més que un club

Potser no és aquest el lloc més adient per mostrar les preferències barcelonistes, però ens saltarem els possibles protocols i les convencions perquè el Barça és més que un club. Vull dir que sí, que el Barça és futbol, però produeix també moltes altres coses, fins i tot un president que acaba d’encetar un web (sisplau, no el col·lapseu!) que no ens acaba de dir si és o no és i altres misteris que mai no seran descoberts... i literatura abundant.

Literatura sobre el club i els qui hi pertanyen –vegeu, per exemple, el llibre filosòfic, titulat Paraula de Pep, amb tot d’aforismes llargs i curts que si encara no són clàssics, ho seran aviat- i literatura des del club. Sí, perquè també algun dels membres del club ha escrit i ha publicat. I ha escrit, a més, novel·la negra, que d’això es tracta aquí i no de futbol, és clar.

El nostre home pertanyia a l’equip tècnic del Barça –gran equip tècnic el d’ara, deixeu-m’ho dir- i va arribar a publicar quatre novel·les amb el mateix protagonista. El seu nom no figura com a autor perquè feia tàndem amb un periodista i van adoptar un pseudònim. Més tard, el detectiu de les seves novel·les va protagonitzar una sèrie de televisió. Us estic parlant dels anys setanta i aquí us deixo un fragment no especialment atractiu, que encara ara podria estar d’actualitat –les coses del futbol són intemporals-, de la darrera novel·la

Vaig agafar un taxi a Prince Albert Road i vaig manar al taxista que em dugués a Hertford Street, on jo havia deixat el meu cotxe abans d’anar al Hilton. Així que vam arribar al West End era fàcil deduir que se celebrava el final de la Copa. Petites multituds de seguidors de l’Everton i del Sheffield contemplaven aquest encís londinenc sofisticat abans de fer cap a Wembley.
Quan els grups passaren l’un davant l’altre, deixaren anar els crits de guerra habituals i aixecaren les bufandes per damunt de les seves testes.
-Sempre em pregunto per què els turistes fan aquest xivarri –digué el taxista-. Vull dir que l’aspecte deu ser ben estrany: cents de persones dedicades a cantar i agitar les bufandes.
-Potser creuen que nosaltres ho fem en tot moment.
-Veureu el partit a la televisió, oi?
--M’han reservat un seient de deu lliures.
-Podeu obtenir-ne cent si veneu l’entrada.
--No. Veure un partit a la televisió no és el mateix.
-Però crec que encara és millor, bé, aquest és solament el meu paper, treure la dona de la casa, preparar unes quantes cerveses, invitar dos companys, sense dir que l’ambient no pot comparar-se al de l’estadi, però sí que és més còmode. I, per afegiment, la vista és més bona.
-Sí?
Quan vaig baixar del cotxe el taxista va mirar-me de cua d’ull i digué:
-Vós no sou futbolista, oi?
-No, sóc un detectiu privat.


I disculpeu que avui parli d’esports, sobretot si no sou del Barça.