El xoc de trens havia estat brutal, però ara no era el moment de buscar culpables sinó d'intentar fer alguna cosa pels escassos supervivents que gemegaven entre la ferralla.
Els dos homes es van aturar un moment mentre contemplaven tres víctimes, dos homes, un dels quals encara mantenia una cigarreta -darrer vestigi de normalitat- entre els dits groguencs, i una dona a qui semblava que la mort l'havia presa en un moment dolç, perquè mantenia un somriure a la boca. Una mica més enllà, una velleta, com una aparició de novel·la victoriana es queixava, però no semblava que la seva vida perillés. Potser ella podria proporcionar detalls de la catàstrofe.
L'home més gran, d'aire solemne, intentava asserenar el més jove, però les seves paraules difícilment ho aconseguirien:
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
dimecres, 14 de setembre del 2011
dimarts, 6 de setembre del 2011
El majordom
- Bé, veig que l'advertència sobre les dots d'observació del senyor no eren en va... i, si us plau, senyoreta, no voldria que em malinterpretés. Permetim que ara sigui jo qui li expliqui...
- Si us plau, bitllets...
La interrupción rompió la burbuja de tensión que nos rodeaba. El hombre digno sacó su billete del bolsillo de su camisa, el chico de gafitas ocultó instintivamente el cigarrillo recién liado en la palma de su mano, mientras rebuscaba el suyo en los bolsillos de su chaqueta. Yo por mi parte rebuscaba en mi bolso, sin suerte. El revisor esperaba mirando indiferente hacia el fondo del vagón. Miré en la bolsa de los peces y allí estaba.
- Tingui, tingui
- Gràcies. Bona tarda.
Nos quedamos un rato en silencio; la interrupción nos había desconcertado, y cada cual se recompuso. Recuperamos las distancias. Aproveché para simular un intento de ordenar nosequé en mi bolso y recoloqué a mis peces; alguien limpió sus gafas, alguien miró por la ventana.
- Bé, sembla que ja hem passat Cervera.
- Cierto. Y si me disculpan un momento, voy a estirar las piernas hasta allí atrás.
- No anirà pas vosté potser a fumar?
- No, hombre, no, que está prohibido!
- Es clar, es clar. L'acompanyaré, si no li sap greu.
- Doncs a mi em disculparan? em sap greu deixar aquí els peixos...
Los hombres cruzaron una mirada cómplice y se marcharon juntos.
Durante un rato estuve mirando por la ventana, rumiando con desagrado la sensación de haber hablado en exceso. Me pasaba a veces con extraños: de pronto me encontraba a mi misma compartiendo pensamientos y opiniones guardadas celosamente durante meses. No dejaba de ser un gesto de desconsideración, aunque no sabía exactamente porqué. Lo cierto es que mis agobios con los enigmas de novela policial eran un tema que no le concernía a nadie más, y aunque estaba feo andar contando cuitas propias, también era cierto que me daban mala vida cada catorce días. Tan cierto como que me divertían cada catorce dias, cuando le tocaba a otro: siete bien, siete mal, siete bien, siete mal, siete bien, siete mal, siete bien, siete... me adormilé con el ruido y el movimiento del tren.
El olor a tabaco y la sensación de movimiento cerca delataron el regreso de mis interlocutores casuales. Un tren pasó en el sentido contrario al nuestro, haciendo mucho ruido. Me despabilé. Ellos se sentaron sin decir nada. Les brillaban los ojos.
Por el pasillo pasó una abuela bajita y regordeta , acabada en moño y coronada con un sombrero de aire victoriano. En su brazo un paraguas de flores con volantitos. Tras de ella un señor alto y serio, algo calvo, con librea y guantes blancos, cargaba con tres cajas forradas de papel a rayas y cerradas con lazos de tela.
- I am definitely sure, Mr Hudson: I just saw a woman being strangled in the train that just crossed ways with us.
- I regret to say, Madam, that yours is an absolutely extraordinary statement, I'm afraid.
- I know what I saw - and I know that I saw a murder ... oh, poor lady, she looked so young... we must do something immediately, Mr Hudson.
PD: avui fem l'enigma numero 100, i en teoria això acaba aquí. I potser tots ens perdrem amb el tren, dins un túnel llarg que no tindrà final, si no és que potser aquest post sigui un 100a, i encara faltin un 100b, i potser un 100c?? No se. Ja veurem, però sembla que tot plegat no pot acabar així, tan obert.
De moment, hi ha un llibre i un assassinat que us permetran trobar un títol d'un llibre i una autora clàssica del gènere, dins la sèrie d'un dels seus personatges famosos...
- Si us plau, bitllets...
La interrupción rompió la burbuja de tensión que nos rodeaba. El hombre digno sacó su billete del bolsillo de su camisa, el chico de gafitas ocultó instintivamente el cigarrillo recién liado en la palma de su mano, mientras rebuscaba el suyo en los bolsillos de su chaqueta. Yo por mi parte rebuscaba en mi bolso, sin suerte. El revisor esperaba mirando indiferente hacia el fondo del vagón. Miré en la bolsa de los peces y allí estaba.
- Tingui, tingui
- Gràcies. Bona tarda.
Nos quedamos un rato en silencio; la interrupción nos había desconcertado, y cada cual se recompuso. Recuperamos las distancias. Aproveché para simular un intento de ordenar nosequé en mi bolso y recoloqué a mis peces; alguien limpió sus gafas, alguien miró por la ventana.
- Bé, sembla que ja hem passat Cervera.
- Cierto. Y si me disculpan un momento, voy a estirar las piernas hasta allí atrás.
- No anirà pas vosté potser a fumar?
- No, hombre, no, que está prohibido!
- Es clar, es clar. L'acompanyaré, si no li sap greu.
- Doncs a mi em disculparan? em sap greu deixar aquí els peixos...
Los hombres cruzaron una mirada cómplice y se marcharon juntos.
Durante un rato estuve mirando por la ventana, rumiando con desagrado la sensación de haber hablado en exceso. Me pasaba a veces con extraños: de pronto me encontraba a mi misma compartiendo pensamientos y opiniones guardadas celosamente durante meses. No dejaba de ser un gesto de desconsideración, aunque no sabía exactamente porqué. Lo cierto es que mis agobios con los enigmas de novela policial eran un tema que no le concernía a nadie más, y aunque estaba feo andar contando cuitas propias, también era cierto que me daban mala vida cada catorce días. Tan cierto como que me divertían cada catorce dias, cuando le tocaba a otro: siete bien, siete mal, siete bien, siete mal, siete bien, siete mal, siete bien, siete... me adormilé con el ruido y el movimiento del tren.
El olor a tabaco y la sensación de movimiento cerca delataron el regreso de mis interlocutores casuales. Un tren pasó en el sentido contrario al nuestro, haciendo mucho ruido. Me despabilé. Ellos se sentaron sin decir nada. Les brillaban los ojos.
Por el pasillo pasó una abuela bajita y regordeta , acabada en moño y coronada con un sombrero de aire victoriano. En su brazo un paraguas de flores con volantitos. Tras de ella un señor alto y serio, algo calvo, con librea y guantes blancos, cargaba con tres cajas forradas de papel a rayas y cerradas con lazos de tela.
- I am definitely sure, Mr Hudson: I just saw a woman being strangled in the train that just crossed ways with us.
- I regret to say, Madam, that yours is an absolutely extraordinary statement, I'm afraid.
- I know what I saw - and I know that I saw a murder ... oh, poor lady, she looked so young... we must do something immediately, Mr Hudson.
PD: avui fem l'enigma numero 100, i en teoria això acaba aquí. I potser tots ens perdrem amb el tren, dins un túnel llarg que no tindrà final, si no és que potser aquest post sigui un 100a, i encara faltin un 100b, i potser un 100c?? No se. Ja veurem, però sembla que tot plegat no pot acabar així, tan obert.
De moment, hi ha un llibre i un assassinat que us permetran trobar un títol d'un llibre i una autora clàssica del gènere, dins la sèrie d'un dels seus personatges famosos...
dimecres, 31 d’agost del 2011
beatitud
Uf, aquesta calor...! Ja acabats els matins continuats de platja i les nits a la fresca -és un dir- en costa mourem de casa, encara que els núvols ens intentin enganyar. Al matins, ni tan sols travesso la frontera de la Sagrada Família:
-La primera piedra se colocó en 1882, el día de San José. La idea surgió cuando el Concilio Vaticano I proclamó a San José patrono de la Iglesia Universal. Un librero, José María Bocabella, fundó la Asociación de Devotos de San José. La finalidad de esta asociación era aplicar en los obreros catalanes la doctrina social de la Iglesia católica. Bocabella compro el equivalente actual de una manzana del Ensanche barcelonés en el barrio de Sant Martí de Provençals con la idea de edificar un templo expiatorio. El arquitecto Villar regaló su proyecto para el templo. Luego, por una serie de circunstancias, Villar dimitió y Gaudí empezó a trabajar en él en 1883...
I així sabem el procés de construcció de la Sagrada Família, qui era Gaudí... qui era Ramon Cabrera, fins i tot qui era Llull, com tothom sap un dels Set Arbres de Moira.. En fi, que si no fos per la calor que em causa ensopiment potser no m'estaria llegint aquest seguit de biografies que no acabo de saber si realment pertanyen a una novel·la negra, criminal o de misteri, tot i que hi ha assassinats, investigadors privats aficionats i policies bons i dolents, i simbolismes, simbolismes a dojo. I no és que en algun moment la cosa no tingui la seva gràcia o que no hi hagi alguna estona en què el meu esperit no s'enlaire en un inici de misticisme que, com se sap, és una manera d'alliberar-se de les servituds de la carn.
La novel·la va ser publicada al mateix temps en català i castellà i la seva autoria és doble. I si voleu una curiositat, crec que la primera traducció que se'n va fer va ser al coreà.
I em sembla que la cosa s'acaba. Que ja podreu gaudir de la literatura negra o vermella sense necessitat d'entrar aquí. Que al final, com ha de ser, s'obren altres temes i naixen altres blocs.
-La primera piedra se colocó en 1882, el día de San José. La idea surgió cuando el Concilio Vaticano I proclamó a San José patrono de la Iglesia Universal. Un librero, José María Bocabella, fundó la Asociación de Devotos de San José. La finalidad de esta asociación era aplicar en los obreros catalanes la doctrina social de la Iglesia católica. Bocabella compro el equivalente actual de una manzana del Ensanche barcelonés en el barrio de Sant Martí de Provençals con la idea de edificar un templo expiatorio. El arquitecto Villar regaló su proyecto para el templo. Luego, por una serie de circunstancias, Villar dimitió y Gaudí empezó a trabajar en él en 1883...
I així sabem el procés de construcció de la Sagrada Família, qui era Gaudí... qui era Ramon Cabrera, fins i tot qui era Llull, com tothom sap un dels Set Arbres de Moira.. En fi, que si no fos per la calor que em causa ensopiment potser no m'estaria llegint aquest seguit de biografies que no acabo de saber si realment pertanyen a una novel·la negra, criminal o de misteri, tot i que hi ha assassinats, investigadors privats aficionats i policies bons i dolents, i simbolismes, simbolismes a dojo. I no és que en algun moment la cosa no tingui la seva gràcia o que no hi hagi alguna estona en què el meu esperit no s'enlaire en un inici de misticisme que, com se sap, és una manera d'alliberar-se de les servituds de la carn.
La novel·la va ser publicada al mateix temps en català i castellà i la seva autoria és doble. I si voleu una curiositat, crec que la primera traducció que se'n va fer va ser al coreà.
I em sembla que la cosa s'acaba. Que ja podreu gaudir de la literatura negra o vermella sense necessitat d'entrar aquí. Que al final, com ha de ser, s'obren altres temes i naixen altres blocs.
dimarts, 23 d’agost del 2011
l'observador
- Veig que vosté comparteix aficions lectores amb la senyora...
- Eh... ah!, si, si... perdón...
El señor de barba cana le alargó el libro con una sonrisa.
- Tingui, el seu llibre.
- Ehhh...muchas gracias...disculpe... estooo... quiero decir...
Se notaba a la legua que el chico tenía un problema de timidez patológica, que claramente había estado cotilleando, que ahora se sentía pillado en renuncio, y que estaba pasando un mal rato, pero en sus ojos había un brillo extraño de vivo interés, que parecía trascender el mero fisgoneo; parecía un interés personal capaz de abrirse paso entre su vergüenza...
- Disculpen, pero acerca del tema que comentaban...
Le miré interesada, animándole a seguir - ahora la que sentía un interés creciente era yo. Mi compañero de asiento se mesaba las barbas, divertido.
- Si?
- No he podido evitar escuchar lo que decían... y... verán, quizás es una intromisión por mi parte, pero... no sé... y ... y si... pero.... no, no, da igual, quizás es tan solo una locura...
- A què es refereix, home? parli, parli !
- Si, digui, digui, ens està intrigant!
- Bien, si no es abusar y tienen un rato, permítanme que les explique una pequeña historia, que quizás sirva de ejemplo y les permita comprender el porqué de mi indiscreta ingerencia.
- Expliqui, expliqui, jo no baixo fins al final del trajecte.
- Jo encara tinc tres quarts d'hora de viatge, endavant.
- De acuerdo. Permítanme que antes líe un cigarrillo; no se preocupen, no pienso encenderlo, pero liarlo me ayuda a centrarme y a ordenar mis ideas.
Durante un minuto largo le observamos abrir su mochilita, sacar un paquete de tabaco y una cajita de papel de fumar, y miramos en silencio como, sin levantar la vista, sus dedos reproducían fielmente un ritual automatizado a base de miles de repeticiones. Cuando por fin tuvo entre sus dedos un cigarrillo acabado, el tabaco y los papelillos de nuevo en su sitio, la mochilita cerrada - el libro dentro - tomó aire, y empezó a hablar.
- Viajo a menudo a la tierra de la niebla; visito con frecuencia la granja de caballos donde crecí, y prefiero el viaje en tren a cualquier otro medio de transporte. Disfruto de tres horas de calma en las que el tiempo se mide por el traqueteo de las vías y las paradas en las estaciones, y puedo sentarme a mirar pasar el paisaje y las personas que suben y bajan en cada parada. Sé cuando pasan los revisores, y que cuando ya han pasado por segunda vez es seguro salir del vagón para fumar en el pequeño espacio entre coches. Quiero decirles con esto que frecuento este trayecto, y que reconozco a los pasajeros habituales y a los ocasionales.
Se preguntarán qué relación existe entre esto y el tema que comentaban, y en realidad tiene poco que ver, pero, sin querer en absoluto parecer pretencioso, permítanme señalar que me gusta observar, y que a base de años y años de viajes creo detectar en los demás las preocupaciones, intenciones e intereses. Por eso, cuando he visto que usted, señora, leía a Jim Thompson, y que usted, caballero, al sentarse ha reconocido la lectura de la señora, lo que ha motivado que discretamente pero inmediatamente guardase en su bolsa un libro que llevaba escondido entre las hojas del "Sport".... un libro debo decir que bastante usado, y resulta que se trata de una obra que conozco bien, creo que es de la colección compactos de anagrama, si no recuerdo mal editado en el año 90, con esos dos hombres conversando por encima de una mesa con mantel, la ventana al fondo... esa escritora inquietante...
- Vaja, ja ho pot dir, ja que és observador...
- Se lo he dicho, me gusta observar - pero permítame que continúe, o me disiparé y no llegaré a contarles lo que pretendo.
- Si, si, perdoni, no pretenia interrompre'l.
- Decía que usted enseguida ha corrido a esconder su libro. Lo curioso es que ese libro precisamente...
- Perdón, tampoco quiero molestar, pero ¿puedo preguntar qué libro era?
- Es curioso que sea usted precisamente quien lo pregunte... ¿tal vez el caballero lo quiera compartir?
- Bé, jo...
Ahora el centro de atención era la cara de mi compañero de asiento, que iba ruborizándose progresivamente a la par que aumentaba su incomodidad, toscamente disimulada bajo la sonrisa bondadosa y la solemnidad de su barba blanca.
- Bé, veig que l'advertència sobre les dots d'observació del senyor no eren en va... i, si us plau, senyoreta, no voldria que em malinterpretés. Permetim que ara sigui jo qui li expliqui...
Novament teniu un llibre i una autora per endevinar: complicat però no difícil - hi ha pistes, seguiu-les. La història continuarà....
PD:Gairebé una setmana després veig que l'enigma no te encara solució proposada, de fet ni un comentari... potser podeu pensar en altres títols d'aquesta autora, coneguda pel seu retrat d'un psicòpata ben conegut i ple de talent... va, que ja s'acaba aquest matusser culebrot d'estiu!
dimecres, 17 d’agost del 2011
vent de dalt
Fa calor i els vents, tret d'una marinada que m'arriba poc, es resisteixen a pausar-la. Podria dir que enyoro la tramuntana de fa unes setmanes, però mentiria perquè la seva empenta no era capaç d'esbandir els núvols i, dia sí dia no, o també, l'estiu es disfressava amb vestits de primavera o tardor. Aquí, al sud, no m'importaria que bufés una mica de vent de dalt, del que suavitza les ones i manté allunyades les herbes dels arrossars; però em conformaré amb el que hi ha: dies plàcids d'aigua calda i cel entremaliat a les tardes.
No sé si hi ha cap novel·la que parli d'un crim a les terres de l'Ebre, segurament que sí, però com que no la conec, avui deixo un fragment d'una mort a l'Empordà. El cas el resolt un detectiu que passa una temporada a Vilator, un municipi imaginari prop de Begur -Begur té un dels pocs ajuntaments catalans que confessa superàvit en aquesta època de crisi. El detectiu, que protagonitza, segons em sembla, la seva segona novel·la, ja comença a ser gran i no està gaire per històries i sí per antigues cançons de quan encara era una mica innocent, però encara té ganes i forces per embrancar-se en un trajecte que ni li va ni li ve.
En fi, una mica de l'Empordà que tots coneixem, el del turisme i els de l'especulació, el dels suquets i el dels paisatges, el dels passeigs, com aquest que coneixem la majoria, encara que jo mai no he sentit en l'indret olor de romaní o de fonoll.
Per si cal alguna pista més, els dolents, a part d'alguns autòctons, pertanyen a les màfies del'est. Va, un altre detall, el detectiu-escriptor té un ajudant circumstancial, un periodista amb idees que la majoria dels lectors -encara hi ha classes- ens pot costar de compartir:
Per cert, si els protagonistes viuen a la vora de Begur, no seria més fàcil anar a buscar la noia que ve de Barcelona a l'estació de Flaçà en lloc de desplaçar-se fins a Figueres?
No cal que respongueu aquesta pregunta, és suficient el títol del llibre i el nom del seu autor.
No sé si hi ha cap novel·la que parli d'un crim a les terres de l'Ebre, segurament que sí, però com que no la conec, avui deixo un fragment d'una mort a l'Empordà. El cas el resolt un detectiu que passa una temporada a Vilator, un municipi imaginari prop de Begur -Begur té un dels pocs ajuntaments catalans que confessa superàvit en aquesta època de crisi. El detectiu, que protagonitza, segons em sembla, la seva segona novel·la, ja comença a ser gran i no està gaire per històries i sí per antigues cançons de quan encara era una mica innocent, però encara té ganes i forces per embrancar-se en un trajecte que ni li va ni li ve.
En fi, una mica de l'Empordà que tots coneixem, el del turisme i els de l'especulació, el dels suquets i el dels paisatges, el dels passeigs, com aquest que coneixem la majoria, encara que jo mai no he sentit en l'indret olor de romaní o de fonoll.
... a l'Empordà havia descobert un camí alternatiu molt agradable, el que va d'Empúries a l'Escala, entre el mar, la sorra, els pins i les pedres velles. Em relaxa tenir el mar a prop, veure com bateguen les onades contra les roques i sentir l0mbra acollidora dels pins i l'olor embriagadora del romaní i del fonoll. És l'essència del Mediterrani, d'un món perdut que costa de trobar entre les construccions exagerades que ja fa anys que han malmès la Costa Brava, d'un món paradisíac que no fa tants anys era domini de pescadors, corallers i somiadors que emprenien la ruta de les Amèriques i que ara ha caigut en les mans destructores de l'impersonal turisme de masses.
Per si cal alguna pista més, els dolents, a part d'alguns autòctons, pertanyen a les màfies del'est. Va, un altre detall, el detectiu-escriptor té un ajudant circumstancial, un periodista amb idees que la majoria dels lectors -encara hi ha classes- ens pot costar de compartir:
-No em miris així, que no he follat -va ser el primer que em va dir el Roc quan va baixar amb un somriure de triomfador-. Només me l'ha mamat. Follar amb putes és d'obrers, Max! T'ho dic jo.
Per cert, si els protagonistes viuen a la vora de Begur, no seria més fàcil anar a buscar la noia que ve de Barcelona a l'estació de Flaçà en lloc de desplaçar-se fins a Figueres?
No cal que respongueu aquesta pregunta, és suficient el títol del llibre i el nom del seu autor.
dimarts, 9 d’agost del 2011
complot
- Disculpi, és a mi?
- Perdò?
No era consciente de haber iniciado ninguna conversación con aquel hombre que antes leía sobre su hombro y ahora la miraba con ojos amables y una nota de intriga. Por un momento le pareció ver de reojo una sonrisita socarrona en la cara del hombre con gafitas.
- Que m'ha dit res?
- Ai, disculpi, estava capficada i potser he parlat en veu alta sense adonar-me'n.
Ahora la sonrisita socarrona del gafitas era un jiu jiu quedo, enfocado al paisaje que se deformaba con la velocidad tras la ventana. Como en el cine mudo.En su regazo un librillo amarillo con la portada ilustrada en negro... una imagen de cruce de vías "Bella city 34 miles, Eagle lookout 5 miles, Arroyo beach 7 miles, Sky bouté" y un título sugerente... no era aquel? el libro en el que el detective L. A. buscaba a una joven mestiza y acababa persiguiendo asesinatos arriba y abajo recorriendo los Estados Unidos? ...
- No pateixi, no m'estranya que es capfiqui, amb aquest tipus de lectures. Alguns aspectes de la maldat humana no són fàcils de pair.
Tras una pausa, el hombre de pelo blanco continuó la conversación con su voz grave y agradable de fumador empedernido. Estaba claro que quería hablar.
- Ai, si, té tota la raó, no puc amb ell, tot i que està ben escrit. Veig que l'ha llegit, aquest llibre...
- Si, l'he llegit. No he pogut evitar veure que no passa de la pàgina que te oberta... li puc dir que millora a partir de la pàgina 31, però tot i així fa un retrat prou fidel de la manca de moral, que a estones trasbalsa. Em va agradar, no obstant. Cóm és que el llegeix?
- Calli, calli, és un compromís que em te una mica angoixada.
- Un compromís?
- Doncs si, però no voldria avorrir-lo.
Otra pequeña pausa. El hombre del pelo blanco parecía tantear con prudencia si cruzaba el límite entre la conversación cordial y la intrusión. Finalmente se decidió a preguntar.
- No, no, la veritat és que m'interessaria saber-ho, i més del que creu. Jo mateix tinc compromisos que darrerament se'm fan feixucs. Li ve de gust explicar-me quina mena de compromís li fa llegir novel.la criminal?
El gafitas nos miraba de reojo, cada vez con menos disimulo. Una de sus cejas éstaba elevada por encima de la montura metálica de sus gafas, señal inequívoca de que su curiosidad iba en aumento, paralela a su timidez, pero que en este momento ya estaba a punto de meterle en la conversación.
- Doncs miri, va començar com un joc. Un joc d'endevinalles. Un lloc comú a internet on compartir cada dimarts lectures de gènere negre i enigmes per cercar llibres, autors, personatges. Una idea divertida d'un amic que em va engrescar.
- I doncs, on és el problema?
- Problema cap. Era molt divertit. M'agrada llegir, m'agrada escriure i m'agrada jugar. Hi havia curiositat i la gent participava, llegia, es divertia, intentava endevinar, comentava, era enginyosa. Fins aquí tot bé.
- Però hi ha un però, oi?
- Doncs si. Resulta que cada cop havia de passar més temps cercant lectures per no repetir autors. Sap? a mi m'agrada repetir autors quan el personatge m'agrada, quan enfilo un detectiu que m'enganxa en llegeixo tota la sèrie, i si l'autor és prolífic arribo a llegir desenes de llibres seguits. Es clar, per molt que llegeixi, trobar nous autors per escriure'n cada cop era més difícil, hi estava hores. I no només això, és que al cap de cinc minuts d'haver-ho publicat ja estava endevinat, i sempre pels mateixos. No hi fa res, està bé, era precissament per a això - vol dir que ho esperaven amb ganes... però hi havia qui ho feia amb poca interacció... com explicar-li... poc reconeixement a l'esforç...
- Ja veig... vol dir que hi dedicava molt esforç i no li satisfeia prou?
- No és ben bé això. És que les publicacions no respiraven prou. Com dir-ho... no sempre hi havia contribució de retorn. De vegades era com un consum ràpid, una resposta concisa amb el mínim de paraules possibles, escàs comentari sobre la lectura, escàs comentari sobre la manera de plantejar l'enigma, escàs comentaris sobre les pistes, el camí per trobar-la... poc joc. M'entén?
- Ja veig.
- I a més, com que ja no era gaire lúdic, els visitants ocasionals van deixar de venir, les úniques visites que comentaven competien per veure quí l'endevinava abans. Cert que hi havia comentaris de reforç, dels que agrada llegir, dels que fan broma i caliu, però també hi llegia queixes de si hi havia repetició d'autor, si els llibres triats eren dolents, o banals... tot plegat una mica depriment. I molt exigent - un de cada dos dimarts, sens falta... vaig començar a fallar, ara publico un dimecres, ara un dijous... vaig canviar de feina i vaig perdre el sentit del temps, no sabia en quin dia estava fins que de sobte pensava "ostres, l'enigma!!".
- No li va ajudar ningú?
- Si, si, un bon jan (dels de comentari agradable) me'n va escriure uns quants, en un moment que realment no podia trobar el temps per a complir, però ell també en té molta, de feina... I el cas és que no vull faltar al meu compromís inicial, sóc persona de paraula, jo, però quan s'acosta el dimarts ja pateixo. Però l'estic avorrint!
- No, no sap fins a quin punt m'interessa això que em diu. Sap, jo també estic atrapat per una paraula donada, i no veig la manera de poder-me'n desdir.
- Ah si?
No esperábamos una tercera voz en aquel momento, así que los dos nos giramos a la vez para mirar al gafitas, de manera un poco brusca. Se había ido retorciendo en su asiento hacia nosotros, aún con la cara hacia la ventana pero mirándonos con tanto afan que estaba a punto de verse su propia nuca. Con las piernas y los brazos cruzados intentaba disimular su curiosidad cotilla, pero era obvio que ya no podía ocultar sus ganas de saber más del asunto, y se le había escapado sin querer una exclamación de sorpresa. En un segundo se puso colorado como un tomate. Su libro cayó al suelo. El hombre de pelo blanco se agachó cortesmente a recogerlo.
- Veig que vosté comparteix aficions lectores amb la senyora...
PD: Aquest cop cal endevinar quin és el llibre que llegeix el noi d'ulleres, i el detectiu que el protagonitza. És una mica més complicat de l'habitual, però no impossible; a més, és estiu. Figura que teniu temps per pensar i buscar. En qualsevol cas, la història continuarà...
- Perdò?
No era consciente de haber iniciado ninguna conversación con aquel hombre que antes leía sobre su hombro y ahora la miraba con ojos amables y una nota de intriga. Por un momento le pareció ver de reojo una sonrisita socarrona en la cara del hombre con gafitas.
- Que m'ha dit res?
- Ai, disculpi, estava capficada i potser he parlat en veu alta sense adonar-me'n.
Ahora la sonrisita socarrona del gafitas era un jiu jiu quedo, enfocado al paisaje que se deformaba con la velocidad tras la ventana. Como en el cine mudo.En su regazo un librillo amarillo con la portada ilustrada en negro... una imagen de cruce de vías "Bella city 34 miles, Eagle lookout 5 miles, Arroyo beach 7 miles, Sky bouté" y un título sugerente... no era aquel? el libro en el que el detective L. A. buscaba a una joven mestiza y acababa persiguiendo asesinatos arriba y abajo recorriendo los Estados Unidos? ...
- No pateixi, no m'estranya que es capfiqui, amb aquest tipus de lectures. Alguns aspectes de la maldat humana no són fàcils de pair.
Tras una pausa, el hombre de pelo blanco continuó la conversación con su voz grave y agradable de fumador empedernido. Estaba claro que quería hablar.
- Ai, si, té tota la raó, no puc amb ell, tot i que està ben escrit. Veig que l'ha llegit, aquest llibre...
- Si, l'he llegit. No he pogut evitar veure que no passa de la pàgina que te oberta... li puc dir que millora a partir de la pàgina 31, però tot i així fa un retrat prou fidel de la manca de moral, que a estones trasbalsa. Em va agradar, no obstant. Cóm és que el llegeix?
- Calli, calli, és un compromís que em te una mica angoixada.
- Un compromís?
- Doncs si, però no voldria avorrir-lo.
Otra pequeña pausa. El hombre del pelo blanco parecía tantear con prudencia si cruzaba el límite entre la conversación cordial y la intrusión. Finalmente se decidió a preguntar.
- No, no, la veritat és que m'interessaria saber-ho, i més del que creu. Jo mateix tinc compromisos que darrerament se'm fan feixucs. Li ve de gust explicar-me quina mena de compromís li fa llegir novel.la criminal?
El gafitas nos miraba de reojo, cada vez con menos disimulo. Una de sus cejas éstaba elevada por encima de la montura metálica de sus gafas, señal inequívoca de que su curiosidad iba en aumento, paralela a su timidez, pero que en este momento ya estaba a punto de meterle en la conversación.
- Doncs miri, va començar com un joc. Un joc d'endevinalles. Un lloc comú a internet on compartir cada dimarts lectures de gènere negre i enigmes per cercar llibres, autors, personatges. Una idea divertida d'un amic que em va engrescar.
- I doncs, on és el problema?
- Problema cap. Era molt divertit. M'agrada llegir, m'agrada escriure i m'agrada jugar. Hi havia curiositat i la gent participava, llegia, es divertia, intentava endevinar, comentava, era enginyosa. Fins aquí tot bé.
- Però hi ha un però, oi?
- Doncs si. Resulta que cada cop havia de passar més temps cercant lectures per no repetir autors. Sap? a mi m'agrada repetir autors quan el personatge m'agrada, quan enfilo un detectiu que m'enganxa en llegeixo tota la sèrie, i si l'autor és prolífic arribo a llegir desenes de llibres seguits. Es clar, per molt que llegeixi, trobar nous autors per escriure'n cada cop era més difícil, hi estava hores. I no només això, és que al cap de cinc minuts d'haver-ho publicat ja estava endevinat, i sempre pels mateixos. No hi fa res, està bé, era precissament per a això - vol dir que ho esperaven amb ganes... però hi havia qui ho feia amb poca interacció... com explicar-li... poc reconeixement a l'esforç...
- Ja veig... vol dir que hi dedicava molt esforç i no li satisfeia prou?
- No és ben bé això. És que les publicacions no respiraven prou. Com dir-ho... no sempre hi havia contribució de retorn. De vegades era com un consum ràpid, una resposta concisa amb el mínim de paraules possibles, escàs comentari sobre la lectura, escàs comentari sobre la manera de plantejar l'enigma, escàs comentaris sobre les pistes, el camí per trobar-la... poc joc. M'entén?
- Ja veig.
- I a més, com que ja no era gaire lúdic, els visitants ocasionals van deixar de venir, les úniques visites que comentaven competien per veure quí l'endevinava abans. Cert que hi havia comentaris de reforç, dels que agrada llegir, dels que fan broma i caliu, però també hi llegia queixes de si hi havia repetició d'autor, si els llibres triats eren dolents, o banals... tot plegat una mica depriment. I molt exigent - un de cada dos dimarts, sens falta... vaig començar a fallar, ara publico un dimecres, ara un dijous... vaig canviar de feina i vaig perdre el sentit del temps, no sabia en quin dia estava fins que de sobte pensava "ostres, l'enigma!!".
- No li va ajudar ningú?
- Si, si, un bon jan (dels de comentari agradable) me'n va escriure uns quants, en un moment que realment no podia trobar el temps per a complir, però ell també en té molta, de feina... I el cas és que no vull faltar al meu compromís inicial, sóc persona de paraula, jo, però quan s'acosta el dimarts ja pateixo. Però l'estic avorrint!
- No, no sap fins a quin punt m'interessa això que em diu. Sap, jo també estic atrapat per una paraula donada, i no veig la manera de poder-me'n desdir.
- Ah si?
No esperábamos una tercera voz en aquel momento, así que los dos nos giramos a la vez para mirar al gafitas, de manera un poco brusca. Se había ido retorciendo en su asiento hacia nosotros, aún con la cara hacia la ventana pero mirándonos con tanto afan que estaba a punto de verse su propia nuca. Con las piernas y los brazos cruzados intentaba disimular su curiosidad cotilla, pero era obvio que ya no podía ocultar sus ganas de saber más del asunto, y se le había escapado sin querer una exclamación de sorpresa. En un segundo se puso colorado como un tomate. Su libro cayó al suelo. El hombre de pelo blanco se agachó cortesmente a recogerlo.
- Veig que vosté comparteix aficions lectores amb la senyora...
PD: Aquest cop cal endevinar quin és el llibre que llegeix el noi d'ulleres, i el detectiu que el protagonitza. És una mica més complicat de l'habitual, però no impossible; a més, és estiu. Figura que teniu temps per pensar i buscar. En qualsevol cas, la història continuarà...
dimarts, 2 d’agost del 2011
Evolucions
Em vaig comprar la novel·la perquè em va agradar el títol i perquè una petita ressenya que vaig llegir la deixava força bé; també perquè m'agraden els ocells i si pogués, volaria. Després, m'he empassat a bon ritme i plaentment les gairebé 500 pàgines, encara que tothom sap que són innecessàries tantes pàgines per resoldre dos crims. El que passa és que ja sabeu com són els autors nòrdics, que sembla que a vegades tant els és l'acció i es dediquen a parlar de la vida dels personatges i de la societat en què es mouen. I això és el que fa aquesta autora que és danesa i biòloga i que ens presenta com personatge principal una noia que ha de llegir i defensar la seva tesina i just poc temps abans de l'examen li assassinen el seu tutor principal d'una manera poc convencional. Aquí us deixo una pista del mètode de l'assassí:
-Pero entonces ¿cómo se coge la solitaria? -se interesó el comisario.
-Hay que comer carne infectada que no esté bien cocinada, lo que te convierte en el huésped final, ésa es la idea.
Cuando el ser humano es el huésped final desarrolla la solitaria -recito dibujando unas comillas en el aire-. Pero si, por algún error, pasa a ser el huésped intermedio, las larvas infestan la carne como harían con un cerdo y esperan que alguien se las coma. Pero nadie come humanos, de modo que a medida que pasa el tiempo las larvas se calcifican y se endurecen. Después empiezan a ocasionar graves daños a su huésped, sobretodo si llegan a infestar el tejido nervioso. Todo comienza con pequeños ataques de epilepsia que no tardan en empeorar, luego llegan los trastornos visuales y nerviosos en forma de alucinaciones y, finalmente, la muerte. Como le pasó a Lars. Tener la solitaria es totalmente inocuo, pero sus larvas son letales. Son conocimientos básicos para un parasitólogo.
La veritat és que jo no sabia com anava la cosa, ni tampoc sabia el que és un dels motius importants de la novel·la: la discussió (detallats arguments a favor i en contra), sembla que ara ja resolta, sobre l'evolució dels dinosaures: Els dinosaures són els avantpassats dels pardals? I al llarg de la novel·la, moltes altres distraccions, com per exemple, les dificultats d'alguns departaments universitaris per subsistir o, per anar a un altre tema completament diferent, la creença que la majoria dels pedòfils porten bigoti.
En definitiva, coneixeu l'autora d'aquesta novel·la que al seu país van considerar (la Radiotelevisió estatal) la millor de la dècada passada? I una segona pregunta, aparentment de fàcil resposta: llegireu aquest llibre?
-Pero entonces ¿cómo se coge la solitaria? -se interesó el comisario.
-Hay que comer carne infectada que no esté bien cocinada, lo que te convierte en el huésped final, ésa es la idea.
Cuando el ser humano es el huésped final desarrolla la solitaria -recito dibujando unas comillas en el aire-. Pero si, por algún error, pasa a ser el huésped intermedio, las larvas infestan la carne como harían con un cerdo y esperan que alguien se las coma. Pero nadie come humanos, de modo que a medida que pasa el tiempo las larvas se calcifican y se endurecen. Después empiezan a ocasionar graves daños a su huésped, sobretodo si llegan a infestar el tejido nervioso. Todo comienza con pequeños ataques de epilepsia que no tardan en empeorar, luego llegan los trastornos visuales y nerviosos en forma de alucinaciones y, finalmente, la muerte. Como le pasó a Lars. Tener la solitaria es totalmente inocuo, pero sus larvas son letales. Son conocimientos básicos para un parasitólogo.
La veritat és que jo no sabia com anava la cosa, ni tampoc sabia el que és un dels motius importants de la novel·la: la discussió (detallats arguments a favor i en contra), sembla que ara ja resolta, sobre l'evolució dels dinosaures: Els dinosaures són els avantpassats dels pardals? I al llarg de la novel·la, moltes altres distraccions, com per exemple, les dificultats d'alguns departaments universitaris per subsistir o, per anar a un altre tema completament diferent, la creença que la majoria dels pedòfils porten bigoti.
En definitiva, coneixeu l'autora d'aquesta novel·la que al seu país van considerar (la Radiotelevisió estatal) la millor de la dècada passada? I una segona pregunta, aparentment de fàcil resposta: llegireu aquest llibre?
diumenge, 31 de juliol del 2011
al tren
Escuchaba distraída las conversaciones ajenas, con la mirada perdida en la ventana.
Avanzado el sábado, eran ya cinco días los que llevaba cargando con la mala conciencia del deber incumplido. Simplemente no conseguía cuadrar el tiempo.
Entre sus pies una bolsa de papel, con una fiambrera llena de agua en la que nadaban chips (la colisa) y una gambusia sin nombre; se dirigía a casa de Carol, quien se había ofrecido a acoger a los dos peces en su estanque hasta la vuelta de vacaciones
En su regazo un libro cerrado, de tapas blandas y amarillas ilustradas en negro, cargado de maldades y mezquindades. No conseguía pasar más allá de la página 30. Volvió a abrirlo de nuevo, aquella página de la que no conseguía pasar describía a aquel vendedor sórdido que aceptaba la sórdida oferta de una madre sórdida, que ruín y codiciosa brindaba a su hija deficiente a los sórdidos vendedores a domicilio, a cambio de innecesarios objetos domésticos. Una vez más la mezquindad se le hizo molesta.
Intuía sobre su hombro la mirada curiosa de lector impenitente del hombre de pelo y barba blancos que se viajaba sentado a su lado. Apenas logró fijar la vista en un par de líneas, incapaz una vez más de concentrarse en la lectura.
Levantó una vez más los ojos, y esta vez su mirada se cruzó con la del hombre delgado, de pelo oscuro y cortísimo, gafitas y aire despistado, que viajaba agarrado a su mochilita negra, justo frente a ella. Incómoda, volvió a bajar la vista al libro, una vez más.
En su mente rondaba, sorda y machacona, la culpa del escrito que no había publicado puntualmente en martes, pero también una frase que iba cobrando más y más cuerpo, hasta se oyó a sí misma soltarla en voz alta y clara, sin querer:
- Extraños en un tren
- Disculpi, és a mi?
De moment podeu provar a endevinar quin és el llibre que la noia intenta llegir - te un títol que comença per una xifra, i l'autor te cognom d'electrodomèstic.
Potser l'encertareu, potser no, però la història continuarà....
Avanzado el sábado, eran ya cinco días los que llevaba cargando con la mala conciencia del deber incumplido. Simplemente no conseguía cuadrar el tiempo.
Entre sus pies una bolsa de papel, con una fiambrera llena de agua en la que nadaban chips (la colisa) y una gambusia sin nombre; se dirigía a casa de Carol, quien se había ofrecido a acoger a los dos peces en su estanque hasta la vuelta de vacaciones
En su regazo un libro cerrado, de tapas blandas y amarillas ilustradas en negro, cargado de maldades y mezquindades. No conseguía pasar más allá de la página 30. Volvió a abrirlo de nuevo, aquella página de la que no conseguía pasar describía a aquel vendedor sórdido que aceptaba la sórdida oferta de una madre sórdida, que ruín y codiciosa brindaba a su hija deficiente a los sórdidos vendedores a domicilio, a cambio de innecesarios objetos domésticos. Una vez más la mezquindad se le hizo molesta.
Intuía sobre su hombro la mirada curiosa de lector impenitente del hombre de pelo y barba blancos que se viajaba sentado a su lado. Apenas logró fijar la vista en un par de líneas, incapaz una vez más de concentrarse en la lectura.
Levantó una vez más los ojos, y esta vez su mirada se cruzó con la del hombre delgado, de pelo oscuro y cortísimo, gafitas y aire despistado, que viajaba agarrado a su mochilita negra, justo frente a ella. Incómoda, volvió a bajar la vista al libro, una vez más.
En su mente rondaba, sorda y machacona, la culpa del escrito que no había publicado puntualmente en martes, pero también una frase que iba cobrando más y más cuerpo, hasta se oyó a sí misma soltarla en voz alta y clara, sin querer:
- Extraños en un tren
- Disculpi, és a mi?
De moment podeu provar a endevinar quin és el llibre que la noia intenta llegir - te un títol que comença per una xifra, i l'autor te cognom d'electrodomèstic.
Potser l'encertareu, potser no, però la història continuarà....
dimarts, 19 de juliol del 2011
La mística de la sang
A l'estiu -ja sé que hi ha gent que no distingeix les estacions-, fa de bon llegir alguna cosa lleugera, si pot ser que tingui uns pessics d'humor, que contingui alguna aventura exòtica... Buscant aventura, vaig triar aquesta novel·la pel títol, sense saber si algú n'havia dit alguna cosa, bona o dolenta. La paraula místic del títol -a l'estiu sempre solc tenir algun episodi d'un cert misticisme- em va acabar de decidir. No em penedeixo de la meva tria.
El llibre, que no sé si és negre o vermell, té com a protagonista un personatge que havia treballat com a professor i al qual un problema amb una de les seves alumnes (això ho sabem més tard) va fer deixar la professió. Després d'un temps sense fer res i sense cap perspectiva de futur, va agafar, amb poca convicció, una feina que consistia a netejar els llocs que els que havien mort violentament deixaven fets una pena. La tasca semblava senzilla i apta per a no especialistes, però ja se sap que qualsevol activitat necessita un aprenentatge. Cal dir que, en el cas del protagonista, malgrat les dificultats inicials, el seu progrés va ser força ràpid
Me agaché para mirarlo y el hedor me golpeó en la cara. Volví la cabeza y retrocedí un par de pasos.
-Dios.
-Sí, el tío apestaba.
-¿Y eso qué es?
-Caminos de gusanos. Hacen nido en el cadáver y después salen en busca de una vida mejor. Todas esas cositas negras son cáscaras de gusanos.
...
Me coloqué la mascarilla sobre la boca y segui rascando y frotando. Limpiando la sangre y recogiendo los trozos de cerebro.
[...]
Me gustó la sensación. Las cosas volvían a ser como antes. Mejor que antes. Como si nada malo hubiera sucedido.
D'aquesta manera ens passem força pàgines, les necessàries perquè el lector, si es troba a l'atur, és consideri capacitat per entrar en el gremi dels netejasangs i recollidors de cervells, professió que no sé si al nostre país està regulada. Però en aquestes pàgines no només assistim a un curs accelerat de la professió amb diversos casos pràctics, sinó que van apareixen gent i escenes que mostren un món truculent, patètic i escèptic, però també generós, comprensiu i esperançat, més o menys com la societat en què vivim. I així, anem descobrint sobretot una sèrie de personatges que van donant forma al món en que es mou el protagonista, com el seu pare, que també era professor però que es va convertir en guionista de cine:
La gente habla de evasión como si fuera una carga espantosa. Como si los habitantes de este tedioso mundo no merecieran algo de descanso y tranquilidad. Hablan de ello como si fuera la única virtut del cine. Como si no fuera la mayor forma de arte del siglo veinte. Como si Godard, Fellini, Hitchcock, Cassavetes, Bergman, Altman y Wilder no hubieran pisado jamás este mundo. Una película, solo una, de éxito moderado, tiene un efecto mayor sobre la vida de las personas que casi quince años de docencia. Que son los años que trabajé sin descanso en este pozo de incompetencia y mediocridad que son las escuelas públicas...
Ja em torno a allargar sense haver dit res del cas criminal -relacionat amb les ametlles- en què es veurà involucrat en Web i de la manera que intentarà resoldre'l. I tantes altres coses.
Bé, si teniu interès a saber què passa, haureu d'esbrinar el nom de la novel·la o el de l'autor, que, segons he llegit, viu a Los Angeles i porta publicats només una desena de llibres.
El llibre, que no sé si és negre o vermell, té com a protagonista un personatge que havia treballat com a professor i al qual un problema amb una de les seves alumnes (això ho sabem més tard) va fer deixar la professió. Després d'un temps sense fer res i sense cap perspectiva de futur, va agafar, amb poca convicció, una feina que consistia a netejar els llocs que els que havien mort violentament deixaven fets una pena. La tasca semblava senzilla i apta per a no especialistes, però ja se sap que qualsevol activitat necessita un aprenentatge. Cal dir que, en el cas del protagonista, malgrat les dificultats inicials, el seu progrés va ser força ràpid
Me agaché para mirarlo y el hedor me golpeó en la cara. Volví la cabeza y retrocedí un par de pasos.
-Dios.
-Sí, el tío apestaba.
-¿Y eso qué es?
-Caminos de gusanos. Hacen nido en el cadáver y después salen en busca de una vida mejor. Todas esas cositas negras son cáscaras de gusanos.
...
Me coloqué la mascarilla sobre la boca y segui rascando y frotando. Limpiando la sangre y recogiendo los trozos de cerebro.
[...]
Me gustó la sensación. Las cosas volvían a ser como antes. Mejor que antes. Como si nada malo hubiera sucedido.
D'aquesta manera ens passem força pàgines, les necessàries perquè el lector, si es troba a l'atur, és consideri capacitat per entrar en el gremi dels netejasangs i recollidors de cervells, professió que no sé si al nostre país està regulada. Però en aquestes pàgines no només assistim a un curs accelerat de la professió amb diversos casos pràctics, sinó que van apareixen gent i escenes que mostren un món truculent, patètic i escèptic, però també generós, comprensiu i esperançat, més o menys com la societat en què vivim. I així, anem descobrint sobretot una sèrie de personatges que van donant forma al món en que es mou el protagonista, com el seu pare, que també era professor però que es va convertir en guionista de cine:
La gente habla de evasión como si fuera una carga espantosa. Como si los habitantes de este tedioso mundo no merecieran algo de descanso y tranquilidad. Hablan de ello como si fuera la única virtut del cine. Como si no fuera la mayor forma de arte del siglo veinte. Como si Godard, Fellini, Hitchcock, Cassavetes, Bergman, Altman y Wilder no hubieran pisado jamás este mundo. Una película, solo una, de éxito moderado, tiene un efecto mayor sobre la vida de las personas que casi quince años de docencia. Que son los años que trabajé sin descanso en este pozo de incompetencia y mediocridad que son las escuelas públicas...
Ja em torno a allargar sense haver dit res del cas criminal -relacionat amb les ametlles- en què es veurà involucrat en Web i de la manera que intentarà resoldre'l. I tantes altres coses.
Bé, si teniu interès a saber què passa, haureu d'esbrinar el nom de la novel·la o el de l'autor, que, segons he llegit, viu a Los Angeles i porta publicats només una desena de llibres.
dijous, 14 de juliol del 2011
Juliol
Arriba l'estiu i acaba l'escola. Els nanos i nanes canvien les seves rutines habituals per altres, més exteriors, menys lligades a les cadires. Molts continuen l'horari d'oficina, de 9 a 5, hora amunt, hora avall. En canvi, uns quants tenen la sort de trencar totalment per canviar d'entorn i traslladar-se a mons nous per descobrir, en mig de la natura, on viuen aventures més o menys controlades.
Jo recordo molts estius ensopits, de calor i lectura en un raconet fresc, amb el fons de les veus de la ràdio de casa i dels veins, que pujaven pel celobert junt amb el soroll de les forquilles xocant amb els plats on es batien truites, veus llunyanes de nens i mares i avies - un món clarament femení, el dels matins de juliol - i rentadores que giraven i giraven, dreta -esquerra, esquerra-dreta - aigua, voltes, buidats, centrifugat...
Els nens anàvem prou al nostre aire, en aquella època de pocs casals, on entretenir-nos no era cap prioritat vital. Simplement procuràvem no destorbar massa, no se si ho aconseguiem, però.
L'activitat principal un cop llevats era la lectura - tot esperant l'estona de sortir a còrrer amb amics, típicament a les 5 de la tarda.
Recordo especialment una sèrie de llibres que em va fascinar, on cada una de les històries transcorrien durant les vacances dels nens. Eren nens benestants que durant l'any estaven interns a les seves escoles, i que un cop arribaven les vacances, per un motiu o per altre no podien anar a casa amb els pares. Això feia que anessin a casa dels oncles, igualment benestants i que vivien al camp, on es trovaben amb la seva cosina, una noia "rarota" amb la que m'identificava totalment.
Ja sabeu de qui parlo, està clar.
El llibre (de literatura juvenil) que volia comentar-vos és negre només fins a cert punt, i no l'he tornat a llegir des d'aquella època (i a la meva filla no li ha despertat mai el més mínim interés).
Em va encantar perque els nois habiliten una cova natural per a viure-hi uns dies, mentre vigilen les restes d'un peci que ha sortit de la mar durant una tempesta. Aquella cova em semblava i em sembla encara el lloc més maravellós del món. Com la preparaven i l'omplien dels subministraments bàsics, com s'hi entrava i sortia... Si la trobés m'hi instalaria i ja no en sortiria mai més.
Altres llibres posteriors no em van agradar tant, ni tan sols els dels carros de gitanos, però és que el primer llibre d'una sèrie sempre és especial.
Dieu-me el nom de l'autor, el títol del llibre i el nom de la cosina "rarota", i guanyareu un premi que hores d'ara és bàsicament testimonial, com tantes coses....
Bon djous, gairebé divendres, ja que no us puc dir bon dimarts pel retard amb que penjo això. Em disculpeu?
Jo recordo molts estius ensopits, de calor i lectura en un raconet fresc, amb el fons de les veus de la ràdio de casa i dels veins, que pujaven pel celobert junt amb el soroll de les forquilles xocant amb els plats on es batien truites, veus llunyanes de nens i mares i avies - un món clarament femení, el dels matins de juliol - i rentadores que giraven i giraven, dreta -esquerra, esquerra-dreta - aigua, voltes, buidats, centrifugat...
Els nens anàvem prou al nostre aire, en aquella època de pocs casals, on entretenir-nos no era cap prioritat vital. Simplement procuràvem no destorbar massa, no se si ho aconseguiem, però.
L'activitat principal un cop llevats era la lectura - tot esperant l'estona de sortir a còrrer amb amics, típicament a les 5 de la tarda.
Recordo especialment una sèrie de llibres que em va fascinar, on cada una de les històries transcorrien durant les vacances dels nens. Eren nens benestants que durant l'any estaven interns a les seves escoles, i que un cop arribaven les vacances, per un motiu o per altre no podien anar a casa amb els pares. Això feia que anessin a casa dels oncles, igualment benestants i que vivien al camp, on es trovaben amb la seva cosina, una noia "rarota" amb la que m'identificava totalment.
Ja sabeu de qui parlo, està clar.
El llibre (de literatura juvenil) que volia comentar-vos és negre només fins a cert punt, i no l'he tornat a llegir des d'aquella època (i a la meva filla no li ha despertat mai el més mínim interés).
Em va encantar perque els nois habiliten una cova natural per a viure-hi uns dies, mentre vigilen les restes d'un peci que ha sortit de la mar durant una tempesta. Aquella cova em semblava i em sembla encara el lloc més maravellós del món. Com la preparaven i l'omplien dels subministraments bàsics, com s'hi entrava i sortia... Si la trobés m'hi instalaria i ja no en sortiria mai més.
Altres llibres posteriors no em van agradar tant, ni tan sols els dels carros de gitanos, però és que el primer llibre d'una sèrie sempre és especial.
Dieu-me el nom de l'autor, el títol del llibre i el nom de la cosina "rarota", i guanyareu un premi que hores d'ara és bàsicament testimonial, com tantes coses....
Bon djous, gairebé divendres, ja que no us puc dir bon dimarts pel retard amb que penjo això. Em disculpeu?
dimecres, 6 de juliol del 2011
Crim a l'estadi de l'Arsenal
Avui parlaré de futbol i no copiaré cap fragment. Per tercera temporada consecutiva se'specula amb el fitxatge de Cesc per part del Barça. Notícies, contranotícies, arguments a favor i en contra del fitxatge. Aquest any sí, diuen, il·lusionats, alguns. Ens cal?, diuen d'altres que considero més realistes. Siguem prudents, demanen uns quants. Que es manifestin ja, volen els més impacients.
Tres anys en futbol són una eternitat i sembla que tant per l'Arsenal com pel Barça es tracta d'una qüestió de principis que sobrepassa la lògica de l'efectivitat que es demana en un esport que, diguin el que diguin, exigeix resultats immediats.
En fi, que tot l'assumpte, m'ha fet pensar que al final algun precipitat, fart de tanta història, acabarà cometent un crim a l'estadi del club anglès. Jo simplement aviso.
I ja he donat totes les pistes per poder localitzar el títol d'un llibre i el nom de l'autor n'ha de ser una conseqüència. I com que avui em sento especialment generós i, a més, suposo que es una novel·la poc llegida, afegiré que és de 1939, quan minvaven els assassinats a Espanya i començaven a la resta d'Europa.
Tres anys en futbol són una eternitat i sembla que tant per l'Arsenal com pel Barça es tracta d'una qüestió de principis que sobrepassa la lògica de l'efectivitat que es demana en un esport que, diguin el que diguin, exigeix resultats immediats.
En fi, que tot l'assumpte, m'ha fet pensar que al final algun precipitat, fart de tanta història, acabarà cometent un crim a l'estadi del club anglès. Jo simplement aviso.
I ja he donat totes les pistes per poder localitzar el títol d'un llibre i el nom de l'autor n'ha de ser una conseqüència. I com que avui em sento especialment generós i, a més, suposo que es una novel·la poc llegida, afegiré que és de 1939, quan minvaven els assassinats a Espanya i començaven a la resta d'Europa.
dimarts, 28 de juny del 2011
per les seves obres...
Alguien, o algo, estaba intentando, inútilmente, bajar la escalera silenciosamente.
Dejé el buda donde estaba, cogí un siniestro encendedor de alabastro y me acerqué a la puerta, que también era siniestra. Puedes preguntarte: ¿cómo puede hacer alguien una puerta siniestra? Bueno, tiene su mérito, desde luego, pero créeme, los grandes diseñadores de interiores lo consiguen con los ojos cerrados.
Intenté contener la respiración y no pude, así que esperé ruidosamente. Oí que se accionaba un interruptor de la luz en alguna parte; pausa, sonó de nuevo. Se abrió una puerta, pausa, allí tampoco había nada; se cerró. Inmóvil. Pensar. Mirar en la sala.
Se oyó el roce de unas prendas de ropa, una pisada suave, y entonces de pronto aflojé la presión en el encendedor de alabastro y me apoyé en la pared mucho más relajado. Porque, incluso herido y asustado, estaba dispuesto a jugarme la vida a que el Fleur de Fleurs de Nina Ricci no es un perfume de combate.
Ella se detuvo en el umbral y echó una ojeada a la habitación. Las luces estaban apagadas, pero las cortinas, abiertas de par en par, así que entraba mucha luz desde la calle.
Esperé a que su mirada se detuviese en el cuerpo de Rayner antes de taparle la boca con la mano.
Pasamos por todas las frases habituales dictadas por Hollywood y la sociedad cortés. Ella intentó gritar y morderme la palma de la mano, y yo le dije que se estuviese calladita porque no le haría daño a menos que gritase. Ella gritó y yo le hice daño. En realidad, todo la mar de corriente.
Al final, ella acabó sentada en el siniestro sofá con una copa de un cuarto de litro de lo que creía que era brandy pero resultó ser Calvados, y yo de pie junto a la puerta con mi mejor expresión de «Dice mi psiquiatra que estoy más que cuerdo».
Dejé el buda donde estaba, cogí un siniestro encendedor de alabastro y me acerqué a la puerta, que también era siniestra. Puedes preguntarte: ¿cómo puede hacer alguien una puerta siniestra? Bueno, tiene su mérito, desde luego, pero créeme, los grandes diseñadores de interiores lo consiguen con los ojos cerrados.
Intenté contener la respiración y no pude, así que esperé ruidosamente. Oí que se accionaba un interruptor de la luz en alguna parte; pausa, sonó de nuevo. Se abrió una puerta, pausa, allí tampoco había nada; se cerró. Inmóvil. Pensar. Mirar en la sala.
Se oyó el roce de unas prendas de ropa, una pisada suave, y entonces de pronto aflojé la presión en el encendedor de alabastro y me apoyé en la pared mucho más relajado. Porque, incluso herido y asustado, estaba dispuesto a jugarme la vida a que el Fleur de Fleurs de Nina Ricci no es un perfume de combate.
Ella se detuvo en el umbral y echó una ojeada a la habitación. Las luces estaban apagadas, pero las cortinas, abiertas de par en par, así que entraba mucha luz desde la calle.
Esperé a que su mirada se detuviese en el cuerpo de Rayner antes de taparle la boca con la mano.
Pasamos por todas las frases habituales dictadas por Hollywood y la sociedad cortés. Ella intentó gritar y morderme la palma de la mano, y yo le dije que se estuviese calladita porque no le haría daño a menos que gritase. Ella gritó y yo le hice daño. En realidad, todo la mar de corriente.
Al final, ella acabó sentada en el siniestro sofá con una copa de un cuarto de litro de lo que creía que era brandy pero resultó ser Calvados, y yo de pie junto a la puerta con mi mejor expresión de «Dice mi psiquiatra que estoy más que cuerdo».
Us sona el tó? aquesta succesió de frases sarcàstiques i àcides, tallants... - no us sona com "televisiu"? Ho hauria de fer, perquè l'estil és (al menys per als seguidors més o menys habituals de la sèrie, una de les més famoses dels darrers anys) inconfusible. Suposo que qui ho ha escrit ho ha fet pensant que per les seves obres el coneixerem, doncs llegint aquest llibre (que - tot s'ha de dir - tant enginy seguit es fa estrany i una mica excessiu, així, sense filtre) resulta obvia la contribució de l'actor protagonista als diàlegs del seu personatge i als guions de la sèrie. És un tipus curiós, una mica pijo, polèmic, que indubtablement ha triomfat.
Teniu pistes suficients, crec, per trobar aquest llibre, el su autor i el nom del protagonista, que no és ben bé un detectiu...
dimecres, 22 de juny del 2011
Sense finalitat mèdica?
En una entrada anterior vaig parlar d'una novel·la que m'havia interessat no només per la història que es narrava i el ritme sinó també perquè estava molt ben ambientada. El seu autor havia creat un policia mig... que protagonitzava alguns llibres. Bé, aquest mateix escriptor ha creat darrerament un detectiu privat, dur, sarcàstic, no del tot net, molt en la línia de certa literatura negra nord-americana. El to de les novel·les (dues que jo sàpiga traduïdes al castellà) protagonitzades per aquest detectiu no té res a veure amb les anteriors obres del gènere del mateix autor. I no obstant això, continua el seu interès per moure els personatges en moments històrics concrets ben documentats encara que es presentin distorsionats. En el cas del fragment de més avall, es pot veure el moment en què comença a introduir-se l'heroïna a Gran Bretanya després d'haver estat ja introduïda com a droga sense finalitats mèdiques a Nova York, al barri de Harlem. Sembla ser que el seu ús a Nova York no va preocupar inicialment les autoritats federals, més interessades en la cacera de comunistes que en una droga “únicament de negres”.
¿Usted ha visto Glasgow un sábado por a noche? La mitad de la ciudad agarra una curda de cojones; miles de hombres desquiciados i fuera de si. Nadie bebe porque le guste el sabor de la priva, y Dios sabe que tampoco es para relacionarse socialmente, que coño. ¿Sabe lo que buscan? Unas vacaciones. Beben porque durante unas horas pueden salir de sus vidas. Y si el whisky barato y el vino de cuarta son para ellos como un día en Largs, este material es una semana en Montecarlo.... Esto es el futuro.
Com sempre, autor i títol. Va, i el nom del detectiu que aquí apareix en la segona novel·la de la sèrie.
¿Usted ha visto Glasgow un sábado por a noche? La mitad de la ciudad agarra una curda de cojones; miles de hombres desquiciados i fuera de si. Nadie bebe porque le guste el sabor de la priva, y Dios sabe que tampoco es para relacionarse socialmente, que coño. ¿Sabe lo que buscan? Unas vacaciones. Beben porque durante unas horas pueden salir de sus vidas. Y si el whisky barato y el vino de cuarta son para ellos como un día en Largs, este material es una semana en Montecarlo.... Esto es el futuro.
Com sempre, autor i títol. Va, i el nom del detectiu que aquí apareix en la segona novel·la de la sèrie.
dijous, 16 de juny del 2011
Madrid negre i clandestí
De sobte hi penso. Casumtot, ja m'ha tornat a passar - som dijous, i la setmana ha quedat sense assasinat.
Ja no tinc res - tot el que he llegit ja és repetició d'autors i detectius, sèries que m'han agradat i he cercat i capturat fins exhaurir-les o (rarament) avorrir-me del personatge.
I no tinc novetats, ni varietat, ni antiguitats - bé, potser només aquella novel.la d'afamat autor espanyol, centrada a un Madrid que ja reneix de la misèria de la postguerra civil per començar l'expansió del desarrollismo, a on arriba des de l'estranger un personatge solitari, home d'esquerres dures, en teoria llibreter a Anglaterra, en realitat especialista en feines especials, amb l'encàrrec fet des de dalt d'eliminar un suposat traidor d'una organització comunista clandestina.
L'arribada estranya, l'estranya exploració del lloc, l'estrany seguiment de la víctima fins arribar a dubtar sobre la justícia de l'encarrec, la dona que coneix i que el trasbalsa per la seva semblança amb un record del passat, la reaparició de personatges donats per morts, les escenes a un cinema abandonat...
Aquest llibre es va dur al cinema, tot i que amb crítiques una mica xungues que em sorprenen perque la directora - en pau descansi - em mereix la més alta de les consideracions. No l'he vist, àixí que no puc desmentir les opinions que he llegit. Però be, ja ho trobareu vosaltres mateixos quan cerqueu al google l'autor (acadèmic de la llengua que viu a nova york i està casat amb una dona certament notable), el llibre (de nom preciós) i el nom de "l'especialista".
Intentaré llegir alguna cosa en aquests 15 dies - bé, en realitat 12 - que em queden per tornar a publicar. Intentaré que no em torni a passar que el dimarts es torna dijous, però no prometo res, més que la mala consciència si fallo. Això comença a ser feixuc, venen ganes de cometre una barbaritat, però clar, de seguida sospitaríeu de mi... no se, hauré de pensar en crims perfectes que m'alliberin de les meves obligacions quinzenals... els trens són tan suggestius...
Ja no tinc res - tot el que he llegit ja és repetició d'autors i detectius, sèries que m'han agradat i he cercat i capturat fins exhaurir-les o (rarament) avorrir-me del personatge.
I no tinc novetats, ni varietat, ni antiguitats - bé, potser només aquella novel.la d'afamat autor espanyol, centrada a un Madrid que ja reneix de la misèria de la postguerra civil per començar l'expansió del desarrollismo, a on arriba des de l'estranger un personatge solitari, home d'esquerres dures, en teoria llibreter a Anglaterra, en realitat especialista en feines especials, amb l'encàrrec fet des de dalt d'eliminar un suposat traidor d'una organització comunista clandestina.
L'arribada estranya, l'estranya exploració del lloc, l'estrany seguiment de la víctima fins arribar a dubtar sobre la justícia de l'encarrec, la dona que coneix i que el trasbalsa per la seva semblança amb un record del passat, la reaparició de personatges donats per morts, les escenes a un cinema abandonat...
Aquest llibre es va dur al cinema, tot i que amb crítiques una mica xungues que em sorprenen perque la directora - en pau descansi - em mereix la més alta de les consideracions. No l'he vist, àixí que no puc desmentir les opinions que he llegit. Però be, ja ho trobareu vosaltres mateixos quan cerqueu al google l'autor (acadèmic de la llengua que viu a nova york i està casat amb una dona certament notable), el llibre (de nom preciós) i el nom de "l'especialista".
Intentaré llegir alguna cosa en aquests 15 dies - bé, en realitat 12 - que em queden per tornar a publicar. Intentaré que no em torni a passar que el dimarts es torna dijous, però no prometo res, més que la mala consciència si fallo. Això comença a ser feixuc, venen ganes de cometre una barbaritat, però clar, de seguida sospitaríeu de mi... no se, hauré de pensar en crims perfectes que m'alliberin de les meves obligacions quinzenals... els trens són tan suggestius...
dimarts, 7 de juny del 2011
A la bella Sardenya passen coses estranyes
Sense pensar-hi, en Florindo Flores, s'havia aturat davant de la fotografia gegantina del conferenciant i l'anava recorrent amb la mirada i refent a la paret els fragments dispersos d'aquell puzzle gegantí que formava el rostre. De cop i volta es va estremir i va claver-li els ulls al nas, tirant a carnós i amb unes ulleres al capdamunt, guarnit amb una berruga al costat de la base. Va ser justament la berruga que li va cridar l'atenció, i la mirada se li va desplaçar automàticament, de la berruga a la barba, a la calba incipient, a tota la forma del rostre.
Aquest Florindo Flores, no té res a veure amb el peruà del mateix nom que es pot trobar en primer lloc a Google, sinó que és un capità retirat de la policia italiana que ha tornat des de Torí a la casa dels seus pares a Sardenya. El personatge es troba per casualitat embolicat en l'aparent intent d'assassinat del semiòleg més important d'Itàlia, el descrit més amunt en el cartell que observa l'excapità. Finalment, l'exrepresentant de la llei acabarà resolent, amb l'ajuda, sobretot, del conserge de nit d'un hotel, uns assassinats en què el criminal no volia matar ningú i l'instigador, malgrat ser descobert, no rep cap càstig.
Aquesta és la segona novel·la en què l'autora fa aparèixer el mateix protagonista en una història sense cap ni peus que desafia la lògica més elemental, fins al punt de presentar un assassí que ja sabem que ho és perquè és tant malcarat que cap altre personatge ho pot ser i, a més, és que no hi ha altres sospitosos. El motiu pel qual han traduït aquest mateix any la novel·la al castellà i al català -i també per què la van publicar en italià en el seu moment- és un misteri que em resulta inexplicable. El motiu de la meva lectura, sense cap assessorament previ, té una explicació que no m'atreveixo a confessar.. Si la voleu llegir, us la puc deixar. Mentrestant, es tracta de concretar el nom de l'autora i el títol del llibre. No preguntaré el nom del personatge del cartell perquè estic segur que tothom coneix la resposta.
I per amenitzar la cerca, si és que cal, un vídeo que tampoc és que tingui gaire a veure amb la història ni amb res, però que ... Què sé jo!
Aquest Florindo Flores, no té res a veure amb el peruà del mateix nom que es pot trobar en primer lloc a Google, sinó que és un capità retirat de la policia italiana que ha tornat des de Torí a la casa dels seus pares a Sardenya. El personatge es troba per casualitat embolicat en l'aparent intent d'assassinat del semiòleg més important d'Itàlia, el descrit més amunt en el cartell que observa l'excapità. Finalment, l'exrepresentant de la llei acabarà resolent, amb l'ajuda, sobretot, del conserge de nit d'un hotel, uns assassinats en què el criminal no volia matar ningú i l'instigador, malgrat ser descobert, no rep cap càstig.
Aquesta és la segona novel·la en què l'autora fa aparèixer el mateix protagonista en una història sense cap ni peus que desafia la lògica més elemental, fins al punt de presentar un assassí que ja sabem que ho és perquè és tant malcarat que cap altre personatge ho pot ser i, a més, és que no hi ha altres sospitosos. El motiu pel qual han traduït aquest mateix any la novel·la al castellà i al català -i també per què la van publicar en italià en el seu moment- és un misteri que em resulta inexplicable. El motiu de la meva lectura, sense cap assessorament previ, té una explicació que no m'atreveixo a confessar.. Si la voleu llegir, us la puc deixar. Mentrestant, es tracta de concretar el nom de l'autora i el títol del llibre. No preguntaré el nom del personatge del cartell perquè estic segur que tothom coneix la resposta.
I per amenitzar la cerca, si és que cal, un vídeo que tampoc és que tingui gaire a veure amb la història ni amb res, però que ... Què sé jo!
dimecres, 1 de juny del 2011
txucutxú
Breument, un record telegràfic i ferroviari d'un clàssic ben clàssic; casualitats que fan que l'home adequat estigui al lloc precís en el moment concret per veure's implicat com a gairebé testimoni d'un crim. Que sembla mentida, la tendència d'alguns personatges per a presenciar crims molt més freqüentment que la resta dels mortals.
En un entorn tancat per definició, i a sobre aïllat per qüestions metereològiques, es comet un assassinat enigmàtic. Apareixen un nombre respectable de pistes plenes de significats, aparents, unes quantes d'elles sembrades per a desorientar. El detectiu es troba implicat a l'escena i a la trama, i destapa històries antigues de drames impensables. Finalment, resolució clàssica amb tots presents, mitjançant seqüència enllaçada de deduccions narratives per part de l'homent d'accent peculiar i elevada autoestima, que finalment assenyala al culpable inesperat. Es proposen dues opcions, de la que finalment els presents trien la més compasiva.
Un clàssic, clàssic, classic. Fàaaaaaaaaaaacil.
Autor, detectiu, títol....
PD: txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú...
En un entorn tancat per definició, i a sobre aïllat per qüestions metereològiques, es comet un assassinat enigmàtic. Apareixen un nombre respectable de pistes plenes de significats, aparents, unes quantes d'elles sembrades per a desorientar. El detectiu es troba implicat a l'escena i a la trama, i destapa històries antigues de drames impensables. Finalment, resolució clàssica amb tots presents, mitjançant seqüència enllaçada de deduccions narratives per part de l'homent d'accent peculiar i elevada autoestima, que finalment assenyala al culpable inesperat. Es proposen dues opcions, de la que finalment els presents trien la més compasiva.
Un clàssic, clàssic, classic. Fàaaaaaaaaaaacil.
Autor, detectiu, títol....
PD: txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú...
dimarts, 24 de maig del 2011
L'instint natural de la policia
Em sembla que en el nostre país encara existeix certa desconfiança dels ciutadans envers la pròpia policia. No sabria dir si en altres països democràtics aquesta desconfiança es pot percebre tan fàcilment, segurament hi ha de tot. Aquí, l'origen del sentiment contra “les forces de l'ordre” s'explica a partir de la funció repressora que va exercir durant el llarg període franquista. Segurament el distanciament entre la policia i la resta de ciutadans té actualment, també, altres causes que em resistiré a escriure perquè ara no es tracta d'això i, a més, la meva opinió no tindria cap base sòlida sinó solament indicis personals. Sobre aquest assumpte, em va fer gràcia llegir aquest fragment.
A Fabel no le entusiasmaba el GSG9, ni las unidades del Mobile y el Sonder Einsatz Kommando, diseñadas a imagen y semejanza de los equipos del SWAT estadounidense, que habían surgido en casi todos los cuerpos policiales de Alemania. La línea entre policía y soldado estaba cada vez menos clara e iba en contra de todos los instintos de Fabel. Con su opinión sobre estas unidades paramilitares no se había ganado ninguna amistad en los niveles superiores del Präsidium, en especial cuando señalaba como ejemplo a la Policía Montada del Canadá. Esta había creado una unidad parecida al GSG9. La llamaron el SERT —el equipo de fuerzas especiales de emergencia—, y era una unidad antiterrorista sumamente eficaz. Y la disolvieron. Los agentes canadienses del SERT no pudieron conciliar el imperativo de matar que imponían las operaciones antiterroristas con su instinto natural como agentes de policía de preservar y proteger la vida. Fabel había pensado siempre que ésos eran la clase de policías con los que le gustaría trabajar.
Quants aspirants a policia pensen com Fabel?
Les pistes són suficients per trobar l'autor. Quant a la novel·la, també es pot llegir des d'Internet, però no sé si és tan fàcil de concretar el nom.
A Fabel no le entusiasmaba el GSG9, ni las unidades del Mobile y el Sonder Einsatz Kommando, diseñadas a imagen y semejanza de los equipos del SWAT estadounidense, que habían surgido en casi todos los cuerpos policiales de Alemania. La línea entre policía y soldado estaba cada vez menos clara e iba en contra de todos los instintos de Fabel. Con su opinión sobre estas unidades paramilitares no se había ganado ninguna amistad en los niveles superiores del Präsidium, en especial cuando señalaba como ejemplo a la Policía Montada del Canadá. Esta había creado una unidad parecida al GSG9. La llamaron el SERT —el equipo de fuerzas especiales de emergencia—, y era una unidad antiterrorista sumamente eficaz. Y la disolvieron. Los agentes canadienses del SERT no pudieron conciliar el imperativo de matar que imponían las operaciones antiterroristas con su instinto natural como agentes de policía de preservar y proteger la vida. Fabel había pensado siempre que ésos eran la clase de policías con los que le gustaría trabajar.
Quants aspirants a policia pensen com Fabel?
Les pistes són suficients per trobar l'autor. Quant a la novel·la, també es pot llegir des d'Internet, però no sé si és tan fàcil de concretar el nom.
dimarts, 17 de maig del 2011
Trio
Fa poc conversàvem amb el pere sobre el futur d’aquest blog, un futur en clau de tres, no de dos, i en clau de cent, no de números senars. I que mentre tant hi ha un munt de clàssics que s’han quedat a la pretatgeria i que volem rescatar, dimarts a dimarts. La convergència d’aquella conversa, el repàs de clàssics, i el fet que l’altre dia casualment escoltava de lluny una cançó d’un grup poc conegut, em va suggerir el títol d’avui. (consti que estic deixant més pistes que Hansel al bosc)
En fi, l’assassinat:
Un escriptor de novel·les policíaques arriba a una Viena de postguerra a visitar a un amic d'infància, en H., que li ha promès feina. El troba una mica perjudicat - de fet l'ha atropellat un cotxe, així que directament assisteix al seu enterrament. Però algunes coses no quadren, tot plegat es veu tèrbol, i aviat sospita que la mort ha estat de pega, i en realitat el seu amic és viu. Descobreix que el mort que va enterrar era un estraperlista de medicaments adulterats, i que en H. era en realitat un delinqüent perillós que s'ha fugat a zona soviètica.
Col·labora amb les autoritats per fer d'esquer per a que capturin l'H, a qui acaba matant a trets a un túnel de clavegueram com el de la foto. A l’exnoia de l’H no li fa massa gràcia això, val a dir. De fet no li'n fa gens.
La foto del post és d'una peli que van fer d'aquest llibre, peli que alguns consideren com la millor pel·lícula britànica de tots els temps i que compta amb un superb Orson Wells, d’aquells, ja sabeu que vull dir.
Va, endevineu qui és l’escriptor autor d’aquest llibre - el títol del llibre, que està xupat - i el nom de l’escriptor protagonista.
Bon dimarts.
dimarts, 10 de maig del 2011
Converses al tren
Segurament que tot i haver insinuat un bon nombre de títols i d'autors, ens falten escriptors d'aquells que els lectors del bloc deuen pensar que com és no han aparegut encara. Autors que coneixen fins i tot els qui no són seguidors del gènere i novel·les que els més despistats poden identificar a través de només un fragment, com en aquest cas, encara que potser el seu reconeixement provingui d'un clàssic -menor- del cinema:
Todo lo que él despreciaba, pensó Guy, lo representaba Bruno. Todo aquello que él no quería ser,
lo era Bruno, o lo sería.
—¿Quiere que le prepare un asesinato perfecto para su esposa? Tal vez algún día le sea de utilidad.
Bruno se retorcía, consciente de sí mismo, bajo la mirada escrutadora de Guy.
Guy se puso en pie.
—Tengo ganas de pasear.
Bruno juntó las manos dando una palmada.
—¡Oiga! ¡Menuda idea se me ha ocurrido! Un asesinato por delegación, ¿comprende? ¡Yo mato a su esposa y usted se encarga de mi padre! Nos encontramos en el tren, ¿comprende?, y nadie sabe que nos conocemos. ¡Nadie! ¡Una coartada perfecta! ¿Qué le parece?
La pared latía rítmicamente delante de sus ojos, como a punto de saltar en pedazos.
«Asesinato.»
La palabra le ponía enfermo, le daba miedo. Quería alejarse de Bruno, salir del compartimiento, pero se lo impedía una angustiosa sensación de pesadez, como en un mal sueño. Trató de sobreponerse, de afianzarse, enderezando antes la pared, comprendiendo lo que Bruno estaba diciendo, porque presentía que había algo lógico en ello, como en un problema o en un acertijo que tuviera que resolver.
Las manos de Bruno, manchadas de nicotina, daban palmadas y se agitaban sobre las rodillas.
—¡Un par de coartadas a prueba de bomba! —chilló—. ¡La mejor idea de toda mi vida! ¿No lo ve? Yo me encargaría de hacerlo cuando usted estuviese ausente de la ciudad y usted, a su vez, haría lo mismo.
Guy lo comprendía. No había ninguna posibilidad de que alguien llegase a descubrirlo, ninguna.
Poques converses espontànies en un tren deuen haver tingut tanta repercussió. No si cal afegir que parlar amb desconeguts també pot resultar perillós; sempre ens ho deien quan érem petits.
Todo lo que él despreciaba, pensó Guy, lo representaba Bruno. Todo aquello que él no quería ser,
lo era Bruno, o lo sería.
—¿Quiere que le prepare un asesinato perfecto para su esposa? Tal vez algún día le sea de utilidad.
Bruno se retorcía, consciente de sí mismo, bajo la mirada escrutadora de Guy.
Guy se puso en pie.
—Tengo ganas de pasear.
Bruno juntó las manos dando una palmada.
—¡Oiga! ¡Menuda idea se me ha ocurrido! Un asesinato por delegación, ¿comprende? ¡Yo mato a su esposa y usted se encarga de mi padre! Nos encontramos en el tren, ¿comprende?, y nadie sabe que nos conocemos. ¡Nadie! ¡Una coartada perfecta! ¿Qué le parece?
La pared latía rítmicamente delante de sus ojos, como a punto de saltar en pedazos.
«Asesinato.»
La palabra le ponía enfermo, le daba miedo. Quería alejarse de Bruno, salir del compartimiento, pero se lo impedía una angustiosa sensación de pesadez, como en un mal sueño. Trató de sobreponerse, de afianzarse, enderezando antes la pared, comprendiendo lo que Bruno estaba diciendo, porque presentía que había algo lógico en ello, como en un problema o en un acertijo que tuviera que resolver.
Las manos de Bruno, manchadas de nicotina, daban palmadas y se agitaban sobre las rodillas.
—¡Un par de coartadas a prueba de bomba! —chilló—. ¡La mejor idea de toda mi vida! ¿No lo ve? Yo me encargaría de hacerlo cuando usted estuviese ausente de la ciudad y usted, a su vez, haría lo mismo.
Guy lo comprendía. No había ninguna posibilidad de que alguien llegase a descubrirlo, ninguna.
Poques converses espontànies en un tren deuen haver tingut tanta repercussió. No si cal afegir que parlar amb desconeguts també pot resultar perillós; sempre ens ho deien quan érem petits.
dimarts, 3 de maig del 2011
inicis i finals i inicis i finals i inicis
Avui pensant en llibres que encara no hagués comentat he recordat un periodista de Madrid ben normal, un tipus gris amb certa habilitat per atreure problemes i cops de puny. La veritat és que crec que l'estoven un promig superior a quatre o cinc cops per novel.la, li realment crida l'atenció (i fa patir una mica) la quantitat de pallisses que encaixa. Però sempre aconsegueix aclarir allò que investiga, tot i que in extremis i de mala manera.Les cinc novel.les d'aquesta sèrie estan escrites amb intèrvals molt llargs i irregulars, comencen en plena transició democràtica i han anat sortint separades 2, 14, 6 i 4 anys, la darrera fa 6 anys. Les històries, d'intriga i criminals, també fan una mica riure, perque el G. és bastant patós i es complica la vida com un lemming, però m'agraden també perquè fan reviure una mica l'ambient dels darrers trenta anys. A més, el G. fa unes reflexions que són autèntiques perles, com aquesta pesimista i sarcàstica que avui he recordat i m'ha fet buscar dades sobre en G.
"Toda racha de mala suerte tiene un final, aunque sólo sea para que pueda comenzar otra del mismo signo. Pero será una racha distinta."
Googlejant he pogut trobar la cita, però no en quin dels cinc llibres l'havia llegit. Si algú la troba, li regalo un perrito piloto de veritat. Però això és per nota.
Com que, amb la cita, us serà fàcil trobar l'autor i el periodista, com a enigma setmanal, us demanaré que em digueu el títol de l'obra que investiga la trama de corrupció entorn de la llei del cable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
