Les tempestes anuncien crims

Avui seré breu en la presentació de les pistes. M’ha semblat que ja era hora de dedicar -no ho havia fet encara?- explícitament la novel·la a la Júlia Costa, que és no només una lectora fidel, sinó la nostra principal encertant dels enigmes dels dimarts.

-Si? Digui?
-Vera, sóc jo, la senyora Costa.
-Ah! Hola. Com està, senyora Costa? En què puc servir-la?
-El meu homes. És molt estrany, però encara no ha arribat a casa. Quina sort que vostè encara hi sigui, a l’oficina, em pensava que no em contestarien, que tothom plega a les sis...
-Oh...! Jo... Jo m’he quedat, tenia un munt de feina per demà. Sí, tothom plega a les sis.
-Abusen de vostè.
-No senyora Costa, és que...
-Digui’m Sara, sisplau.
-Gràcies, Sara. El senyor Costa... Bé, no ho sé del cert, però sé que han tingut molta feina avui. Un afer empipador.
-Sempre avisa. O telefona.
-Però és que això d’avui els portava de cap. Anem de bòlit, tots els de la secció de transferències.
-Aleshores, és a l’oficina encara?
-No ho sé del cert. A mi no m’han dit res. Aquí baix no se sap gaire el que passa dalt. Ara que, sortir, no, no l’he vist sortir.

No allargo més el fragment. Tothom ja preveu que el marit de la senyora Costa... Tampoc no comentaré l’estil.

És molt possible que no recordeu la novel·la o no l’hàgiu llegit, així que afegiré quatre detalls. L’autora és una entesa en dones i sembla que també en homes, segons ho confirma el seu darrer llibre. Estic segur que tu, Júlia, ja saps de qui es tracta, després d’haver llegit els tres títols de novel·les seves que acabo de deixar en aquest paràgraf. A veure, angelets, busqueu en algun racó de la vostra memòria ennuvolada o clara. Uf, quantes pistes, avui!