dimarts, 10 de novembre del 2009

comença el joc

Avui estrenem en aquest bloc la sèrie de negra o criminal que durant nou dimarts he anat pujant a provisionals (o saragatona, si he de fer cas del que diu la gent). Parlo en plural perquè en aquesta nova etapa formo equip amb la xurri, a qui la majoria ja coneixeu, i no sé si tindrà ganes d’afegir-se algú més.

Els sistema és el de sempre, es tracta de triar un fragment d’una novel·la del gènere negre, criminal, de misteri, o denominacions semblants i deixar unes quantes pistes, a ser possible que es puguin seguir a través d’un buscador. I quan s’ha trobat la solució, nom de l’autor o autora i títol de la novel·la, s’escriu als comentaris amb totes les consideracions que semblin pertinents –o impertinents-. De moment procurarem alternar novel·les escrites en català amb novel·les escrites en altres llengües. Un llibre cada setmana.

És possible que el joc sigui més divertit per als qui el construïm, perquè ens dóna l’oportunitat de remenar i repassar obres que ja hem llegit o estem llegint que per als participants, que de sobte potser es troben un material estrany que no té cap altre al·licient que el de seguir unes pistes. Ja es veurà.

Com que avui estrenem aquí i toca una novel·la en català, potser val la pena començar amb la primera en aquesta llengua que va aparèixer a “La cua de palla”, l’any 1965. Jo la vaig llegir molt després. El seu autor va tocar pràcticament tots els gèneres i registres literaris i tenia tant seguidors incondicionals com detractors igualment pertinaços.

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.

Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.

13 comentaris:

Júlia ha dit...

Em modero i espero... he, he.

Júlia ha dit...

Veig que amagueu els comentaris, així que ho diré: Joc brut, de Pedrolo.M'estranyava que encara no haguessis posat res de Pedrolo. Recordo bé això de les cames, així que vigila amb les que vegis per aquests móns, que ja veus que et pot passar.

Clidice ha dit...

érem pocs a la blogosfera ... i han parit aquest parell :P au, ja esteu al blogroll. Tot i que dubto que n'endevini cap més, no oblido que se'm deu un vermut i una d'olives ;)

lola ha dit...

Pedrolo, "Joc brut"?

zel ha dit...

Tin sospites, però de moment, vaig a investigar, aquest comentari m'ha fet pensar en una... res...

zel ha dit...

Es pot dir ja? És que ELL va ser la meva il.luminació en tots els àmbits o gairebé, de les meves primeres descobertes socio-polítiques-culturals-protestaires... I no hi ha JB que s'hi valgui...MP injustament força oblidat....

El veí de dalt ha dit...

Val. I si la sabem, què fem?

kika ha dit...

això de les cames em va sonar familiar, pero d'aqui a saber-ne el llibre... és clar, que quan l'han dit m'he quedat més tranquil·la :-)

Clidice ha dit...

Ara me n'adono que no hi tinc res a fer, perquè Joc brut l'he llegit més d'una vegada i no la recordo, dec tenir poca memòria RAM :( znif

miquel ha dit...

Amb això de la dualitat d'autoria no sé ben bé si he de seguir el meu costum de dir alguna cosa sobre els comentaris. Ho haurem de parlar amb la meva coeditora.
Exacte, Júlia, el Joc brut d'en Pedrolo, el pare de la novel·la negra al país i que alguns diuen que és poc llegit, cosa que depèn més que res dels lectors i de les llibreries, és clar.
Uf, les cames, no me'n parlis!

Clidice, des que tens el vermut assegurat (potser a la primavera?) que ja no fas els esforços que cal per a les petites investigacions. Va, mandrosa! I mira que, si no recordo malament, no fa gaire temps vas parlar d'un castell...

Exacte, zel, el polifacètic Pedrolo que més que oblidat ha anat tenint competència i ja saps que allò que no és el darrer sembla que actualment deixa de tenir consistència; i és que portem un ritme infernal.

Ei, veí, doncs dir-ho i fer les consideracions subjectives i objectives que se t'acudeixin. Cal anar acumulant punts.

Per què t'has quedat més tranquil·la, kika?

Clidice ha dit...

Si :( ja ho sé, és dramàtic, imagino que és l'estrés. Ara mateix tinc al davant del nas totes les seves obres, llegides i rellegides. Però és que jo no sóc de recordar coses, que no m'hi caben :P

Xurri ha dit...

Ah, Clidice, jo tinc memòria de peix, però això em permet gaudir de les coses més sovint - i tot em sorprén :o)

kika ha dit...

doncs perquè tenia la sensació que ho havia llegit però no sabia dir on. quasi bé veia les tapes del llibre però no podia acabar de veure els detalls.
fa massses anys de tot això i la memòria és el que és.
i no tenia els llibres de joventut a l'abast.
en fi, que quan vau aclarir-ho em deslliurar de tota aquesta angoixa :-)