diumenge, 31 de juliol del 2011

al tren

Escuchaba distraída las conversaciones ajenas, con la mirada perdida en la ventana.
Avanzado el sábado, eran ya cinco días los que llevaba cargando con la mala conciencia del deber incumplido. Simplemente no conseguía cuadrar el tiempo.
Entre sus pies una bolsa de papel, con una fiambrera llena de agua en la que nadaban chips (la colisa) y una gambusia sin nombre; se dirigía a casa de Carol, quien se había ofrecido a acoger a los dos peces en su estanque hasta la vuelta de vacaciones
En su regazo un libro cerrado, de tapas blandas y amarillas ilustradas en negro, cargado de maldades y mezquindades. No conseguía pasar más allá de la página 30. Volvió a abrirlo de nuevo, aquella página de la que no conseguía pasar describía a aquel vendedor sórdido que aceptaba la sórdida oferta de una madre sórdida, que ruín y codiciosa brindaba a su hija deficiente a los sórdidos vendedores a domicilio, a cambio de innecesarios objetos domésticos. Una vez más la mezquindad se le hizo molesta.
Intuía sobre su hombro la mirada curiosa de lector impenitente del hombre de pelo y barba blancos que se viajaba sentado a su lado. Apenas logró fijar la vista en un par de líneas, incapaz una vez más de concentrarse en la lectura.
Levantó una vez más los ojos, y esta vez su mirada se cruzó con la del hombre delgado, de pelo oscuro y cortísimo, gafitas y aire despistado, que viajaba agarrado a su mochilita negra, justo frente a ella. Incómoda, volvió a bajar la vista al libro, una vez más.

En su mente rondaba, sorda y machacona, la culpa del escrito que no había publicado puntualmente en martes, pero también una frase que iba cobrando más y más cuerpo, hasta se oyó a sí misma soltarla en voz alta y clara, sin querer:
- Extraños en un tren
- Disculpi, és a mi?



De moment podeu provar a endevinar quin és el llibre que la noia intenta llegir - te un títol que comença per una xifra, i l'autor te cognom d'electrodomèstic.
Potser l'encertareu, potser no, però la història continuarà....

dimarts, 19 de juliol del 2011

La mística de la sang

A l'estiu -ja sé que hi ha gent que no distingeix les estacions-, fa de bon llegir alguna cosa lleugera, si pot ser que tingui uns pessics d'humor, que contingui alguna aventura exòtica... Buscant aventura, vaig triar aquesta novel·la pel títol, sense saber si algú n'havia dit alguna cosa, bona o dolenta. La paraula místic del títol -a l'estiu sempre solc tenir algun episodi d'un cert misticisme- em va acabar de decidir. No em penedeixo de la meva tria.

El llibre, que no sé si és negre o vermell, té com a protagonista un personatge que havia treballat com a professor i al qual un problema amb una de les seves alumnes (això ho sabem més tard) va fer deixar la professió. Després d'un temps sense fer res i sense cap perspectiva de futur, va agafar, amb poca convicció, una feina que consistia a netejar els llocs que els que havien mort violentament deixaven fets una pena. La tasca semblava senzilla i apta per a no especialistes, però ja se sap que qualsevol activitat necessita un aprenentatge. Cal dir que, en el cas del protagonista, malgrat les dificultats inicials, el seu progrés va ser força ràpid


Me agaché para mirarlo y el hedor me golpeó en la cara. Volví la cabeza y retrocedí un par de pasos.
-Dios.
-Sí, el tío apestaba.
-¿Y eso qué es?
-Caminos de gusanos. Hacen nido en el cadáver y después salen en busca de una vida mejor. Todas esas cositas negras son cáscaras de gusanos.


...


Me coloqué la mascarilla sobre la boca y segui rascando y frotando. Limpiando la sangre y recogiendo los trozos de cerebro.
[...]
Me gustó la sensación. Las cosas volvían a ser como antes. Mejor que antes. Como si nada malo hubiera sucedido.


D'aquesta manera ens passem força pàgines, les necessàries perquè el lector, si es troba a l'atur, és consideri capacitat per entrar en el gremi dels netejasangs i recollidors de cervells, professió que no sé si al nostre país està regulada. Però en aquestes pàgines no només assistim a un curs accelerat de la professió amb diversos casos pràctics, sinó que van apareixen gent i escenes que mostren un món truculent, patètic i escèptic, però també generós, comprensiu i esperançat, més o menys com la societat en què vivim. I així, anem descobrint sobretot una sèrie de personatges que van donant forma al món en que es mou el protagonista, com el seu pare, que també era professor però que es va convertir en guionista de cine:

La gente habla de evasión como si fuera una carga espantosa. Como si los habitantes de este tedioso mundo no merecieran algo de descanso y tranquilidad. Hablan de ello como si fuera la única virtut del cine. Como si no fuera la mayor forma de arte del siglo veinte. Como si Godard, Fellini, Hitchcock, Cassavetes, Bergman, Altman y Wilder no hubieran pisado jamás este mundo. Una película, solo una, de éxito moderado, tiene un efecto mayor sobre la vida de las personas que casi quince años de docencia. Que son los años que trabajé sin descanso en este pozo de incompetencia y mediocridad que son las escuelas públicas...

Ja em torno a allargar sense haver dit res del cas criminal -relacionat amb les ametlles- en què es veurà involucrat en Web i de la manera que intentarà resoldre'l. I tantes altres coses.

Bé, si teniu interès a saber què passa, haureu d'esbrinar el nom de la novel·la o el de l'autor, que, segons he llegit, viu a Los Angeles i porta publicats només una desena de llibres.

dijous, 14 de juliol del 2011

Juliol

Arriba l'estiu i acaba l'escola. Els nanos i nanes canvien les seves rutines habituals per altres, més exteriors, menys lligades a les cadires. Molts continuen l'horari d'oficina, de 9 a 5, hora amunt, hora avall. En canvi, uns quants tenen la sort de trencar totalment per canviar d'entorn i traslladar-se a mons nous per descobrir, en mig de la natura, on viuen aventures més o menys controlades.
Jo recordo molts estius ensopits, de calor i lectura en un raconet fresc, amb el fons de les veus de la ràdio de casa i dels veins, que pujaven pel celobert junt amb el soroll de les forquilles xocant amb els plats on es batien truites, veus llunyanes de nens i mares i avies - un món clarament femení, el dels matins de juliol - i rentadores que giraven i giraven, dreta -esquerra, esquerra-dreta - aigua, voltes, buidats, centrifugat...
Els nens anàvem prou al nostre aire, en aquella època de pocs casals, on entretenir-nos no era cap prioritat vital. Simplement procuràvem no destorbar massa, no se si ho aconseguiem, però.
L'activitat principal un cop llevats era la lectura - tot esperant l'estona de sortir a còrrer amb amics, típicament a les 5 de la tarda.
Recordo especialment una sèrie de llibres que em va fascinar, on cada una de les històries transcorrien durant les vacances dels nens. Eren nens benestants que durant l'any estaven interns a les seves escoles, i que un cop arribaven les vacances, per un motiu o per altre no podien anar a casa amb els pares. Això feia que anessin a casa dels oncles, igualment benestants i que vivien al camp, on es trovaben amb la seva cosina, una noia "rarota" amb la que m'identificava totalment.
Ja sabeu de qui parlo, està clar.
El llibre (de literatura juvenil) que volia comentar-vos és negre només fins a cert punt, i no l'he tornat a llegir des d'aquella època (i a la meva filla no li ha despertat mai el més mínim interés).
Em va encantar perque els nois habiliten una cova natural per a viure-hi uns dies, mentre vigilen les restes d'un peci que ha sortit de la mar durant una tempesta. Aquella cova em semblava i em sembla encara el lloc més maravellós del món. Com la preparaven i l'omplien dels subministraments bàsics, com s'hi entrava i sortia... Si la trobés m'hi instalaria i ja no en sortiria mai més.
Altres llibres posteriors no em van agradar tant, ni tan sols els dels carros de gitanos, però és que el primer llibre d'una sèrie sempre és especial.
Dieu-me el nom de l'autor, el títol del llibre i el nom de la cosina "rarota", i guanyareu un premi que hores d'ara és bàsicament testimonial, com tantes coses....
Bon djous, gairebé divendres, ja que no us puc dir bon dimarts pel retard amb que penjo això. Em disculpeu?

dimecres, 6 de juliol del 2011

Crim a l'estadi de l'Arsenal

Avui parlaré de futbol i no copiaré cap fragment. Per tercera temporada consecutiva se'specula amb el fitxatge de Cesc per part del Barça. Notícies, contranotícies, arguments a favor i en contra del fitxatge. Aquest any sí, diuen, il·lusionats, alguns. Ens cal?, diuen d'altres que considero més realistes. Siguem prudents, demanen uns quants. Que es manifestin ja, volen els més impacients.

Tres anys en futbol són una eternitat i sembla que tant per l'Arsenal com pel Barça es tracta d'una qüestió de principis que sobrepassa la lògica de l'efectivitat que es demana en un esport que, diguin el que diguin, exigeix resultats immediats.

En fi, que tot l'assumpte, m'ha fet pensar que al final algun precipitat, fart de tanta història, acabarà cometent un crim a l'estadi del club anglès. Jo simplement aviso.

I ja he donat totes les pistes per poder localitzar el títol d'un llibre i el nom de l'autor n'ha de ser una conseqüència. I com que avui em sento especialment generós i, a més, suposo que es una novel·la poc llegida, afegiré que és de 1939, quan minvaven els assassinats a Espanya i començaven a la resta d'Europa.