dimarts, 27 de juliol de 2010

Amb uns quants cargols de menys

Que no estiguis bé del terrat no vol dir que no puguis fer feines deductives millor que qualsevol altre, fer-te passar per qui no ets, obrir panys i colar-te als llocs com el millor. I això és el que fa un boig (hauriem de dir malalt mental? o persona diagnosticada de trastorn mental?) – de qui mai arribem a saber-ne el nom, doncs s’amaga en diverses adaptacions del cognom del seu psiquiatra -, a petició del comissari F. i a canvi de que el deixin sortir del manicomi. Un motiu molt lloable. Només cal que faci servir la seva experiència entre la púrria de la ciutat per esbrinar què ha passat amb un segrest. Tot i que segueix com una regadora. Però, qui no ho està?

Un cop al carrer, el psicòpata alliberat va deduint les delirants claus del segrest i la seva relació amb uns fets d’anys enrere, i mentre vas llegint no saps si tot és tan cafre com sembla o és la primera persona del singular que fa servir el boig al llarg del llibre, que t’acaba arrossegant. I mira que ell raona amb un verb impecable i una lògica perfecta; ja se sap, els nens (millor dit, en aquest cas les nenes) i els bojos sempre diuen la veritat.

El contrast entre l’absurd de les situacions, tan cutres i suburbials, i la manera tan formal de descriure-ho tot desapassionadament és extremadament còmica. Humor absurd del de haver-me d’eixugar les llàgrimes de riure. Al final, òbviament, s’ha embolicat tant tot que el locu accepta tornar al manicomi a canvi de que no rebre càrrecs criminals.

Aquest personatge apareix per primer cop en aquest llibre, però apareix dos cops més en llibres posteriors. L'autor és un home que em fascina per camaleònic: pot escriure el que li doni la gana amb l'estil que vulgui, i sempre convenç. I perquè té un sentit de l'humor que és gamberro i alhora britànic (sona estrany, però a mi m'ho sembla), que em fa riure a llàgrima viva. En aquestes novel·les de misteri i en altres de ciència ficció. És un autor intrigant, que ha escrit grans llibres i divertimentos menors, i que trobo que està una mica marginat. Suposo que escriure en castellà en aquest país t'ho posa una mica pitjor per a rebre benediccions. Però per mi és un escriptor gran, que m'agrada molt.

Va, va, que ja sabeu qui és. I la novel·la també sabeu quina és. I com que el locuelu es anònim, m'haureu de dir el nom del seu psiquiatra. Bon dimarts!

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Crec que es l'Eduardo Mendoza amb 'El misterio de la cripta embrujada'. No sóc fan de Mendoza, només em va agradar força 'La verdad sobre el caso Savolta' deu ser que no conecto amb el seu humor. Em sembla que el metge es diu Sugrañes y també surt un comisari Flores per allà.

el paseante ha dit...

Autor: Eduardo Mendoza*
Obra: El misterio de la cripta embrujada.
Psiquiatra: Doctor Sugrañes.

* Si et fascina, es deixa veure algun capvespre darrera els vidres del Bauma. Això sí, no crec que accepti que te li tiris al coll, li facis petons i li demanis un autògraf. Que te conosco.

Xurri ha dit...

Serà que no hi connectes, Julia. L'has encertat.

Tu també l'has encertat, paseante - a tu et fa gràcia? o sóc la única? per cert, que si em fascina és perque el trobo insòlit, però tampoc vol dir que m'hi hagi de llençar a sobre, home!

Júlia ha dit...

La veritat és que el senyor fa goig, de vegades també l'he vist per Barcelona, en alguna llibreria, moltes vegades amb la Rosa Novell.

el paseante ha dit...

Sí que m'agrada el Mendoza. Qui no m'agrada és la Júlia que em fot els perros pilotos setmana rera setmana. Catxis.

Rita ha dit...

També se'ls pot trobar -ell i la Rosa Novell- de tant en tant al Boadas, al carrer Tallers...