Quan al vespre arribo a casa estic cansada, i només em ve de gust treure'm les sabates i espachurrar-me al sofà amb el comandament a distància a la mà. A l'hora que arribo, generalment coincideixo amb una de dues sèries policíaques que m'agraden molt, tot i que ja fa temps que duren.
La primera la protagonitza una senyora que fica el nas on no li demanen, això si, amb molta elegància i educació; la fan una mica aviat, i no sempre puc veure-la. La segona és un senyor molt més maniàtic que jo, que em fa pensar i riure (molt!) al temps que m’al·lucina amb la seva lògica per resoldre crims. Quedeu-vos amb el nom d'aquest senyor per resoldre part de l'enigma.
Respecte de l'enigma, i parlant ja de l'autora, cal dir que documentar-se abans d'escriure un llibre és normal i recomanable, però no és tan normal experimentar en primeríssima persona i de manera molt precoç què és això de ser una assassina. Francament, a mi em sembla passar-se bastant, així que, si us plau, accepteu-me aquest consell: no us preneu la feina tan seriosament com aquesta senyora, que carrega sobre la seva consciència haver pelat la mare d'una amiga a la tendra edat de 16 anys.
Malgrat aquest petit detall sense importància, parlem avui d'una autora molt productiva, amb més d'una cinquantena de títols, que allibera per contracte un mínim de dos llibres a l'any, un de cada una de les seves sèries més famoses.
Jo només n'he llegit d'una d'aquestes sèries, ambientada a l'època victoriana, que te com a protagonista un detectiu que es diu igual que el maniàtic que protagonitza els meus "arribar a casa", i que està casat amb una dona deliciosa i vital, de nom Hester (i el cognom del marit), i que ha estat infermera de guerra.
El llibre que tinc per casa té com a víctima un senyor ric que palma a un bordell. La Hester, valenta i sense fer cas a les crítiques sobre la dubtosa moral de les seves activitats, feia una mena d'obra social ajudant les prostitutes del barri. El marit rep la visita d'una dona que duu l'encàrrec d'esbrinar el què ha passat, en contra del que sembla que ha passat.
La veritat és que es llegeix bé; els llibres tenen un regust com d'Agatha Christie, però amb uns personatges molt treballats. Per exemple, la Hester em sembla una sufragista en potència molt ben retratada.
Us convido a que trobeu el nom i el cognom del marit, el de l'autora i el del llibre. Va, que tres quartes parts de l'enigma són molt fàcils. D'aquells que cinc minuts després de penjar-los la Júlia ja els ha trobat. Amb el que costa escriure'ls! (per no dir el que costa caçar els perritos pilotos, que ja s'ho saben, i quan m'acosto fugen immediatament)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
L'autora és l'Anne Perry.
El detectiu és el William Monk.
L'obra podria ser "La muerte de un extraño".
Perrito piloto?
Sé que és la Perry, Anne, però sóc fora i no tinc bona connexió, així que deixo el gosset, 'el Perryto' per a la resta de participants. Per cert, he llegit un parell dels seus llibres i no m'han agradat massa, la veritat, així que no he continuat, tot són gustos. Realment potser m'influeix subconscientment la seva història personal una mica 'essssspelussnant'.
Molt bé, paseante, encertades les tres coses: autora, detectiu i novela, així que Perry-to for you. No se quants has guanyat, però comença a ser urgent que te'ls dugi - casa meva comença a ser un autèntic caos de gossos.
Si Júlia, es la Perry. No he llegit més que dos o tres llibres d'ella, però em semblen entretinguts, i la Hazel em cau bé, mira tú. Ell no, que em sembla una mica desconnectat, com poc atent. Això si, no sabia fins que em vaig posar a escriure que la dona aquesta era tan spelusssnant, que ho és.
Publica un comentari a l'entrada