Veig que acaba de publicar el seu tercer llibre, que jo sàpiga; aquesta vegada un volum de contes. L’autora, procedent del món de la traducció, devia tenir molta cosa escrita, però no va ser fins passats els quaranta anys que va tenir un èxit important amb la publicació de la novel·la de més avall. Rodes de premsa, entrevistes a la ràdio, col·laboracions a la premsa, membre de jurats: de seguida és va convertir en una escriptora coneguda.
Què és necessita per aconseguir l’èxit? Doncs per a mi continua sent un misteri, i no vull dir que la novel·la d’avui no sigui interessant: aconsegueix un bon ritme, la trama funciona, presenta dos detectius protagonistes divertits i complementaris, el lector pot trobar uns ambients que li són familiars –una mena de costumisme contemporani- explicats de manera àgil, no abusa de la descripció de la vida dels personatges secundaris, no ens omple el cap amb erudicions excessives i ben documentades; si de cas se li podria retreure que força una mica la introducció del “culpable”. Potser l’èxit, en aquest cas, té a veure amb el marc quotidià ben aconseguit, el to lleuger i la frescor del llenguatge, molt d’acord amb el que em sembla que busquen molts lectors.
Com a fet curiós en el fragment triat, l’al·lusió a la llengua. Hi ha alguna altra literatura, a part de la catalana, en què es parli tant de la llengua i el país sense que ni l’una ni l’altre tingui cap relació o importància amb l’argument?
Tots dos som socis (i els únics empleats) d’una mena d’agència d’assessorament, com l’anomenem nosaltres, que s’anuncia a les targetes i el paper de carta com a “Trau Asesores, Sociedad Limitada”. De fet, el nom, que el Borja havia triat al començament era Tau, una lletra grega que, a més de fer referència al nostre signe del zodíac compartit, Taure, no és una paraula ni catalana ni castellana, la qual cosa semblava el més adient tenint en compte les coses estranyes que passen en aquest país amb això de la llengua. Tanmateix, a la impremta es van equivocar, però el Borja, que és una mica supersticiós, va pensar que era un senyal i va decidir donar per bona la pífia i rebatejar amb aquest nom la nostra societat. A mi, la veritat, “trau” em recorda a “forat”, segurament perquè així és com Borja té sempre els comptes i les butxaques: foradades.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Diria que es tracta d'"Un crim imperfecte", de Teresa Solana.
Em sembla que és 'Un crim imperfecte' de la Tersa Solana, la veritat és que per a mi és un misteri l'èxit d'aquest llibre i de l'autora, me'l va passar una amiga que me'l va promocionar com a 'molt divertit'. Però, mira, alguna cosa deu tenir, és clar.
Ara si que hi caic!
:o)
X.
Molt bé, paseante! I ara ja pots passar directament a resoldre l'altre enigma. Un dia, quan sigui gran, m'hi pasare llargues temporades als escenaris de la ciutat que seguraemnt tothom ja ha reconegut.
Bé, bé, Júlia!
Comparteixo el teu comentari. Jo me'l vaig comprar a partir d'alguna crítica i mentre el llegia anava pensant quan començaria la festa. Després vaig decidir que, a falta d'una altra cosa, era amable, distret i àgil i amb poques pretensions culturalistes, cosa que sempre és d'grair en una literatura com la nostra en què fins i tot els llibres de recepetes de cuina necessiten mostrar que tenim un passat que es relaciona amb el present.
Publica un comentari a l'entrada