La mística de la sang

A l'estiu -ja sé que hi ha gent que no distingeix les estacions-, fa de bon llegir alguna cosa lleugera, si pot ser que tingui uns pessics d'humor, que contingui alguna aventura exòtica... Buscant aventura, vaig triar aquesta novel·la pel títol, sense saber si algú n'havia dit alguna cosa, bona o dolenta. La paraula místic del títol -a l'estiu sempre solc tenir algun episodi d'un cert misticisme- em va acabar de decidir. No em penedeixo de la meva tria.

El llibre, que no sé si és negre o vermell, té com a protagonista un personatge que havia treballat com a professor i al qual un problema amb una de les seves alumnes (això ho sabem més tard) va fer deixar la professió. Després d'un temps sense fer res i sense cap perspectiva de futur, va agafar, amb poca convicció, una feina que consistia a netejar els llocs que els que havien mort violentament deixaven fets una pena. La tasca semblava senzilla i apta per a no especialistes, però ja se sap que qualsevol activitat necessita un aprenentatge. Cal dir que, en el cas del protagonista, malgrat les dificultats inicials, el seu progrés va ser força ràpid


Me agaché para mirarlo y el hedor me golpeó en la cara. Volví la cabeza y retrocedí un par de pasos.
-Dios.
-Sí, el tío apestaba.
-¿Y eso qué es?
-Caminos de gusanos. Hacen nido en el cadáver y después salen en busca de una vida mejor. Todas esas cositas negras son cáscaras de gusanos.


...


Me coloqué la mascarilla sobre la boca y segui rascando y frotando. Limpiando la sangre y recogiendo los trozos de cerebro.
[...]
Me gustó la sensación. Las cosas volvían a ser como antes. Mejor que antes. Como si nada malo hubiera sucedido.


D'aquesta manera ens passem força pàgines, les necessàries perquè el lector, si es troba a l'atur, és consideri capacitat per entrar en el gremi dels netejasangs i recollidors de cervells, professió que no sé si al nostre país està regulada. Però en aquestes pàgines no només assistim a un curs accelerat de la professió amb diversos casos pràctics, sinó que van apareixen gent i escenes que mostren un món truculent, patètic i escèptic, però també generós, comprensiu i esperançat, més o menys com la societat en què vivim. I així, anem descobrint sobretot una sèrie de personatges que van donant forma al món en que es mou el protagonista, com el seu pare, que també era professor però que es va convertir en guionista de cine:

La gente habla de evasión como si fuera una carga espantosa. Como si los habitantes de este tedioso mundo no merecieran algo de descanso y tranquilidad. Hablan de ello como si fuera la única virtut del cine. Como si no fuera la mayor forma de arte del siglo veinte. Como si Godard, Fellini, Hitchcock, Cassavetes, Bergman, Altman y Wilder no hubieran pisado jamás este mundo. Una película, solo una, de éxito moderado, tiene un efecto mayor sobre la vida de las personas que casi quince años de docencia. Que son los años que trabajé sin descanso en este pozo de incompetencia y mediocridad que son las escuelas públicas...

Ja em torno a allargar sense haver dit res del cas criminal -relacionat amb les ametlles- en què es veurà involucrat en Web i de la manera que intentarà resoldre'l. I tantes altres coses.

Bé, si teniu interès a saber què passa, haureu d'esbrinar el nom de la novel·la o el de l'autor, que, segons he llegit, viu a Los Angeles i porta publicats només una desena de llibres.