Cel rogenc...

Amb el vostre permís, avui em salto l’alternança idiomàtica.

Recordo, en les llargues nits d’hivern al poble, durant les vacances, que entre les meves lectures tenien un lloc preferent les històries policíaques franceses. Sovint es tractava de narracions ambientades en una ciutat petita de províncies on la vida transcorria amb total monotonia fins que es produïa algun crim; aleshores, la rutina es trencava i gairebé tothom es mirava amb desconfiança, les relacions més o menys plàcides i les vides insignificants dels personatge canviaven radicalment, secrets molt ben guardat, innocents o no, sortien a la llum. I jo m’imaginava que en la negror del meu poble potser algun dia es produiria un fet que el trasbalsés totalment. Espera vana.

Si en lloc de novel·les, parléssim de cinema, hauria deixat aquí una escena de Le Boucher, de Chabrol, però em conformaré amb una obra que he rellegit fa poc, senzilla però efectiva, en què els sospitosos dels crims són els mateixos membres de la família, que s’acusen i es defensen entre ells fins que es descobreix la veritat que evidentment no era la que el lector podia esperar en començar la investigació.

El gruix de la història passa en una casa de camp, on l’autor, que va escriure la seva primera novel·la l’any 1929, situa tres generacions de la família i desenvolupa la història. A continuació us deixo uns fragments del principi; podeu veure la presentació dels meus dos personatges preferits (tots són coneguts per un malnom):

El trenet local transportava una dotzena de viatgers; tres pageses amb cistelles, quatre pagesos amb bruses, altres tants caçadors, amb gossos mig adormits sobre els peus, i, sol, a l’únic vagó de “primeres i segones” un jove distingit que es feia les ungles.
Érem el 1920; s’acabava el setembre. Encara no eren les vuit del vespre i ja era negra nit; el cel estava cobert. De tant en tant la lluna sorgia d’un núvol, com si sortís d’un sac per enfonsar-se de seguida dins un altre. fugitivament la seva claror tocava els pollancres que alçaven la silueta elegant al llarg de la via fèrria.
[...]
El tren xiulà. Al seu davant apareixia una llum. Era tan baixa, que feia pensar en una llanterna oblidada en ple camp.
Amb presses, el jove s’allisà el cabell. El mirall li envià la imatge d’un cretí pretensiós: ell va somriure a aquesta imatge.
Una empenta brutal el llançà endavant. Una altra el llançà enrere, i el trenet s’immobilitzà. A l’andana, un empleat anunciava, amb ritme de baladrer, el nom d’aquella estació del sud-oest de França, perduda enmig dels camps.
-La Posta Perduda... La Posta Perduda...
[...]
En aquell moment una llum sorgí de les tenebres. Un home encenia una cigarreta amb un encenedor. Les nines dels seus ulls brillaven amb un esclat dur.
El personatge avançà. Era immens, quadrat. Una pell de cabra, que li queia fins als talons, feia la seva estatura més impressionant encara.
-Tu ets “El Senyoret”? –preguntà.

Per si us serveix, aquí teniu un fragment de la pel·lícula –és curiós com els personatges mai no acaben de coincidir físicament amb els que un imagina quan llegeix el llibre- en què us serà fàcil identificar “El Senyoret” i potser algun detall revelador. Si necessiteu més pistes...




Benvolguts i benvolgudes, com que em consta que alguns de vosaltres potser encara esteu esperant una nova pista definitiva, he decidit recordar-vos que si llegiu la pagina 234 de La Vie mode d'emploi, de Perec -Hachette, Le livre de poche- (obra que, com la Bíblia, no falta en qualsevol tauleta de nit) trobareu esmentades dues pel·lícules, una de les quals té el mateix títol que el llibre d'aquesta setmana.