dimarts, 9 de febrer del 2010

Benemérita

Quan era petita, vull dir molt petita (6 o 7 anys), una de les meves companyes de classe vivia a la casa cuartel del poble. De vegades em convidava a berenar, i em fascinava entrar al pati on s'abocaven les finestres de totes les vivendes. La mare ens vigilava des de la seva, i nosaltres saltàvem a la corda o jugàvem a les gomes al pati, un cop cruspit el pa amb xocolata, la presa de xocolata ensorrada al crostó per no acabar-la abans d'hora.

Era un ambient familiar, tancat, amable, on tots es coneixien, i des del segon cop que hi vaig anar, aviat tots em coneixien. Les dos corríem pels passadissos amb els nostres uniformes negres sobre brusa blanca, i els mitjonets blancs amb sabata negra, i les senyores ens preguntaven amables, pel cole, per les monges, la señu, els deures, els jocs...

Al cuartelillo jo no hi notava res d'estrany, al contrari, m'hi sentia bé, millor que a les cases de les altres nenes. Aquell pati amb plantes i finestres obertes per les quals se sentia la ràdio i les dones cantant era agradable, i se'm feia curt el temps que hi passava. Quan es feia l'hora de marxar enfilava amb resignació el camí cap al meu pis, tan seriós, buit i silenciós, amb la meva cartera groga a l'esquena.

Segurament em semblava fascinant perquè era un reducte de normalitat castellana que jo, tot just arribada de Saragossa, agraïa en una època estranya en què parlar castellà era sospitós de coses que al meu cap de nena no existien, però que feien que les nenes catalanes em tractessin amb una reserva que mai vaig poder vèncer. Recordo que, algun cop, la mare de la meva amiga ens havia enviat a l'economat a per "mistól y místos", i jo dissimulava que no sabia que era ni una cosa ni l'altra: per a mi eren "lavaplatos y cerillas". Tot em sorprenia llavors; si la señu em deia "Xurri, ya puedes plegar", jo mirava al meu voltant cercant què seria aquella cosa que havia de doblegar, i em preguntava com. Em sentia com un marciano tot just aterrat, i d'aquí segura i curiosament va venir, per espant dels meus pares que eren més aviat rojillus, la meva filia per la casa cuartel, durant un temps.

Malgrat que, per més que m'esforço, no aconsegueixo recordar el nom de la meva amiga, el record de la familiaritat d'aquell pati és fort i clar.

Tots aquests records vénen al cas que els protagonistes dels llibres que avui us comentaré són Guàrdies Civils. Val a dir que ell, el sergent, no sol dur uniforme, i que ella és prou lluny de l'estereotip de l'època dels meus records. El sergent va opositar per entrar al cos en acabar la carrera, com una opció pragmàtica de col·locació, i és un insòlit sergent psicòleg, fill d'uruguaià i espanyola, a qui tothom li confon el cognom, així que el camufla una mica. En canvi, el cognom d'ella és un anagrama d'un adjectiu prou despectiu que fa al·lusió a la seva suposadament escassa feminitat; és una molt jove i determinada guàrdia vocacional.

Tots dos fan una parella propera, inesperadament culta i raonable, humana i respectuosa, eficient i educada, sincera i empàtica, que desmitifica molts estereotips rancis de la Guàrdia Civil al temps que desfà els nusos del casos més difícils. Part de la "Unidad Central Operativa", es desplacen on cal per tota Espanya, per tal de resoldre casos que, a priori, semblen impossibles. Allà on van contacten amb els seus companys de cos, que retraten molts prototipus que tots tenim en ment, sovint amb tocs sorprenents.

"-En fin- dije, poniéndome en pie-. Por ahora nos vamos a hablar con los de la central. ¿Algún consejo útil que puedas darnos?
Marchena se encogió de hombros.
-Procura que te inviten a comer. Tienen una residencia donde te pones hasta el culo. Todo bueno, de la tierra. Desde que estoy de jefe de puesto me han invitado alguna vez, en fechas señaladas. Por eso de andar a bien con las las fuerzas vivas, y supongo que también por las veces que les he echado un cable o les he llamado a los antidisturbios.
- ¿A los antidisturbios?¿Tanto jaleo provoca la central?
- Bueno, tampoco tuvieron que hacer nada del otro mundo, aparte de darles una mano de hostias a un par de ecologistas que querían impedir que pasaran algún cacharro o escalar la chimenea para poner una pancarta. Para ellos, como si nos hubiéramos esforzado a fondo. La verdad es que a mí algo me jode, porque yo también soy un poco verde. Ya se ve - bromeó, señalándose el uniforme-. Pero qué se le va a hacer. La central está del lado del orden establecido y yo soy un guardián de ese orden, ¿no?"

L'autor d'aquestes novel·les és un home interessant, la veritat és que si llegiu la seva plana web hi reconeixereu molt bona part d'aquesta humilitat càlida, directa, sincera i humana, propera i intel·ligent que us comentava - i si li escriviu, us contestarà, segur. Ell ha escrit molts més llibres que aquests 5 ( i un sisè que està a punt a punt de sortir), tots ells de gran qualitat, però els més coneguts - segons ell mateix - són probablement aquests 5 de la parella de guàrdies; em temo que fins i tot els han filmat en alguna ocasió. Jo us recomano que els llegiu, us prometo que no us decebran, per més prejudicis que tingueu a l'hora d'obrir la primera plana.

Per últim, per concretar, us deixo una pista per encertar la novel·la: el tema, segons es miri, és prou actual - s'hi barregen centrals nuclears, especulació immobiliària i requalificació de terrenys; el desenllaç requereix desmuntar el seient d'un cotxe - és una retorçada i ben planificada venjança, relament de nota.

A aquestes alçades ja sabreu dir noms, autor i de quin llibre parlo. Va, que tenim un nou perrito piloto per repartir.

5 comentaris:

miquel ha dit...

No sé que passa que no puc entrar des de casa en els comentaris del post anterior. Quedi constància des d'aquí que si la majoria diu o insinua que es tracta d'El nom de la rosa, d'Umberto Eco, no cal afegir res més. Aquí som absolutament democràtics, com els guàrdia civils de la novel·la, que em fan passar molt bones estones sempre que els trobo. El títol ara mateix no el recordo, però faré memòria.

Júlia ha dit...

Em sembla que deu ser El alquimista impaciente, encara que alguns d'aquests temes surten en d'altres novel·les de l'autor qui, per cert, m'agrada molt com escriu i em cau molt bé, dues coses que de vegades no van juntes, per cert. Més enllà dels guàrdia civils, molt recomanables els seus llibres sobre les guerres espanyoles a Àfrica, un tema poc tractat en literatura. El considero un gran escriptor, molt complet, la veritat.

el paseante ha dit...

Diria que és "El alquimista impaciente" de Lorenzo Silva. Els protas són Rubén Bevilacqua i Virginia Chamorro. A hores d'ara segurament ja ho ha endevinat algú. Per cert, m'ha encantat la primera part nostàlgica del post. No m'imagino al Pere amb uniforme negre sobre brusa blanca, i mitjonets blancs amb sabata negra, corrent per una casa cuartel. Em costa.

Xurri ha dit...

Doncs per 12 hores la Júlia ha encertat el llibre abans que el paseante, tot i que ell, i no ella, ha dit el nom de l'autor i els personatges, però el pere segurament ho ha sabut abans que ningú, instantàniament, només veure el títol. A que si?

Reconec que els llibres sobre les guerres a l'Àfrica del Lorenzo Silva (per exemple carta blanca) estan magníficament escrits, però jo no puc amb ells, els trobo molt cruels, i pateixo... :o(

miquel ha dit...

Sí, xurri, però és que en aquest cas per mi era molt fàcil: encara recordo quan a casa em vestien de verd oliva(res de negres ni blancs)... després la vocació va anar per una altra banda :-)