Escuchaba distraída las conversaciones ajenas, con la mirada perdida en la ventana.
Avanzado el sábado, eran ya cinco días los que llevaba cargando con la mala conciencia del deber incumplido. Simplemente no conseguía cuadrar el tiempo.
Entre sus pies una bolsa de papel, con una fiambrera llena de agua en la que nadaban chips (la colisa) y una gambusia sin nombre; se dirigía a casa de Carol, quien se había ofrecido a acoger a los dos peces en su estanque hasta la vuelta de vacaciones
En su regazo un libro cerrado, de tapas blandas y amarillas ilustradas en negro, cargado de maldades y mezquindades. No conseguía pasar más allá de la página 30. Volvió a abrirlo de nuevo, aquella página de la que no conseguía pasar describía a aquel vendedor sórdido que aceptaba la sórdida oferta de una madre sórdida, que ruín y codiciosa brindaba a su hija deficiente a los sórdidos vendedores a domicilio, a cambio de innecesarios objetos domésticos. Una vez más la mezquindad se le hizo molesta.
Intuía sobre su hombro la mirada curiosa de lector impenitente del hombre de pelo y barba blancos que se viajaba sentado a su lado. Apenas logró fijar la vista en un par de líneas, incapaz una vez más de concentrarse en la lectura.
Levantó una vez más los ojos, y esta vez su mirada se cruzó con la del hombre delgado, de pelo oscuro y cortísimo, gafitas y aire despistado, que viajaba agarrado a su mochilita negra, justo frente a ella. Incómoda, volvió a bajar la vista al libro, una vez más.
En su mente rondaba, sorda y machacona, la culpa del escrito que no había publicado puntualmente en martes, pero también una frase que iba cobrando más y más cuerpo, hasta se oyó a sí misma soltarla en voz alta y clara, sin querer:
- Extraños en un tren
- Disculpi, és a mi?
De moment podeu provar a endevinar quin és el llibre que la noia intenta llegir - te un títol que comença per una xifra, i l'autor te cognom d'electrodomèstic.
Potser l'encertareu, potser no, però la història continuarà....
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Si és la novel.la que em penso, l'he llegit un parell de vegades. Millora a partir de la pàgina 31. Aquesta vegada no participaré per motius obvis.
PD: mira que abandonar els peixets... Ells no ho farien amb tu.
pos si no ho dius tu passarà a la història com el primer dimarts de sang sense sol.lució :(
els peixets estan feliços de canviar la bola per l'estany, poden nedar més amples i fan amistats, però ja t'explicaré l'anècdota tragi-cò ica al respecte.
Com que vaig publicar tard, deixo uns dies de gràcia a veure si algú endevina llibre i autor... va!
"Un dimoni de dona", de Jim Thompson?
PD: Conec una persona que va abandonar el seu gos en un camp amb l'excusa que allí podria córrer més ample i fer amistats. Com sou...
Jo abandono peixos per vacances (tot i que després tornen a casa al setembre, i això si que és desalmat, que d'estar amb peixos i a un espai ample tornen a la bola de vidre), però veig que tu ets incapaç de deixar un perrito piloto orfe en ple més d'agost.
I menys mal, que hi ha gent amb cor.
El llibre és el que dius, i a més una de les pistes estava (involuntàriament) malament. Ostres, ho sento.
Intentaré passar de la pàgina 30.
Em vas fer ballar el cap amb lo de que el títol comença amb una xifra. Vaig pensar en: "1.280 ànimes". Però l'argument era de "Un dimoni de dona", i "Un" també és una xifra. No només abandones peixos (ni que sigui temporalment). També fas dubtar els concursants. Catxis.
A mi en Thompson m'agrada moltíssim. Però veig que no coincidim en els gustos. Aquest estiu n'he descobert un altre de molt bo. Un clàssic. La millor lectura dels darrers dos o tres anys (Salinger a banda).
Publica un comentari a l'entrada