txucutxú

Breument, un record telegràfic i ferroviari d'un clàssic ben clàssic; casualitats que fan que l'home adequat estigui al lloc precís en el moment concret per veure's implicat com a gairebé testimoni d'un crim. Que sembla mentida, la tendència d'alguns personatges per a presenciar crims molt més freqüentment que la resta dels mortals.
En un entorn tancat per definició, i a sobre aïllat per qüestions metereològiques, es comet un assassinat enigmàtic. Apareixen un nombre respectable de pistes plenes de significats, aparents, unes quantes d'elles sembrades per a desorientar. El detectiu es troba implicat a l'escena i a la trama, i destapa històries antigues de drames impensables. Finalment, resolució clàssica amb tots presents, mitjançant seqüència enllaçada de deduccions narratives per part de l'homent d'accent peculiar i elevada autoestima, que finalment assenyala al culpable inesperat. Es proposen dues opcions, de la que finalment els presents trien la més compasiva.
Un clàssic, clàssic, classic. Fàaaaaaaaaaaacil.
Autor, detectiu, títol....

PD: txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú...

L'instint natural de la policia

Em sembla que en el nostre país encara existeix certa desconfiança dels ciutadans envers la pròpia policia. No sabria dir si en altres països democràtics aquesta desconfiança es pot percebre tan fàcilment, segurament hi ha de tot. Aquí, l'origen del sentiment contra “les forces de l'ordre” s'explica a partir de la funció repressora que va exercir durant el llarg període franquista. Segurament el distanciament entre la policia i la resta de ciutadans té actualment, també, altres causes que em resistiré a escriure perquè ara no es tracta d'això i, a més, la meva opinió no tindria cap base sòlida sinó solament indicis personals. Sobre aquest assumpte, em va fer gràcia llegir aquest fragment.

A Fabel no le entusiasmaba el GSG9, ni las unidades del Mobile y el Sonder Einsatz Kommando, diseñadas a imagen y semejanza de los equipos del SWAT estadounidense, que habían surgido en casi todos los cuerpos policiales de Alemania. La línea entre policía y soldado estaba cada vez menos clara e iba en contra de todos los instintos de Fabel. Con su opinión sobre estas unidades paramilitares no se había ganado ninguna amistad en los niveles superiores del Präsidium, en especial cuando señalaba como ejemplo a la Policía Montada del Canadá. Esta había creado una unidad parecida al GSG9. La llamaron el SERT —el equipo de fuerzas especiales de emergencia—, y era una unidad antiterrorista sumamente eficaz. Y la disolvieron. Los agentes canadienses del SERT no pudieron conciliar el imperativo de matar que imponían las operaciones antiterroristas con su instinto natural como agentes de policía de preservar y proteger la vida. Fabel había pensado siempre que ésos eran la clase de policías con los que le gustaría trabajar.

 Quants aspirants a policia pensen com Fabel?

Les pistes són suficients per trobar l'autor. Quant a la novel·la, també es pot llegir des d'Internet, però no sé si és tan fàcil de concretar el nom.

Trio

Fa poc conversàvem amb el pere sobre el futur d’aquest blog, un futur en clau de tres, no de dos, i en clau de cent, no de números senars. I que mentre tant hi ha un munt de clàssics que s’han quedat a la pretatgeria i que volem rescatar, dimarts a dimarts.

La convergència d’aquella conversa, el repàs de clàssics, i el fet que l’altre dia casualment escoltava de lluny una cançó d’un grup poc conegut, em va suggerir el títol d’avui. (consti que estic deixant més pistes que Hansel al bosc)

En fi, l’assassinat:
Un escriptor de novel·les policíaques arriba a una Viena de postguerra a visitar a un amic d'infància, en H., que li ha promès feina. El troba una mica perjudicat - de fet l'ha atropellat un cotxe, així que directament assisteix al seu enterrament. Però algunes coses no quadren, tot plegat es veu tèrbol, i aviat sospita que la mort ha estat de pega, i en realitat el seu amic és viu. Descobreix que el mort que va enterrar era un estraperlista de medicaments adulterats, i que en H. era en realitat un delinqüent perillós que s'ha fugat a zona soviètica.

Col·labora amb les autoritats per fer d'esquer per a que capturin l'H, a qui acaba matant a trets a un túnel de clavegueram com el de la foto. A l’exnoia de l’H no li fa massa gràcia això, val a dir. De fet no li'n fa gens.

La foto del post és d'una peli que van fer d'aquest llibre, peli que alguns consideren com la millor pel·lícula britànica de tots els temps i que compta amb un superb Orson Wells, d’aquells, ja sabeu que vull dir.

Va, endevineu qui és l’escriptor autor d’aquest llibre - el títol del llibre, que està xupat - i el nom de l’escriptor protagonista.
Bon dimarts.

Converses al tren

Segurament que tot i haver insinuat un bon nombre de títols i d'autors, ens falten escriptors d'aquells que els lectors del bloc deuen pensar que com és no han aparegut encara. Autors que coneixen fins i tot els qui no són seguidors del gènere i novel·les que els més despistats poden identificar a través de només un fragment, com en aquest cas, encara que potser el seu reconeixement provingui d'un clàssic -menor- del cinema:

Todo lo que él despreciaba, pensó Guy, lo representaba Bruno. Todo aquello que él no quería ser,
lo era Bruno, o lo sería.
—¿Quiere que le prepare un asesinato perfecto para su esposa? Tal vez algún día le sea de utilidad.
Bruno se retorcía, consciente de sí mismo, bajo la mirada escrutadora de Guy.
Guy se puso en pie.
—Tengo ganas de pasear.
Bruno juntó las manos dando una palmada.
—¡Oiga! ¡Menuda idea se me ha ocurrido! Un asesinato por delegación, ¿comprende? ¡Yo mato a su esposa y usted se encarga de mi padre! Nos encontramos en el tren, ¿comprende?, y nadie sabe que nos conocemos. ¡Nadie! ¡Una coartada perfecta! ¿Qué le parece?
La pared latía rítmicamente delante de sus ojos, como a punto de saltar en pedazos.
«Asesinato.»
La palabra le ponía enfermo, le daba miedo. Quería alejarse de Bruno, salir del compartimiento, pero se lo impedía una angustiosa sensación de pesadez, como en un mal sueño. Trató de sobreponerse, de afianzarse, enderezando antes la pared, comprendiendo lo que Bruno estaba diciendo, porque presentía que había algo lógico en ello, como en un problema o en un acertijo que tuviera que resolver.
Las manos de Bruno, manchadas de nicotina, daban palmadas y se agitaban sobre las rodillas.
—¡Un par de coartadas a prueba de bomba! —chilló—. ¡La mejor idea de toda mi vida! ¿No lo ve? Yo me encargaría de hacerlo cuando usted estuviese ausente de la ciudad y usted, a su vez, haría lo mismo.
Guy lo comprendía. No había ninguna posibilidad de que alguien llegase a descubrirlo, ninguna.

Poques converses espontànies en un tren deuen haver tingut tanta repercussió. No si cal afegir que parlar amb desconeguts també pot resultar perillós; sempre ens ho deien quan érem petits.

inicis i finals i inicis i finals i inicis

Avui pensant en llibres que encara no hagués comentat he recordat un periodista de Madrid ben normal, un tipus gris amb certa habilitat per atreure problemes i cops de puny. La veritat és que crec que l'estoven un promig superior a quatre o cinc cops per novel.la, li realment crida l'atenció (i fa patir una mica) la quantitat de pallisses que encaixa. Però sempre aconsegueix aclarir allò que investiga, tot i que in extremis i de mala manera.

Les cinc novel.les d'aquesta sèrie estan escrites amb intèrvals molt llargs i irregulars, comencen en plena transició democràtica i han anat sortint separades 2, 14, 6 i 4 anys, la darrera fa 6 anys. Les històries, d'intriga i criminals, també fan una mica riure, perque el G. és bastant patós i es complica la vida com un lemming, però m'agraden també perquè fan reviure una mica l'ambient dels darrers trenta anys. A més, el G. fa unes reflexions que són autèntiques perles, com aquesta pesimista i sarcàstica que avui he recordat i m'ha fet buscar dades sobre en G.

"Toda racha de mala suerte tiene un final, aunque sólo sea para que pueda comenzar otra del mismo signo. Pero será una racha distinta."

Googlejant he pogut trobar la cita, però no en quin dels cinc llibres l'havia llegit. Si algú la troba, li regalo un perrito piloto de veritat. Però això és per nota.

Com que, amb la cita, us serà fàcil trobar l'autor i el periodista, com a enigma setmanal, us demanaré que em digueu el títol de l'obra que investiga la trama de corrupció entorn de la llei del cable.

M'avorreixen les perruqueries

Encara que tots tenim les nostres preferències en literatura negra i de misteri, no només d'autors sinó d'estils, i sovint quan fem les tries solem anar sobre segur perquè llegir hauria de ser sobretot un plaer, a vegades fem tastets de novetats que ens criden l'atenció, però sobre les quals no tenim cap referència, o cap que ens sembli prou fiable. I anem llegint:



Desenredé la mata de Carolin, espesa y de un rubio oscuro. Bonito pelo. Debería ser liso, como planchado. El corte rigurosamente simétrico, japonés. Lo peine hacía arriba, desde la raya, trazada en el medio, y empecé a alinear los largos desde atrás.


[...]


Después del secado, estiré el pelo de Carolin mechón por mechón con la plancha de alisar y apareció ese brillo peculiar. Me gustó. En menos de dos horas había logrado algo nuevo. Una pequeña sensación. Bea acarició con admiración el pelo de Carolin y lo examino en el espejo.


-Tom, esto no lo hace nadie como tú. Estás fabulosa, Carol.


El corte era riguroso, el cabello con flequillo, recto en los largos y con brillo negro. Pero lo mejor era que había acentuado la simetría coloreando las puntas.



Molt bé, ja sabia que el protagonista era un perruquer (que fos homosexual no tenia cap importància), però trobar la narració-descripció de la seva feina a la perruqueria cada dos per tres em resultava més aviat fatigós, per bé que algú pot dir que es tracta de donar versemblança a l'acció o de mostrar l'ambientació adequada. I que si els productes de perruqueria i les revistes de moda i la  desfilada... I, finalment,el perruquer més que a partir de les seves dots detectivesques, descobreix l'autora del crim perquè tantes confidències com li arriben han de donar el seu fruit. En fi, em sembla que és el primer cas, per dir-ho d'alguna manera, del perruquer, però estic segur que serà el darrer que jo llegiré. Potser algú de vosaltres té més bona opinió -o més paciència- d'aquesta novel·la que és poc negra i amb un misteri que tant és que es descobreixi com que no.

Dones de l'est

- On vas de vacances?
- Aquest any no vaig enlloc, tinc mandra d'organitzar tota la parafernàlia del viatge, estic cansada
- I no t'agradaria marxar?
- Doncs igual si, si m'ho donessin fet. De fet fa temps que penso que m'agradaria anar a l'est. No et se dir on, sóc un desastre en geografia, i tot se'm barreja
- És que des de finals dels anys vuitanta ens van canviar tots els atles mentals i no hi ha quí s'aclari. Fins llavors era fàcil: dos blocs antagònics: l'Europa Occidental i l'Europa Oriental. Però Gorbatxov es va inventar la glasnost, van enderrocar el mur de Berlín, es va dissoldre la URSS, es va extingir el Pacte de Varsòvia...
- Ja... totes aquelles fronteres que sempre ens havíem imaginat amb filferros plens d'espines, soldats amb metralladores, ponts llargs emboirats on intercanviar presoners, murs de pedra... res de res
- Jo sempre m'havia imaginat l'Europa de l'Est com me l'havien volgut dibuixar els guionistes de Hollywood a les pel•lícules sobre la Guerra Freda: gent vestida de gris, famèlica, que mai somreia, que tenien les mirades tristes darrera les seves ulleres de filferro, que semblaven mancats de sentiments.
- Si, tristos, sobre tot molt tristos. Gent cansada, esgotada, poc lúdica, mancada d'alegria, opaca. El cinema devia fer la seva, però no només, no sé d'on més ens venien aquestes imatges de manca de vida. Segur que a l'altre banda del telò d'acer també devien anar de parranda, no?
- No se, suposo. L'agost de 1996 vaig conèixer una persona del bloc comunista. Es deia Olga, tenia vint anys i treballava de cambrera en un bar de la terra de la boira, on vaig a vegades per fer un cafè a mitja tarda. No anava vestida de gris (acostumava a portar uns jeans i un top negre). No semblava famèlica (tenia corbes per on derrapar amb la imaginació, era més alta que jo i lluïa una papallona tatuada en el mateix lloc on el meu cos presenta una cicatriu per una operació d'apendicitis). Somreia eternament. La seva mirada era alegre, sense necessitar unes ulleres de filferro, i semblava sobrada de sentiments.
- Què maca, no? Devies bavejar... jaja
- Doncs si, vaig prendre molts cafès aquells quinze dies d'agost de 1996, mentre ella darrera la barra (quan no hi havia massa clients a qui fer cas) m'explicava coses de la seva ciutat: que havia treballat de caixera en un supermercat abans de fugir amb un visat turístic sis mesos enrere, que buscava una vida millor, que no enyorava res d'allí, tret del seu gos...
- I que va passar?
- Doncs que després va desaparèixer. El propietari del bar em va explicar que la policia l'havia detingut per no tenir els papers en regla, i que l'havien expulsat del país. Mai no n'he sabut res més d'ella.
- Vaja. I d’on era l’Olga?
- Doncs de la ciutat bàltica que surt al títol del llibre que li vaig demanar prestat a la MK fa dues setmanes. Mira, el tinc aquí.
- Deixa-me’l veure!
"Atravesaba uno de los parques de la ciudad, no recordaba cuál, cuando cayó en la cuenta de que era una ciudad con muchos perros. No se trataba sólo de la jauría de perros invisibles que le perseguían a él, sino también de otros, reales y comunes, con los que la gente paseaba y jugaba. En el parque se detuvo a contemplar a dos perros enzarzados en una violenta pelea".
- Ah, jo també l’he llegit, m’encanta aquest llibre. Té uns quants anys ja, no? és dels primers, si no el primer...
- Passa el 1991, en dues ribes del mar Bàltic, una ocupada per un país de l'Europa Occidental i l'altre per un de l'Europa Oriental. I el prota passa de la seva petita ciutat de l'estat del benestar a un petit país que viu la caiguda del comunisme.
- Crec que tot comença amb un bot salvavides i els cadàvers de dos homes que apareixen a la platja entre la boira, oi?
- Si, i el cas l'obliga a viatjar. Té molta por, s'endinsa en un món desconegut i tancat, un sistema molt controlat políticament, amb una manca de llibertat que el sorpren, li costa d’entendre.
- I el contrast del poc valor de la vida. Recordo la sensació de perill durant tota la història, por i valor barrejats durant tot el llibre.
- És maca la història amb la Baiba, que no va vestida de gris, que no sembla famèlica, que somriu i plora, que no té la mirada trista darrera d'unes ulleres de filferro. Que sent.
- Sàpigues que ho he gravat tot i ho faré servir per al dimarts de sang.
- Vols dir que no li sabrà greu al pere que et faci la feina?
- Espero que faci la vista grossa, com que ja està acostumat a que li colin coses de la Wiki com a treballs originals… El que crec que creurà és que li vols prendre el paper de poli bó, que ho poses sempre molt fàcil, paseante.
- Vols dir?
- I tant! Ja veuràs com tots encertaran el títol de la novel•la, l’autor, el detectiu i fins i tot el número de pàgines del llibre. Ets un tou.
- Bé, jo vaig passant que és tard
- Doncs fins la propera !