosaltres aquest fragment us recordarà els àpats d'aquests dies (perdoneu que us en treiem els noms, no fos cas que fos massa fàcil):
"La cena estaba terminada.
Los platos habían sido excelentes, los vinos exquisitos, Xxxx había servido la mesa admirablemente.
Todos estaban de buen humor y las lenguas empezaban a desatarse. El juez Xxxx, dulcificado por el delicioso vino de oporto, era espiritual e irónico; el doctor Xxxx y Xxxx le escuchaban con placer." (...)
"El general Xxxx, de espaldas a la chimenea, se atusaba su corto bigote blanco, la cena había sido espléndida y regocijábase de haber aceptado la invitación. Xxxx hojeaba el Punch, puesto con otros periódicos en una mesita cerca de la pared. El criado sirvió el café, negro, fuerte, ardiendo.
En resumen, todos los invitados estaban encantados de la vida, después de la copiosa y exquisita cena. Las agujas del reloj señalaban las nueve y veinte. En el salón reinaba un silencio... un silencio de confortable beatitud."
No se a casa vostra, però a la meva, aquestes festes res de silencio de confortable beatitud - més aviat es munta un guirigai de ca l'ample, d'aquells de migranya inmediata.
Però a l'escenari del llibre que us plantejem avui la pau dura poquet, doncs als pocs minuts, durant la plaent sobretaula i poc després d'un banal comentari sobre unes figuretes decoratives , un gramòfon fa de les seves...
«Señoras y caballeros. Silencio por favor.»
Igual que farem demà passat amb els segons que precedeixen les campanades, igual que a la NASA fan amb els cohets abans d'engegar-los cap a l'espai, igual que el mecanisme detonador a les pel.licules de Tom Cruise, a aquesta novel.la s'engega un inquietant compte enrere que ha creat escola.
I per celebrar que a aquestes alçades ja sabeu autor i títol, i assumint que "lo cortés no quita lo criminal" permeteu que - malgrat ens anticipem una mica - en pere i jo aprofitem un any més per brindar amb vosaltres i dessitjar-vos un
MOLT BON 2010!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
