dimarts, 3 d’agost de 2010

el sud

Agraeixo a la xurri la complicitat d’aquests dimarts en què em vaig allunyar de la sang per esbandir el cos i l’esperit en els meus mars del sud. Gràcies per substituir-me en la fugida.

Podria dir que torno nou, amb forces renovades, però no és ben bé així, perquè mentre jo sóc aquí continuo pensant en els meus mars, em queda la recança. En fi, una part dels meus sentiments es poden trobar en aquest fragment que estic segur que sabreu situar:

Es un endecasilabo perfecto y puede pertenecer a cualquier poeta italiano desde el siglo XVI, pero la añoranza del sur es moderna. O bien se trata de un poeta meridional y al hablar del sur habla del Sur, es decir de Sicilia o de Nápoles. Più nessuno mi porterà nel sud. Y algo me dice que lo sé. Più nessuno mi porterà nel sud. En cualquier caso, los tres fragmentos marcan todo un ciclo de desencanto: la esperanza intelectualizada de leer hasta entrada la noche y en invierno ir hacia el sur, burlando el frío y la muerte. El temor de que tal vez ese sur mítico sea otra propuesta de rutina y desencanto. Y finalmente la desilusión total... Ya nadie le llevará al sur...



Doncs això. Ah, sí, qui és l’autor de la novel·la i quin és el seu títol? Podeu afegir, si voleu, el nom del detectiu protagonista i, encara més, a qui pertany el vers.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Carvalho, Vázquez Montalbán, Los mares del sur, Salvatore Quasimodo


Lamento per il Sud

La luna rossa, il vento, il tuo colore
di donna del Nord, la distesa di neve…
Il mio cuore è ormai su queste praterie,
in queste acque annuvolate dalle nebbie.
Ho dimenticato il mare, la grave
conchiglia soffiata dai pastori siciliani,
le cantilene dei carri lungo le strade
dove il carrubo trema nel fumo delle stoppie,
ho dimenticato il passo degli aironi e delle gru
nell’aria dei verdi altipiani
per le terre e i fiumi della Lombardia.
Ma l’uomo grida dovunque la sorte d’una patria.
Più nessuno mi porterà nel Sud.
Oh, il Sud è stanco di trascinare morti
in riva alle paludi di malaria,
è stanco di solitudine, stanco di catene,
è stanco nella sua bocca
delle bestemmie di tutte le razze
che hanno urlato morte con l’eco dei suoi pozzi,
che hanno bevuto il sangue del suo cuore.
Per questo i suoi fanciulli tornano sui monti,
costringono i cavalli sotto coltri di stelle,
mangiano fiori d’acacia lungo le piste
nuovamente rosse, ancora rosse, ancora rosse.
Più nessuno mi porterà nel Sud.
E questa sera carica d’inverno
è ancora nostra, e qui ripeto a te
il mio assurdo contrappunto
di dolcezze e di furori,
un lamento d’amore senza amore.


Per cert, m'agrada encara més pel que fa al sud el text antic d'un acudit de Chumy Chúmez on es veia un pobre desgraciat que deia, més o menys, 'que ganas tengo de ir al sur para no pasar más que hambre'.

el paseante ha dit...

Ho poses difícil, com sempre :-) No n'estic gens segur: Manuel Vázquez Montalbán? Los mares del sur? Pepe Carvalho? Salvatore Quasimodo?

pere ha dit...

Cap, clap, clap, Júlia! I a més, el poema sencer...
Aprofitant l'avinantesa em vaig tornar a llegir la novel·la de Montalbán i vaig trobar que continuava funcionant.
M'agrada l'acudit de C. C., i em sembla que comparteixo la idea respecte el meu sud, però no sé quina paraula posaria en lloc de "hambre".

Fantàstic, paseante! Ja et vaig seguint, ja: dius que era difícil perquè admirem més els teus mèrits detectivescos.
Entre nosaltres: jo seria incapaç d'encertar la majoria de fragments que pujo (una memèmoria totalment deficitària), tot i que de moment procuro deixar clàssics antics i moderns.
Em sembla que demà torno a ser el criminal.