dimarts, 7 de setembre de 2010

primeres proves

Ha arribat un altre dimarts, el primer de setembre, i mig enfeinat en la preparació de la feina que començo aquest matí, he recordat a darrera hora la cita criminal sense cap proposta pensada prèviament, així que agafo la novel·la del gènere que tinc més a mà i que no deu haver aparegut per aquí (hauria de fer-me un llistat dels autors i les obres que ja hem presentat), entre altres raons perquè no l’he llegida. Me l’he emportada amb mi de vacances, però malgrat que n’he llegit unes ratlles sempre he trobat alguna altra alternativa que me l’ha fet deixar momentàniament de banda. No ho faré més de proposar endevinar el que jo encara no conec més que per referències, que, per altra banda, potser em donareu vosaltres si, fa poc o en el seu moment, la vau llegir.

Anem al principi:

Todo emepezó con la misteriosa desaparición de la joven Brigitte. Después, el asunto de la herencia fue la puntilla.
¿Dónde podría estar la condenada muchacha? ¿Por qué diablos no se podía abrir el testamento hasta que los dos únicos herederos –ella y yo- estuviésemos presentes?
-¡Estoy harto de seguir buscándola! –exclamé, atrayendo hacia mí el cuerpo de la escultural amiga de mi prima Brigitte, única entre toda la pandilla de ociosos compañeros suyos que se había prestado a ayudarme en mi endiablada búsqueda.
-No desesperes –dijo ella-: París no puede habérsela tragado.
Yo me reí y quedé mirándola. Me gustaba. Casi estoy por decir que me hubiese enamorado de ella a no ser..., bueno: a no ser porqué yo no pertenezco a la clase de hombres que se enamoran. Al menos en aquella época, de la que hace ya -¡cómo pasa el tiempo, demonios!- un par de años.

Em sembla un text suficient per veure l’estil, àgil però primitiu, de l’autor, que en el moment de la publicació de la novel·la, en una editorial ara desapareguda on ell treballava, tenia 22 anys (l’any anterior havia publicat una novel·la del mateix gènere en la mateixa editorial; per cert, la data de la publicació està equivocada a la Viquipèdia). L’any 2010, ja mort feia uns quants anys, l’editorial Planeta ha publicat les dues novel·les en un sol volum amb pròleg d Pere Gimferrer i una introducció a càrrec de la germana de l’autor, que és la mateixa que l’any 2006 va afegir dos premis als creats l’any anterior amb el nom del seu germà i que estan dotats amb un euro per premi, i que es concedeix en un acte que té lloc el dia de Sant Jordi. Per si no teniu prou pistes, que ho dubto, hi ha un altre premi amb el nom de l’autor de narrativa gai i lèsbica que en la seva primera edició va guanyar un capellà, cosa que indica que el clergat s’està posant al dia. Si us hi voleu presentar, la dotació en aquest cas és de 6000 euros.

Em resulta curiós de constatar com aquest autor, popularíssim al llarg de la seva vida, ara, malgrat els premis que porten el seu nom i alguns homenatges que encara se li fan, és molt poc llegit, crec. Darrera pista, definitiva, el seu nom sol invocar-se cada dijous en una tertúlia freqüentada per Gimferrer, Monzó... Ei, recordo que també heu d’encertar el nom de la novel·la.

8 comentaris:

Júlia ha dit...

El senyor deu ser el gran Terenci Moix, tens raó que no en parlen massa, d'ell, ja sol passar, això, pels nostres verals i els dels altres, em sembla que les seves primeres novel·les van ser Besaré tu cadáver i Han matado a una rubia, no sé de quina pot ser, no les he llegit. Crec que firmava com Ray Sorel, llástima que no continués una mica més per aquest camí, però vaja, de fet va escriure molt.

Júlia ha dit...

Suposo que deu ser la de la 'rubia' que potser era la Brigitte aquesta.

el paseante ha dit...

Diria que és "Han matado a una rubia", i l'autor: Ray Sorel (Terenci Moix). Però juraria que se m'han avançat .-(

kika ha dit...

com que ara ja em sento lliure de buscar al google sense vergonya :-) m'atreveixo a contestar. jo diria que és terenci moix. i el títol seria han matado a una rubia.
m'hi he esforçat aquest cop, eh? perquè això de les dates ha costat de trobar :-)

pere ha dit...

Saps que trobo a faltar de Terenci Moix, Júlia, la seva provocació, el seu pensament i la seva parla independent, fins on això és possible.Sí, sí, és la rubia escrita amb pseudònim.

Tot perfecte, paseante. Quant a la qüestió de la temporalitat, pensa que només és una qüestió d'hores. Qui sap si hauríem d'organitzar un duel sota el sol? Jo no m'hi atreviria.

Fàntàstic, kika! Què et penses que fan els altres pistolers més que buscar confidents que els diguin cap on han de disparar? En realitat a la portada de la darrera edició, no hi havia el pseudònim; ho dic per si tens mala consciència.

Júlia ha dit...

També era l'època, Pere, i a mi em queia molt bé, té llibres molt bons, 'també' en castellà. Es va anar 'reinventant', el recordo força.

Ep, que avui és dimarts...

kika ha dit...

he, he del pseudònim ni idea... però vaig passar una bona estona comprovant les dates de publicació per tal d'esbrinar quina va ser la primera i quina va ser la segona. molt divertit :-)

pere ha dit...

I a mi, Júlia, també em queia bé. I continuo sense entendre per què alguns dels seus llibres no figuren en els cànons, ni que sigui en els cànons menors.


M'alegro que no defallessis i t'ho passessis bé, kika. I ara et toca llegir Moix :-)