dimecres, 14 de setembre de 2011

dimarts i 13

El xoc de trens havia estat brutal, però ara no era el moment de buscar culpables sinó d'intentar fer alguna cosa pels escassos supervivents que gemegaven entre la ferralla.

Els dos homes es van aturar un moment mentre contemplaven tres víctimes, dos homes, un dels quals encara mantenia una cigarreta -darrer vestigi de normalitat- entre els dits groguencs, i una dona a qui semblava que la mort l'havia presa en un moment dolç, perquè mantenia un somriure a la boca. Una mica més enllà, una velleta, com una aparició de novel·la victoriana es queixava, però no semblava que la seva vida perillés. Potser ella podria proporcionar detalls de la catàstrofe.

L'home més gran, d'aire solemne, intentava asserenar el més jove, però les seves paraules difícilment ho aconseguirien:

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...

4 comentaris:

Xurri ha dit...

descansin en pau, doncs. un s'hi avesa.

Júlia ha dit...

Això em sona...

el paseante ha dit...

L'única vegada que he patit un accident de tren (de cotxe n'he tingut uns quants) va ser un dimarts i tretze a mitjans dels anys 80. No va ser greu: el vagó en què viatjava (el segon d'un convoi de tres) va sortir de la via i vam anar botant per les pedres fins que un noi va estirar la palanca d'emergència (no sé si encara n'hi ha, suposo que no). Ningú va resultar ferit, tret d'un home gran que va tenir una arrítmia, però ens vam endur un bon ensurt. Batalletes del abuelo cebolleta.

PD: Ara no sé si heu tancat del tot o si hi haurà una revifalla.

carina ha dit...

No el tanqueu, plis!