dimarts, 25 de maig del 2010

Women power

Volia un personatge que fos dona i que tingués protagonisme. Perquè la dona a la novel.la negra o és la víctima, que apareix morta a la primera pàgina, o és l'ajudant d'algú.

Tinc sort, i la tele no m'atreu gaire. Així he pogut arribar als llibres d'aquesta autora lliure d'imatges prèvies, provinents de la que molta gent considera una dolentíssima adaptació dels personatges que, fins ara, han protagonitzat vuit històries consecutives. Totes són a les prestatgeries de casa (potser en tinc alguna prestada? no se...) I no només les he gaudit, no, es pot dir que les he devorat amb una ànsia que probablement no superen ni tan sols els meus entranyables números de la guàrdia civil. Que ve a ser com dir que tots i cada un dels llibres m'encanten - uns més que altres, es clar.

Suposo que m'encisa l'equilibri dels dos personatges clau; ella, una dona racional d'educació universitària i casa bona, refinada però de maneres dures i fredes, divorciada escèptica, esquerpa i bevedora; ell, un home emotiu d'educació senzilla i gairebé rústica, planer però de maneres suaus i conciliadores, vidu resignat, sociable i menjador de bona panxa . Pols complementaris que balancegen les trames en un ball harmònic d'oposats. Formals, mantenen el tractament de vostè, i al començament la relació grinyola una mica (ella és la cap i ell el subordinat en un entorn clarament masculí, i a més no perd cap oportunitat de mortificar el seu company amb pulles encertadíssimes), però a través dels llibres el costum els apropa i arriben a una relació d'amistat entranyable. Altres personatges no tenen pèrdua, com ara les policies joves que tanta irritació poden produir a la jefa, o les enamorades del vidu policia que, embotit al seu vestit de ratlles, està fet un Don Joan - això si, sempre tot un cavaller.

"Mi instinto me decía que nos hallábamos frente a un asunto biográfico, y que ya podíamos dejar de pensar en ladrones casuales y atacantes anónimos. Habíamos encontrado la materia mínima suficiente para buscar un porqué.
-Las esposas no van hincando las uñas en la espalda de sus maridos cualquier noche de sábado. Este tipo de pasiones sólo se producen en el adulterio.
-Sobre eso no puedo opinar. Mientras mi esposa vivió siempre le fui completamente fiel.
Me pareció de mal gusto preguntarle cuántas veces su esposa le había estropeado la piel en refriegas eróticas, así que me limité a decir:
-Entonces tendrá que fiarse de mi experiencia."

Ja sabeu, autora + protagonistes (en aquest cas els 2) + títol del llibre al que correspon aquest fragment = perrito piloto. I un perrito piloto especial al pere per cobrir-me l'absència el dimarts passat. Disculpes a tots, i molt especialment a ell - gràcies pere.

dimecres, 19 de maig del 2010

us agraden les orquídies en dimecres?

Aquesta setmana la xurri no ha pogut deixar la seva proposta, així que li faré una suplència, encara que ja sé que els seus textos són més bonics que els meus, però no li vindrà malament descansar una setmana.

Va, al gra. Un mesment a les s orquídies en el meu blog i una de magnífica, però virtual, regalada, em va fer pensar de pujar un text on apareixen aquestes flors. No he trobat cap llibre de Rex Stout per casa, i se m'ha acudit que podia posar un fragment de No hi ha orquídies per miss Bland, però tampoc el trobo. Després he pensat que era el destí que em portava inexorablement fins aquí:

-... Us agraden les orquídies?
-No massa-que jo dic.
El general mig aclucà els ulls.
-Són lletges. La seva carn és massa semblant a la carn humana. I el seu perfum té la dolçor empudegadora del de la prostituta.


Novel.la negra americana en estat pur. La primera, em sembla, en la qual apareix un dels detectius privats de ficció més famosos del món d'aquest autor nascut l'any de la 1 ª Exposició Universal de Barcelona. Si no l'heu llegida, estic gairebé segur que heu vist alguna de les versions cinematogràfiques

dimarts, 11 de maig del 2010

Viatge per territoris (també) de parla catalana

Tornem al país. En aquest cas el protagonista es veu abocat a fer de detectiu a causa del gir inesperat d’un negoci de llibres que se li complica amb la mort d’un client. L’autora –potser heu llegit alguna vegada el seu bloc o heu visitat a Fecebook els comentaris sobre el llibre- situa l’acció en diversos territoris de parla catalana i construeix una novel·la, que em sembla excessivament llarga, en què a més de la trama criminal hi apareixen moltes referències culturals, inclosa la Víctor Català.

Assassinat. Assassinat. Assassinat, hi deia als papers. Mort als vint anys, als trenta-set, als vint-i-nou, als seixanta... Assassinat.

Morts velles que no havien prescrit en la memòria d’aquella gent.

I els senyals de trànsit, les indicacions de l’ajuntament, els rètols oficials, tots foradats a trets. Fa una quarantena d’anys que es limiten a balejar els cartells i no els carabinieri, alguna cosa s’hi ha guanyat, deia en Giacomino, i els carabinieri miren capa una altra banda i els deixen que malvisquin en pau després de cent anys de brega...


I una altra pista en forma d’imatge:

dimarts, 4 de maig del 2010

Amb l'aigua al coll

Avui faré una cosa que no he fet mai, i que de fet trobo que no s'ha de fer, però les circumstàncies obliguen... Ahir vaig fer una primera prospecció, i no em vaig decidir, però - amb el dimarts ja gairebé a sobre, segons com es miri, amb els paràmetres d'aquí o els vostres, ho he decidit aquesta tarda, tot passejant per la vora del Missisipi, i després al barri francés, fins a Bourbon Street. A Nova Orleans, es clar. Ara que la taca de petroli s'acosta quan encara no han pogut oblidar la ciutat inundada i devastada pel Katrina.

I justament als dies posteriors al Katrina està ambientat aquest llibre, on el detectiu D.R. amb altres voluntaris pentina la zona devastada a la cerca de supervivents. Però el seu amic d'infància LeBlanc roman desaparegut, després que ajudant uns feligresos quedés atrapat amb ells a la torre de l'esglesia fugint de la pujada de les aigües. No se sap molt be com, però va aconseguir una barca que vingués a buscar-los, i l'ultim que se'n sap és que estava obrint espai al sostre de la torre, per poder fugir de morir ofegats ell i els seus feligresos, però després d'un crit en LeBlanc i la barca desapareix, i la majoria de feligresos moren ofegats.

Ja us dic que no l'he llegit, i veient les crítiques probablement és un pel massa violent i cru per la meva sensibilitat de figaflor, però el llibre és prou singular com per a que el pogueu trobar. Jo de moment segueixo passejant a la catedral del kitch, envoltada de figuretes lletges (horribles), màscares llampants, neons rancis, ninos de voodoo i, això si, molta animació al carrer.

El que no he vist aquí són perritos pilotos. Però en confiança us diré que.... només els faltava això!!!

En fi, que a veure si trobeu autor, detectiu i llibre. Bona setmana!