dimarts, 19 d’octubre del 2010

al final de la guerra freda

Des que el paseante em va dir que era el poli bo, m’esforço per buscar llibres senzillets o potser s’apropa més a la realitat dir que m’esforço a deixar bones pistes, perquè no sé si escrivint només aquest fragment n’hi hauria prou per descobrir l’autor i el nom de la novel·la:

-I va començar a recitar Petxerin. Traduint com ell fa. El rus primer, després l’anglès. Que dolç és odiar la terra nadiua i esperar amb avidesa la seva ruïna... i en la seva ruïna discernir l’aurora de la universal renaixença. Potser no ho recordo del tot bé, però això n’és l’essència. Petxerin va entendre que era possible estimar el propi país i alhora odiar el seu sistema, diu. Petxerin estava boig per Anglaterra, igual que Goethe. Anglaterra com a llar de la justícia, la veritat i la llibertat. Petxerin mostrà que no hi havia res de deslleial en la traïció posat que traïssis allò que odiaves i lluitessis pel que estimaves. Llavors, suposant que Petxerin hagués posseït importants secrets sobre l’ànima russa, què hauria fet? És obvi, els hauria donat als anglesos.

En realitat volia que la novel·la protagonista fos una altra, una que té com a motiu la indústria farmacèutica i hi ha un jardiner que no ho és massa, però no la trobo; així que he pensat que podia recórrer a l’única que tinc traduïda al català –la majoria les tinc en castellà perquè s’editaven primer i jo no em volia esperar- i, a més, un dels meus actors preferits va fer de protagonista en la versió cinematogràfica.

Potser no s’escau posar aquí literatura d’espies i els més ortodoxos faran un gest de rebuig, però la veritat és que el nostre autor, un dels grans del gènere, exespia ell mateix, construeix unes fantàstiques i laberíntiques trames de misteri, tant que a vegades un lector ràpid s’hi acaba perdent.

Una darrera pista per concretar la novel·la: un fragment de la banda sonora –tardoral o hivernal- amb l’actriu protagonista, que he de confirmar que també m’agrada. Aquí ja no hi ha pèrdua possible.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

La casa Rússia de John Le Carré?

Júlia ha dit...

Donaríem importants secrets sobre l'ànima catalana als castellans en cas de patir la síndrome Petxerin?

kika ha dit...

amb totes aquestes pistes deu ser la casa rússia de john le carré.
el paseante té raó. tu ets el poli bo :-)

MK ha dit...

Buscaré. Però ara no hi caig.John Le Carré va fer d'espia oi ?, oi que si?.
Be no em descarrío del que et volía dir. A veure si m'en trobes una de novel-la on una bona dona es desampallega de les seves cunyades , que son unes víbores , i ho fa tant be que ´ni va a la presó ni res ...

el paseante ha dit...

Diria que és "La casa Rússia" de John le Carré, però no n'estic gens segur.

miquel ha dit...

La feinada que tenim, Júlia, tu ho saps, per descobrir què és l'ànima catalana.
Efectivament "La casa Rússia", noies i nois.
Mk, buscaré. Quantes cunyades són?