dimarts, 24 de novembre del 2009

Cel rogenc...

Amb el vostre permís, avui em salto l’alternança idiomàtica.

Recordo, en les llargues nits d’hivern al poble, durant les vacances, que entre les meves lectures tenien un lloc preferent les històries policíaques franceses. Sovint es tractava de narracions ambientades en una ciutat petita de províncies on la vida transcorria amb total monotonia fins que es produïa algun crim; aleshores, la rutina es trencava i gairebé tothom es mirava amb desconfiança, les relacions més o menys plàcides i les vides insignificants dels personatge canviaven radicalment, secrets molt ben guardat, innocents o no, sortien a la llum. I jo m’imaginava que en la negror del meu poble potser algun dia es produiria un fet que el trasbalsés totalment. Espera vana.

Si en lloc de novel·les, parléssim de cinema, hauria deixat aquí una escena de Le Boucher, de Chabrol, però em conformaré amb una obra que he rellegit fa poc, senzilla però efectiva, en què els sospitosos dels crims són els mateixos membres de la família, que s’acusen i es defensen entre ells fins que es descobreix la veritat que evidentment no era la que el lector podia esperar en començar la investigació.

El gruix de la història passa en una casa de camp, on l’autor, que va escriure la seva primera novel·la l’any 1929, situa tres generacions de la família i desenvolupa la història. A continuació us deixo uns fragments del principi; podeu veure la presentació dels meus dos personatges preferits (tots són coneguts per un malnom):

El trenet local transportava una dotzena de viatgers; tres pageses amb cistelles, quatre pagesos amb bruses, altres tants caçadors, amb gossos mig adormits sobre els peus, i, sol, a l’únic vagó de “primeres i segones” un jove distingit que es feia les ungles.
Érem el 1920; s’acabava el setembre. Encara no eren les vuit del vespre i ja era negra nit; el cel estava cobert. De tant en tant la lluna sorgia d’un núvol, com si sortís d’un sac per enfonsar-se de seguida dins un altre. fugitivament la seva claror tocava els pollancres que alçaven la silueta elegant al llarg de la via fèrria.
[...]
El tren xiulà. Al seu davant apareixia una llum. Era tan baixa, que feia pensar en una llanterna oblidada en ple camp.
Amb presses, el jove s’allisà el cabell. El mirall li envià la imatge d’un cretí pretensiós: ell va somriure a aquesta imatge.
Una empenta brutal el llançà endavant. Una altra el llançà enrere, i el trenet s’immobilitzà. A l’andana, un empleat anunciava, amb ritme de baladrer, el nom d’aquella estació del sud-oest de França, perduda enmig dels camps.
-La Posta Perduda... La Posta Perduda...
[...]
En aquell moment una llum sorgí de les tenebres. Un home encenia una cigarreta amb un encenedor. Les nines dels seus ulls brillaven amb un esclat dur.
El personatge avançà. Era immens, quadrat. Una pell de cabra, que li queia fins als talons, feia la seva estatura més impressionant encara.
-Tu ets “El Senyoret”? –preguntà.


Per si us serveix, aquí teniu un fragment de la pel·lícula –és curiós com els personatges mai no acaben de coincidir físicament amb els que un imagina quan llegeix el llibre- en què us serà fàcil identificar “El Senyoret” i potser algun detall revelador. Si necessiteu més pistes...




Benvolguts i benvolgudes, com que em consta que alguns de vosaltres potser encara esteu esperant una nova pista definitiva, he decidit recordar-vos que si llegiu la pagina 234 de La Vie mode d'emploi, de Perec -Hachette, Le livre de poche- (obra que, com la Bíblia, no falta en qualsevol tauleta de nit) trobareu esmentades dues pel·lícules, una de les quals té el mateix títol que el llibre d'aquesta setmana.

10 comentaris:

Júlia ha dit...

Goupi mans-rouges de Pierre Véry? La veritat és que no la he llegit, l'autor avui és poc conegut, llàstima, però crec que la va traduir la Maria Aurèlia Capmany. Llàstima que aquestes pelis siguin difícils de trobar, avui.

Júlia ha dit...

Òndia, fins i tot he trobat la genealogia familiar:
http://fr.wikipedia.org/wiki/Goupi-Mains_rouges

el paseante ha dit...

Em rendeixo. Aquesta vegada és massa difícil.

miquel ha dit...

Va, va una mica més de participació. I que no es desanimi ningú, que d'aquí un dia o dos deixaré alguna pista definitiva.
Ja ho deu haver encertat algú?

gatot ha dit...

m'hi he posat fa poca estona... per fi, una investigació no massa evident;

m'embolico en dubtes tot i que em sembla clar que l'autor, tot i escriure en francès, no tenia aquesta nacionalitat... prou xovinista va ser, però, si és cert que va declarar haver estat al llit amb 30.000 dones...

no tinc gens clar el títol de la novel·la, tot i que podria ser que anés d'un testament?

fa poc he llegit -i m'ha agradat- l'home que mirava passar els trens, tot i que no hi sortís el cepat Magre petitó...

nusé si vaig errat... demà al matí, si hi sóc a temps, miraré de tornar-hi; ara em ve de gust na mica de llit... bona nit!

Unknown ha dit...

Hola pere, Xurri & Hola Xurri, pere,

Pas tout à fait facile ;-) Però em sembla que ho hem trobat. La resposta és:
Pierre Véry. Goupi Mains Rouges

La seqüència de recerca a Google que he aventurat

suspects +crime +membres de la famille +roman en 1929 +campagne

m'ha dut directament al resultat (1a resposta de la llista):

Voyage a travers l'oeuvre de Pierre Very La douce et sage Monique, la fille de la campagne, sera-t-elle plus forte que la femme ... même pour Armand Le Noir, le célèbre spécialiste du roman policier, ... Toute la tribu des Goupi : autant de suspects. Qui mènera l'enquête ? .... en présence des membres de la famille Véry.

Pierre Véry + Wikipédia ens confirma que la seva primera novel·la és del 1929 i té per titol Pont-Égaré (1929)

Goupi Mains Rouges + YouTube ens duu al clip
Goupi Mains Rouges 1943 - (Robert le Vigan,)
QED. ;-)

Gràcies per l'enigma. Petons als 2 criminals angelicals.

Xenia ha dit...

pse, pse... jo em pensava que era en Simenon, que va escriure el primer Maigret el 1929 :o(

jope...

Sani Girona ha dit...

ondia? Hòstia diria jo ... Tornant a guanyar la Júlia per un cuerpo sencer. Tu ho vas fer ja el 24 i jo fins el 25 !

No sé com ho haurem de fer!
Sí Pere, Xurri , recordeu aquell conte de Roal Dalh en què n0hi ha un que fins i tot es juga la filla .. han d'endevinar l'anyada del vi i tot i tot ... i resulta que el malparit feia tramapa i es mirava l'ampolla que era a la cuina sobre un armari?

Doncs això , haurà de ser amb trampa, ja ho veig ... altrament no veig com! ;-)

Felicitats Júlia pèr ser tan ràpida.
Ah! Mira, tu també podries fer la teva seqüència...
Google que n'aprendrem tots una mica.

Això, una cosa ... no ho compliqueu massa més perquè això ja no era fàcil del tot!

Ja pateixo per aquesta nit... Somiaré sang vermella ?

miquel ha dit...

Ai, ai, gatot... que no vas perseverar!
A veure si el text que la xurri pujarà avui ens permet arribar a la solució.

Molt bé, Júlia. Ja saps que tens reservada la cadira de cap de taula.
Si que és una llàstima que no es puguin veure aquestes pelis. La pròxima empresa serà crera un canal de tele exclusiu pel cine negre... en blanc i negre.

Que bé, Sani, que ens hagis explicat tot el procés de cerca i fins i tot els complements. Un treball de recerca modèlic digne d'un detectiu persistent.

Va paseante, que ja veus que només calia posar les paraules adequades i fer uns quants clics. Ànims!

Ah, benvolguda Xenia, les aparences enganyen, ho has de recordar, tu, que ets una detectiu de reconegut prestigi.

Júlia ha dit...

Ep, només utilitzo intuïció, una mica de memória i molt de google...