dijous, 27 de gener del 2011

Dijous de treva

No se si he estat jo que he badat i he faltat a les meves obligacions assassines, o que entre el meu amic i jo ens hem descomptat de dimarts. Les probabilitats que sigui més aviat el primer supòsit, i per tant culpa meva, són més que notables, així que directament us demano disculpes per aquest buit existencial que segur que heu patit amb intensitat des de dimarts.

Així que - gairebé acabant el dijous - us deixo amb el que podriem anomenar una re-edició (per no dir-li plagi) d’un desenllaç que sé que comptarà amb la indulgència del seu autor, el qual, no en tinc cap dubte, esbrinareu rápidament.

Tantes vegades el mateix passeig. Tantes vegades la mateixa conversa amb lleugeres variants: que si la vida, que si la mort, que si no hi ha temps per a tot, que si són dos dies, que en el moment de néixer ja t'has de preparar, que després un s'hi avesa...

Eren amics des de petits i feia anys que conversaven mentre vorejaven el riu fins arribar a la mar; però al més alt semblava que darrerament se li havia regirat el cervell -tanta insistència sobre la mort no era normal!-, de tal manera que l'altre temia l'hora del crepuscle, quan començaven els passeigs. S'abstreia tant com podia, a penes escoltava el martelleig constant d'aquella persona que ja li era desconeguda. Fins que un dia, quan encara faltaven unes bones tres-centes passes per arribar a la mar, que ja no va poder més. Del desenllaç, només en van prendre nota dos pescadors accidentals.

Sembla, segons explica un tal C., veí de Barcelona aficionat a les històries curioses, que un dels pescadors li va fer un resum del final i de les seves primeres reaccions, que ell va transcriure així:

Mentre caminaven només discutien. Però de cop i volta es van aturar a la vora d'un riu i començaren a pegar-se.Sobtadament aparegué una navalla i els raigs de sol es reflectiren en la fulla i van fer rateta en la soca d'un arbre. L'eina, guiada per un gest rapidíssim, es va clavar al pit d'un dels dos contendents, i brolla un rajolí de sang que va formar un corriol en ziga-zaga i va anar a parar a l'aigua.
Un pescador que s'ho mirava va deixar anar la canya i aplaudí frenèticament.
-Què fas, barbar? Això és una desgràcia -va renyar-lo un company d'afició.
-Ja ho sé. Però també és un esdeveniment -replicà l'entusiasta espectador-. Fixa-t'hi que aquests és un dels pocs casos, pel que fa a dites i a fetes, en els quals la sang sí que ha arribat al riu.

La història, no cal dir-ho, encara cueja, i els antecedents, consegüents i les interpretacions encara es discuteixen, però els fets són els que són i no hi ha volta de fulla.

Aquest cop us demanarem l’autor de l’escrit, l’autor que cita, i - per primer cop - cóm trobar l’edició original del text.

Disculpeu de nou. Que tingueu un bon dijous de sang.

6 comentaris:

el paseante ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
el paseante ha dit...

Això és una transformació escrita pel Pere. Cita a Pere Calders. I es pot trobar a:
http://transformacions.blogspot.com/2008/07/transformaci-232-el-desenlla-ja-era.html

miquel ha dit...

Ja ho veus, paseante, ara la xurri sembla que em vol fer famós.

el paseante ha dit...

Jo crec que la Xurri t'aprecia molt, Pere. Aniré a la finestreta de la seva administració, pá ver que hay de lo mío :-)

miquel ha dit...

O, i jo a la xurri, i a la xènia i a...Però no ens posem sentimentals, que aquí no s'escau :-)

Xurri ha dit...

aquí no s'escau però ens hi posem, oi? :)
(quins carinyus!)