dimarts, 29 de desembre del 2009

Compte enrere

Quan s'acosta el final de l'any solem fer la vista enrere, gairebé fent inventari. Si mirem endavant de cop sembla que el temps passa més ràpid, i els darrers dies s'escolen avall com l'aigua a la dutxa. Demà passat, sense adonar-nos-en, ens haurem polit una dècada més. I sembla que va ser ahir que vam estrenar el mil.leni!

L'associació d'idees sembla massa obvia, ho sé, però no puc evitar ser d'idees simples, ja em perdonareu. Per això, el llibre que us plantejo l'endevinareu sense haver de fer ni tan sols un trist google. Ja ho sento, l'any que ve m'esforçaré més.

Segurament a molts de vosaltres aquest fragment us recordarà els àpats d'aquests dies (perdoneu que us en treiem els noms, no fos cas que fos massa fàcil):

"La cena estaba terminada.
Los platos habían sido excelentes, los vinos exquisitos, Xxxx había servido la mesa admirablemente.
Todos estaban de buen humor y las lenguas empezaban a desatarse. El juez Xxxx, dulcificado por el delicioso vino de oporto, era espiritual e irónico; el doctor Xxxx y Xxxx le escuchaban con placer." (...)
"El general Xxxx, de espaldas a la chimenea, se atusaba su corto bigote blanco, la cena había sido espléndida y regocijábase de haber aceptado la invitación. Xxxx hojeaba el Punch, puesto con otros periódicos en una mesita cerca de la pared. El criado sirvió el café, negro, fuerte, ardiendo.
En resumen, todos los invitados estaban encantados de la vida, después de la copiosa y exquisita cena. Las agujas del reloj señalaban las nueve y veinte. En el salón reinaba un silencio... un silencio de confortable beatitud."

No se a casa vostra, però a la meva, aquestes festes res de silencio de confortable beatitud - més aviat es munta un guirigai de ca l'ample, d'aquells de migranya inmediata.
Però a l'escenari del llibre que us plantejem avui la pau dura poquet, doncs als pocs minuts, durant la plaent sobretaula i poc després d'un banal comentari sobre unes figuretes decoratives , un gramòfon fa de les seves...

«Señoras y caballeros. Silencio por favor.»

Igual que farem demà passat amb els segons que precedeixen les campanades, igual que a la NASA fan amb els cohets abans d'engegar-los cap a l'espai, igual que el mecanisme detonador a les pel.licules de Tom Cruise, a aquesta novel.la s'engega un inquietant compte enrere que ha creat escola.

I per celebrar que a aquestes alçades ja sabeu autor i títol, i assumint que "lo cortés no quita lo criminal" permeteu que - malgrat ens anticipem una mica - en pere i jo aprofitem un any més per brindar amb vosaltres i dessitjar-vos un

MOLT BON 2010!!

dimarts, 22 de desembre del 2009

Extra de Nadal!

M’ha semblat que aquestes dates, en què tradicionalment es parla de pau, eren poc adequades per fer-vos pensar en històries excessivament cruentes, així que he triat un llibre amb poca sang i força enginy, amb un detectiu aficionat d’aparença candorosa però sempre atent a tots els detalls. Un detectiu, a més, que, al contrari de tants altres que es mostren escèptics, descreguts o moralment opacs, no dubta a manifestar la seva fe cristiana des del catolicisme militant. Estic segur que sense haver llegit el fragment ja sabeu de qui es tracta. Us he triat tres paràgraf; el primer i el darrer (aquest absolutament lul·lià) amb una marcada càrrega ideològica, com correspon a tota l’obra d’aquest escriptor. Compte, es tracta no només de concretar l’autor i el títol del recull de narracions (12 en total), sinó també el nom d’aquesta història. Copio la traducció en castellà que és la llengua en què podeu trobar actualment –ho he comprovat- aquest volum a les llibreries.

Aristide Valentin era profundamente francés, y la inteligencia francesa es inteligencia pura i simple. No era una “máquina pensante”; esa es una frase estúpida del fatalismo y del materialismo modernos. Una máquina sólo es una máquina porqué no puede pensar. Pero él era un hombre pensante y un hombre elemental al mismo tiempo. Todos sus maravillosos éxitos, que parecían magia, eran el resultado de una lógica machacona, del pensamiento francés claro y vulgar. Los franceses conmueven al mundo no por ofrecer una paradoja sino por llevar hasta sus últimas consecuencias una perogrullada. Llevan muy lejos la perogrullada, como, por ejemplo, en la Revolución Francesa.

[...]

-Bueno, vinieron dos señores vestidos de negro –dijo el camarero-. Dos de esos sacerdotes extranjeros que andan por ahí. Tomaron un almuerzo barato, tranquilamente, y uno de ellos pagó y salió. El otro se disponía a unirse a él cuando miré de nuevo el cambio y me di cuenta que me había pagado casi tres veces de más. “Oiga”, le dije al tipo que ya estaba casi fuera del restaurante, “han pagado ustedes de más”. “Ah”, dice, tan tranquilo, “¿hemos pagado de más?” “Sí” le digo y cojo la cuenta para enseñarsela. Bueno, me quedé de piedra.
-¿Qué quiere usted decir? –preguntó su interlocutor.
-Pues yo habría jurado sobre siete biblias que había puesto cuatro chelines en esa cuenta. Pero vi que había escrito catorce chelines, tan claro como el agua.
-Y bien? –exclamó Valentin moviendose lentamente pero con ojos iluminados-. ¿Qué pasó?
-El sacerdote que estaba ya en la puerta me dice con toda tranquilidad: “Lamento confundir sus cuentas pero servirá para pagar la ventana”. “Qué ventana?”, digo yo. “La que voy a romper”, contesta, y golpeó ese bendito vidrio con su paraguas.

[...]

-Pero ¿cómo demonios conoce usted todos esos horrores? –exclamó Flambeau.
La sombra de una sonrisa cruzó el redondo y vacuo rostro de su clerical antagonista.
-Ah, gracias a ser un bobalicón célibe, me imagino –dijo-. ¿Niunca se le ha ocurrido pensar que el hombre que apenas hace otra cosa que escuchar los verdaderos pecados de los hombres no puede ignorar totalmente la maldad humana? Pero, en realidad, otro aspecto de mi trabajo, también, me confirmó que no era usted un sacerdote.
-¿Cual? –pregunto el ladrón, boquiabierto.
-Ataco usted la razón –dijo... -. Eso es mala teología.

Per si algú encara no ho té clar, us deixo dues escenes d’una pel·lícula de 1954 amb el protagonista interpretat per Alec Guinness. Gran actuació, però personatge físicament diferent a com la majoria de lectors imaginem el detectiu. Per cert, ja ens podrien passar aquests tipus de films per Nadal i no tantes històries moralitzants i horribles sobre l’esperit nadalenc que ataquen la nostra sensibilitat i la nostra intel·ligència.





Com que estic segur que aquests dies, una vegada fetes les compres, us sobrarà temps i no sabreu què fer a part d’endormiscar-vos en algun racó de casa per acabar de fer la digestió, us proposo un joc també senzill i innocent. Què serien les novel·les sense els detectius aficionats o professionals que resolen, o ho intenten, els casos que se’ls presenten? Alguns d’aquests herois han traspassat el paper i han estat interpretats en la pantalla, gran o petita; alguns fins i tot, són coneguts per gent que mai ha llegit cap obra seva. Bé, doncs us proposo que busqueu el creador de cada un dels personatges de més avall. Dotze detectius (s'ha colat algun criminal?), com els mesos de l’any (en podríem fer un calendari), tots clàssics, al menys amb 40 anys de vida, alguns fins i tot ja fa temps que han deixat el centè aniversari força enrere. Potser, tenint en compte les vostres dots detectivesques, la juguesca és massa senzilla, així que em permeto afegir que seran molt ben rebudes aquelles respostes en què es digui en quin any va néixer cada detectiu (no m’atreveixo a demanar el seu signe zodiacal). Va, venceu la mandra, investigueu!

Lew Archer, Martin Beck, pare Brown, sergent Cuff, John Archibald Dortmunder, C. Auguste Dupin, Sherlock Holmes, Jules Maigret, Philip Marlowe, Hercule Poirot, Tom Ripley, Nero Wolfe.

Per acabar, la xurri i jo –detectius aficionats amagats sota el pseudònim habitual- us desitgem que aquest Nadal gaudiu de la millor lectura criminal a la vora del foc, del radiador o sota el nòrdic calentó preludi de somnis de pau o de galets gegantins -compte amb l'escudella!- que us persegueixen immisericordes. I sobretot: feu bondat, que s'acosten els reis.


dilluns, 14 de desembre del 2009

¿Otra vez en la cama con los zapatos puestos?

"Cada mañana, a las nueve, nos observamos. Él permanece de pie ante mi escritorio, mirándome fijamente., no a los ojos sino un poco más arriba, justo en medio de la frente. "Soy un cretino", me dice, aunque no lo expresa con palabras.

Yo, sentado detrás de mi despacho a la mesa, le clavo la mirada en los ojos, ni más arriba ni más abajo: licencias del rango. "Sé que eres un cretino", le transmito, aunque tampoco pronuncio ni una palabra y es mi mirada la que habla. Mantenemos esta conversación diez meses al año - con la salvedad de los dos meses correspondientes a nuestras vacaciones - cinco días por semana, de lunes a viernes, sin intercambiar palabra alguna. "Soy un cretino." "Sé que eres un cretino."

Amb aquesta burocràtica indiferència comença en primera persona la novel.la d'aquest dimarts, que transcorre en primera persona del present. A aquestes primeres planes, i de manera gairebé naturalista, el protagonista descriu un dels seus subordinats i una de les petites coses que invariablement li torcen el dia:

"A cada comisaría le corresponde un cierto porcentaje de fracasados. No vas a tener sólo lumbreras., también has de cargar con algunos zoquetes. (él) pertenece a la segunda categoría. Entró en la Academia de Oficiales de Policía pero dejó los estudios colgados. Le costó Dios y ayuda alcanzar el grado de cabo, y con eso se quedó, sin ambición de progresar. Desde su primer día en la jefatura se cuidó de dejar bien claro que era un cretino, y yo lo valoré en su justa medida. Su franqueza, en efecto, lo libró de misiones difíciles, noches en vela, redadas policiales, persecuciones. Me lo quedé en el despacho. Algún que otro interrogatorio facilito, archivos, contactos con el forense o el ministerio. No obstante, dadas las deficiencias crónicas de personal y las carreras contrarreloj, él se ocupa diariamente de recordarme que es gilipollas, para que no vaya a encontrarse por error en algún coche patrulla.
Echo un vistazo a mi mesa y no veo el cruasán ni el café. Ésta es su única misión fija: traerme cada mañana el café y el cruasán. Levanto la cabeza y lo miro extrañado"

Aquest home tranquil, que menja crusans envasats (atenció, pista: un producte que el seu país exporta força), investiga lenta però incansablement assassinats encadenats i entrelligats en complexes trames internacionals, mentre entoma diàriament llargs embussos tancat al seu supermirafiori sense aire condicionat, remugant contra els semàfors, i amb el continu contrast realista de les trucades i els vespres familiars, on la xerrameca continua de la seva dona, dona de casa "clàssica" de la que depén totalment, el desmitifica amb la misèria de la rutin, mentre el martiritza amb saludables verdures bullides. Ell se n'escapa sempre que pot, i menja amb ànsia qualsevol cosa greixosa i suculenta- allà on viu menjar verdura bullida més que un càstig és un pecat!. Aquest parell discuteixen com els Roper, a tothora, però fan les paus quan a taula se serveixen tomàquets farcits. Fins que no arriba aquest moment, s'ignoren fent-se la punyeta: ella mira la tele a tot volum i ell s'estira al llit (amb les sabates posades) a llegir diccionaris. Cabut, amb tendència a la mala llet, aquest home invariablement es desfà quan al telèfon sona la veu de la seva única filla.

Quatre llibres, de moment, ens retraten una ciutat canviant - al darrer llibre, una altra de propera - a través dels ulls entranyables i tossuts d'aquest policia, que desfà amb paciència inesgotable el cabdell d'Ariadna dels crims més complicats. L'autor tampoc no és cap nen - ha treballat com a traductor i fent guions de cinema i tele.

I fins aquí les pistes... a veure, si us animeu i l'enxampeu!

dimarts, 8 de desembre del 2009

supervenda català

Juntament amb Pedrolo, un dels referents de la novel·la negra en llengua catalana i un dels divulgadors més coneguts del gènere. Escriptor de l’anomenada generació literària dels 70, cal destacar també la seva tasca incansable en la promoció no només de la llengua i la literatura, sinó de la cultura catalana en general. No crec que calgui dir res més per saber de qui es tracta: de fet, amb la primera línia seria suficient.

Una de les seves novel·les més conegudes, fa referència al meu signe del zodiac, però el fragment que deixo a continuació és d’aquella que comença amb una locució que no sé per què molts catalanoparlants s’entesten a escurçar, cosa que desperta el meu instint assassí, normalment força domesticat.

-L’hem trobat. Un brètol capaç de tot per una mica de diner; sembla prou espavilat, però no massa, just per fer la feina. A més, tinc bones referències d’ell: conec molt bé la seva germana...
- ...
- D’acord, demà. Fins demà, doncs.
Vaig esperar una estoneta, després del clic, meditant sobre allò que havia escoltat. La paraula bètol em coïa a les orelles. Perquè, evientment, el brètoll capaç de tot per una mica de calé, era jo. I no m’agrada que ningú em digui brètol. Ni davant la possibilitat de guanyar-ne de calents.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Des de Rússia, amb amor

"- ¡Señora!, ¿le han dicho a usted que es insoportablemente hermosa?
La joven, que en efecto era muy bella, miró asombrada a aquel insolente y entreabrió su boquita de fresa con cierto temor. Su madura acompañante también se quedó pasmada ante descaro tan inaudito.
- ¡Desde que la he visto soy su esclavo! - continuó tanteando el desconocido, cuyo porte era más que presentable (patillas recortadas a la moda, frente amplia y pálida, y ardientes y fogosos ojos castaños)-. ¡Permítame depositar sobre su inmaculada frente un beso puro, un beso fraternal!
- ¡Señor, está usted completamente borracho! - reaccionó al fin la dama que hacía calceta, pronunciando las palabras con un fuerte acento alemán.
-¡Sí, estoy borracho..., pero de amor! - afirmó el descarado joven, y con el mismo tono artificial y lastimero exigió -: ¡Sólo uno, un único beso, o pondré fin a mi vida!"


Podrieu dir que aquesta escena, contemplada un maig assoleiat de finals del segle XIX, té un toc dramàtic, però si no heu llegit aquest llibre - primer d'una sèrie guiada pel mateix personatge, de la qual només alguns llibres han estat traduïts al castellà, i potser un parell al català (el d'avui sí - però jo no el tinc!) -, segurament no us imagineu cóm n'és, d'exagerada. Només dir-vos que la trama comença en un entorn burocràtic i fred, i que s'estèn per Europa de la mà d'un jovenet d'apariència apocada però extremadament brillant, amb una maledicció molt particular: és físicament invulnerable, gairebé inmortal.

Si l'heu llegit, a aquestes alçades del post ja haureu descobert l'enigma. Si no, us dono una pista per anar buscant:


Va, una darrera pista: en acabar el llibre, el jovenet apocat protagonista és un home de cabells blancs i amb el cor trencat.

Espero que aquest cop no us sigui tan fàcil com altres vegades. Si no us en sortiu, podeu demanar pistes als comentaris, si us cal - ja veurem amb el pere si les podem contestar en obert o en privat.
Bon dimarts criminal!!