Descansar...

Mal d'esquena, fatiga, nervis... qui pogués parar-ho tot un moment i desaparèixer, per a dedicar les hores tranquil·les a cuidar-se, a rebre massatges, a nedar a la piscina, a refer-se de les tensions i els dolors crònics - poc importants però constants, molestos, diaris - i a no fer res més que veure passar el temps. Coses senzilles, però luxoses.

Una mica això és el que fa aquesta russa rossa i blanqueta, d'aparença neutre i ànima analítica i lògica, que s'amaga en una closca desapercebuda que gairebé mai guarneix amb pintures o robes presumides. Treballa per al Ministeri d'Interior rus. Sense saber ben bé com, es troba gaudint d'un més que merescut descans solitari a un balneari de luxe per indicació i invitació del seu cap. Tancada a l'habitació amb la seva màquina d'escriure, tradueix novel·les policials de diversos idiomes - filla d'una professora universitària especialitzada en programes d'ordinador per aprendre idiomes, en parla més de cinc. Però des d'un bon principi les coses no rutllen tan fàcilment com haurien d'haver anat.

Una mica desconcertada veu com diversos senyors intenten lligar-se-la, sí o sí, disposats a donar-li conversa, a prometre-li amor etern durant unes hores. Però un cop veuen clar que no hi ha manera de que estigui per ells una nit, els homes desapareixen deixant-la perplexa. L'aparició d'un mort al balneari comença a destapar que el balneari es fa servir de prostíbul, i també com a plató per un negoci de vídeos pornogràfics perillós; relats de fons sobre les restes ideològiques de l’època soviètica, mafiosos i polítics de la nova Rusia, nous rics i policies més o menys íntegres.

A l'autora li diuen "la Agatha Christie russa", i és autora de unes trenta novel·les negres. L'han traduït a vint idiomes, i el seu nom en realitat és al revés del seu pseudònim. Va néixer a Ucraïna fa una mica més de cinquanta anys.

Va, autora, llibre, detectiu....

al final de la guerra freda

Des que el paseante em va dir que era el poli bo, m’esforço per buscar llibres senzillets o potser s’apropa més a la realitat dir que m’esforço a deixar bones pistes, perquè no sé si escrivint només aquest fragment n’hi hauria prou per descobrir l’autor i el nom de la novel·la:

-I va començar a recitar Petxerin. Traduint com ell fa. El rus primer, després l’anglès. Que dolç és odiar la terra nadiua i esperar amb avidesa la seva ruïna... i en la seva ruïna discernir l’aurora de la universal renaixença. Potser no ho recordo del tot bé, però això n’és l’essència. Petxerin va entendre que era possible estimar el propi país i alhora odiar el seu sistema, diu. Petxerin estava boig per Anglaterra, igual que Goethe. Anglaterra com a llar de la justícia, la veritat i la llibertat. Petxerin mostrà que no hi havia res de deslleial en la traïció posat que traïssis allò que odiaves i lluitessis pel que estimaves. Llavors, suposant que Petxerin hagués posseït importants secrets sobre l’ànima russa, què hauria fet? És obvi, els hauria donat als anglesos.

En realitat volia que la novel·la protagonista fos una altra, una que té com a motiu la indústria farmacèutica i hi ha un jardiner que no ho és massa, però no la trobo; així que he pensat que podia recórrer a l’única que tinc traduïda al català –la majoria les tinc en castellà perquè s’editaven primer i jo no em volia esperar- i, a més, un dels meus actors preferits va fer de protagonista en la versió cinematogràfica.

Potser no s’escau posar aquí literatura d’espies i els més ortodoxos faran un gest de rebuig, però la veritat és que el nostre autor, un dels grans del gènere, exespia ell mateix, construeix unes fantàstiques i laberíntiques trames de misteri, tant que a vegades un lector ràpid s’hi acaba perdent.

Una darrera pista per concretar la novel·la: un fragment de la banda sonora –tardoral o hivernal- amb l’actriu protagonista, que he de confirmar que també m’agrada. Aquí ja no hi ha pèrdua possible.

Happy & easy

Quan aquí ens atabalem fins la desesperació amb els problemes que ens semblen insuperables, com ara l'atur, la pèrdua d'ingressos i comoditats, la manca de seguretat de futur, el desamor o la soledat, el decliu físic, la manca d'èxit, la fugida del temps, la irrelevància de les nostres existències, la vanitat, la sensació de decadència en general... sovint apareix algú que ha tingut la sort d'experimentar recentment la molt diferent manera de sentir la vida de les persones africanes.

Jo no he tingut mai aquesta experiència, doncs mai he viatjat a l'àfrica subsahariana ni he tingut l'honor de conèixer prou estretament cap persona procedent d'aquells països, però sí que conec algunes persones que hi han viscut prou per arribar a parlar-ne amb un entusiasme i una intensitat a la mirada que no deixa lloc a dubtes sobre les diferències essencials que hi ha entre caucàssics i africans, molt més enllà dels colors de la pell.

Potser en aquests moments de grisor tardorenca on la quotidianitat dona mostres diaries d'empitjorament personal és bon moment per recòrrer a balsams optimistes que ajudin a relativitzar l'egoïsme que ens caracteritza com a cultura.

Quin rollo per dir-vos que avui em venia de gust compartir un llibre de detectius diferent, molt diferent, part d'una sèrie atípica i exòtica, que permet clixar d'esquitllada una mica la relativitat com a modus vivendi, la lentitud en el moviment i en el pensament com a camins per fer les coses fàcils, i la rectitud moral com a camí per a la felicitat. Es clar, de mans de dones, perdoneu-me el comentari discriminador.

La primera agència de detectius femenins està instal.lada a l'oficina d'un taller mecànic d'una ciutat africana, amb una dona preciosa al front. Potser no en el sentit occidental de la paraula, però sí obviament en molts altres aspectes. Una dona els demana ajuda, i uns pantalons apareixen estranyament a un lloc estrany - a més una furgoneta blanca xoca amb una bicicleta, i l'ajudant principal de l'agència te raons amb un dels mecànics del taller, que s'ha penjat d'una fresca que condueix un Mercedes. Unes classes de ball i unes sabates son motius prou importants per perdre la son, i potser també el cor... tot és relatiu quan es pot parlar amb una tassa de bon te a les mans i sota un cel d'un blau impossible.

Va, a veure si trobeu autor, llibre i detectiu. I si ho feu, no deixeu de llegir-lo!! És una història lenta i fàcil, plaent, relaxant.

D'anar per casa

Jo sóc –era- seguidor de la negra americana i en bona part m’hi he quedat, amb detectius desenganyats i un món corrupte de campi qui pugui que no té solució. Després, o mentrestant, lectures d’aquí i d’allà i modes diverses. I finalment els personatges i els ambients del país, fins i tot amb un protagonista que és sotsinspector dels Mossos d’Esquadra -que tots aniran al cel si continuen sota el comandament suprem de Saura-, que s’ha comprat un piset a Torreforta, té unes filles que ja se les pot confitar i ... No sé on anirem a parar.

Com sempre: nom de la novel·la, de l’autor i del mosso. Si voleu fer mèrits: cotxe que condueix actualment l’autor.

Una pista més: els usuaris del metro de Barcelona han vist el sotsinspector aquesta setmana, potser encara hi és.


Aquesta vegada hauria d’anar immediatament a l’Espluga de Francolí, al cor de la Conca de Barberà, a una cinquantena de quilòmetres en direcció a Lleida, perquè hi havia trobat un home mort, semblava que a ganivetades. Li va saber greu perquè volia parlar seriosament amb Cinta sobre el darrer estirabot de les seves dues filles, especialment d’Empar, la petita, que s’estava tornant cada cop més rebel i la nit anterior li havia retret l’origen “tèrbol i botifler” –foren les seves paraules textuals- del cos de policia al qual pertanyia. També li havia dolgut especialment que amb l’aquiescència de la Núria, la filla gran i se suposava més assenyada, qualifiques la seva feina de “servei al poder i no als ciutadans”, o de “pràctica continuada de la repressió contra els moviments socials i populars”, o encara que definís els mossos coma “policia indígena d’un govern titella al servei de l’estat opressor”.