dimarts, 19 de gener de 2010

un exquirient estranger entre litocèfals, hematòfags i csisòduls

No sé si canviar la novel·la que tenia pensada, perquè la Júlia –sí, tu-, la nostra fidel visitadora i magnífica encertant diu que no li agraden gaire les policíaques situades en passats remots. I és clar, si una història ambientada al segle XIV li sembla excessivamnet llunyana, què pensarà de la meva proposta, en la qual el protagonista resol, entre altres, un assumpte que afecta Juli Cèsar i Cleopatra? Però no hi puc fer res: ja és dimarts i fa dies que tinc els dos fragments copiats.

Avui he triat una novel·la que se suposa que està destinada als joves, però que com que les bones novel·les no tenen destinataris, o ultrapassen les intencions inicials, crec que pot ser una bona lectura per a totes les edats, fins i tot per a la gent que no té especial predilecció per la novel·la criminal. Jo, com potser la majoria de vosaltres, no n’havia sentit parlar i la vaig descobrir en una de les fullejades de llibreria que tots els lectors fem a l’atzar de tant en tant. Em va semblar excel·lent. Trama, ritme, estil, ambientació... Una recreació interessant i divertida de l’ambient romà. A més, que el seu autor fos un notari vaig pensar que garantia l’exactitud de la realitat narrada (al fet que fos valencià no li vaig saber trobar cap plus).

El protagonista és un grec que sobatdament rep la notícia que un oncles seu, que s’havia establert a Roma, ha mort i l’ha fet hereu. Per tal de recollir l’herència, viatja a la capital de l’Imperi i les seves primeres impressions de la ciutat i dels romans –recordem que ell ve de la vella, culta i sosfisticada Atenes- és més aviat decebedora (per cert, es nota que nosaltres som hereus directes dels romans):

Deia el meu amic Meríones, filòsof del Liceu, que els romans es classificaven en litocèfals, hematòfags i crisòduls. Les categories no eren excloents, és a dir, cada individu podia pertànyer simultàniament a dues d’elles. Aquells que reunien en la seva persona les tres característiques, cap de pedra, menjador de sang i serf de l’or, eren els romans químicament purs, cridats al cursus honorem. El cert és que Meríones era un filòsof de poca volada, que es feia dir del Liceu perquè tenia una petita vil·la molt a prop, i hi havia sospites serioses que mai no havia estat a Roma, però en el moment de trepitjar per primer cop el solar de l’Urbs, vaig dedicar un record a la classificació que havia fet dels seus habitants.

Per acabar-ho d’adobar, resulta que el seu oncle li ha deixat un habitacle insignificant, una esclava que no sap quin servei li pot fer i uns deutes dels quals s’ha de fer càrrec. A més, descobreix que Alcímenes exercia un ofici, estrany, nou, únic:

- Quin consultori?
-Treballava d’exquirient.
-No n’he sentit mai parlar d’aquesta professió.
-Era l’únic que l’exercia a Roma.
-Què fa un exquirient?
-Resol misteris.
-No ho entenc.
-De vegades passen coses estranyes. Algú roba una joia sense deixar rastre, o es comet un crim i ningú sap qui pot ser l’assassí. Aleshores les víctimes o els hereus acudien a Alcímenes i ell desentortolligava l’enigma.
-I el pagaven per això?
-Esplèndidament.

Ep! Pagaven esplèndidament? I vet aquí que el protagonista en lloc de tornar a Atenes (ho podria fer sense pagar els deutes de l’oncle?) decideix agafar els casos pendents i acceptar-ne de nous, entre ells el que li proposa Juli Cèsar. I ja tenim el segon exquirient de la història de la humanitat que, amb ajudes diverses, assoleix un èxit notable malgrat la seva inexperiència i escepticisme inicials. Llàstima que de tot això no en parlin els llibres d’història i ni tan sols ho esmentin els poetes clàssics.

Malgrat les aparences, avui l’enigma és fàcil de resoldre. Només cal posar una –una sola- paraula a Google i cas enllestit: autor i obra. En temps de Diomedes era molt més difícil.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

L'esclava de blau, de Joaquim Borrell??? Em sembla que ha d'estar bé.

kika ha dit...

la veritat és que he pensat que aquesta novel·la devia ser super interessant només llegint el pot, i m'han vingut ganes de buscar-la per llegir-la, tot...però aquesta pista del google és massa: ara ja la sé.
fins i tot em fa vergonya dir-la ... és una lectura de quart d'eso, no?

Clidice ha dit...

Em sona de Joaquim Borrel, "La llàgrima d'Atena", que no sé si ho és, però de l'època que dius ...

xenia ha dit...

si poses Meríones a google et surt l'Ilíada... vols dir que ja estava fet el Liceu, en aquells temps?

xenia ha dit...

clar que si en comptes de Meríades poses "exquirient" trobes que és un neologisme inventat per Joaquim Borrell, que vol dir detectiu privat, i et duu a L'esclava de blau. Això sona més valencià, oi?

el paseante ha dit...

Aquesta vegada era fàcil (tot i que jo he posat tres paraules a Google). Diria que l'autor és el Joaquim Borrell, i l'obra: "La esclava de azul". Llàstima que he participat tard i ja ho hauran endevinat.

pere ha dit...

Bé, bé! Ho veieu com era molt fàcil?
Esperem que no només sigui una lectura de 4t d'ESO, kika.
La veritta és que, ja ho he dit, penso que és una novel·la que, a part d'altres mèrits, funciona perfectament quant al desenvolupament de la història.
Ostres, xenia, m poses en un compromís...
ei, per cert, ja us ho vaig dir, una sola paraula a google: exquirient. Espero que a partir d'ara la feu servir. Clidice, que no la vas buscar, però és una bona aproximació :-)