dimarts, 27 de juliol de 2010

Amb uns quants cargols de menys

Que no estiguis bé del terrat no vol dir que no puguis fer feines deductives millor que qualsevol altre, fer-te passar per qui no ets, obrir panys i colar-te als llocs com el millor. I això és el que fa un boig (hauriem de dir malalt mental? o persona diagnosticada de trastorn mental?) – de qui mai arribem a saber-ne el nom, doncs s’amaga en diverses adaptacions del cognom del seu psiquiatra -, a petició del comissari F. i a canvi de que el deixin sortir del manicomi. Un motiu molt lloable. Només cal que faci servir la seva experiència entre la púrria de la ciutat per esbrinar què ha passat amb un segrest. Tot i que segueix com una regadora. Però, qui no ho està?

Un cop al carrer, el psicòpata alliberat va deduint les delirants claus del segrest i la seva relació amb uns fets d’anys enrere, i mentre vas llegint no saps si tot és tan cafre com sembla o és la primera persona del singular que fa servir el boig al llarg del llibre, que t’acaba arrossegant. I mira que ell raona amb un verb impecable i una lògica perfecta; ja se sap, els nens (millor dit, en aquest cas les nenes) i els bojos sempre diuen la veritat.

El contrast entre l’absurd de les situacions, tan cutres i suburbials, i la manera tan formal de descriure-ho tot desapassionadament és extremadament còmica. Humor absurd del de haver-me d’eixugar les llàgrimes de riure. Al final, òbviament, s’ha embolicat tant tot que el locu accepta tornar al manicomi a canvi de que no rebre càrrecs criminals.

Aquest personatge apareix per primer cop en aquest llibre, però apareix dos cops més en llibres posteriors. L'autor és un home que em fascina per camaleònic: pot escriure el que li doni la gana amb l'estil que vulgui, i sempre convenç. I perquè té un sentit de l'humor que és gamberro i alhora britànic (sona estrany, però a mi m'ho sembla), que em fa riure a llàgrima viva. En aquestes novel·les de misteri i en altres de ciència ficció. És un autor intrigant, que ha escrit grans llibres i divertimentos menors, i que trobo que està una mica marginat. Suposo que escriure en castellà en aquest país t'ho posa una mica pitjor per a rebre benediccions. Però per mi és un escriptor gran, que m'agrada molt.

Va, va, que ja sabeu qui és. I la novel·la també sabeu quina és. I com que el locuelu es anònim, m'haureu de dir el nom del seu psiquiatra. Bon dimarts!

dimarts, 20 de juliol de 2010

Aquí mateix, a la cantonada

Us transcric un fragment d’una escena que tenia lloc a un ascensor, sortint d’una agència de detectius, a prop de casa dels meus pares, gens lluny del Turó parc. L’original és en català, però jo el tinc en castellà, ho sento.

- Yo no leo muchas novelas de detectives - puntualizó, con la vehemencia de un sospechoso de descuartizamiento que proclama su inocencia -. Sólo he leído algunas que utilizan el marco policíaco para abordar temas de más hondura. En general prefiero leer poesía. - Acabada su declaración, hizo una pausa, pensando qué más podía decir para llenar el tiempo que faltaba para que el ascensor llegara abajo. Se decidió por el tópico - : Y usted... ¿qué lee?

- Bueno... -encogí los hombros levemente -. Cosas de aquellas de Marlowe... - Me refería al personaje de Raymond Chandler, claro, y lo hice de manera despectiva porque no estaba seguro de que un espíritu selecto com el de F F-R tenía que abominar la novela negra norteamericana.

Su boquita de piñón formó una O perfectamente dibujada.

-¿Lo dice en serio? -exclamó con un énfasis que me pareció francamente excesivo.

- Si... bien, no es que yo sea un experto, pero...

Me miraba con esa devoción que reservamos para momentos señalados de la vida, cuando descubrimos un alma gemela.

-“There will we sit upon the rocks” - recitó de corrido, con el tono cómplice de un masón que le da la contraseña secreta a un compañero de logia-. “And see the sepherds feed their flocks, by shallow rivers, to whose falls, melodious birds sing madrigals.”

Si en ese instante yo hubiera sido capaz de recitar la estrofa que seguía, fuese la que fuese, creo que F habría parado el ascensor entre planta y planta y, tras arrancarse la ropa a tirones, se me habría entregado allí mismo. Pero yo me había quedado de piedra y ella debió de interpretar que el silencio se debía a la emoción y la lucha por contener las lágrimas.

- Nunca lo hubiera imaginado - dijo, admirada -. Jamás en la vida hubiera supuesto que un detective, un hombre de acción, pudiera conocer y apreciar la obra de un autor como Christopher Marlowe.

- Hum - hice, mientras pensaba “¿Christopher Marlowe?” Y añadí en un tono reverencial -: Es que ... Christopher Marlowe es mucho Christopher Marlowe.


De moment no tinc tendència a exaltar les virtuts costumistes, històriques i periodístiques de les novel.les negres, tot i que coincideixo amb la senyoreta figaflor que de vegades per a mi la trama policial no és més que una excusa, però en el meu cas no exigeixo que sigui per fer literatura de debó. En algunes ocasions, com aquesta, em sembla una excusa fantàstica per riure una bona estona.

El detectiu que protagonitza aquests 5 llibres (em) fa riure, tot i que ell, en concret, no és un personatge còmic, però sí que està envoltat de personatges frikis i absurds amb els que inteacciona des de la correcció, fent un humor absurd que - a mi - em resulta deliciós.

Els llibres son escrits a 4 mans per dos escriptors que es van conèixer de molt jovenets escrivint guions de còmic. I es nota. Un d’ells te una producció literària extremadament extensa - tant, que sembla gairebé impossible!

Va, ànims: autors, detectiu i llibre!

dimarts, 13 de juliol de 2010

Cuinera abans que monja

Quan al vespre arribo a casa estic cansada, i només em ve de gust treure'm les sabates i espachurrar-me al sofà amb el comandament a distància a la mà. A l'hora que arribo, generalment coincideixo amb una de dues sèries policíaques que m'agraden molt, tot i que ja fa temps que duren.

La primera la protagonitza una senyora que fica el nas on no li demanen, això si, amb molta elegància i educació; la fan una mica aviat, i no sempre puc veure-la. La segona és un senyor molt més maniàtic que jo, que em fa pensar i riure (molt!) al temps que m’al·lucina amb la seva lògica per resoldre crims. Quedeu-vos amb el nom d'aquest senyor per resoldre part de l'enigma.

Respecte de l'enigma, i parlant ja de l'autora, cal dir que documentar-se abans d'escriure un llibre és normal i recomanable, però no és tan normal experimentar en primeríssima persona i de manera molt precoç què és això de ser una assassina. Francament, a mi em sembla passar-se bastant, així que, si us plau, accepteu-me aquest consell: no us preneu la feina tan seriosament com aquesta senyora, que carrega sobre la seva consciència haver pelat la mare d'una amiga a la tendra edat de 16 anys.

Malgrat aquest petit detall sense importància, parlem avui d'una autora molt productiva, amb més d'una cinquantena de títols, que allibera per contracte un mínim de dos llibres a l'any, un de cada una de les seves sèries més famoses.

Jo només n'he llegit d'una d'aquestes sèries, ambientada a l'època victoriana, que te com a protagonista un detectiu que es diu igual que el maniàtic que protagonitza els meus "arribar a casa", i que està casat amb una dona deliciosa i vital, de nom Hester (i el cognom del marit), i que ha estat infermera de guerra.

El llibre que tinc per casa té com a víctima un senyor ric que palma a un bordell. La Hester, valenta i sense fer cas a les crítiques sobre la dubtosa moral de les seves activitats, feia una mena d'obra social ajudant les prostitutes del barri. El marit rep la visita d'una dona que duu l'encàrrec d'esbrinar el què ha passat, en contra del que sembla que ha passat.

La veritat és que es llegeix bé; els llibres tenen un regust com d'Agatha Christie, però amb uns personatges molt treballats. Per exemple, la Hester em sembla una sufragista en potència molt ben retratada.

Us convido a que trobeu el nom i el cognom del marit, el de l'autora i el del llibre. Va, que tres quartes parts de l'enigma són molt fàcils. D'aquells que cinc minuts després de penjar-los la Júlia ja els ha trobat. Amb el que costa escriure'ls! (per no dir el que costa caçar els perritos pilotos, que ja s'ho saben, i quan m'acosto fugen immediatament)

dimarts, 6 de juliol de 2010

A l'estiu, també podeu regalar llibres

Uf! Avui els dos criminals habituals fem un descans de sang, que ja ens convé, i cedim la paraula a l'amic Sani, emprenedor vital (el vuitè començant pel principi), que ens diu:

El llibre el tenia a casa des de fa tremps però reconec que me n'havia oblidat. Potser havia encetat alguna de les tres històries que conté però és molt probable que no l'hagués ni obert. No ha estat fins ara, que l'he llegit, amb pel propòsit d'imitar -per una vegada- la vostra tasca criptoenigmística als Dimarts de Sang.
El llibre del qual forma part és un exemplar amb número 16 de la col·lecció de l’editorial Orbis: "Grandes maestros del crimen y misterio".–obres selectes-, publicat en castellà el 1984.
Aquesta historia és, segons alguns crítics, potser la millor obra del seu prolífic autor, que a la vegada és pare d'un dels detectius més famosos de tota la galàxia detectivesca.
Anem directament al moll de l'argument de la novel·la:

Rachel Bruner, una multimilionària que ha llegit un llibre sobre l'FBI, contracta personalment el serveis del detectiu en aquest termes:

-Sé mucho sobre usted. Por eso ahora estoy aquí. Deseo que haga usted algo que otro hombre quizá no podría hacer. Usted lee libros también. ¿Ha leído uno titulado El FBI que nadie conoce?
-Sí
-A mi también me impresionó la lectura de ese libro, al punto que compré 10.000 ejemplares y los envié a otras tantas personas del país.
-¿De veras?
-Sí, envié esos ejemplares a los miembros del gabinete gubernamental, a los tribunales supremos, a los gobernadores de todos los estados, a senadores y representantes, a los miembros de las legislaturas, editores de revistas y diarios, jefes de corporaciones y bancos, locutores de radios, columnistas, fiscales, profesores y… otros. Ah sí a los jefes de policía también. ¿Debo explicar por qué lo hice?
-No tiene por qué explicarme nada.
(…)
-No le causará sorpresa saber que me están siguiendo a todas partes, día y noche. Me creo vigilada de verdad. Lo mismo ocurre con mi hijo y mi hija, con mi secretaria, con mi hermano. Mis teléfonos están controlados.
(…)
Mis abogados afirman que lo más probable es que no haya forma de detenerla cosa, pero están estudiando la cuestión. Constituyen una de las firmas más importantes de Nueva York y sin embargo temen al FBI. Desaprueban mi acción. Declaran que fue un mal paso, un paso quijotesco lo del envío de los libros. (…)
Cuando leí esa obra me puse furiosa. Ahora ese hombre me está irritando y deseo pararle los pies. Pretendo que sea usted quien se encargue de hacerlo.
-Es absurdo, ridículo
(…)
-Esos cincuenta mil dólares son solamente un adelanto –manifestó- Ya he dicho antes que no habría límite.


El quinzè i darrer capítol de la novel·la comença aixi:

Tres noches después, el lunes, alrededor de las siete, W. y yo nos encontrábamos en el despacho, discutiendo cierto punto relativo al detalle de los gastos que habíamos de facturar a la señora Bruner.
(…)
Mire, señor W., -agregué- voy a advertirle que si usted amplia los honorarios hasta el máximo, digamos que en otros cien mil dólares, no dispondrá todavía de lo necesario para tirar alegremente todo el año. Para los días del Trabajo o de Acción de Gracias se verá usted obligado a hacerse cargo de cualquier caso criminal. (…)


Bé, fins aquí els extractes de l’obra. Espero que us agradin i que us permetin de fer-vos una idea del cas. Tot i que qui hagi llegit la novel·la segur que no pot haver oblidat un detall tan important com és el fet que una dona compri 10.000 exemplars d’un llibre i n’enviï copies a les 10.000 les persones més influents dels Estats Units…
Com que el que cal és fer jugar el més gran nombre possible de lectors blogaires, per tal que tothom s’hi vegi amb cor i no ho trobi massa difícil, afegeixo unes quantes pistes més, per si us calguessin per poder resoldre l’enigma, que potser ja no us caldran:

· Els títols de les tres novel.les que formen l’exemplar traduït i editat per Orbis tenen a veure, l’un amb l’or, l'altre amb un timbre i l'altre amb una deducció.
· L’obra en qüestió és de l’any 1965 i l'autor morí l'any 1975
· L’home al qui es refereix la seyora Bruner en dir "ese hombre" era en John Edgar Hoover, fundador i cap del FBI des de 1924 fins el 1972.

Tenint en compte tot això, us demanem que busqueu i trobeu :

a. El nom complet de l’autor de la novel·la.
b. El títol de la novel·la (en català, en castellà o en anglès original).
c. El nom complet del famós detectiu que en aquesta ocasió és contractat per una milionària.

Bon juliol, que us desitjo amb poca sang, poc negre i poc criminal. Això sí, que ni les cremes de protecció 50 no us impedeixin de posar-vos ben morenes i morens de felicitat.

Gràcies, Sani, per la teva col·laboració, i unes orquídies de regal. Quant al poc negre, no sabem si fer-te cas.

I recordeu que si no només voleu resoldre sinó també plantejar, teniu la porta oberta per entrar a trepitjar sang.