dos en un

Ja fa anys, quan les novel·les policíaques del color que sigui encara valien cent pessetes, és a dir, menys d’un euro, una de les meves col·leccions preferides era “Selecciones del Séptimo Círculo”, d’Alianza Emecé, dirigida originàriament per Jorge Luis Borges y Adolfo Bioy Casares. I en aquesta col·lecció tenia un autor preferit, o, més ben dit, dos autors que eren el mateix, és a dir... Bé, m’estic embolicant. De fet, tant com les històries d’aquest(s) escriptor(s), m’agradaven els seus dos detectius, un dels quals s’inspirava sens dubte en la figura de Chesterton:

Un gran mechón de cabellos, años atrás grisáceo y ahora blanco, le caía sobre una oreja. Su bigote de bandido tenia las puntas caídas. La cara enrojecida, resplandecía detrás de la gafas. Desaliñado en su traje de alpaca negra, con su otra mano sobre el brazo del bastón, estaba parado, cimbreándose como un gran elefante.
Hasta a esa avanzada hora de la noche no disminuía su parecido con Papá Noel o el viejo Rey Cole.

No cal dir que el corpulent detectiu acabava resolent els casos més misteriosos, de la mateixa manera que ho feia en les novel·les del mateix escriptor, però que era un altre, el seu homòleg també conegut com “El Viejo” i inspirat, segons diuen, en Churchill:

Sanders penso que era un espactáculo impresionante. Gordo, con la piernas abiertas en el borde de la zanja como un luchador exhasto, con su cabeza calva que brillava malignamente y su blusa agitándose Sir...

No se m’acudiria demanar-vos a quines novel·les pertanyen aquests dos fragments, però sí el nom dels detectius i dels seus (seu) creadors (creador).

Uf, recordant aquestes novel·les m’imagino com un vell elefant, això sí, una mica desmemoriat.