dijous, 14 de juliol de 2011

Juliol

Arriba l'estiu i acaba l'escola. Els nanos i nanes canvien les seves rutines habituals per altres, més exteriors, menys lligades a les cadires. Molts continuen l'horari d'oficina, de 9 a 5, hora amunt, hora avall. En canvi, uns quants tenen la sort de trencar totalment per canviar d'entorn i traslladar-se a mons nous per descobrir, en mig de la natura, on viuen aventures més o menys controlades.
Jo recordo molts estius ensopits, de calor i lectura en un raconet fresc, amb el fons de les veus de la ràdio de casa i dels veins, que pujaven pel celobert junt amb el soroll de les forquilles xocant amb els plats on es batien truites, veus llunyanes de nens i mares i avies - un món clarament femení, el dels matins de juliol - i rentadores que giraven i giraven, dreta -esquerra, esquerra-dreta - aigua, voltes, buidats, centrifugat...
Els nens anàvem prou al nostre aire, en aquella època de pocs casals, on entretenir-nos no era cap prioritat vital. Simplement procuràvem no destorbar massa, no se si ho aconseguiem, però.
L'activitat principal un cop llevats era la lectura - tot esperant l'estona de sortir a còrrer amb amics, típicament a les 5 de la tarda.
Recordo especialment una sèrie de llibres que em va fascinar, on cada una de les històries transcorrien durant les vacances dels nens. Eren nens benestants que durant l'any estaven interns a les seves escoles, i que un cop arribaven les vacances, per un motiu o per altre no podien anar a casa amb els pares. Això feia que anessin a casa dels oncles, igualment benestants i que vivien al camp, on es trovaben amb la seva cosina, una noia "rarota" amb la que m'identificava totalment.
Ja sabeu de qui parlo, està clar.
El llibre (de literatura juvenil) que volia comentar-vos és negre només fins a cert punt, i no l'he tornat a llegir des d'aquella època (i a la meva filla no li ha despertat mai el més mínim interés).
Em va encantar perque els nois habiliten una cova natural per a viure-hi uns dies, mentre vigilen les restes d'un peci que ha sortit de la mar durant una tempesta. Aquella cova em semblava i em sembla encara el lloc més maravellós del món. Com la preparaven i l'omplien dels subministraments bàsics, com s'hi entrava i sortia... Si la trobés m'hi instalaria i ja no en sortiria mai més.
Altres llibres posteriors no em van agradar tant, ni tan sols els dels carros de gitanos, però és que el primer llibre d'una sèrie sempre és especial.
Dieu-me el nom de l'autor, el títol del llibre i el nom de la cosina "rarota", i guanyareu un premi que hores d'ara és bàsicament testimonial, com tantes coses....
Bon djous, gairebé divendres, ja que no us puc dir bon dimarts pel retard amb que penjo això. Em disculpeu?

2 comentaris:

el paseante ha dit...

M'agraden molt els teus estius infantils i com els has descrit. S'assemblen als meus. Fa segles que tinc pendent de buscar a les golfes de casa dels meus pares les novel.les de "Los cinco" i comprovar si eren tan bones.

Diria que l'autora és l'Enid Blyton. La cosina és la Jorgina (o Jorge). I del títol no n'estic massa segur. "Los cinco y el tesoro de la isla"?

Xurri ha dit...

si, paseante, son los cinco de l'Enid Blyton a la isla del tesoro. jo volia ser la george, crec que encara vull ser-ho una mica; em van agradar moltíssim aquells llibres, els devorava i m'abduien totalment - no se si eren tan bons, la veritat es que no he aconseguit mai que la meva filla els llegís...