dilluns, 14 de desembre de 2009

¿Otra vez en la cama con los zapatos puestos?

"Cada mañana, a las nueve, nos observamos. Él permanece de pie ante mi escritorio, mirándome fijamente., no a los ojos sino un poco más arriba, justo en medio de la frente. "Soy un cretino", me dice, aunque no lo expresa con palabras.

Yo, sentado detrás de mi despacho a la mesa, le clavo la mirada en los ojos, ni más arriba ni más abajo: licencias del rango. "Sé que eres un cretino", le transmito, aunque tampoco pronuncio ni una palabra y es mi mirada la que habla. Mantenemos esta conversación diez meses al año - con la salvedad de los dos meses correspondientes a nuestras vacaciones - cinco días por semana, de lunes a viernes, sin intercambiar palabra alguna. "Soy un cretino." "Sé que eres un cretino."

Amb aquesta burocràtica indiferència comença en primera persona la novel.la d'aquest dimarts, que transcorre en primera persona del present. A aquestes primeres planes, i de manera gairebé naturalista, el protagonista descriu un dels seus subordinats i una de les petites coses que invariablement li torcen el dia:

"A cada comisaría le corresponde un cierto porcentaje de fracasados. No vas a tener sólo lumbreras., también has de cargar con algunos zoquetes. (él) pertenece a la segunda categoría. Entró en la Academia de Oficiales de Policía pero dejó los estudios colgados. Le costó Dios y ayuda alcanzar el grado de cabo, y con eso se quedó, sin ambición de progresar. Desde su primer día en la jefatura se cuidó de dejar bien claro que era un cretino, y yo lo valoré en su justa medida. Su franqueza, en efecto, lo libró de misiones difíciles, noches en vela, redadas policiales, persecuciones. Me lo quedé en el despacho. Algún que otro interrogatorio facilito, archivos, contactos con el forense o el ministerio. No obstante, dadas las deficiencias crónicas de personal y las carreras contrarreloj, él se ocupa diariamente de recordarme que es gilipollas, para que no vaya a encontrarse por error en algún coche patrulla.
Echo un vistazo a mi mesa y no veo el cruasán ni el café. Ésta es su única misión fija: traerme cada mañana el café y el cruasán. Levanto la cabeza y lo miro extrañado"

Aquest home tranquil, que menja crusans envasats (atenció, pista: un producte que el seu país exporta força), investiga lenta però incansablement assassinats encadenats i entrelligats en complexes trames internacionals, mentre entoma diàriament llargs embussos tancat al seu supermirafiori sense aire condicionat, remugant contra els semàfors, i amb el continu contrast realista de les trucades i els vespres familiars, on la xerrameca continua de la seva dona, dona de casa "clàssica" de la que depén totalment, el desmitifica amb la misèria de la rutin, mentre el martiritza amb saludables verdures bullides. Ell se n'escapa sempre que pot, i menja amb ànsia qualsevol cosa greixosa i suculenta- allà on viu menjar verdura bullida més que un càstig és un pecat!. Aquest parell discuteixen com els Roper, a tothora, però fan les paus quan a taula se serveixen tomàquets farcits. Fins que no arriba aquest moment, s'ignoren fent-se la punyeta: ella mira la tele a tot volum i ell s'estira al llit (amb les sabates posades) a llegir diccionaris. Cabut, amb tendència a la mala llet, aquest home invariablement es desfà quan al telèfon sona la veu de la seva única filla.

Quatre llibres, de moment, ens retraten una ciutat canviant - al darrer llibre, una altra de propera - a través dels ulls entranyables i tossuts d'aquest policia, que desfà amb paciència inesgotable el cabdell d'Ariadna dels crims més complicats. L'autor tampoc no és cap nen - ha treballat com a traductor i fent guions de cinema i tele.

I fins aquí les pistes... a veure, si us animeu i l'enxampeu!

7 comentaris:

el paseante ha dit...

¿El personatge és el tinent Kostas Jaritos, de Petros Márkaris? Necessito un segon perrito piloto :-)

Júlia ha dit...

Em sembla que és Márkaris, Petros. Noticias de la noche? La veritatat és que aquest autor no m'acaba de convèncer, la seva relació amb la senyora em fa una mica d'angúnia, a més. Per cert, amb tot el que ha fet Márkaris ja és gros que sigui conegut per aquests llibres. No sabia que exportaven cruasans.

Clidice ha dit...

No sé qui és però m'ha xocat aquesta frase: "Le costó Dios y ayuda", traducció directa del català. Imagino que l'autor deu ser català. Fins aquí arribo.

lola ha dit...

Sí! Kostas Jaritos, el poli. "Noticias de la noche", el començament, espaterrant, de la seva primera novel.la, d'en Petros Márkaris. M'he llegit les altres, però no les he trobat a l'alçada de la primera, sobretot perquè tendeix a dulcificar un personatge magnífic per eixut i ple de sarcasme, que em va fer petar de riure.

Lola

Xurri ha dit...

Perrito piloto pel paseante!!!!

Júlia, encertada, però se t'han avançat de matinada. Farà angunia aquest matrimoni, però està molt ben descrit; a mi em fa pensar - salvant les distàncies - en uns oncles que duen casats més de 40 anys, i també en els meus avis, i moltes parelles més (recordo a mesura que escric...). A mi Markaris em sona pel Jaritos, potser millor que em soni per això que no pas que no em soni en absolut - sento la meva ignorància.

Clídice - la meva llengua materna és castellana, i els meus pares, tots dos de Madrid, diuen molt això de "costar Dios y ayuda", no se.

Molt be, Lola, l'has encertada! A mi em va agradar moltíssim el primer que vaig llegir, que no va ser aquest, sino "Defensa cerrada" - després vaig buscar tots els altres i els vaig devorar, com faig compulsivament sempre que trobo un nou detectiu que m'agrada. Fa poc vaig llegir "Muerte en Estambul", que potser em va agradar menys.

Veig que ningú s'equivoca, senyal que això segueix sent massa fàcil? ostres, dec tenir un nivell molt bàsic, jo.

Demà més!!

Júlia ha dit...

Oh, és que me'n vaig a dormir molt aviat. Per cert, efectivament, el 'Dios y ayuda' també es castellà. Investigarem l'origen genuí.

Júlia ha dit...

Ep, protesto, el paseante de la matinada no va posar el títol del llibre!!!