dimarts, 30 de març de 2010

black & white

Espero que en el títol de la novel·la no es vegi cap insinuació blasfema en aquests celebracions de Setmana Santa. Fa molts dies que la volia incloure i avui, simplement, m’ha caigut més a mà que d’altres.

La seva publicació, sota pseudònim, en què l’escriptor volia fer passar-se per un escriptor nord-americà negre –a diferència del seu protagonista, que era un negre que es feia passar per blanc- va organitzar un bon enrenou a França, no per aquest fet, que també, ja que alguns crítics que se sentiren “enganyats”, sinó perquè la novel·la era “un atemptat contra els la moral i els bons costums”, i autor i editor van ser condemnats en judici.

Us deixo dos fragments curts de la novel·la en castellà, que és la versió que tinc ara; el darrer, ho sento, és el que clou el llibre.

-No está Ud. hecho como todo el mundo, Lee, tiene Ud. los hombros caídos como los boxeadores negros.
[...]
Esa noche, me miré en el espejo del cuarto de baño, y también me eche a reir. Con esos cabellos rubios, esa piel de tez blanca y rosada, verdaderamente, no podía arriesgar nada.


I així s’acaba aquesta història d’una venjança que es desenvolupa al sud dels Estats Units:

Los del pueblo lo ahorcaron de todas maneras porque era un negro. Su pantalón seguía formando en la entrepierna un bulto irrisorio.


Us deixo també un fotograma de l’adaptació de la novel·la a la pantalla. Per cert, no sé si això pot ser una pista, però sembla que l’escriptor no estava gaire d’acord amb la versió cinematogràfica i el dia de l’estrena es va presentar d’incògnit a la sala on es projectava la pel·lícula; al cap d’una estona va tenir un atac de cor que va ser definitiu. Potser li hagués valgut més quedar-se a casa.


dimarts, 23 de març de 2010

Be water, my friend

Aquests dies, de pluja persistent i fred que no acaba de marxar, ensorro el nas a llibres suecs, noruegs, islandesos o finlandesos, entre els coixins i sota la manteta, a un racó del sofà. Però després de tants mesos de mal temps, enyoro més que mai les olors de la mediterrània: farigola i ginesta, pins, romaní i orenga; els grills cantant al ritme de la calor implacable del migdia, el blat madur esperant la sega, i la migdiada imprescindible després d'uns spaguetti amb cloïses i/o uns molls fregits, fresquíssims, i un got de vi.

"En la hostería San Calogero lo respetaban no tanto porque fuera el comisario como porque era un buen cliente, de los que saben apreciar las cosas. Le sirvieron salmonetes de roca fresquísimos, fritos hasta quedar crujientes y dejados un rato sobre papel de estraza para que soltaran el exceso de aceite. "

Amb aquestes ànsies d'estiu m'adreço cap a la prestageria del menjador, a dalt a l'esquerra, on tinc els llibres que aquest autor ha escrit al voltant d'un comisari rondinaire i honest, amb molt males puces i tossut, que viu a una vila imaginària del sud d'Itàlia, on la màfia i els poders polítics són tan presents com inevitables. La Questura d'aquest comisari està farcida de personatges còmics, des del guàrdia que tots coneixem personalment en persona ell mateix personalment personat, fins al típic latin lover que no pot evitar sortir corrents darrera qualsevol faldilla.

Al llibre d'avui el comisari investiga la mort d'un enginyer i notable polític que apareix mort al seu cotxe, aparentment mort de causes naturals in fraganti , amb els pantalons pels turmells. Ni la mort és tan natural, ni les forces vives semblen tan disposades a reconèixer-ho. Potser, si l'heu llegit, recordareu a la sueca de bandera que és capaç de conduir pendent avall un cotxe per un torrent de pedres impossible.

Tornaré a llegir-lo, a veure si així crido el bon temps. De moment, he anat a la nevera però no hi he trobat res d'interessant. Crec que encara em falta força per arribar a una bona ambientació:

"Un plato de pasta con ajo y aceite se podía improvisar sin ningún problema. Abrió el frigorífico, y vio que Adelina le había preparado un generoso plato de gambas hervidas, suficiente para cuatro personas."


Ja ho sé, que us ho poso fàcil. Recordeu: autor, protagonista i llibre = perrito piloto.

dimarts, 16 de març de 2010

Les tempestes anuncien crims

Avui seré breu en la presentació de les pistes. M’ha semblat que ja era hora de dedicar -no ho havia fet encara?- explícitament la novel·la a la Júlia Costa, que és no només una lectora fidel, sinó la nostra principal encertant dels enigmes dels dimarts.

-Si? Digui?
-Vera, sóc jo, la senyora Costa.
-Ah! Hola. Com està, senyora Costa? En què puc servir-la?
-El meu homes. És molt estrany, però encara no ha arribat a casa. Quina sort que vostè encara hi sigui, a l’oficina, em pensava que no em contestarien, que tothom plega a les sis...
-Oh...! Jo... Jo m’he quedat, tenia un munt de feina per demà. Sí, tothom plega a les sis.
-Abusen de vostè.
-No senyora Costa, és que...
-Digui’m Sara, sisplau.
-Gràcies, Sara. El senyor Costa... Bé, no ho sé del cert, però sé que han tingut molta feina avui. Un afer empipador.
-Sempre avisa. O telefona.
-Però és que això d’avui els portava de cap. Anem de bòlit, tots els de la secció de transferències.
-Aleshores, és a l’oficina encara?
-No ho sé del cert. A mi no m’han dit res. Aquí baix no se sap gaire el que passa dalt. Ara que, sortir, no, no l’he vist sortir.

No allargo més el fragment. Tothom ja preveu que el marit de la senyora Costa... Tampoc no comentaré l’estil.

És molt possible que no recordeu la novel·la o no l’hàgiu llegit, així que afegiré quatre detalls. L’autora és una entesa en dones i sembla que també en homes, segons ho confirma el seu darrer llibre. Estic segur que tu, Júlia, ja saps de qui es tracta, després d’haver llegit els tres títols de novel·les seves que acabo de deixar en aquest paràgraf. A veure, angelets, busqueu en algun racó de la vostra memòria ennuvolada o clara. Uf, quantes pistes, avui!

dimarts, 9 de març de 2010

A sang freda

Com deia el pere, avui s'escau una història freda, glaçada, que acompanyi el temps. I malgrat hi ha dos llibres que fins i tot en el títol acompanyarien més l'idea del fred, i no us serien potser tan fàcils de trobar, (per exemple: La princesa de hielo, de Camilla Läckberg) (per exemple, Aurora boreal d'Asa Larsson), em decanto un cop més per posar-vos un "clàssic" excel.lent, perquè - en una d'aquestes dèries monogràfiques que de tant en tant m'agafen - fa vàries setmanes que en llegeixo, o rellegeixo, un llibre darrera l'altre, i a més el pere ha tingut la generositat de no fer-lo ell.

El protagonista d'aquestes històries retrata l'essència de l'obsessió íntima i la perseverança, l'introspecció i el bloqueig emocional, el no poder deixar de banda la responsabilitat de la cerca, i el deixar-se arrossegar en una espiral d'autodestrucció i depressió de manera absolutament conscient. En nostre home fuig de la seva vida personal deixant-la sempre en segon terme, sempre posposada: les trucades sense fer, les visites aplaçades, les abraçades reprimides, les paraules callades, l'inèrcia del no dit i del no fet menjant-se la seva vida arruïnada. La neu i el fred i la pluja de la seva terra, freda i fosca, frondosa i bella, i la música clàssica escoltada en soledat, envolten la melangia dels relats. El descuit dels menjars i l'abús de l'alcohol van retratant de llibre en llibre el seu decliu emocional - més que físic, però també - i la sensació de mala salut serveix d'excusa per una preocupació excessiva per la pèrdua de la joventut i les oportunitats de desfer els errors personals.

Així, l'incomoditat d'estar a la seva pròpia pell es disfressa de sentit del deure, i aconsegueix que l'horror del crim (que sol ser especialment impactant i fred) s'imposi per sobre de qualsevol altre consideració. La fugida d’ell mateix es transforma en persecució dels criminals, i l'instint policíac, l'identitat de ser policia, ofeguen qualsevol altre sentiment o pensament de buidor i pànic - o despreci d'ell mateix. S'entesta amb una tossuderia inusual a continuar furgant en els detalls, quan arriba - sovint- a vies mortes, i continua estirant del fil, per prim que aquest sigui, desfent el camí de la crueltat. El crim i la maldat es converteixen en pensament únic i en motiu de reflexió, anàlisi i dissecció, i el pensament reflexiu en la manera d'aconseguir descriure els fets.

Hi ha un grapat de personatges que l'envolten, molt ben dibuixats i amb funcions ben definides: el pare, en el que s’emmiralla amb temor i ira, el mentor policial idealitzat, la filla, principi de realitat i constatació del les seves dificultats per relacionar-se, l'impecable tècnic solitari i rabiós amb el qual és gairebé l'únic que s’entén, el fiscal encantador i competent, valent, al que enveja...

Els llibres d'aquest autor, prolífic, excedeixen el seu personatge més conegut, però trobo magistral el conjunt de llibres que composen la vida d'aquest policia i el retrat d'una societat que ens és llunyana, però d'alguna manera molt propera en alguna de les tendències més íntimes de l'ànima.

De tota manera, l'enigma d'aquest dimarts com sempre es centrarà en un llibre concret. I per posar-ho fàcil, serà un llibre que - si l'heu llegit - evocareu amb rapidesa, doncs la trama s'esdevé en un lloc inusual dins la sèrie, i comença quan dos homes ben vestits apareixen morts d'un tret flotant a la mar en un bot salvavides, i un vaixell de pesca els arrossega prop de la costa per després desaparèixer ràpidament....

Ja sabeu: Autor, personatge i llibre, i si sou els primers tindreu perrito piloto. Obro comentaris fins divendres, que començarem a moderar, però us demano si us plau, que no desvetlleu l'enigma fins divendres. Si?

dimarts, 2 de març de 2010

més que un club

Potser no és aquest el lloc més adient per mostrar les preferències barcelonistes, però ens saltarem els possibles protocols i les convencions perquè el Barça és més que un club. Vull dir que sí, que el Barça és futbol, però produeix també moltes altres coses, fins i tot un president que acaba d’encetar un web (sisplau, no el col·lapseu!) que no ens acaba de dir si és o no és i altres misteris que mai no seran descoberts... i literatura abundant.

Literatura sobre el club i els qui hi pertanyen –vegeu, per exemple, el llibre filosòfic, titulat Paraula de Pep, amb tot d’aforismes llargs i curts que si encara no són clàssics, ho seran aviat- i literatura des del club. Sí, perquè també algun dels membres del club ha escrit i ha publicat. I ha escrit, a més, novel·la negra, que d’això es tracta aquí i no de futbol, és clar.

El nostre home pertanyia a l’equip tècnic del Barça –gran equip tècnic el d’ara, deixeu-m’ho dir- i va arribar a publicar quatre novel·les amb el mateix protagonista. El seu nom no figura com a autor perquè feia tàndem amb un periodista i van adoptar un pseudònim. Més tard, el detectiu de les seves novel·les va protagonitzar una sèrie de televisió. Us estic parlant dels anys setanta i aquí us deixo un fragment no especialment atractiu, que encara ara podria estar d’actualitat –les coses del futbol són intemporals-, de la darrera novel·la

Vaig agafar un taxi a Prince Albert Road i vaig manar al taxista que em dugués a Hertford Street, on jo havia deixat el meu cotxe abans d’anar al Hilton. Així que vam arribar al West End era fàcil deduir que se celebrava el final de la Copa. Petites multituds de seguidors de l’Everton i del Sheffield contemplaven aquest encís londinenc sofisticat abans de fer cap a Wembley.
Quan els grups passaren l’un davant l’altre, deixaren anar els crits de guerra habituals i aixecaren les bufandes per damunt de les seves testes.
-Sempre em pregunto per què els turistes fan aquest xivarri –digué el taxista-. Vull dir que l’aspecte deu ser ben estrany: cents de persones dedicades a cantar i agitar les bufandes.
-Potser creuen que nosaltres ho fem en tot moment.
-Veureu el partit a la televisió, oi?
--M’han reservat un seient de deu lliures.
-Podeu obtenir-ne cent si veneu l’entrada.
--No. Veure un partit a la televisió no és el mateix.
-Però crec que encara és millor, bé, aquest és solament el meu paper, treure la dona de la casa, preparar unes quantes cerveses, invitar dos companys, sense dir que l’ambient no pot comparar-se al de l’estadi, però sí que és més còmode. I, per afegiment, la vista és més bona.
-Sí?
Quan vaig baixar del cotxe el taxista va mirar-me de cua d’ull i digué:
-Vós no sou futbolista, oi?
-No, sóc un detectiu privat.


I disculpeu que avui parli d’esports, sobretot si no sou del Barça.