¿Otra vez en la cama con los zapatos puestos?

"Cada mañana, a las nueve, nos observamos. Él permanece de pie ante mi escritorio, mirándome fijamente., no a los ojos sino un poco más arriba, justo en medio de la frente. "Soy un cretino", me dice, aunque no lo expresa con palabras.

Yo, sentado detrás de mi despacho a la mesa, le clavo la mirada en los ojos, ni más arriba ni más abajo: licencias del rango. "Sé que eres un cretino", le transmito, aunque tampoco pronuncio ni una palabra y es mi mirada la que habla. Mantenemos esta conversación diez meses al año - con la salvedad de los dos meses correspondientes a nuestras vacaciones - cinco días por semana, de lunes a viernes, sin intercambiar palabra alguna. "Soy un cretino." "Sé que eres un cretino."

Amb aquesta burocràtica indiferència comença en primera persona la novel.la d'aquest dimarts, que transcorre en primera persona del present. A aquestes primeres planes, i de manera gairebé naturalista, el protagonista descriu un dels seus subordinats i una de les petites coses que invariablement li torcen el dia:

"A cada comisaría le corresponde un cierto porcentaje de fracasados. No vas a tener sólo lumbreras., también has de cargar con algunos zoquetes. (él) pertenece a la segunda categoría. Entró en la Academia de Oficiales de Policía pero dejó los estudios colgados. Le costó Dios y ayuda alcanzar el grado de cabo, y con eso se quedó, sin ambición de progresar. Desde su primer día en la jefatura se cuidó de dejar bien claro que era un cretino, y yo lo valoré en su justa medida. Su franqueza, en efecto, lo libró de misiones difíciles, noches en vela, redadas policiales, persecuciones. Me lo quedé en el despacho. Algún que otro interrogatorio facilito, archivos, contactos con el forense o el ministerio. No obstante, dadas las deficiencias crónicas de personal y las carreras contrarreloj, él se ocupa diariamente de recordarme que es gilipollas, para que no vaya a encontrarse por error en algún coche patrulla.
Echo un vistazo a mi mesa y no veo el cruasán ni el café. Ésta es su única misión fija: traerme cada mañana el café y el cruasán. Levanto la cabeza y lo miro extrañado"

Aquest home tranquil, que menja crusans envasats (atenció, pista: un producte que el seu país exporta força), investiga lenta però incansablement assassinats encadenats i entrelligats en complexes trames internacionals, mentre entoma diàriament llargs embussos tancat al seu supermirafiori sense aire condicionat, remugant contra els semàfors, i amb el continu contrast realista de les trucades i els vespres familiars, on la xerrameca continua de la seva dona, dona de casa "clàssica" de la que depén totalment, el desmitifica amb la misèria de la rutin, mentre el martiritza amb saludables verdures bullides. Ell se n'escapa sempre que pot, i menja amb ànsia qualsevol cosa greixosa i suculenta- allà on viu menjar verdura bullida més que un càstig és un pecat!. Aquest parell discuteixen com els Roper, a tothora, però fan les paus quan a taula se serveixen tomàquets farcits. Fins que no arriba aquest moment, s'ignoren fent-se la punyeta: ella mira la tele a tot volum i ell s'estira al llit (amb les sabates posades) a llegir diccionaris. Cabut, amb tendència a la mala llet, aquest home invariablement es desfà quan al telèfon sona la veu de la seva única filla.

Quatre llibres, de moment, ens retraten una ciutat canviant - al darrer llibre, una altra de propera - a través dels ulls entranyables i tossuts d'aquest policia, que desfà amb paciència inesgotable el cabdell d'Ariadna dels crims més complicats. L'autor tampoc no és cap nen - ha treballat com a traductor i fent guions de cinema i tele.

I fins aquí les pistes... a veure, si us animeu i l'enxampeu!

Des de Rússia, amb amor

"- ¡Señora!, ¿le han dicho a usted que es insoportablemente hermosa?
La joven, que en efecto era muy bella, miró asombrada a aquel insolente y entreabrió su boquita de fresa con cierto temor. Su madura acompañante también se quedó pasmada ante descaro tan inaudito.
- ¡Desde que la he visto soy su esclavo! - continuó tanteando el desconocido, cuyo porte era más que presentable (patillas recortadas a la moda, frente amplia y pálida, y ardientes y fogosos ojos castaños)-. ¡Permítame depositar sobre su inmaculada frente un beso puro, un beso fraternal!
- ¡Señor, está usted completamente borracho! - reaccionó al fin la dama que hacía calceta, pronunciando las palabras con un fuerte acento alemán.
-¡Sí, estoy borracho..., pero de amor! - afirmó el descarado joven, y con el mismo tono artificial y lastimero exigió -: ¡Sólo uno, un único beso, o pondré fin a mi vida!"

Podrieu dir que aquesta escena, contemplada un maig assoleiat de finals del segle XIX, té un toc dramàtic, però si no heu llegit aquest llibre - primer d'una sèrie guiada pel mateix personatge, de la qual només alguns llibres han estat traduïts al castellà, i potser un parell al català (el d'avui sí - però jo no el tinc!) -, segurament no us imagineu cóm n'és, d'exagerada. Només dir-vos que la trama comença en un entorn burocràtic i fred, i que s'estèn per Europa de la mà d'un jovenet d'apariència apocada però extremadament brillant, amb una maledicció molt particular: és físicament invulnerable, gairebé inmortal.

Si l'heu llegit, a aquestes alçades del post ja haureu descobert l'enigma. Si no, us dono una pista per anar buscant:


Va, una darrera pista: en acabar el llibre, el jovenet apocat protagonista és un home de cabells blancs i amb el cor trencat.

Espero que aquest cop no us sigui tan fàcil com altres vegades. Si no us en sortiu, podeu demanar pistes als comentaris, si us cal - ja veurem amb el pere si les podem contestar en obert o en privat.
Bon dimarts criminal!!