Les tempestes anuncien crims

Avui seré breu en la presentació de les pistes. M’ha semblat que ja era hora de dedicar -no ho havia fet encara?- explícitament la novel·la a la Júlia Costa, que és no només una lectora fidel, sinó la nostra principal encertant dels enigmes dels dimarts.

-Si? Digui?
-Vera, sóc jo, la senyora Costa.
-Ah! Hola. Com està, senyora Costa? En què puc servir-la?
-El meu homes. És molt estrany, però encara no ha arribat a casa. Quina sort que vostè encara hi sigui, a l’oficina, em pensava que no em contestarien, que tothom plega a les sis...
-Oh...! Jo... Jo m’he quedat, tenia un munt de feina per demà. Sí, tothom plega a les sis.
-Abusen de vostè.
-No senyora Costa, és que...
-Digui’m Sara, sisplau.
-Gràcies, Sara. El senyor Costa... Bé, no ho sé del cert, però sé que han tingut molta feina avui. Un afer empipador.
-Sempre avisa. O telefona.
-Però és que això d’avui els portava de cap. Anem de bòlit, tots els de la secció de transferències.
-Aleshores, és a l’oficina encara?
-No ho sé del cert. A mi no m’han dit res. Aquí baix no se sap gaire el que passa dalt. Ara que, sortir, no, no l’he vist sortir.

No allargo més el fragment. Tothom ja preveu que el marit de la senyora Costa... Tampoc no comentaré l’estil.

És molt possible que no recordeu la novel·la o no l’hàgiu llegit, així que afegiré quatre detalls. L’autora és una entesa en dones i sembla que també en homes, segons ho confirma el seu darrer llibre. Estic segur que tu, Júlia, ja saps de qui es tracta, després d’haver llegit els tres títols de novel·les seves que acabo de deixar en aquest paràgraf. A veure, angelets, busqueu en algun racó de la vostra memòria ennuvolada o clara. Uf, quantes pistes, avui!

A sang freda

Com deia el pere, avui s'escau una història freda, glaçada, que acompanyi el temps. I malgrat hi ha dos llibres que fins i tot en el títol acompanyarien més l'idea del fred, i no us serien potser tan fàcils de trobar, (per exemple: La princesa de hielo, de Camilla Läckberg) (per exemple, Aurora boreal d'Asa Larsson), em decanto un cop més per posar-vos un "clàssic" excel.lent, perquè - en una d'aquestes dèries monogràfiques que de tant en tant m'agafen - fa vàries setmanes que en llegeixo, o rellegeixo, un llibre darrera l'altre, i a més el pere ha tingut la generositat de no fer-lo ell.

El protagonista d'aquestes històries retrata l'essència de l'obsessió íntima i la perseverança, l'introspecció i el bloqueig emocional, el no poder deixar de banda la responsabilitat de la cerca, i el deixar-se arrossegar en una espiral d'autodestrucció i depressió de manera absolutament conscient. En nostre home fuig de la seva vida personal deixant-la sempre en segon terme, sempre posposada: les trucades sense fer, les visites aplaçades, les abraçades reprimides, les paraules callades, l'inèrcia del no dit i del no fet menjant-se la seva vida arruïnada. La neu i el fred i la pluja de la seva terra, freda i fosca, frondosa i bella, i la música clàssica escoltada en soledat, envolten la melangia dels relats. El descuit dels menjars i l'abús de l'alcohol van retratant de llibre en llibre el seu decliu emocional - més que físic, però també - i la sensació de mala salut serveix d'excusa per una preocupació excessiva per la pèrdua de la joventut i les oportunitats de desfer els errors personals.

Així, l'incomoditat d'estar a la seva pròpia pell es disfressa de sentit del deure, i aconsegueix que l'horror del crim (que sol ser especialment impactant i fred) s'imposi per sobre de qualsevol altre consideració. La fugida d’ell mateix es transforma en persecució dels criminals, i l'instint policíac, l'identitat de ser policia, ofeguen qualsevol altre sentiment o pensament de buidor i pànic - o despreci d'ell mateix. S'entesta amb una tossuderia inusual a continuar furgant en els detalls, quan arriba - sovint- a vies mortes, i continua estirant del fil, per prim que aquest sigui, desfent el camí de la crueltat. El crim i la maldat es converteixen en pensament únic i en motiu de reflexió, anàlisi i dissecció, i el pensament reflexiu en la manera d'aconseguir descriure els fets.

Hi ha un grapat de personatges que l'envolten, molt ben dibuixats i amb funcions ben definides: el pare, en el que s’emmiralla amb temor i ira, el mentor policial idealitzat, la filla, principi de realitat i constatació del les seves dificultats per relacionar-se, l'impecable tècnic solitari i rabiós amb el qual és gairebé l'únic que s’entén, el fiscal encantador i competent, valent, al que enveja...

Els llibres d'aquest autor, prolífic, excedeixen el seu personatge més conegut, però trobo magistral el conjunt de llibres que composen la vida d'aquest policia i el retrat d'una societat que ens és llunyana, però d'alguna manera molt propera en alguna de les tendències més íntimes de l'ànima.

De tota manera, l'enigma d'aquest dimarts com sempre es centrarà en un llibre concret. I per posar-ho fàcil, serà un llibre que - si l'heu llegit - evocareu amb rapidesa, doncs la trama s'esdevé en un lloc inusual dins la sèrie, i comença quan dos homes ben vestits apareixen morts d'un tret flotant a la mar en un bot salvavides, i un vaixell de pesca els arrossega prop de la costa per després desaparèixer ràpidament....

Ja sabeu: Autor, personatge i llibre, i si sou els primers tindreu perrito piloto. Obro comentaris fins divendres, que començarem a moderar, però us demano si us plau, que no desvetlleu l'enigma fins divendres. Si?

més que un club

Potser no és aquest el lloc més adient per mostrar les preferències barcelonistes, però ens saltarem els possibles protocols i les convencions perquè el Barça és més que un club. Vull dir que sí, que el Barça és futbol, però produeix també moltes altres coses, fins i tot un president que acaba d’encetar un web (sisplau, no el col·lapseu!) que no ens acaba de dir si és o no és i altres misteris que mai no seran descoberts... i literatura abundant.

Literatura sobre el club i els qui hi pertanyen –vegeu, per exemple, el llibre filosòfic, titulat Paraula de Pep, amb tot d’aforismes llargs i curts que si encara no són clàssics, ho seran aviat- i literatura des del club. Sí, perquè també algun dels membres del club ha escrit i ha publicat. I ha escrit, a més, novel·la negra, que d’això es tracta aquí i no de futbol, és clar.

El nostre home pertanyia a l’equip tècnic del Barça –gran equip tècnic el d’ara, deixeu-m’ho dir- i va arribar a publicar quatre novel·les amb el mateix protagonista. El seu nom no figura com a autor perquè feia tàndem amb un periodista i van adoptar un pseudònim. Més tard, el detectiu de les seves novel·les va protagonitzar una sèrie de televisió. Us estic parlant dels anys setanta i aquí us deixo un fragment no especialment atractiu, que encara ara podria estar d’actualitat –les coses del futbol són intemporals-, de la darrera novel·la

Vaig agafar un taxi a Prince Albert Road i vaig manar al taxista que em dugués a Hertford Street, on jo havia deixat el meu cotxe abans d’anar al Hilton. Així que vam arribar al West End era fàcil deduir que se celebrava el final de la Copa. Petites multituds de seguidors de l’Everton i del Sheffield contemplaven aquest encís londinenc sofisticat abans de fer cap a Wembley.
Quan els grups passaren l’un davant l’altre, deixaren anar els crits de guerra habituals i aixecaren les bufandes per damunt de les seves testes.
-Sempre em pregunto per què els turistes fan aquest xivarri –digué el taxista-. Vull dir que l’aspecte deu ser ben estrany: cents de persones dedicades a cantar i agitar les bufandes.
-Potser creuen que nosaltres ho fem en tot moment.
-Veureu el partit a la televisió, oi?
--M’han reservat un seient de deu lliures.
-Podeu obtenir-ne cent si veneu l’entrada.
--No. Veure un partit a la televisió no és el mateix.
-Però crec que encara és millor, bé, aquest és solament el meu paper, treure la dona de la casa, preparar unes quantes cerveses, invitar dos companys, sense dir que l’ambient no pot comparar-se al de l’estadi, però sí que és més còmode. I, per afegiment, la vista és més bona.
-Sí?
Quan vaig baixar del cotxe el taxista va mirar-me de cua d’ull i digué:
-Vós no sou futbolista, oi?
-No, sóc un detectiu privat.


I disculpeu que avui parli d’esports, sobretot si no sou del Barça.

Obvietats

Pot ser, pot ser.

Pot ser que només amb la foto no tingueu prou per a dir-me autor, protagonista i títol del llibre, però francament, crec que com de costum us deixo massa pistes.

Així que ho deixo aquí, en aquest moment d'espera expectant, i vaig a prendre una copa de prosecco a la cuina, mentre preparo pasta amb tomàquets secs i olives i un rostit amb patates, abans que arribin els nanos.

Ciao.

El tercer aviso, que anunciaba que iba a continuar la ópera, sonó discretamente en los salones de descanso y los bares del teatro. El público apagó los cigarrillos, apuró las copas, concluyó las conversaciones y se dispuso a volver a sus localidades. En la sala, brillantemente iluminada durante el entreacto, se oía el sordo bullicio de los que entraban. Aquí refulgía una joya, allí una estola de visón se ceñía a un hombro desnudo o una uña sacudía una mota de polvo de una solapa de satén. Primero se llenaron los pisos, después la platea y, por último, las tres hileras de palcos.

Menguaron las luces, quedó en penumbra la sala y renació la expectación creada por la representación en curso, mientras el público esperaba que el director de orquesta volviera a subir al podio. Poco a poco, se apagó el murmullo de voces, cesó el rebullir de los músicos y se hizo el silencio total que anunciaba la disposición de la concurrencia a presenciar el tercer y último acto.

Ningú no és perfecte

Veig que acaba de publicar el seu tercer llibre, que jo sàpiga; aquesta vegada un volum de contes. L’autora, procedent del món de la traducció, devia tenir molta cosa escrita, però no va ser fins passats els quaranta anys que va tenir un èxit important amb la publicació de la novel·la de més avall. Rodes de premsa, entrevistes a la ràdio, col·laboracions a la premsa, membre de jurats: de seguida és va convertir en una escriptora coneguda.

Què és necessita per aconseguir l’èxit? Doncs per a mi continua sent un misteri, i no vull dir que la novel·la d’avui no sigui interessant: aconsegueix un bon ritme, la trama funciona, presenta dos detectius protagonistes divertits i complementaris, el lector pot trobar uns ambients que li són familiars –una mena de costumisme contemporani- explicats de manera àgil, no abusa de la descripció de la vida dels personatges secundaris, no ens omple el cap amb erudicions excessives i ben documentades; si de cas se li podria retreure que força una mica la introducció del “culpable”. Potser l’èxit, en aquest cas, té a veure amb el marc quotidià ben aconseguit, el to lleuger i la frescor del llenguatge, molt d’acord amb el que em sembla que busquen molts lectors.

Com a fet curiós en el fragment triat, l’al·lusió a la llengua. Hi ha alguna altra literatura, a part de la catalana, en què es parli tant de la llengua i el país sense que ni l’una ni l’altre tingui cap relació o importància amb l’argument?


Tots dos som socis (i els únics empleats) d’una mena d’agència d’assessorament, com l’anomenem nosaltres, que s’anuncia a les targetes i el paper de carta com a “Trau Asesores, Sociedad Limitada”. De fet, el nom, que el Borja havia triat al començament era Tau, una lletra grega que, a més de fer referència al nostre signe del zodíac compartit, Taure, no és una paraula ni catalana ni castellana, la qual cosa semblava el més adient tenint en compte les coses estranyes que passen en aquest país amb això de la llengua. Tanmateix, a la impremta es van equivocar, però el Borja, que és una mica supersticiós, va pensar que era un senyal i va decidir donar per bona la pífia i rebatejar amb aquest nom la nostra societat. A mi, la veritat, “trau” em recorda a “forat”, segurament perquè així és com Borja té sempre els comptes i les butxaques: foradades.

Benemérita

Quan era petita, vull dir molt petita (6 o 7 anys), una de les meves companyes de classe vivia a la casa cuartel del poble. De vegades em convidava a berenar, i em fascinava entrar al pati on s'abocaven les finestres de totes les vivendes. La mare ens vigilava des de la seva, i nosaltres saltàvem a la corda o jugàvem a les gomes al pati, un cop cruspit el pa amb xocolata, la presa de xocolata ensorrada al crostó per no acabar-la abans d'hora.

Era un ambient familiar, tancat, amable, on tots es coneixien, i des del segon cop que hi vaig anar, aviat tots em coneixien. Les dos corríem pels passadissos amb els nostres uniformes negres sobre brusa blanca, i els mitjonets blancs amb sabata negra, i les senyores ens preguntaven amables, pel cole, per les monges, la señu, els deures, els jocs...

Al cuartelillo jo no hi notava res d'estrany, al contrari, m'hi sentia bé, millor que a les cases de les altres nenes. Aquell pati amb plantes i finestres obertes per les quals se sentia la ràdio i les dones cantant era agradable, i se'm feia curt el temps que hi passava. Quan es feia l'hora de marxar enfilava amb resignació el camí cap al meu pis, tan seriós, buit i silenciós, amb la meva cartera groga a l'esquena.

Segurament em semblava fascinant perquè era un reducte de normalitat castellana que jo, tot just arribada de Saragossa, agraïa en una època estranya en què parlar castellà era sospitós de coses que al meu cap de nena no existien, però que feien que les nenes catalanes em tractessin amb una reserva que mai vaig poder vèncer. Recordo que, algun cop, la mare de la meva amiga ens havia enviat a l'economat a per "mistól y místos", i jo dissimulava que no sabia que era ni una cosa ni l'altra: per a mi eren "lavaplatos y cerillas". Tot em sorprenia llavors; si la señu em deia "Xurri, ya puedes plegar", jo mirava al meu voltant cercant què seria aquella cosa que havia de doblegar, i em preguntava com. Em sentia com un marciano tot just aterrat, i d'aquí segura i curiosament va venir, per espant dels meus pares que eren més aviat rojillus, la meva filia per la casa cuartel, durant un temps.

Malgrat que, per més que m'esforço, no aconsegueixo recordar el nom de la meva amiga, el record de la familiaritat d'aquell pati és fort i clar.

Tots aquests records vénen al cas que els protagonistes dels llibres que avui us comentaré són Guàrdies Civils. Val a dir que ell, el sergent, no sol dur uniforme, i que ella és prou lluny de l'estereotip de l'època dels meus records. El sergent va opositar per entrar al cos en acabar la carrera, com una opció pragmàtica de col·locació, i és un insòlit sergent psicòleg, fill d'uruguaià i espanyola, a qui tothom li confon el cognom, així que el camufla una mica. En canvi, el cognom d'ella és un anagrama d'un adjectiu prou despectiu que fa al·lusió a la seva suposadament escassa feminitat; és una molt jove i determinada guàrdia vocacional.

Tots dos fan una parella propera, inesperadament culta i raonable, humana i respectuosa, eficient i educada, sincera i empàtica, que desmitifica molts estereotips rancis de la Guàrdia Civil al temps que desfà els nusos del casos més difícils. Part de la "Unidad Central Operativa", es desplacen on cal per tota Espanya, per tal de resoldre casos que, a priori, semblen impossibles. Allà on van contacten amb els seus companys de cos, que retraten molts prototipus que tots tenim en ment, sovint amb tocs sorprenents.

"-En fin- dije, poniéndome en pie-. Por ahora nos vamos a hablar con los de la central. ¿Algún consejo útil que puedas darnos?
Marchena se encogió de hombros.
-Procura que te inviten a comer. Tienen una residencia donde te pones hasta el culo. Todo bueno, de la tierra. Desde que estoy de jefe de puesto me han invitado alguna vez, en fechas señaladas. Por eso de andar a bien con las las fuerzas vivas, y supongo que también por las veces que les he echado un cable o les he llamado a los antidisturbios.
- ¿A los antidisturbios?¿Tanto jaleo provoca la central?
- Bueno, tampoco tuvieron que hacer nada del otro mundo, aparte de darles una mano de hostias a un par de ecologistas que querían impedir que pasaran algún cacharro o escalar la chimenea para poner una pancarta. Para ellos, como si nos hubiéramos esforzado a fondo. La verdad es que a mí algo me jode, porque yo también soy un poco verde. Ya se ve - bromeó, señalándose el uniforme-. Pero qué se le va a hacer. La central está del lado del orden establecido y yo soy un guardián de ese orden, ¿no?"

L'autor d'aquestes novel·les és un home interessant, la veritat és que si llegiu la seva plana web hi reconeixereu molt bona part d'aquesta humilitat càlida, directa, sincera i humana, propera i intel·ligent que us comentava - i si li escriviu, us contestarà, segur. Ell ha escrit molts més llibres que aquests 5 ( i un sisè que està a punt a punt de sortir), tots ells de gran qualitat, però els més coneguts - segons ell mateix - són probablement aquests 5 de la parella de guàrdies; em temo que fins i tot els han filmat en alguna ocasió. Jo us recomano que els llegiu, us prometo que no us decebran, per més prejudicis que tingueu a l'hora d'obrir la primera plana.

Per últim, per concretar, us deixo una pista per encertar la novel·la: el tema, segons es miri, és prou actual - s'hi barregen centrals nuclears, especulació immobiliària i requalificació de terrenys; el desenllaç requereix desmuntar el seient d'un cotxe - és una retorçada i ben planificada venjança, relament de nota.

A aquestes alçades ja sabreu dir noms, autor i de quin llibre parlo. Va, que tenim un nou perrito piloto per repartir.

els perills de riure

Segurament a un lector no se li acudiria dir que la novel·la d’avui està entre les seves preferides del gènere –sigui quin sigui el gènere de les novel·les que van apareixen aquí- perquè l’autor no és especialista en aquest tipus de literatura i perquè l’interès de la novel·la sobrepassa amb escreix la cerca de la resolució del misteri que envolta les estranyes morts que es produeixen i que constitueix el fil argumental que va de l’inici al desenllaç.

Més enllà de qualsevol classificació, sovint tan reduccionistes, aquesta és una de les meves novel·les preferides. Recordo que quan la vaig llegir per primera vegada m’interessava continuar per veure com es desenvolupava la història, però també m’aturava perquè volia saber més sobre alguns temes a penes apuntats: els espirituals, els patarins, els joaquimisets, els monjos negres, els monjos blancs, Cîteaux... També seguir les discussions dels personatges a partir de la lògica i les “autoritats” era un plaer. En fi, què us puc dir si segurament a vosaltres us va passar el mateix. I a partir de l’obra una pel·lícula que vaig anar a veure amb prevenció, però que em va semblar excel·lent, no perquè fos una reproducció fidel del llibre, sinó perquè tot i seguir-lo també era una nova creació vàlida per ella mateixa ( a més, de gran viull ser com el protagonsita).

He triat aquest fragment de la novel·la, de cap al final, perquè suposo que tots els qui passeu per aquí ja heu llegit el llibre i no té cap importància que aparegui l’assassí. Si penseu que no l’heu llegida, us salteu el text i llegiu les pistes: les de més amunt i la musical del final. Per cert, com que a provisionals (saragatona per a la majoria) vaig dir alguna cosa del text i vaig deixar la música (i alguna paraula), s’ha produït el cas insòlit que ja hi ha hagut un amable lector i amic que m’ha fet arribar per correu la solució, evidentment encertada. Ho tindrem en compte.

El vell va callar. Tenia totes dues mans obertes sobre el llibre, com si n’amanyagués les pàgines o com si estigués tibant els folis per llegir-los millor o els volgués protegir de la rapinya.
-Tot això no ha servit de res, però –va dir Guillem-. Ara s’ha acabat, t’he trobat, he trobat el llibre, i els altres han mort debades.
-No pas debades –va dir Jorge-. Potser en excés. I, si et podia fer servei tenir una prova que aquest llibre és maleït, l’has haguda. Però no deuen haver mort debades. I, per tal que no hagin mort debades, una altra mort no hi serà de massa.
Va dir i amb les mans descarnades i diàfanes, va començar a esquinçar a poc a poc les pàgines toves d’aquell manuscrit, fent-ne bocins i tires, duent-se a la boca els parracs i mastegant a pleret com si consumís l’hòstia i volgués fer-ne carn de la seva carn.
Guillem se’l mirava ullprès i semblava no adonar-se del que passava. Després va reaccionar i es va acotar cridant:
-Què fas?
Jorge va somriure, ensenyant les seves genives exsangües, mentre una bava groguenca li regalimava pels llavis esblanqueïts i pels pèls blans i esclarissats del mentó.
-Ets tu que esperaves el tot de la setena trompeta, oi? Escolta ara el que diu la veu: “Guarda sota el segell el que han dit els set trons, pren-ho i devora-ho; t’amargarà el ventre, però per a la teva boca serà dolç com la mel. Ho veus? Ara segello allò que no havia de ser dit, i n’esdevinc la tomba.