Nadala tragicòmica (II)

Al cap de tres hores que sant Josep hagués trobat el cadàver, havien enviat a l'escena del crim l'inspector Isidre T. del Bruch i Deulofeu. L'inspector T., com l'anomenaven fotetes els seus companys de promoció, havia nascut a Santpedor; era membre, per part de pare, d'una nissaga que havia excel·lit durant la guerra del francès; per part de mare, pertanyia a una coneguda família de pessebristes. Durant dos anys, just després de graduar-se, havia fet un màster a Suècia organitzat pel comissari retirat M. Beck, de qui s'havia fet molt amic malgrat la diferència d'edat.

L'endemà del crim, al seu despatx de la Gran Via, l'inspector T. repassava el material de la seva gravadora, una novíssima Philips, mentre anava anotant mecànicament, sempre amb un guionet al principi, alguns detalls de forma esquemàtica en una llibreta comprada a Ikea,:

-Nom de la víctima: Nikolaus Sjowall, de nacionalitat sueca; 46 anys. Amb antecedents al seu país per assetjament sexual a verges de totes les edats i dos intents de violació a les verges S. W., de 14 anys i J. H, de 78 anys.
-Des de feia dos anys, la víctima residia a Barcelona. Feines temporals escassament remunerades. Darrerament treballava per uns grans magatzems.
-Diversos testimonis corroboraven que des de feia dies era espectador assidu de l'espectacular pessebre vivent -camells inclosos- del barri del Bon Pastor.
-Segons tres pastor, un rei d'orient, un àngel, sant Josep i la mateixa Maria, en diverses ocasions havia cridat obscenitats a la Verge, M. R. i V., mare de tres fills, entre els quals el nen Jesús, de deu mesos i ploraner de mena.
-Possibles pistes trobades al lloc del crim:
.En una butxaca dels pantalons de la víctima, un poema en què es repetia diverses vegades “a cal fuster hi ha novetat” i s'havia encerclat en tinta vermella el topònim Cadaqués.
.En el tronc, l'arma del crim, restes d'un estrany maquillatge de color fosc que es feia servir especialment en representacions teatrals.
.En la jaqueta del difunt, pèls que els del laboratori encara dubtaven si eren de camell o de ren.
.Al costat del cos, una ploma blanca, de 50 cm, com les que solien formar part del vestuari d'algunes vedettes de revista.

L'inspector continuava escrivint alguns detalls aclaridors, encara que ho feia més per fer alguna cosa que per posar en ordre els seus pensaments, perquè de fet creia, tot i que encara li faltaven alguns interrogatoris per enllestir, que ja tenia força indicis que el durien a l'assassí, però no veia prou clar el mòbil, i sense mòbil no hi ha assassinat.

Capficat en els seus pensaments, l’inspector no va ser conscients dels cops a la porta ni de la presència de la mossa fins que li va dir:

-Bon Nadal, inspector del Bruch. A cal fuster hi ha novetat.

Nadala tragicòmica (I)

La sang s'estenia per les rajoles del terra, seguint-ne les unions, una superfície lluent i fosca al voltant del cap calb - tot just uns cabells a banda i banda, que continuaven cara avall sense solució de continuïtat, formant una gran barba blanca. Al mig del bassal de sang, una barretina vermella i blanca, a joc amb la jaqueta i els pantalons que cobrien el cos gros i panxut. Uns filferros color plata, prims i recargolats (restes d'unes ulleres rodones) i el ren que rossegava les branques d'un avet ple de boles brillants i garlandes daurades, acabaven de esvair qualsevol dubte sobre la identitat del difunt.

El crani estava enfonsat per un tronc grotescament humanitzat, amb ulls de dibuix animat, nas de tap de suro i un riure sardònic del que penjava una llengua de feltre vermella. Decididament, allò ho havia fet algú amb ben poc esperit nadalenc.

(continuarà....)

nord enllà

Què és el que ens porta a llegir un nou escriptor del qual no hem sentit parlar? És difícil de dir. A vegades només el títol del llibre, a vegades –som així-, ens atrau la imatge de la portada, sovint, desgraciadament, fem cas a la publicitat de la pròpia editorial que figura en la contraportada: Trepidant... Més de mig milió d’exemplars venuts a França... la nova estrella del firmament de la novel·la negra europea. I un es deixa portar per la publicitat deixant de banda que ja està tip d’autors i autores suecs, perquè que sigui suec no és garantia de qualitat. Un es deixa temptar per la publicitat tot i que sap que gairebé cinc-centes pàgines són excessives per solucionar el crim d’una nena que ha mort ofegada en la mar, cosa que podria ser un accident, però que el descobriment d’aigua dolça als seus pulmons fa que la policia intervingui. Un pensa que si s’han venut tants exemplars, alguna cosa té la novel·la, malgrat que un sap que cada vegada està més cansat del fred del nord, de la manca de llum dels hiverns inacabables, de les misèries familiars, de les depressions, i un té la idea que si les investigacions són tan llargues és perquè la policia sueca amb alguna cosa s’ha de distreure i té molt poques ganes de tornar a l’avorriment de casa seva.

En fi, que per primera vegada parlo d’un llibre que no ha acabat de llegir; actualment vaig per la pàgina 136 i sempre trobo una excusa per saltar a una altra lectura. Sisplau, si algú ha llegit aquesta novel·la, de la qual segur que sabeu el títol i l’autora, val la pena que continuï? Jo voldria una mica més d’acció, com en la novel·la negra primitiva i la dels seus continuadors. També acceptaria un bon misteri, en què el narrador posés a prova la meva capacitat de deducció. Però cada vegada em costa més haver d’empassar-me pàgines i pàgines de descripció social i de psicologia de personatges secundaris; si ha de ser així, prefereixo altres gèneres i escriptors de comprovada solvència.

I tot plegat, la meva dificultat amb el llibre potser només és a causa d’haver-lo començat en mal moment, que ja se sap que la relació del lector amb l’obra sempre és un misteri i depèn d’imponderables.

Help

Benvolguts lectors,

Havia de passar, que ens arriba el dimecres i nosaltres sense post...

Crec que és el moment de convidar-vos a que prengueu l'iniciativa negra i criminal dels dimarts, vosaltres, fidels i encertats endevinadors compulsius, que en cinc minuts desvetlleu els enigmes que sovint triguem hores a construïr, i que de resultes ja no sabeu on col.locar tants gossos virtuals com heu guanyat.

Vosaltres, que us moveu entre les lletres amb agilitat, que coneixeu tants llibres que nosaltres mai hem fullejat, deixeu-nos aquest cop participar, googlejant intrigats a la nit, a la cerca de la combinació exacta de pistes que ens durà a un nou llibre soprenent, mai llegit, que ens agradarà i ens abstraurà durant unes hores del nostre món ensopit i gris.

Quí de vosaltres recollirà aquest guant?

guia de lectures

Un dels rars divertiments intel·lectuals
que encara li queden a la humanitat és la
lectura de novel·les policíaques. Aquesta
opinió potser causarà una mena d’estupor,
no tant perquè jo tingui una predilecció per
aquests autors, que es troben entre les meves
lectures de capçalera, sinó perquè m’atreveixi
a confessar que és així.

Fernando Pessoa

I aquí ens trobem setmana rere setmana confessant la nostra predilecció per aquests autors i aquestes novel·les que confessem que també pensem que són un dels rars divertiments de la humanitat, malgrat que bona part de la humanitat, entre la qual es troben molts dels que diuen que troben gran plaer intel·lectual en la lectura, nega aquest divertiment intel·lectual, o al menys nega que sigui gaire divertiment o que sigui gaire intel·lectual.

En el meu cas, les novel·les que he anat deixant no pretenien ser més que una mostra de les lectures que, sense cap preferència especial de qualitat o interès ni cap ordre temporal, he anat llegint. Cap pretensió, doncs, de dir: Llegiu-les, són algunes de les millors! Només es tracta d’un divertiment intel·lectual, d’un joc.

En canvi, sí que hi ha gent que ens fa guies de lectura amb algunes de les seves obres preferides i justifiquen la tria, com per exemple l’escriptor que acaba de publicar una interessant guia de la novel·la del gènere -que ell diu negre, però que abasta variants que els puristes no inclourien en aquesta categoria- dividida en diversos apartats força heterodoxos; el primer, per exemple, es diu Los primeros en llegar a la escena del crimen. Un escriptor que comença el llibre amb les paraules de Pessoa (en castellà, en l’original) transcrites més amunt.

Com es titula el llibre? Quin és el nom de l’autor? No, no, vull dir el seu nom real, que l’altre ja el sé.

Per cert, algú es compra aquestes guies de lectura?

Fulletons

Temps enrere, quan no hi havia tele ni ràdio, els ritmes de la vida eren molt diferents. Les busques dels rellotges eren dues, i no tres, perquè els segons no eren importants, i amb els quarts que tocaven les campanes de les esglesies ja n'hi havia prou per manegar-se.

Temps enrere, quan no hi havia tele ni ràdio, un entreteniment apasionant era la lectura d'històries per entregues, els fulletons. Aquests presentaven una història fraccionada, que mantenia l'intriga i el suspens fins la publicació del darrer capítol, fent així que els lectors esperessin impacients la propera publicació per tal d'esbrinar el misteri que amagava el relat; una mica com fan ara les sèries que acaven un capítol amb l'inici del proper.
Molts fulletons van acabar publicats com a llibres - des del detectiu Dupin fins el mateix Sherlock van aparèixer en aquest format, que s'escau especialment al gènere negre.

La d'avui és una història que recull perfectament les característiques dels fulletons. És una història àgil i plena de suspens, però alhora amb un ambient envolvent i molt ben definit, amb personatges treballats i reconeixibles, i imprevisibilitat en el desenllaç. És una d'aquestes històries que et toquen de molt a prop, ja sigui per analogies amb els personatges, per l'ambient que descriuen, per l'entorn en el que es produeixen, pel llenguatge que fan servir, o simplement perque estan ben escrites, amb el cor.

Si l'heu llegit, ja sabeu de quina parlo. I si no, estigueu pendents dels comentaris per saber quina és, perquè us recomano seriosament que la llegiu. I ja per acabar, us deixo un fragment definitivament esclaridor, molt més que una pista:

“Siento mucho frío. El viento juega con la falda de mi vestido y me descubre las piernas. Quiero taparme, pero mis brazos no responden a mi deseo. ¿Qué hago aquí? Si pudiera abrir los ojos, vería el cielo estrellado. Si pudiera oír, escucharía el sonido de las olas. Tengo un fuerte dolor de cabeza. Mis cabellos están empapados. Estoy herida. No recuerdo nada. Mi cuerpo está entumecido. Hace horas que voy a la deriva. No sé dónde estoy ni cómo he llegado hasta aquí. Dormiría profundamente si consiguiera dejar de pensar. Siento mucho frío y sonrío. Soy V.M., y creo que estoy muerta”.

Com de costum, us demano autor, títol i - en aquest cas- el nom de la policia encarregada oficialment de l'investigació.

Exòtica, però no tant

Aquest dimarts tinc el dia ètnic, musical i un xic dispers. Recupero una vella novel·la d’una escriptora japonesa (ens arriba poca literatura negra del Japó, oi?) que en realitat no és gaire exòtica sinó que segueix la tradició del gènere negre americà; a la fi, la negra no té fronteres. Quant a la música, us agrada, a més de llegir la primera estrofa, la interpretació que us deixo de la cançó de Schuman? Finalment, com sempre, demano el títol de la novel·la i el nom de la seva autora. Com a pista, i com que l’escriptora, entre altres activitats, també fa –feia?- de cantant, us deixo una interpretació seva d’una cançó que feia temps i temps que no escoltava. Bé, en la seva veu no l’havia sentida mai. Ah, i teniu també la seva cara de dama matadora. Què més  puc afegir?

Entonces oyo la voz del bajo que no olvidaría hasta el día de su muerte. Era noble y hermosa, como el órgano de una iglesia. Se deslizó hasta ella, le lamió los pies y trepo con seguridad hasta atrapar su corazón. Reconoció la cancion: era  Zigeuner Leben, de Schuman.

Im Schatten des Waldes, im Buchengezweig,
da regt's sich und raschelt und flüstert zugleich.
Es flackern die Flammen, es gaukelt der Schein
um bunte Gestalten, um Laub und Gestein.
(algú és capaç de traduir)





Per acabar, la interpretació de l’escriptora, vull dir de la cantant: