Extra de Nadal!

M’ha semblat que aquestes dates, en què tradicionalment es parla de pau, eren poc adequades per fer-vos pensar en històries excessivament cruentes, així que he triat un llibre amb poca sang i força enginy, amb un detectiu aficionat d’aparença candorosa però sempre atent a tots els detalls. Un detectiu, a més, que, al contrari de tants altres que es mostren escèptics, descreguts o moralment opacs, no dubta a manifestar la seva fe cristiana des del catolicisme militant. Estic segur que sense haver llegit el fragment ja sabeu de qui es tracta. Us he triat tres paràgraf; el primer i el darrer (aquest absolutament lul·lià) amb una marcada càrrega ideològica, com correspon a tota l’obra d’aquest escriptor. Compte, es tracta no només de concretar l’autor i el títol del recull de narracions (12 en total), sinó també el nom d’aquesta història. Copio la traducció en castellà que és la llengua en què podeu trobar actualment –ho he comprovat- aquest volum a les llibreries.

Aristide Valentin era profundamente francés, y la inteligencia francesa es inteligencia pura i simple. No era una “máquina pensante”; esa es una frase estúpida del fatalismo y del materialismo modernos. Una máquina sólo es una máquina porqué no puede pensar. Pero él era un hombre pensante y un hombre elemental al mismo tiempo. Todos sus maravillosos éxitos, que parecían magia, eran el resultado de una lógica machacona, del pensamiento francés claro y vulgar. Los franceses conmueven al mundo no por ofrecer una paradoja sino por llevar hasta sus últimas consecuencias una perogrullada. Llevan muy lejos la perogrullada, como, por ejemplo, en la Revolución Francesa.

[...]

-Bueno, vinieron dos señores vestidos de negro –dijo el camarero-. Dos de esos sacerdotes extranjeros que andan por ahí. Tomaron un almuerzo barato, tranquilamente, y uno de ellos pagó y salió. El otro se disponía a unirse a él cuando miré de nuevo el cambio y me di cuenta que me había pagado casi tres veces de más. “Oiga”, le dije al tipo que ya estaba casi fuera del restaurante, “han pagado ustedes de más”. “Ah”, dice, tan tranquilo, “¿hemos pagado de más?” “Sí” le digo y cojo la cuenta para enseñarsela. Bueno, me quedé de piedra.
-¿Qué quiere usted decir? –preguntó su interlocutor.
-Pues yo habría jurado sobre siete biblias que había puesto cuatro chelines en esa cuenta. Pero vi que había escrito catorce chelines, tan claro como el agua.
-Y bien? –exclamó Valentin moviendose lentamente pero con ojos iluminados-. ¿Qué pasó?
-El sacerdote que estaba ya en la puerta me dice con toda tranquilidad: “Lamento confundir sus cuentas pero servirá para pagar la ventana”. “Qué ventana?”, digo yo. “La que voy a romper”, contesta, y golpeó ese bendito vidrio con su paraguas.

[...]

-Pero ¿cómo demonios conoce usted todos esos horrores? –exclamó Flambeau.
La sombra de una sonrisa cruzó el redondo y vacuo rostro de su clerical antagonista.
-Ah, gracias a ser un bobalicón célibe, me imagino –dijo-. ¿Niunca se le ha ocurrido pensar que el hombre que apenas hace otra cosa que escuchar los verdaderos pecados de los hombres no puede ignorar totalmente la maldad humana? Pero, en realidad, otro aspecto de mi trabajo, también, me confirmó que no era usted un sacerdote.
-¿Cual? –pregunto el ladrón, boquiabierto.
-Ataco usted la razón –dijo... -. Eso es mala teología.

Per si algú encara no ho té clar, us deixo dues escenes d’una pel·lícula de 1954 amb el protagonista interpretat per Alec Guinness. Gran actuació, però personatge físicament diferent a com la majoria de lectors imaginem el detectiu. Per cert, ja ens podrien passar aquests tipus de films per Nadal i no tantes històries moralitzants i horribles sobre l’esperit nadalenc que ataquen la nostra sensibilitat i la nostra intel·ligència.




Com que estic segur que aquests dies, una vegada fetes les compres, us sobrarà temps i no sabreu què fer a part d’endormiscar-vos en algun racó de casa per acabar de fer la digestió, us proposo un joc també senzill i innocent. Què serien les novel·les sense els detectius aficionats o professionals que resolen, o ho intenten, els casos que se’ls presenten? Alguns d’aquests herois han traspassat el paper i han estat interpretats en la pantalla, gran o petita; alguns fins i tot, són coneguts per gent que mai ha llegit cap obra seva. Bé, doncs us proposo que busqueu el creador de cada un dels personatges de més avall. Dotze detectius (s'ha colat algun criminal?), com els mesos de l’any (en podríem fer un calendari), tots clàssics, al menys amb 40 anys de vida, alguns fins i tot ja fa temps que han deixat el centè aniversari força enrere. Potser, tenint en compte les vostres dots detectivesques, la juguesca és massa senzilla, així que em permeto afegir que seran molt ben rebudes aquelles respostes en què es digui en quin any va néixer cada detectiu (no m’atreveixo a demanar el seu signe zodiacal). Va, venceu la mandra, investigueu!

Lew Archer, Martin Beck, pare Brown, sergent Cuff, John Archibald Dortmunder, C. Auguste Dupin, Sherlock Holmes, Jules Maigret, Philip Marlowe, Hercule Poirot, Tom Ripley, Nero Wolfe.

Per acabar, la xurri i jo –detectius aficionats amagats sota el pseudònim habitual- us desitgem que aquest Nadal gaudiu de la millor lectura criminal a la vora del foc, del radiador o sota el nòrdic calentó preludi de somnis de pau o de galets gegantins -compte amb l'escudella!- que us persegueixen immisericordes. I sobretot: feu bondat, que s'acosten els reis.