No se si he estat jo que he badat i he faltat a les meves obligacions assassines, o que entre el meu amic i jo ens hem descomptat de dimarts. Les probabilitats que sigui més aviat el primer supòsit, i per tant culpa meva, són més que notables, així que directament us demano disculpes per aquest buit existencial que segur que heu patit amb intensitat des de dimarts.
Així que - gairebé acabant el dijous - us deixo amb el que podriem anomenar una re-edició (per no dir-li plagi) d’un desenllaç que sé que comptarà amb la indulgència del seu autor, el qual, no en tinc cap dubte, esbrinareu rápidament.
Tantes vegades el mateix passeig. Tantes vegades la mateixa conversa amb lleugeres variants: que si la vida, que si la mort, que si no hi ha temps per a tot, que si són dos dies, que en el moment de néixer ja t'has de preparar, que després un s'hi avesa...
Eren amics des de petits i feia anys que conversaven mentre vorejaven el riu fins arribar a la mar; però al més alt semblava que darrerament se li havia regirat el cervell -tanta insistència sobre la mort no era normal!-, de tal manera que l'altre temia l'hora del crepuscle, quan començaven els passeigs. S'abstreia tant com podia, a penes escoltava el martelleig constant d'aquella persona que ja li era desconeguda. Fins que un dia, quan encara faltaven unes bones tres-centes passes per arribar a la mar, que ja no va poder més. Del desenllaç, només en van prendre nota dos pescadors accidentals.
Sembla, segons explica un tal C., veí de Barcelona aficionat a les històries curioses, que un dels pescadors li va fer un resum del final i de les seves primeres reaccions, que ell va transcriure així:
Mentre caminaven només discutien. Però de cop i volta es van aturar a la vora d'un riu i començaren a pegar-se.Sobtadament aparegué una navalla i els raigs de sol es reflectiren en la fulla i van fer rateta en la soca d'un arbre. L'eina, guiada per un gest rapidíssim, es va clavar al pit d'un dels dos contendents, i brolla un rajolí de sang que va formar un corriol en ziga-zaga i va anar a parar a l'aigua.
Un pescador que s'ho mirava va deixar anar la canya i aplaudí frenèticament.
-Què fas, barbar? Això és una desgràcia -va renyar-lo un company d'afició.
-Ja ho sé. Però també és un esdeveniment -replicà l'entusiasta espectador-. Fixa-t'hi que aquests és un dels pocs casos, pel que fa a dites i a fetes, en els quals la sang sí que ha arribat al riu.
La història, no cal dir-ho, encara cueja, i els antecedents, consegüents i les interpretacions encara es discuteixen, però els fets són els que són i no hi ha volta de fulla.
Aquest cop us demanarem l’autor de l’escrit, l’autor que cita, i - per primer cop - cóm trobar l’edició original del text.
Disculpeu de nou. Que tingueu un bon dijous de sang.
dijous, 27 de gener del 2011
dimarts, 18 de gener del 2011
El que duren unes sabates
Avui tenim post de luxe: el dimarts de sang l'ha escrit el paseante. Moltes gracies!!
Aquí el teniu:
"Fa temps, em van encarregar localitzar a un jutge que passava les seves vacances a una localitat de la Costa Daurada, i que estava d'actualitat per un tema de "minifaldilles". Li havia de fer una entrevista. Només tenia el seu nom, un retall de premsa amb la seva fotografia i el bar on acostumava a esmorzar. L'encarregat el va reconèixer com un dels seus clients habituals, però no coneixia l'adreça de l'apartament on estiuejava. Vaig pensar que el més normal és anar a un local proper a casa teva quan vols prendre alguna cosa. Per això, vaig començar a entrar als portals dels voltants, per llegir els noms de les bústies. Fins que vaig trobar el del senyor jutge. Em vaig sentir una mica Guàrdia Civil.
Sempre m'ha semblat que el reporterisme i la criminologia són dos oficis amb prou punts en comú. Es necessita disposar de bones fonts d'informació, documentar-se, trepitjar el terreny i tenir una mica de sort.
En aquesta novel·la que us proposo, convergeixen tots dos mons: el policial i el periodístic. Fins i tot es fiquen junts al llit. La protagonista femenina és una intendent manresana dels Mossos d'Esquadra, que no té cap problema per embolicar-se amb un reporter de premsa escrita que disposa de bons contactes al Raval. L'objectiu és evitar un atemptat el dia de la Festa del Cel, amb desenes de milers de ciutadans contemplant les acrobàcies aèries dels avions a les platges de Barcelona.
La història succeeix l'any 2005, en plena bombolla immobiliària, i té com a personatge central a un periodista que és nomenat director del Crònica i a qui "el càrrec li durarà unes sabates".
Són tres-centes pàgines que ens submergeixen a les clavegueres de la corrupció política, de la manipulació dels mitjans de comunicació i del fanatisme religiós.
El seu autor és un periodista que ha treballat en premsa, ràdio i televisió, i recentment ha rebut un premi important per aquesta obra. Qui és? Com es titula la novel·la? Com es diu la intendent dels Mossos?"
Aquí el teniu:
"Fa temps, em van encarregar localitzar a un jutge que passava les seves vacances a una localitat de la Costa Daurada, i que estava d'actualitat per un tema de "minifaldilles". Li havia de fer una entrevista. Només tenia el seu nom, un retall de premsa amb la seva fotografia i el bar on acostumava a esmorzar. L'encarregat el va reconèixer com un dels seus clients habituals, però no coneixia l'adreça de l'apartament on estiuejava. Vaig pensar que el més normal és anar a un local proper a casa teva quan vols prendre alguna cosa. Per això, vaig començar a entrar als portals dels voltants, per llegir els noms de les bústies. Fins que vaig trobar el del senyor jutge. Em vaig sentir una mica Guàrdia Civil.
Sempre m'ha semblat que el reporterisme i la criminologia són dos oficis amb prou punts en comú. Es necessita disposar de bones fonts d'informació, documentar-se, trepitjar el terreny i tenir una mica de sort.
En aquesta novel·la que us proposo, convergeixen tots dos mons: el policial i el periodístic. Fins i tot es fiquen junts al llit. La protagonista femenina és una intendent manresana dels Mossos d'Esquadra, que no té cap problema per embolicar-se amb un reporter de premsa escrita que disposa de bons contactes al Raval. L'objectiu és evitar un atemptat el dia de la Festa del Cel, amb desenes de milers de ciutadans contemplant les acrobàcies aèries dels avions a les platges de Barcelona.
La història succeeix l'any 2005, en plena bombolla immobiliària, i té com a personatge central a un periodista que és nomenat director del Crònica i a qui "el càrrec li durarà unes sabates".
Són tres-centes pàgines que ens submergeixen a les clavegueres de la corrupció política, de la manipulació dels mitjans de comunicació i del fanatisme religiós.
El seu autor és un periodista que ha treballat en premsa, ràdio i televisió, i recentment ha rebut un premi important per aquesta obra. Qui és? Com es titula la novel·la? Com es diu la intendent dels Mossos?"
dimarts, 11 de gener del 2011
les xarxes socials
La novel·la comença amb el resultats d’unes proves mèdiques d’un jubilat. Li detecten els cossos de Lewy, una malaltia neurològica que té alguns símptomes molt similars als de l’Alzheimer. L’home, viudo de fa poc, pensa que no val la pena suportar la malaltia i ala seva decadència i decideix suïcidar-se, però ja fora de la consulta es fixa com una noia que estava observant desapareix just en el moment que passa una furgoneta... Bé, el cas és que després d’uns intents infructuosos de comunicar la gravetat del fet, el jubilat comença a investigar pel seu compte.
Més endavant sabem que han raptat la noia per fer una mena d’snuff movie que s’anirà emetent per internet i que durarà un temps indeterminat, fins que els organitzadors decideixin que els que paguen per veure en temps real què va fent la noia ja en tenen prou o fins que la noia ja no doni prou espectacle.
La història es va desenvolupant a partir de les investigacions del jubilat, sovint ajudat per al·lucinacions de la seva esposa o d’altres parents morts; les investigacions paral·leles o creuades de la policia a qui han encarregat la cerca de la desapareguda; i la presentació d’algunes escenes de la noia i dels que, des de diverses parts del món, la van seguint, fins que... En fi, una bona dosi d’introspecció i un bon ritme contrarellotge perquè sabem que el temps de la noia és limitat i que el jubilat va perdent ràpidament facultats.
Us deixo un fragment d’un dels abonats al programa d’Internet, titulat, simplement per raons òbvies, La número 4:
El joven paso apresuradamente por la libreria Negra y Criminal, cerca de una de las principales arterias de Barcelona. Un autor de novelas policiales estaba leyendo fragmentos de una de sus obras en un recinto abarrotado de público. Se sintió tentado de quedarse a escuchar la charla. Pero habia sido un día terrible en la agencia de viajes donde trabajaba..., sólo quejas indignadas i cada vez menos negocios. Estaba cansado, frustrado de después de intentar solucionar un problema tras otro sin que ninguna de sus intervenciones hubiera tenido éxito y lo único que queria para el resto de la jornada era estar solo com la número 4.
Estaba tan dedicado a ella como lo había estado con sus antecesoras. Tal vez, pensaba, todavía más. Se preguntaba cómo era que había podido enamorarse tan rápidamente de una imagen que le llegaba a través del ordenador. Durante los primeros días de la nueva serie, se había encontrado con que fantaseaba con ella, tratando de imaginar lo que había estado haciendo, lo que estaba pensando, qué le iba a ocurrir ese día. Sentado en la mesa de su pequeña oficina, se había resistido a la tentación de entrar en whatcomesnext.com y seguirlo hora por hora...
Com que els pistes per descobrir l’autor i el títol d’aquesta novel·la editada aquí durant el 2010 són molt fàcils de seguir i produeixen resultats immediats, m’atreveixo a demanar-vos que també concreteu quin dia (o quin mes), l’autor va estar a Negra y Criminal, la llibreria de la Barceloneta (no sé si mentre ell hi era va passar realment el noi del fragment, però podria ser).
Més endavant sabem que han raptat la noia per fer una mena d’snuff movie que s’anirà emetent per internet i que durarà un temps indeterminat, fins que els organitzadors decideixin que els que paguen per veure en temps real què va fent la noia ja en tenen prou o fins que la noia ja no doni prou espectacle.
La història es va desenvolupant a partir de les investigacions del jubilat, sovint ajudat per al·lucinacions de la seva esposa o d’altres parents morts; les investigacions paral·leles o creuades de la policia a qui han encarregat la cerca de la desapareguda; i la presentació d’algunes escenes de la noia i dels que, des de diverses parts del món, la van seguint, fins que... En fi, una bona dosi d’introspecció i un bon ritme contrarellotge perquè sabem que el temps de la noia és limitat i que el jubilat va perdent ràpidament facultats.
Us deixo un fragment d’un dels abonats al programa d’Internet, titulat, simplement per raons òbvies, La número 4:
El joven paso apresuradamente por la libreria Negra y Criminal, cerca de una de las principales arterias de Barcelona. Un autor de novelas policiales estaba leyendo fragmentos de una de sus obras en un recinto abarrotado de público. Se sintió tentado de quedarse a escuchar la charla. Pero habia sido un día terrible en la agencia de viajes donde trabajaba..., sólo quejas indignadas i cada vez menos negocios. Estaba cansado, frustrado de después de intentar solucionar un problema tras otro sin que ninguna de sus intervenciones hubiera tenido éxito y lo único que queria para el resto de la jornada era estar solo com la número 4.
Estaba tan dedicado a ella como lo había estado con sus antecesoras. Tal vez, pensaba, todavía más. Se preguntaba cómo era que había podido enamorarse tan rápidamente de una imagen que le llegaba a través del ordenador. Durante los primeros días de la nueva serie, se había encontrado con que fantaseaba con ella, tratando de imaginar lo que había estado haciendo, lo que estaba pensando, qué le iba a ocurrir ese día. Sentado en la mesa de su pequeña oficina, se había resistido a la tentación de entrar en whatcomesnext.com y seguirlo hora por hora...
Com que els pistes per descobrir l’autor i el títol d’aquesta novel·la editada aquí durant el 2010 són molt fàcils de seguir i produeixen resultats immediats, m’atreveixo a demanar-vos que també concreteu quin dia (o quin mes), l’autor va estar a Negra y Criminal, la llibreria de la Barceloneta (no sé si mentre ell hi era va passar realment el noi del fragment, però podria ser).
dimarts, 4 de gener del 2011
Nadala tragicòmica (III)
- Bon Nadal, agent. Me’n pot fer cinc cèntims?
Ho ha dit el bou, sembla mentida!
a més, la mula assentia
quan m’apropava als magatzems.
Per confirmar-ho, ho repetia:
era nadiu de Cadaqués
i perseguit fa mitja vida.
Amb un retrat ho he confirmat:
a cal fuster hi ha assassinat!
- Es troba bé, agent?
Rondaven rens per les escales,
les campanilles dringant,
anava sol, sempre cantant,
cridava "jou jou" a les dames...
A cal fuster hi ha assassinat!
- Senyoreta, podria anar al gra?
No agradaven les nadales
als qui han fet aquest toll
amb ràbia li han trencat el coll
i al tió, gairebé el maten!
Sembla que un té pell mulata,
per les taques dels seus dits,
a l’escorça, i a la tapa
del pot de tints colorits
que ha oblidat: crema barata.
I l’hem desenmascarat:
A cal fuster hi ha assassinat!
- M’està fent parar boig!
N’estaven tips de desaires,
ells, que són gent tan manaire
sota els seus blancs turbants,
desprecien els cantaires.
A cal fuster hi ha assassinat.
- I doncs, diu que són gent amb turbant? Islamistes radicals?
No combregaven amb els aires
d’aquest bon jan, sempre rient
però amb historial d’assetjament,
i aquesta cara tan pallassa:
Ja en feia un gra massa
pujant façanes amb corriol
sempre hi ha un punt, és el que passa...
Jo ja he trucat a l’Interpol
per l’ordre de cerca i caça
de les tres autoritats:
A cal fuster hi ha assassinat.
- tres autoritats? Vol dir que això és cosa de...?
La ràbia fou mala consellera:
Els tres reis, fets una fera,
es van sentir humiliats
veient Noel fer la drecera
d’aquell balcó infantil, penjat.
Tips de fer tard, fent salivera
ben plens de fúria artillera
Tió i Noel, tots dos plegats
van voler reduir a cendres,
sense pensar si era divendres.
Junts els van assassinar
a cops cruels i maldestres:
el cap del vell i el tronc nostrat,
fins que van quedar ben tendres
al terra tots dos matxucats.
A cal fuster hi ha assassinat.
- I doncs, diu que han estat els reis d’orient?
Ho puc dir sense temença
Doncs sense cap recompensa
Els veïns han testimoniat:
"Melcior és el que comença
i en Baltasar ha acabat!".
- Bé, doncs crec que està arreglat.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat...
- A cal fuster.....hi ha assassinat!
Ho ha dit el bou, sembla mentida!
a més, la mula assentia
quan m’apropava als magatzems.
Per confirmar-ho, ho repetia:
era nadiu de Cadaqués
i perseguit fa mitja vida.
Amb un retrat ho he confirmat:
a cal fuster hi ha assassinat!
- Es troba bé, agent?
Rondaven rens per les escales,
les campanilles dringant,
anava sol, sempre cantant,
cridava "jou jou" a les dames...
A cal fuster hi ha assassinat!
- Senyoreta, podria anar al gra?
No agradaven les nadales
als qui han fet aquest toll
amb ràbia li han trencat el coll
i al tió, gairebé el maten!
Sembla que un té pell mulata,
per les taques dels seus dits,
a l’escorça, i a la tapa
del pot de tints colorits
que ha oblidat: crema barata.
I l’hem desenmascarat:
A cal fuster hi ha assassinat!
- M’està fent parar boig!
N’estaven tips de desaires,
ells, que són gent tan manaire
sota els seus blancs turbants,
desprecien els cantaires.
A cal fuster hi ha assassinat.
- I doncs, diu que són gent amb turbant? Islamistes radicals?
No combregaven amb els aires
d’aquest bon jan, sempre rient
però amb historial d’assetjament,
i aquesta cara tan pallassa:
Ja en feia un gra massa
pujant façanes amb corriol
sempre hi ha un punt, és el que passa...
Jo ja he trucat a l’Interpol
per l’ordre de cerca i caça
de les tres autoritats:
A cal fuster hi ha assassinat.
- tres autoritats? Vol dir que això és cosa de...?
La ràbia fou mala consellera:
Els tres reis, fets una fera,
es van sentir humiliats
veient Noel fer la drecera
d’aquell balcó infantil, penjat.
Tips de fer tard, fent salivera
ben plens de fúria artillera
Tió i Noel, tots dos plegats
van voler reduir a cendres,
sense pensar si era divendres.
Junts els van assassinar
a cops cruels i maldestres:
el cap del vell i el tronc nostrat,
fins que van quedar ben tendres
al terra tots dos matxucats.
A cal fuster hi ha assassinat.
- I doncs, diu que han estat els reis d’orient?
Ho puc dir sense temença
Doncs sense cap recompensa
Els veïns han testimoniat:
"Melcior és el que comença
i en Baltasar ha acabat!".
- Bé, doncs crec que està arreglat.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat...
- A cal fuster.....hi ha assassinat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
