dimarts, 19 d’abril de 2011

Dones de l'est

- On vas de vacances?
- Aquest any no vaig enlloc, tinc mandra d'organitzar tota la parafernàlia del viatge, estic cansada
- I no t'agradaria marxar?
- Doncs igual si, si m'ho donessin fet. De fet fa temps que penso que m'agradaria anar a l'est. No et se dir on, sóc un desastre en geografia, i tot se'm barreja
- És que des de finals dels anys vuitanta ens van canviar tots els atles mentals i no hi ha quí s'aclari. Fins llavors era fàcil: dos blocs antagònics: l'Europa Occidental i l'Europa Oriental. Però Gorbatxov es va inventar la glasnost, van enderrocar el mur de Berlín, es va dissoldre la URSS, es va extingir el Pacte de Varsòvia...
- Ja... totes aquelles fronteres que sempre ens havíem imaginat amb filferros plens d'espines, soldats amb metralladores, ponts llargs emboirats on intercanviar presoners, murs de pedra... res de res
- Jo sempre m'havia imaginat l'Europa de l'Est com me l'havien volgut dibuixar els guionistes de Hollywood a les pel•lícules sobre la Guerra Freda: gent vestida de gris, famèlica, que mai somreia, que tenien les mirades tristes darrera les seves ulleres de filferro, que semblaven mancats de sentiments.
- Si, tristos, sobre tot molt tristos. Gent cansada, esgotada, poc lúdica, mancada d'alegria, opaca. El cinema devia fer la seva, però no només, no sé d'on més ens venien aquestes imatges de manca de vida. Segur que a l'altre banda del telò d'acer també devien anar de parranda, no?
- No se, suposo. L'agost de 1996 vaig conèixer una persona del bloc comunista. Es deia Olga, tenia vint anys i treballava de cambrera en un bar de la terra de la boira, on vaig a vegades per fer un cafè a mitja tarda. No anava vestida de gris (acostumava a portar uns jeans i un top negre). No semblava famèlica (tenia corbes per on derrapar amb la imaginació, era més alta que jo i lluïa una papallona tatuada en el mateix lloc on el meu cos presenta una cicatriu per una operació d'apendicitis). Somreia eternament. La seva mirada era alegre, sense necessitar unes ulleres de filferro, i semblava sobrada de sentiments.
- Què maca, no? Devies bavejar... jaja
- Doncs si, vaig prendre molts cafès aquells quinze dies d'agost de 1996, mentre ella darrera la barra (quan no hi havia massa clients a qui fer cas) m'explicava coses de la seva ciutat: que havia treballat de caixera en un supermercat abans de fugir amb un visat turístic sis mesos enrere, que buscava una vida millor, que no enyorava res d'allí, tret del seu gos...
- I que va passar?
- Doncs que després va desaparèixer. El propietari del bar em va explicar que la policia l'havia detingut per no tenir els papers en regla, i que l'havien expulsat del país. Mai no n'he sabut res més d'ella.
- Vaja. I d’on era l’Olga?
- Doncs de la ciutat bàltica que surt al títol del llibre que li vaig demanar prestat a la MK fa dues setmanes. Mira, el tinc aquí.
- Deixa-me’l veure!
"Atravesaba uno de los parques de la ciudad, no recordaba cuál, cuando cayó en la cuenta de que era una ciudad con muchos perros. No se trataba sólo de la jauría de perros invisibles que le perseguían a él, sino también de otros, reales y comunes, con los que la gente paseaba y jugaba. En el parque se detuvo a contemplar a dos perros enzarzados en una violenta pelea".
- Ah, jo també l’he llegit, m’encanta aquest llibre. Té uns quants anys ja, no? és dels primers, si no el primer...
- Passa el 1991, en dues ribes del mar Bàltic, una ocupada per un país de l'Europa Occidental i l'altre per un de l'Europa Oriental. I el prota passa de la seva petita ciutat de l'estat del benestar a un petit país que viu la caiguda del comunisme.
- Crec que tot comença amb un bot salvavides i els cadàvers de dos homes que apareixen a la platja entre la boira, oi?
- Si, i el cas l'obliga a viatjar. Té molta por, s'endinsa en un món desconegut i tancat, un sistema molt controlat políticament, amb una manca de llibertat que el sorpren, li costa d’entendre.
- I el contrast del poc valor de la vida. Recordo la sensació de perill durant tota la història, por i valor barrejats durant tot el llibre.
- És maca la història amb la Baiba, que no va vestida de gris, que no sembla famèlica, que somriu i plora, que no té la mirada trista darrera d'unes ulleres de filferro. Que sent.
- Sàpigues que ho he gravat tot i ho faré servir per al dimarts de sang.
- Vols dir que no li sabrà greu al pere que et faci la feina?
- Espero que faci la vista grossa, com que ja està acostumat a que li colin coses de la Wiki com a treballs originals… El que crec que creurà és que li vols prendre el paper de poli bó, que ho poses sempre molt fàcil, paseante.
- Vols dir?
- I tant! Ja veuràs com tots encertaran el títol de la novel•la, l’autor, el detectiu i fins i tot el número de pàgines del llibre. Ets un tou.
- Bé, jo vaig passant que és tard
- Doncs fins la propera !

3 comentaris:

Emily ha dit...

Los perros de Riga, Henning Mankell i Kurt Wallander, el número de pàgines, joer ho sé tot...que deien els Antònia en una cançó.

el paseante ha dit...

La propera vegada que vulguis fer un cafè, portaré un detector de metalls. A mi no em tornes a gravar d'estranquis.

Xurri ha dit...

Molt be Emily!! Sembla mentida que només l'hagis endevinat tu, si més que pistes eren autopistes :))

Va, paseante, ara no et facis l'ofés, que em vas veure prenent notes i no em vas dir res, al contrari, que jo crec que t'afalagava que et fes de secretaria.