Crònica de la ciutat dels canvis

Fa dues o tres setmanes vaig trobar una novel·la que creia perduda en una caixa de llibres encara per col·locar a les prestatgeries després de la darrera pintada. Una inconfusible portada amb el Molino, que diuen que aviat tornarà a funcionar, encara que no se sap si la façana conservarà el vell vermell (vet aquí una pista), i a dins un personatge que, com en el cas de la setmana passada, va protagonitzar una sèrie d’històries i que, igual que en el cas del llibre de Vázquez Montalbán del dimarts passat, va acabar guanyant el Planeta.

D’aquest autor he llegit molt poca cosa firmada amb el seu nom real, però en canvi vaig llegir força històries de l’oest (una altra pista) firmades amb pseudònim en la meva adolescència. Trio un fragment del principi en què apareix un dels personatges més admirats i més criticats –i ridiculitzats- de la història recent de Catalunya i que demà farà tres anys que va morir. No crec que ho recordi gaire gent.

M. fue a buscarle a la salida de la Modelo
-Me han dicho que tienes un empleo, Richard.
La calle de Entenza santificada por una lluvia fina, frente a él el muro de las lamentaciones de la cárcel y a su espalda los portales silenciosos del verano que declina, que ya se va muriendo. Un bar donde el Xirinacs recibía las visitas de sus fieles y ante el que hacía huelga de hambre pidiendo la amnistía, uníos, cristianos rojos del mundo, uníos los que aún quedéis...

Uf, “el verano que declina”... En fi, i com sempre, nom de l’autor i de l’obra, també del protagonista. Sabut això, no crec que costi gens d’afegir algun dels pseudònims que feia servir l’autor per escriure allò que algun en diuen subliteratura i que a vegades ho és i d’altres no, o no tant.