els perills de riure

Segurament a un lector no se li acudiria dir que la novel·la d’avui està entre les seves preferides del gènere –sigui quin sigui el gènere de les novel·les que van apareixen aquí- perquè l’autor no és especialista en aquest tipus de literatura i perquè l’interès de la novel·la sobrepassa amb escreix la cerca de la resolució del misteri que envolta les estranyes morts que es produeixen i que constitueix el fil argumental que va de l’inici al desenllaç.

Més enllà de qualsevol classificació, sovint tan reduccionistes, aquesta és una de les meves novel·les preferides. Recordo que quan la vaig llegir per primera vegada m’interessava continuar per veure com es desenvolupava la història, però també m’aturava perquè volia saber més sobre alguns temes a penes apuntats: els espirituals, els patarins, els joaquimisets, els monjos negres, els monjos blancs, Cîteaux... També seguir les discussions dels personatges a partir de la lògica i les “autoritats” era un plaer. En fi, què us puc dir si segurament a vosaltres us va passar el mateix. I a partir de l’obra una pel·lícula que vaig anar a veure amb prevenció, però que em va semblar excel·lent, no perquè fos una reproducció fidel del llibre, sinó perquè tot i seguir-lo també era una nova creació vàlida per ella mateixa ( a més, de gran viull ser com el protagonsita).

He triat aquest fragment de la novel·la, de cap al final, perquè suposo que tots els qui passeu per aquí ja heu llegit el llibre i no té cap importància que aparegui l’assassí. Si penseu que no l’heu llegida, us salteu el text i llegiu les pistes: les de més amunt i la musical del final. Per cert, com que a provisionals (saragatona per a la majoria) vaig dir alguna cosa del text i vaig deixar la música (i alguna paraula), s’ha produït el cas insòlit que ja hi ha hagut un amable lector i amic que m’ha fet arribar per correu la solució, evidentment encertada. Ho tindrem en compte.

El vell va callar. Tenia totes dues mans obertes sobre el llibre, com si n’amanyagués les pàgines o com si estigués tibant els folis per llegir-los millor o els volgués protegir de la rapinya.
-Tot això no ha servit de res, però –va dir Guillem-. Ara s’ha acabat, t’he trobat, he trobat el llibre, i els altres han mort debades.
-No pas debades –va dir Jorge-. Potser en excés. I, si et podia fer servei tenir una prova que aquest llibre és maleït, l’has haguda. Però no deuen haver mort debades. I, per tal que no hagin mort debades, una altra mort no hi serà de massa.
Va dir i amb les mans descarnades i diàfanes, va començar a esquinçar a poc a poc les pàgines toves d’aquell manuscrit, fent-ne bocins i tires, duent-se a la boca els parracs i mastegant a pleret com si consumís l’hòstia i volgués fer-ne carn de la seva carn.
Guillem se’l mirava ullprès i semblava no adonar-se del que passava. Després va reaccionar i es va acotar cridant:
-Què fas?
Jorge va somriure, ensenyant les seves genives exsangües, mentre una bava groguenca li regalimava pels llavis esblanqueïts i pels pèls blans i esclarissats del mentó.
-Ets tu que esperaves el tot de la setena trompeta, oi? Escolta ara el que diu la veu: “Guarda sota el segell el que han dit els set trons, pren-ho i devora-ho; t’amargarà el ventre, però per a la teva boca serà dolç com la mel. Ho veus? Ara segello allò que no havia de ser dit, i n’esdevinc la tomba.