Ja som dimecres, gairebé dijous, i encara sense dimarts de sang... disculpeu el retard. Vaig malament de temps, i de son, i s'han acumulat algunes coses que han fet difícil trobar el moment apropiat de posar-vos un enigma per aquesta setmana. Ara tinc son, i això em fa pensar en un curtmetratge on surten ovelles de les que es poden comptar per a dormir, si no és que en veure les ovelles t'agafa el riure i et despertes. Precedia una pel.lícula divertida amb els el.lemets d'un clàssic del gènere negre, tot i que hauríeu de féu màniga ample, doncs no és ben bé el que es diu un clàssic del gènere negre. Com que no he llegit res fa setmanes, us proposo aquesta peli com a enigma.
És l'any 1947, i els actors dels estudis més famosos de Los Ángeles tenen fòbia al dissolvent. Una qüestió de supervivència.
L'actor de moda, en R., és histriònic i emotiu, i està casat amb la que podria ser l'Angelina Jolie de l'època, la J, una cantant pèl-roja i explosiva que quan entra en una habitació li treu el singlot a tot home present, mentre diu amb veu greu "I'm not bad. I'm just drawn that way".
Darrerament en R. està més nerviós que mai; creu que la seva dona se la fot amb un milionari. Capficat, no dona una als rodatges, i tant és així que i l'amo dels estudis contracta en E. perquè segueixi la J.
Però al cap de pocs dies el milionari apareix assassina't, i en R. és el principal sospitós. El detectiu haurà de trobar l'assassí per tal d'alliberar els estudis de l'amenaça del dissolvent.
Crec que amb això tindreu prou. Endavant: nom de l'actor i del detectiu i nom de la pel.lícula.
dimecres, 9 de març del 2011
dimarts, 1 de març del 2011
el solo de l'africana
Començo disculpant-me per demanar que em digueu si cal que continuï o no la lectura. Busco una vegada més històries negres escrites per autors de països que no participin de la cultura i de la societat occidental -o hauríem de dir capitalista o de lliure mercat?- que, diguin el que diguin alguns, acabarà fagocitant tota la resta, amb els mestissatges desequilibrats que es vulgui. Mentrestant, bé deuen escriure novel·les policíaques a l'Àfrica, però jo no en sé res. Em refereixo a l'Àfrica negra, amb detectius autòctons, amb condicionants propis, malgrat que sota les aparents diferències culturals, la naturalesa humana és, si fa no fa, molt semblant. Aquesta cerca em porta a una investigadora negra, més aviat grassoneta i que ha obert l'única agència de detectius del seu país, etc. Però resulta que l'autor, malgrat haver nascut a l'Àfrica és d'origen escocès; i és en aquest fet on em descobreixo un pòsit racista: aconseguirà aquest escriptor transmetre l'esperit africà? El meu jo lector em diu que això no té cap importància, que el que em val es veure si m'agrada conèixer els casos d'aquesta dona:
—Quiero que tengas tu propio negocio —le dijo su padre en el lecho de muerte—. Ahora el ganado se está pagando bastante bien. Véndelo y monta un negocio. Una carnicería no sería mala idea. O una licorería. Lo que tú quieras.
Cogió a su padre de la mano y miró a los ojos al hombre que más había querido, a su papaíto, su sabio papaíto, que siempre había pasado estrecheces para darle a ella lo mejor y cuyos pulmones se habían llenado de polvo en las minas.
Las lágrimas le dificultaban el habla, pero alcanzó a decir:
—Voy a montar una agencia de detectives en Gaborone.
Per suposat, no us demano només el títol de la primera de la sèrie, sinó, com deia al principi, vosaltres que sou més viatjats: continuo llegint? De moment m'he aturat aquí i ja m'està bé:
Nunca he visto el mar, aunque un hombre que trabajaba conmigo en las minas me invitó una vez a su casa, en Zululandia. Me contó que había colinas verdes que llegaban hasta el océano Indico, y que desde su casa se veían los barcos en el horizonte. Me dijo que las mujeres de su pueblo hacían la mejor cerveza del país, y que allí un hombre podía pasarse años sentado al sol sin hacer nada más que procrear y beber cerveza de maíz. Me dijo que si iba con él, a lo mejor podría conseguirme una mujer, y que ellos pasarían por alto el hecho de que yo no era un zulú, siempre y cuando estuviera dispuesto a pagar al padre el suficiente dinero por su hija.
Pero ¿por qué iba yo a querer irme a Zululandia? ¿Por qué iba a querer otra cosa que no fuera vivir en Botsuana y casarme con una chica tsuana? Le expliqué que Zululandia me parecía muy interesante, pero que cada hombre tiene en su corazón un mapa de su propio país y que el corazón nunca te permite olvidar este mapa. Le comenté que en Botsuana no teníamos las colinas verdes que había en su país, ni el mar, pero que teníamos el Kalahari, y que la tierra se extendía hasta más allá de lo imaginable. Le dije que si un hombre nace en tierras áridas, aunque sueñe con la lluvia, no querrá que llueva mucho ni le importará que el sol caiga a plomo. De modo que ni me fui con él a Zululandia ni vi nunca el mar. Pero esto no me ha hecho infeliz, ni una sola vez.
—Quiero que tengas tu propio negocio —le dijo su padre en el lecho de muerte—. Ahora el ganado se está pagando bastante bien. Véndelo y monta un negocio. Una carnicería no sería mala idea. O una licorería. Lo que tú quieras.
Cogió a su padre de la mano y miró a los ojos al hombre que más había querido, a su papaíto, su sabio papaíto, que siempre había pasado estrecheces para darle a ella lo mejor y cuyos pulmones se habían llenado de polvo en las minas.
Las lágrimas le dificultaban el habla, pero alcanzó a decir:
—Voy a montar una agencia de detectives en Gaborone.
Per suposat, no us demano només el títol de la primera de la sèrie, sinó, com deia al principi, vosaltres que sou més viatjats: continuo llegint? De moment m'he aturat aquí i ja m'està bé:
Nunca he visto el mar, aunque un hombre que trabajaba conmigo en las minas me invitó una vez a su casa, en Zululandia. Me contó que había colinas verdes que llegaban hasta el océano Indico, y que desde su casa se veían los barcos en el horizonte. Me dijo que las mujeres de su pueblo hacían la mejor cerveza del país, y que allí un hombre podía pasarse años sentado al sol sin hacer nada más que procrear y beber cerveza de maíz. Me dijo que si iba con él, a lo mejor podría conseguirme una mujer, y que ellos pasarían por alto el hecho de que yo no era un zulú, siempre y cuando estuviera dispuesto a pagar al padre el suficiente dinero por su hija.
Pero ¿por qué iba yo a querer irme a Zululandia? ¿Por qué iba a querer otra cosa que no fuera vivir en Botsuana y casarme con una chica tsuana? Le expliqué que Zululandia me parecía muy interesante, pero que cada hombre tiene en su corazón un mapa de su propio país y que el corazón nunca te permite olvidar este mapa. Le comenté que en Botsuana no teníamos las colinas verdes que había en su país, ni el mar, pero que teníamos el Kalahari, y que la tierra se extendía hasta más allá de lo imaginable. Le dije que si un hombre nace en tierras áridas, aunque sueñe con la lluvia, no querrá que llueva mucho ni le importará que el sol caiga a plomo. De modo que ni me fui con él a Zululandia ni vi nunca el mar. Pero esto no me ha hecho infeliz, ni una sola vez.
dimarts, 22 de febrer del 2011
"Resacón" i remordiments
Que ningú pensi que el títol del post és autorreferent. Que darrerament tinc molta feina i faig molta bondat, massa i tot, si ho miro bé, que el temps personal se m'ha reduït dràsticament i vaig de bòlid, intentant trobar una estoneta aquí i allà per llegir-vos i escriure els mínims imprescindibles.
Però a aquest pobre inspector si que li passen factura els excessos. Resulta que una antiga novia se'l troba i el convida a sopar, i li diu que es posi guapo, amb aquells texans que tant li agradaven i les seves Dr Martens, que l'espera per sopar. Ell està de Rodrigues, i accepta amb una mica de mala consciència.
Al matí següent es lleva amb una ressaca d'espant i no recorda res de res. Ex-alcoholic de no fa tant, es suposa que no havia de provar ni una gota d'alcohol, però senzillament no recorda si ho ha fet.
Tot anguniós per no saber si li ha fet el salt a la seva companya, qui està de viatge a Rússia lluitant als tribunals per evitar que el pare del seu fill se'n quedi la custòdia, ell arriba fet una piltrafa a la feina. Aquell matí li assignen investigar un assassinat. Han trobat morta una dona jove, a casa seva. Sembla un suïcidi, però els veïns van veure marxar de matinada un home molt begut, que va agafar un taxi. Quan s'apropa a l'escena del crim la camisa no li arriba al cos: és casa de la seva ex-novia, la morta és ella, i l'home que van veure els veïns sens dubte era ell.
Aquesta investigació es barreja amb una sèrie d'atracaments molt particular, impecable, sense restes biològics de cap mena, i on l'atracador fa un compte enrere que té com a desenllaç un assassinat d'hostatge absolutament innecessari. Marxa a peu i ningú el troba, ningú el veu...
I l'H tot el llibre patint i dissimulant - creu que no ha fet res, però la desmemòria el martiritza, no sap, no pot confiar en ell, li terroritza el que semblaria si algú l'associés amb el convidat al darrer sopar.
Tot plegat continua històries engegades al llibre previ, una història farcideta de neonazis, i sospito que continua en els llibres posteriors, que encara no he llegit.
Hi ha un dolent molt dolent camuflat entre els bons, i no hi ha manera de descobrir-lo. Ja us avanço que el pobre H. pateix bastant. Els personatges que l'acompanyen són peculiars, des de la filla de policia que té el do de recordar absolutament qualsevol cara o estructura òssia facial que hagi vist una única vegada, ni que sigui en vídeo, fins el poli jovenet, valent espavilat i sencer. Al voltant de la màquina del cafè planeja sovint el record d'una poli molt estimada que va morir al primer llibre, no us dic a mans de qui, però ho podríeu deduir... hi ha l'inevitable forense malcarat, el psicòleg llest, el comandament trepa, els polis mandrosos i patates...
Aquest personatges, òbviament, són del nord, molt al nord... seguim amb la plaga d'autors nòrdics. Però aquest el podeu posar al prestatge dels bons. Com diu nosequí a la xarxa, és digne de Hollywood.
Apa: autor, poli i títol del llibre!
Però a aquest pobre inspector si que li passen factura els excessos. Resulta que una antiga novia se'l troba i el convida a sopar, i li diu que es posi guapo, amb aquells texans que tant li agradaven i les seves Dr Martens, que l'espera per sopar. Ell està de Rodrigues, i accepta amb una mica de mala consciència.
Al matí següent es lleva amb una ressaca d'espant i no recorda res de res. Ex-alcoholic de no fa tant, es suposa que no havia de provar ni una gota d'alcohol, però senzillament no recorda si ho ha fet.
Tot anguniós per no saber si li ha fet el salt a la seva companya, qui està de viatge a Rússia lluitant als tribunals per evitar que el pare del seu fill se'n quedi la custòdia, ell arriba fet una piltrafa a la feina. Aquell matí li assignen investigar un assassinat. Han trobat morta una dona jove, a casa seva. Sembla un suïcidi, però els veïns van veure marxar de matinada un home molt begut, que va agafar un taxi. Quan s'apropa a l'escena del crim la camisa no li arriba al cos: és casa de la seva ex-novia, la morta és ella, i l'home que van veure els veïns sens dubte era ell.
Aquesta investigació es barreja amb una sèrie d'atracaments molt particular, impecable, sense restes biològics de cap mena, i on l'atracador fa un compte enrere que té com a desenllaç un assassinat d'hostatge absolutament innecessari. Marxa a peu i ningú el troba, ningú el veu...
I l'H tot el llibre patint i dissimulant - creu que no ha fet res, però la desmemòria el martiritza, no sap, no pot confiar en ell, li terroritza el que semblaria si algú l'associés amb el convidat al darrer sopar.
Tot plegat continua històries engegades al llibre previ, una història farcideta de neonazis, i sospito que continua en els llibres posteriors, que encara no he llegit.
Hi ha un dolent molt dolent camuflat entre els bons, i no hi ha manera de descobrir-lo. Ja us avanço que el pobre H. pateix bastant. Els personatges que l'acompanyen són peculiars, des de la filla de policia que té el do de recordar absolutament qualsevol cara o estructura òssia facial que hagi vist una única vegada, ni que sigui en vídeo, fins el poli jovenet, valent espavilat i sencer. Al voltant de la màquina del cafè planeja sovint el record d'una poli molt estimada que va morir al primer llibre, no us dic a mans de qui, però ho podríeu deduir... hi ha l'inevitable forense malcarat, el psicòleg llest, el comandament trepa, els polis mandrosos i patates...
Aquest personatges, òbviament, són del nord, molt al nord... seguim amb la plaga d'autors nòrdics. Però aquest el podeu posar al prestatge dels bons. Com diu nosequí a la xarxa, és digne de Hollywood.
Apa: autor, poli i títol del llibre!
dimarts, 15 de febrer del 2011
sopa amb ossos d'ànec
Continuo amb una mica d'exotisme, i, després dels transvestits i el pingüí, ja serà la tercera setmana. Avui he triat la novel·la d'un autor xinès, que, ai!, resideix als Estats Units. A més d'autor de novel·les policíaques, és també poeta i traductor al xinès d'escriptors en llengua anglesa, i no sé si del xinès a l'anglès. Les seves novel·les del gènere, a més de l'interès que puguin tenir des de la perspectiva estrictament criminal, són un mirall -no podria assegurar fins quin punt fidel- de la societat xinesa actual. En el cas del llibre que he triat, la trama se centra especialment en la corrupció que afecta el Partit i les noves classes sorgides a partir de la privatització creixent, però tutelada, del país. A part d'això, en les pàgines del llibre van apareixent altres elements que poden arribar a tenir vida pròpia, com la poesia i la gastronomia. De tant en tant ens trobem textos d'antics poetes que il·lustren o serveixen de contrapunt a algun moment de la investigació o de l'estat d'ànim de l'inspector protagonista; també hi ha força al·lusions a la cuina del país; una cuina, que, com en la recepta que deixo més avall, no sé si es prodiga gaire en els restaurants que freqüentem aquí i que tampoc no sé si resultarà prou atractiva per decidir algú a reproduir-la fumejant en una cassola; si és així, ja em direu els resultats
También vio Chen, junto a esos objetos de la Revolución Cultural, un cartel de la película Shanghai Express en el que salía Marlene Dietrich. Aquel lugar sugería una inmersión de la ciudad en la nostalgia de un tiempo dorado, los años 20 y 30, un tiempo pleno de exuberantes fantasías. Ciertamente, había quienes descubrían ahora cosas de aquellos días, por las que mostraban una pasión desmedida. El cartel de Marlene Dietrich, bien protegido por un plástico, costaba mucho más que cualquier retrato del Gran Timonel Mao en la Plaza Tiananmen.
No se ve un solo pájaro en cientos de montañas
ni se observa una huella en miles de sendas,
sólo una barca solitaria,
el sombrero de juncos con que se toca un anciano que pesca solo.
La nieve ha caído en el río frío.
Liu Zhongyuan, dinastia Tang (del segle VII al X)
-Estupendo. Para hacer una buena sopa con huesos de pato, te recomiendo que los cuezas a fuego lento durante dos horas, hasta que se deshagan y el agua de la cocción parezca leche. Después añades un pepino bien picado y un puñado de pimienta -dijo Chen y luego abrió la puerta del coche-. Ha sido un buen almuerzo, camarada Lai. No hace falta que cuentes a nadie nuestra conversación. Adiós.
Com sempre, nom de l'autor i de la novel·la (com que si no l'heu llegida, concretar el títol podria ser difícil, afegiré que és molt semblant al d'una obra de Dickens). Per als més atrevits: algun restaurant a Catalunya on serveixin sopa d'ossos d'ànec?
También vio Chen, junto a esos objetos de la Revolución Cultural, un cartel de la película Shanghai Express en el que salía Marlene Dietrich. Aquel lugar sugería una inmersión de la ciudad en la nostalgia de un tiempo dorado, los años 20 y 30, un tiempo pleno de exuberantes fantasías. Ciertamente, había quienes descubrían ahora cosas de aquellos días, por las que mostraban una pasión desmedida. El cartel de Marlene Dietrich, bien protegido por un plástico, costaba mucho más que cualquier retrato del Gran Timonel Mao en la Plaza Tiananmen.
No se ve un solo pájaro en cientos de montañas
ni se observa una huella en miles de sendas,
sólo una barca solitaria,
el sombrero de juncos con que se toca un anciano que pesca solo.
La nieve ha caído en el río frío.
Liu Zhongyuan, dinastia Tang (del segle VII al X)
-Estupendo. Para hacer una buena sopa con huesos de pato, te recomiendo que los cuezas a fuego lento durante dos horas, hasta que se deshagan y el agua de la cocción parezca leche. Después añades un pepino bien picado y un puñado de pimienta -dijo Chen y luego abrió la puerta del coche-. Ha sido un buen almuerzo, camarada Lai. No hace falta que cuentes a nadie nuestra conversación. Adiós.
Com sempre, nom de l'autor i de la novel·la (com que si no l'heu llegida, concretar el títol podria ser difícil, afegiré que és molt semblant al d'una obra de Dickens). Per als més atrevits: algun restaurant a Catalunya on serveixin sopa d'ossos d'ànec?
dimarts, 8 de febrer del 2011
Adopta un pingüí!
Fa poc que he canviat de despatx, coses de la vida, i ara estic a un despatx fred fred fred. A mig matí de sobte m'adono que tinc els peus freds, i els ronyons, i el nas, i les orelles i les mans... llavors és moment de deixar el teclat una estona per a sortir a passejar una mica, a abraçar una tassa de cafè, o té, ben calenta, i aprofitar per veure persones. Apropar-se una mica als despatxos més poblats, buscant escalforeta i una mica de caliu.Tot i les escapades, i potser pel propi fet del canvi de despatx, gent i costums, el cas és que tinc la sensació de viure en un nou hàbitat gèlid i glaçat, una mica com si fos un dels pingüins del zoo, caminant amb uns peus de plantes membranoses sobre el gel artificial, fent palmes amb les aletes per entrar en calor, lliscant sobre la panxa aerodinàmica per anar a banyar-me a l'aigua amb glaçons, caminant a prop dels altres per gaudir del gregarisme i aprofitar la caloreta de la proximitat d'altres.
Bé, el cas és que amb tant de fred he recordat aquest llibret a mig camí entre el gènere negre i policial i el d’humor negre. Crec que el vaig llegir un estiu - moment de l'any més propens als experiments -i crec recordar que un estiu de molta calor, ja fa temps. Quan el vaig triar a la llibreria, ajupida mirant la lleixa més propera al terra, el meu subconscient devia de buscar la fresqueta que em suggeria la idea del pingüí.
Al llibre un periodista es fa amic d'un pingüí deprimit i desnonat del zoo que just ha tancat per manca de fons per a comprar el menjar dels animals. A Ucraïna. El periodista li agafa afecte, l’adopta i el cuida a casa seva: viu a la seva banyera, li troba peix congelat per menjar, es fan companyia. Poc a poc el pingüí es va refent i adaptant a la vida al pis, fa amistat amb una nena petita que de tant en tant han de cuidar, i tot i que fa massa calor per un animal tan fet al fred, la vida sembla una miqueta plàcida i confortable durant uns dies.
Mentre tant, ell accepta un encàrrec que li saneja l'economia: escriure esqueles. Cada dia li envien les característiques del finat, gent important, i ha de redactar l'esquela, cosa que fa amb dedicació i art. La cosa es torna inquietant quan s'adona que les esqueles precedeixen amb una exactitud sospitosa la mort de la persona en qüestió, i tot comença a complicar-se amb màfies i perills i fugides... és divertit.
Com a pista, us deixo un acudit que hi ha al començament del llibre:
Un policia passa amb un cotxe i veu un company amb un pingüí.
- Dugui'l al zoo - li ordena
Més tard, el mateix policia torna a passar i torna a veure l'agent amb el pingüí.
- Però què fa? Li vaig dir que el dugués al zoo
- Hem anat al zoo, i al circ. Ara anem al cinema.
Aquest cop us demano autor, llibre i el nom del pingüí, i va, també el del periodista. Au va! que ja trigueu!
(Recomanable llegir el llibre embolicat amb una manteta. Confesso que és tal i com he fet el post. No se perquè, però el llibre em recorda algú... es pot donar per al.ludit, si vol)
dissabte, 5 de febrer del 2011
joc doble
En J. Ha acabat de tallar-me el cabell i la barba a tres quarts de set. Pujo a casa i fico tres llibres en una bossa de plàstic cortesia d'un celler. Línia groga fins al Passeig de Gràcia. Faig la part central de la Rambla -ziga-zagues- i creuo davant de la pastisseria Escribà; des de l'aparador m'adono que no tenen cremadets ni xuixos. Tombo pel carrer de l'Hospital. M'han dit que el Pla del Romea està força bé.
Entro a La Capella, on uns operaris estan desmuntant el material de la sala que aquesta setmana ha acollit BCNegra. Al vestíbul, una noia s'encarrega de la taula d'intercanvi de llibres: 1x1. Deixo una novel·la de Simenon, una de Kellerman i una altra de James M. Cain. Comento a la noia que té cura de la parada que no hi ha gaire material per triar (ei, dos Pedrolo i quatre Simenon, incloent el meu), però, amablement, em recorda que és el darrer dia i la darrera hora; potser seré l'últim visitant, que és el que m'agrada: sempre he preferit les clausures, les conclusions, a les inauguracions. Tots dos concloem que aquest horari de botiga que s'acaba a les vuit del vespre és criminal i no s'adiu gaire amb les preferències més aviat nocturnes de la majoria dels amants del gènere negre; però aquest món ja no és el que era. M'emporto tres llibres, dos clàssics i un que no sabria com definir, dels qual no escric el títol per si me'ls llegeixo i em serveixen per omplir un dimarts de sang.
Al Portal de l'Àngel trobo la C. Comencem parlant de teatre i de novel·les -ella no és lectora de policíaques- i m'acaba, com sempre, explicant les darreres notícies de la política municipal i nacional, que coneix de primera mà, un seguit de noms i situacions que acabaré oblidant al cap de poca estona. Es posa nostàlgica i em recomana un llibre de la Mercè Font, potser oblidant que no sóc gaire amant de la novel·la històrica.
Demà, a partir de la una, Paco Camarasa, clourà la Setmana amb fotos, musclos i signatures a la seva llibreria Negra y Criminal. Haguéssim pogut organitzar una trobada amb els amants del gènere que passen de tant en tant per Dimarts de sang i amb qualsevol amant de qualsevol cosa, però ara ja és massa tard per a una convocatòria seriosa. Qui sap si m'hi allargaré. La Barceloneta és un bon lloc per perdre's i retrobar-se, ni que sigui amb el blau del mar i del cel de cada dia.
Entro a La Capella, on uns operaris estan desmuntant el material de la sala que aquesta setmana ha acollit BCNegra. Al vestíbul, una noia s'encarrega de la taula d'intercanvi de llibres: 1x1. Deixo una novel·la de Simenon, una de Kellerman i una altra de James M. Cain. Comento a la noia que té cura de la parada que no hi ha gaire material per triar (ei, dos Pedrolo i quatre Simenon, incloent el meu), però, amablement, em recorda que és el darrer dia i la darrera hora; potser seré l'últim visitant, que és el que m'agrada: sempre he preferit les clausures, les conclusions, a les inauguracions. Tots dos concloem que aquest horari de botiga que s'acaba a les vuit del vespre és criminal i no s'adiu gaire amb les preferències més aviat nocturnes de la majoria dels amants del gènere negre; però aquest món ja no és el que era. M'emporto tres llibres, dos clàssics i un que no sabria com definir, dels qual no escric el títol per si me'ls llegeixo i em serveixen per omplir un dimarts de sang.
Al Portal de l'Àngel trobo la C. Comencem parlant de teatre i de novel·les -ella no és lectora de policíaques- i m'acaba, com sempre, explicant les darreres notícies de la política municipal i nacional, que coneix de primera mà, un seguit de noms i situacions que acabaré oblidant al cap de poca estona. Es posa nostàlgica i em recomana un llibre de la Mercè Font, potser oblidant que no sóc gaire amant de la novel·la històrica.
Demà, a partir de la una, Paco Camarasa, clourà la Setmana amb fotos, musclos i signatures a la seva llibreria Negra y Criminal. Haguéssim pogut organitzar una trobada amb els amants del gènere que passen de tant en tant per Dimarts de sang i amb qualsevol amant de qualsevol cosa, però ara ja és massa tard per a una convocatòria seriosa. Qui sap si m'hi allargaré. La Barceloneta és un bon lloc per perdre's i retrobar-se, ni que sigui amb el blau del mar i del cel de cada dia.
dimarts, 1 de febrer del 2011
exotismes
En Bodrum habían encontrado el cadáver de un cantante travesti llamado Davut. Actuaba regularmente con la orquesta del club de allí. Y le habían vertido ácido nítrico por la garganta.
[…]
Logré recuperarme de mi parálisis gracias a la curiosidad de Popon, que se inclinó sobre mi hombro para fisgonear el archivo y me empujó a un lado.
-¡Es el Davut de la voz melodiosa! -gritó espantada-, ¡Dios nos asista! Yo seré la siguiente. ¡Oh, Señor, protégenos! Tal vez seamos pecadores, pero Tú nos creaste a tu imagen y semejanza en Tu infinita sabiduría. Soy tu sierva. ¡Protégenos, Dios todopoderoso!
De tant en tant, pensant que hi ha novel·les més enllà del nord, un busca que s'escriu en els territoris més exòtics i pot fer cap a Turquia i trobar-se amb un detectiu travestit que té una empresa d'assessoria informàtica i que, durant la nit, regenta un club de transexuals. I un el va seguint en la seva investigació dels assassinats de gent, a part de la seva condició, amb diversos matisos, de transexuals, tenen en comú que el seu nom és el d'un profeta. I en la investigació, l'ajuda un integrista islàmic expert en informàtica que va en cadira de rodes, mai no surt de casa, i que és un obsés sexual a qui li agrada que l'agredeixin altres homes (o potser dones?). I al final...
En fi, que encara que de moment estic una mica saturat, us demanaré el nom de l'autor i el de la novel·la, com sempre.
[…]
Logré recuperarme de mi parálisis gracias a la curiosidad de Popon, que se inclinó sobre mi hombro para fisgonear el archivo y me empujó a un lado.
-¡Es el Davut de la voz melodiosa! -gritó espantada-, ¡Dios nos asista! Yo seré la siguiente. ¡Oh, Señor, protégenos! Tal vez seamos pecadores, pero Tú nos creaste a tu imagen y semejanza en Tu infinita sabiduría. Soy tu sierva. ¡Protégenos, Dios todopoderoso!
De tant en tant, pensant que hi ha novel·les més enllà del nord, un busca que s'escriu en els territoris més exòtics i pot fer cap a Turquia i trobar-se amb un detectiu travestit que té una empresa d'assessoria informàtica i que, durant la nit, regenta un club de transexuals. I un el va seguint en la seva investigació dels assassinats de gent, a part de la seva condició, amb diversos matisos, de transexuals, tenen en comú que el seu nom és el d'un profeta. I en la investigació, l'ajuda un integrista islàmic expert en informàtica que va en cadira de rodes, mai no surt de casa, i que és un obsés sexual a qui li agrada que l'agredeixin altres homes (o potser dones?). I al final...
En fi, que encara que de moment estic una mica saturat, us demanaré el nom de l'autor i el de la novel·la, com sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
