dimarts, 23 de novembre de 2010

Fulletons

Temps enrere, quan no hi havia tele ni ràdio, els ritmes de la vida eren molt diferents. Les busques dels rellotges eren dues, i no tres, perquè els segons no eren importants, i amb els quarts que tocaven les campanes de les esglesies ja n'hi havia prou per manegar-se.

Temps enrere, quan no hi havia tele ni ràdio, un entreteniment apasionant era la lectura d'històries per entregues, els fulletons. Aquests presentaven una història fraccionada, que mantenia l'intriga i el suspens fins la publicació del darrer capítol, fent així que els lectors esperessin impacients la propera publicació per tal d'esbrinar el misteri que amagava el relat; una mica com fan ara les sèries que acaven un capítol amb l'inici del proper.
Molts fulletons van acabar publicats com a llibres - des del detectiu Dupin fins el mateix Sherlock van aparèixer en aquest format, que s'escau especialment al gènere negre.

La d'avui és una història que recull perfectament les característiques dels fulletons. És una història àgil i plena de suspens, però alhora amb un ambient envolvent i molt ben definit, amb personatges treballats i reconeixibles, i imprevisibilitat en el desenllaç. És una d'aquestes històries que et toquen de molt a prop, ja sigui per analogies amb els personatges, per l'ambient que descriuen, per l'entorn en el que es produeixen, pel llenguatge que fan servir, o simplement perque estan ben escrites, amb el cor.

Si l'heu llegit, ja sabeu de quina parlo. I si no, estigueu pendents dels comentaris per saber quina és, perquè us recomano seriosament que la llegiu. I ja per acabar, us deixo un fragment definitivament esclaridor, molt més que una pista:

“Siento mucho frío. El viento juega con la falda de mi vestido y me descubre las piernas. Quiero taparme, pero mis brazos no responden a mi deseo. ¿Qué hago aquí? Si pudiera abrir los ojos, vería el cielo estrellado. Si pudiera oír, escucharía el sonido de las olas. Tengo un fuerte dolor de cabeza. Mis cabellos están empapados. Estoy herida. No recuerdo nada. Mi cuerpo está entumecido. Hace horas que voy a la deriva. No sé dónde estoy ni cómo he llegado hasta aquí. Dormiría profundamente si consiguiera dejar de pensar. Siento mucho frío y sonrío. Soy V.M., y creo que estoy muerta”.

Com de costum, us demano autor, títol i - en aquest cas- el nom de la policia encarregada oficialment de l'investigació.

6 comentaris:

el paseante ha dit...

Cada vegada ho poseu més complicat. Porto mitja hora dale que te pego al Google i ná de ná. Al final, passaré de vosaltres :-)

Emily ha dit...

Crec que no puc participar. Lo meu és el cinema negre més que la novel·la. Quan sàpigue la resposta, igual torno a la novel·la negra ;)

MK ha dit...

Acabo de deixar comentàri a casa de l'autora.
Penso que amb una mica de col-laboració per part de tots hauríem de fer que autora , titol i personatges trapassesin la comunitat Blogville.
S'ho val.
Petons guapa per aquest detall de reconeixement en el teu blog.Molt bona idéa.

Xurri ha dit...

Veig que tothom que coment sap de quí parlem però ningú li posa el cascabell a l'Emily, feliç autora de Dash i Lilly (http://dashylillian.blogspot.com), el fulletó de Blogville protagonitzat per molts de nosaltres on la Violette mor lamentablement només començar la història, per deixar que la seva presència ens acompanyés a llarg dels 24 capítols ( o eren 23?) que hem anat esperant en candeletes des del 26 de novembre del 2009 al 21 de novembre del 2010.
Una lectura gratuita i gratificant.
Gràcies Emily, aquest cop el perrito piloto és per a tu.

emily ha dit...

Oleee, farem intercanvi de perritos piloto, jeje.
Gràcies per tot.

El veí de dalt ha dit...

Perritos calientes..., ¿dónde?