dimarts, 31 d’agost de 2010

Identitats

Aquestes setmanes de vacances, post-sentència del tribunal constitucional i post mundial de futbol, m'ha cridat l'atenció la presència de banderes espanyoles als balcons, els cotxes, els canyells del jovent... (oi que no hi eren abans??), i també una certa exaltació independentista igualment visible als balcons, a les festes, als blogs, als diaris, a la ràdio (amb els desacords individualistes habituals que fan perdre la pólvora en salves, tot sigui dit).

Amb tots els respectes, i des d'un punt de vista gairebé naturalista, de vegades em sembla que són expressions oposades d'un mateix sentiment de pàtria que només rarament aconsegueixo descobrir a dins meu. Serà la meva condició de filla d'emigrants la que fa que no em senti arrelada ni aliena a res, ni a aquesta pàtria petita, ni a una certa pertinència peninsular, ni al victimisme fatalista, ni a l'enaltiment ranci del folclore més friki. En fi, no passa res, és una ambigüetat a la que ja estic acostumada.

Us comento aquesta confusió identitària perquè en bona part és la guia d'un llibre que vaig llegir farà un parell d'anys, d'una detectiu que encara té poca història (de fet només dos casos, de moment) i que em va resultar propera precissament perquè no se sent ni d'aquí, ni d'allà.

La protagonista és una dona tancada, solitària, independent, aïllada, filla d'espanyola i d'alemany, plena de contrastos i contradiccions. D'una banda té el caràcter tancat i reservat propi dels alemanys, d'altre banda l'emotivitat i el bagatge cultural i expressiu dels espanyols. Viu d'esquena a l'evidència dels seus orígens i s'esforça per convertir-se en el que ja sembla, una rigorosa professional, malgrat el passat i el seu bagatge l'assetgen mentre investiga l'aparició del cadàver d'un gallec propietari de restaurants a un riu de Frankfurt.

Va, que està xupat: autor, personatge, llibre.... perrito....

dimarts, 24 d’agost de 2010

ficció autobiogràfica

Se sap que a tots ens agrada que ens estimin o que ens reconeguin i que la majoria, excepte curioses o concretes excepcions, ens tenim en molt bon concepte, normalment més alt que el que tenen els nostres amics i familiars (mares i alguns pares exclosos) sobre nosaltres; amics, per altra banda, que també tenen les seves coses bones de tant en tant.

El culte al jo sovint és desmesurat en alguns artistes, escriptors inclosos; també és veritat que tenen més ocasions de demostrar-lo i que algunes vegades tenen certa raó.

En la novel·la d’avui, l’escriptor no es limita a aparèixer d’una manera tangencial, amagada, a través d’un alter ego, sinó que és un personatge que surt, encara que no com a protagonista, amb el seu propi nom i la veritat és que no es deixa gens malament, malgrat algun defecte menor, i es fa el simpàtic, etc.

Mide cinco pies y nueve pulgadas, es proclive a la gordura y algo más que proclive a la sonrisa. Lleva el pelo largo y está claro que si no se lo corta es por holgazanería más que por causar espléndidos efectos leoninos (así es como se describe él, segun he oído), puesto que nunca se encuentra más allá de lo escasamente peinado. Tiene el pelo un poco gris y las patillas, que le alcanzan hasta el ángulo de la quijada, presentan el color de lo canoso...

Me gusta en algunos aspectos. No fuma ni bebe más que yo. Como a mí, le gusta comer, aunque yo no estoy gordo y el sí. El cree que se trata de una diferencia metabólica, lo que resulta de cajón en un tipo que predica que es bioquímico. Sé que la diferencia está en el ejercicio. Yo hago gimnasia todas las mañanas: y aunque una vez al día I. realiza una flexión para saltar de la cama todas las mañanas, en eso consiste toda su gimnasia. Sin contar el tecleo sobre la máquina de escribir. Sus dedos, es ese sentido, están en buena forma...

-Por dónde vamos, I.?
Sabía a lo que me refería.
-Ciento sesenta y tres hasta el momento –dijo con la boca llena-, aunque ¿quien los cuenta?
-Tú, -le dije.
Tragó y añadió con tono entristecido:
-Tengo que hacerlo. És mi lacra. Todo quisque quiere saber cuantos libros he publicado y si no se lo digo se cabrea. Es más, si me lo pregunta consecutivamente con un mes de diferencia y la cantidad no ha subido al menos un guarismo, se siente chasqueado. Mira, no creo que tengas necesidad de enfadarte conmigo por eso. Has conseguido que hagan una película de uno de tus libros. Mientras que yo no...

-¿Qué estás haciendo aquí, I.? –dije-. ¿Cómo es que no estás en casa escribiendo un libro?
Gruñó.
-En cierto modo es lo que estoy haciendo aquí. Doubleday quiera que escriba una novela de misterio titulada (...). No sé en que estaría pensando cuando firmé el contrato.

Bé, unes quantes pistes. És un autor nord-americà d’origen europeu que va escriure sobre temes molt diversos i que pràcticament tothom ha llegit. Té un asteroide que porta el seu nom, i també el porta un cràter de Mart. La tira de doctorats honoris causa per diverses universitats. De literatura de misteri en va escriure molt poca, i particularment aquesta novel·la, en què hi ha un crim en una convenció de llibreters, no em sembla gaire interessant. Que consti que durant força temps vaig llegir amb interès la seva literatura de ficció.

I ja posats a facilitar les respostes (nom de l’autor i títol de la novel·la), afegeixo una fotografia seva de l’any 1965, quan encara portava les patilles curtes.


dimarts, 17 d’agost de 2010

Sang vermella, blava, negra o de taronja

Sóc una ànima sensible, i quan a la tele fan el CSI sempre tinc a mà un coixí, per tapar-me en els moments crus i escabrosos. Malgrat sovint els llibres comencen amb la crueltat i la brutalitat màxima, per després anar baixant mentre es descabdella el crim, en aquest cas no m'esperava que el pobre noi tan amable i passerell que apareix a les primeres planes acabés lligat a una cadira, amb una bossa al cap i ensartat a les punxes d'una reixa de jardí. No tenia cap coixí a mà, i per això em vaig quedar gelada. Vaig aparcar el llibre bastants dies, fins que em vaig atrevir a continuar, aquest cop amb un coixí a prop, per si de cas.

Com que no m'agrada el wiski, que quan en faig un glopet arrufo el nas i em venen calfreds de la asprositat de l'alcohol, m'esparvero quan llegeixo que hi ha qui se'l beu amb molt de gust com si fos aigua, amenitzat amb una cigarreta sobre l'altra. Una intoxicació continua. No pot ser d'altre manera passant el llibre com passa al lloc que passa. I potser la bronquitis que arrossego prové de llegir aquests excessos, que sortien de les pàgines del llibre d'avui, com un núvol tòxic, blau o negre, segons com es miri. I potser també és la influència de tots aquests excessos, tan de novel·la negra americana dels anys 50, la que fa que a mig llibre un amic/company/vigilant del nostre detectiu d'avui aparegui amb una doble missió: ser-ne l'ombra mentre l'investiguen per una sospita d'assassinat, i de pas, desenganxar-se i desenganxar al protagonista del wiski i del tabac, a base de sucs de taronja.

L'entorn dels crims és petroler, l'entorn del que prové el primer mort i, com per casualitat, també un assassí en sèrie de fa 20 anys i un imitador seu recent, autèntica motivació obsessiva del detectiu. Però el petroli no és ni àrab ni americà ni tarragoní; frapen les imatges d'un mar del nord absolutament feréstec envoltant una plataforma d'extracció, tan salvatge que no es pot aguantar ni deu minuts a peu pla a l'intempèrie.

I crec que amb tot això hauríeu de ser capaços de dir-me autor, detectiu i llibre.

Per últim, permeteu-me que us doni uns quants consells des de la ressaca del llibre: aprofiteu les vacances i no fumeu, no beveu en excés, no preneu drogues, preneu sucs de fruites i abrigueu-vos si aneu al mar del nord!

PD: Gràcies pere, per substituir-me durant les vacances!!

dimarts, 10 d’agost de 2010

Crònica de la ciutat dels canvis

Fa dues o tres setmanes vaig trobar una novel·la que creia perduda en una caixa de llibres encara per col·locar a les prestatgeries després de la darrera pintada. Una inconfusible portada amb el Molino, que diuen que aviat tornarà a funcionar, encara que no se sap si la façana conservarà el vell vermell (vet aquí una pista), i a dins un personatge que, com en el cas de la setmana passada, va protagonitzar una sèrie d’històries i que, igual que en el cas del llibre de Vázquez Montalbán del dimarts passat, va acabar guanyant el Planeta.

D’aquest autor he llegit molt poca cosa firmada amb el seu nom real, però en canvi vaig llegir força històries de l’oest (una altra pista) firmades amb pseudònim en la meva adolescència. Trio un fragment del principi en què apareix un dels personatges més admirats i més criticats –i ridiculitzats- de la història recent de Catalunya i que demà farà tres anys que va morir. No crec que ho recordi gaire gent.

M. fue a buscarle a la salida de la Modelo
-Me han dicho que tienes un empleo, Richard.
La calle de Entenza santificada por una lluvia fina, frente a él el muro de las lamentaciones de la cárcel y a su espalda los portales silenciosos del verano que declina, que ya se va muriendo. Un bar donde el Xirinacs recibía las visitas de sus fieles y ante el que hacía huelga de hambre pidiendo la amnistía, uníos, cristianos rojos del mundo, uníos los que aún quedéis...

Uf, “el verano que declina”... En fi, i com sempre, nom de l’autor i de l’obra, també del protagonista. Sabut això, no crec que costi gens d’afegir algun dels pseudònims que feia servir l’autor per escriure allò que algun en diuen subliteratura i que a vegades ho és i d’altres no, o no tant.

dimarts, 3 d’agost de 2010

el sud

Agraeixo a la xurri la complicitat d’aquests dimarts en què em vaig allunyar de la sang per esbandir el cos i l’esperit en els meus mars del sud. Gràcies per substituir-me en la fugida.

Podria dir que torno nou, amb forces renovades, però no és ben bé així, perquè mentre jo sóc aquí continuo pensant en els meus mars, em queda la recança. En fi, una part dels meus sentiments es poden trobar en aquest fragment que estic segur que sabreu situar:

Es un endecasilabo perfecto y puede pertenecer a cualquier poeta italiano desde el siglo XVI, pero la añoranza del sur es moderna. O bien se trata de un poeta meridional y al hablar del sur habla del Sur, es decir de Sicilia o de Nápoles. Più nessuno mi porterà nel sud. Y algo me dice que lo sé. Più nessuno mi porterà nel sud. En cualquier caso, los tres fragmentos marcan todo un ciclo de desencanto: la esperanza intelectualizada de leer hasta entrada la noche y en invierno ir hacia el sur, burlando el frío y la muerte. El temor de que tal vez ese sur mítico sea otra propuesta de rutina y desencanto. Y finalmente la desilusión total... Ya nadie le llevará al sur...



Doncs això. Ah, sí, qui és l’autor de la novel·la i quin és el seu títol? Podeu afegir, si voleu, el nom del detectiu protagonista i, encara més, a qui pertany el vers.