Cuinera abans que monja

Quan al vespre arribo a casa estic cansada, i només em ve de gust treure'm les sabates i espachurrar-me al sofà amb el comandament a distància a la mà. A l'hora que arribo, generalment coincideixo amb una de dues sèries policíaques que m'agraden molt, tot i que ja fa temps que duren.

La primera la protagonitza una senyora que fica el nas on no li demanen, això si, amb molta elegància i educació; la fan una mica aviat, i no sempre puc veure-la. La segona és un senyor molt més maniàtic que jo, que em fa pensar i riure (molt!) al temps que m’al·lucina amb la seva lògica per resoldre crims. Quedeu-vos amb el nom d'aquest senyor per resoldre part de l'enigma.

Respecte de l'enigma, i parlant ja de l'autora, cal dir que documentar-se abans d'escriure un llibre és normal i recomanable, però no és tan normal experimentar en primeríssima persona i de manera molt precoç què és això de ser una assassina. Francament, a mi em sembla passar-se bastant, així que, si us plau, accepteu-me aquest consell: no us preneu la feina tan seriosament com aquesta senyora, que carrega sobre la seva consciència haver pelat la mare d'una amiga a la tendra edat de 16 anys.

Malgrat aquest petit detall sense importància, parlem avui d'una autora molt productiva, amb més d'una cinquantena de títols, que allibera per contracte un mínim de dos llibres a l'any, un de cada una de les seves sèries més famoses.

Jo només n'he llegit d'una d'aquestes sèries, ambientada a l'època victoriana, que te com a protagonista un detectiu que es diu igual que el maniàtic que protagonitza els meus "arribar a casa", i que està casat amb una dona deliciosa i vital, de nom Hester (i el cognom del marit), i que ha estat infermera de guerra.

El llibre que tinc per casa té com a víctima un senyor ric que palma a un bordell. La Hester, valenta i sense fer cas a les crítiques sobre la dubtosa moral de les seves activitats, feia una mena d'obra social ajudant les prostitutes del barri. El marit rep la visita d'una dona que duu l'encàrrec d'esbrinar el què ha passat, en contra del que sembla que ha passat.

La veritat és que es llegeix bé; els llibres tenen un regust com d'Agatha Christie, però amb uns personatges molt treballats. Per exemple, la Hester em sembla una sufragista en potència molt ben retratada.

Us convido a que trobeu el nom i el cognom del marit, el de l'autora i el del llibre. Va, que tres quartes parts de l'enigma són molt fàcils. D'aquells que cinc minuts després de penjar-los la Júlia ja els ha trobat. Amb el que costa escriure'ls! (per no dir el que costa caçar els perritos pilotos, que ja s'ho saben, i quan m'acosto fugen immediatament)

A l'estiu, també podeu regalar llibres

Uf! Avui els dos criminals habituals fem un descans de sang, que ja ens convé, i cedim la paraula a l'amic Sani, emprenedor vital (el vuitè començant pel principi), que ens diu:

El llibre el tenia a casa des de fa tremps però reconec que me n'havia oblidat. Potser havia encetat alguna de les tres històries que conté però és molt probable que no l'hagués ni obert. No ha estat fins ara, que l'he llegit, amb pel propòsit d'imitar -per una vegada- la vostra tasca criptoenigmística als Dimarts de Sang.
El llibre del qual forma part és un exemplar amb número 16 de la col·lecció de l’editorial Orbis: "Grandes maestros del crimen y misterio".–obres selectes-, publicat en castellà el 1984.
Aquesta historia és, segons alguns crítics, potser la millor obra del seu prolífic autor, que a la vegada és pare d'un dels detectius més famosos de tota la galàxia detectivesca.
Anem directament al moll de l'argument de la novel·la:

Rachel Bruner, una multimilionària que ha llegit un llibre sobre l'FBI, contracta personalment el serveis del detectiu en aquest termes:

-Sé mucho sobre usted. Por eso ahora estoy aquí. Deseo que haga usted algo que otro hombre quizá no podría hacer. Usted lee libros también. ¿Ha leído uno titulado El FBI que nadie conoce?
-Sí
-A mi también me impresionó la lectura de ese libro, al punto que compré 10.000 ejemplares y los envié a otras tantas personas del país.
-¿De veras?
-Sí, envié esos ejemplares a los miembros del gabinete gubernamental, a los tribunales supremos, a los gobernadores de todos los estados, a senadores y representantes, a los miembros de las legislaturas, editores de revistas y diarios, jefes de corporaciones y bancos, locutores de radios, columnistas, fiscales, profesores y… otros. Ah sí a los jefes de policía también. ¿Debo explicar por qué lo hice?
-No tiene por qué explicarme nada.
(…)
-No le causará sorpresa saber que me están siguiendo a todas partes, día y noche. Me creo vigilada de verdad. Lo mismo ocurre con mi hijo y mi hija, con mi secretaria, con mi hermano. Mis teléfonos están controlados.
(…)
Mis abogados afirman que lo más probable es que no haya forma de detenerla cosa, pero están estudiando la cuestión. Constituyen una de las firmas más importantes de Nueva York y sin embargo temen al FBI. Desaprueban mi acción. Declaran que fue un mal paso, un paso quijotesco lo del envío de los libros. (…)
Cuando leí esa obra me puse furiosa. Ahora ese hombre me está irritando y deseo pararle los pies. Pretendo que sea usted quien se encargue de hacerlo.
-Es absurdo, ridículo
(…)
-Esos cincuenta mil dólares son solamente un adelanto –manifestó- Ya he dicho antes que no habría límite.

El quinzè i darrer capítol de la novel·la comença aixi:

Tres noches después, el lunes, alrededor de las siete, W. y yo nos encontrábamos en el despacho, discutiendo cierto punto relativo al detalle de los gastos que habíamos de facturar a la señora Bruner.
(…)
Mire, señor W., -agregué- voy a advertirle que si usted amplia los honorarios hasta el máximo, digamos que en otros cien mil dólares, no dispondrá todavía de lo necesario para tirar alegremente todo el año. Para los días del Trabajo o de Acción de Gracias se verá usted obligado a hacerse cargo de cualquier caso criminal. (…)

Bé, fins aquí els extractes de l’obra. Espero que us agradin i que us permetin de fer-vos una idea del cas. Tot i que qui hagi llegit la novel·la segur que no pot haver oblidat un detall tan important com és el fet que una dona compri 10.000 exemplars d’un llibre i n’enviï copies a les 10.000 les persones més influents dels Estats Units…
Com que el que cal és fer jugar el més gran nombre possible de lectors blogaires, per tal que tothom s’hi vegi amb cor i no ho trobi massa difícil, afegeixo unes quantes pistes més, per si us calguessin per poder resoldre l’enigma, que potser ja no us caldran:

· Els títols de les tres novel.les que formen l’exemplar traduït i editat per Orbis tenen a veure, l’un amb l’or, l'altre amb un timbre i l'altre amb una deducció.
· L’obra en qüestió és de l’any 1965 i l'autor morí l'any 1975
· L’home al qui es refereix la seyora Bruner en dir "ese hombre" era en John Edgar Hoover, fundador i cap del FBI des de 1924 fins el 1972.

Tenint en compte tot això, us demanem que busqueu i trobeu :

a. El nom complet de l’autor de la novel·la.

b. El títol de la novel·la (en català, en castellà o en anglès original).

c. El nom complet del famós detectiu que en aquesta ocasió és contractat per una milionària.

Bon juliol, que us desitjo amb poca sang, poc negre i poc criminal. Això sí, que ni les cremes de protecció 50 no us impedeixin de posar-vos ben morenes i morens de felicitat.

Gràcies, Sani, per la teva col·laboració, i unes orquídies de regal. Quant al poc negre, no sabem si fer-te cas.

I recordeu que si no només voleu resoldre sinó també plantejar, teniu la porta oberta per entrar a trepitjar sang.

Allà fora

Testimonio amb distància el bon temps a través de les finestres (les de casa, les del cotxe, les del despatx), els anuncis de l’IKEA (visca el middsommar!), els newsletters del Lidl (ombrel·les, tovalloles i flotadors d’oferta), el mundial de futbol (la remor llunyana de vuvucelas i els clams unànimes d’eufòria - gol?) i els blogs aliens (descrivint camps, flors, fogueres, platges, sols i llunes).

Un pic de feina m’ha fet retrobar aquest any les hores interminables d’estudi al juny, intentant ignorar les revetlles i les festes del gruix dels mortals, que gaudien la seva llibertat durant la transició entre la primavera i l’estiu. Intentant trobar hores de silenci urbà que no interferissin el meu recitar de llistes i classificacions, descripcions i diferencials. El sentit del deure em lligava a la cadira, fullejant i intentant retenir per sempre més a la memòria milers i milers de fulls plens - essencialment - de desgràcies alienes detalladíssimament descrites i meticulosament subratllades, coses que devia tenir sempre en ment d’ara endavant.

Avui triava un llibre de dimarts entre els records d'estiu malbaratat, i m’ha vingut al cap la protagonista d’aquesta llarga sèrie de llibres. Tal com la descriuen (meticulosa, perfeccionista, treballadora, responsable), la puc imaginar també estudiant i sentint-se una mica formigueta treballadora, tancada i envejant les festes d’estiu de les cigarres - allà fora. Però aquí s’acaben les nostres semblances, doncs ella és alta, estilosa, rossa i primeta, ha triat viure entre morts (paradoxa en aquesta professió, i una cosa que mai se m’acudiria), sent la necessitat de dur un cotxe luxós i gairebé nou, i para molta atenció a ser elegant vestint.

De manera una mica semblant a cóm la Petra Delicado te a Fermín Garzón, ella te un company prou bastot, gros i mal vestit, poc refinat i bon detectiu, que contrasta amb la seva exquisidesa. Una neboda homosexual i enrolada a la marina, i un nuvi que es dedica a fer perfils psicològics de criminals a l’FBI completen el repartiment habitual de papers. Cal destacar la tendència que té de posar-se en perill a gairebé tots els seus llibres, doncs és estrany el cas en el que el criminal no intenta assassinar-la a la feina o a casa, o té una fixació patològica amb ella. Un pel massa, si em permeteu.

Per assignar-vos un nou perrito piloto us demanaria aquest cop el nom de la protagonista i el seu company habitual, el nom de l’autora dels llibres (que crec que no em cauria massa be, un cop llegit el que hi ha sobre ella a la wiki), i el títol del primer dels seus llibres, que precissament es va publicar l'any 1990, el darrer que jo recitava llistes interminables de desgràcies alienes tancada a casa, suportant la xafogor i intentant ignorar que - allà fora - les platges s'omplien i sonaven els petards de revetlla.

dos en un

Ja fa anys, quan les novel·les policíaques del color que sigui encara valien cent pessetes, és a dir, menys d’un euro, una de les meves col·leccions preferides era “Selecciones del Séptimo Círculo”, d’Alianza Emecé, dirigida originàriament per Jorge Luis Borges y Adolfo Bioy Casares. I en aquesta col·lecció tenia un autor preferit, o, més ben dit, dos autors que eren el mateix, és a dir... Bé, m’estic embolicant. De fet, tant com les històries d’aquest(s) escriptor(s), m’agradaven els seus dos detectius, un dels quals s’inspirava sens dubte en la figura de Chesterton:

Un gran mechón de cabellos, años atrás grisáceo y ahora blanco, le caía sobre una oreja. Su bigote de bandido tenia las puntas caídas. La cara enrojecida, resplandecía detrás de la gafas. Desaliñado en su traje de alpaca negra, con su otra mano sobre el brazo del bastón, estaba parado, cimbreándose como un gran elefante.
Hasta a esa avanzada hora de la noche no disminuía su parecido con Papá Noel o el viejo Rey Cole.

No cal dir que el corpulent detectiu acabava resolent els casos més misteriosos, de la mateixa manera que ho feia en les novel·les del mateix escriptor, però que era un altre, el seu homòleg també conegut com “El Viejo” i inspirat, segons diuen, en Churchill:

Sanders penso que era un espactáculo impresionante. Gordo, con la piernas abiertas en el borde de la zanja como un luchador exhasto, con su cabeza calva que brillava malignamente y su blusa agitándose Sir...

No se m’acudiria demanar-vos a quines novel·les pertanyen aquests dos fragments, però sí el nom dels detectius i dels seus (seu) creadors (creador).

Uf, recordant aquestes novel·les m’imagino com un vell elefant, això sí, una mica desmemoriat.

No se si ve al cas

Aquests dies, per motius que m'obsessionen - però que ara no venen al cas - estic més pendent que mai del pas del temps i de la meva pròpia edat. Coses de l'egocentrisme, el neuroticisme i un aïllament social relatiu del que me'n culpo en un 98,7% (per quantificar una mica).

El cas és que això - que no ve al cas - fa que em fixi intensament en coses relativament anecdòtiques, que normalment veig però no miro, o miro però no processo, com ara la filiació i les dades administratives a la contraportada de llibres que endreço a casa. I és que per motius que m'obsessionen - ja he dit que ara no venen al cas? - necessito imperiosament posar un extrem ordre extern, potser per ajudar-me jo mateixa a posar una mica d'ordre intern al meu terrao. I és que, durant les darreres setmanes, uns quants motius - ei, que no venen al cas! - fan que dugui una mica fluixos uns quants cargols d'aquells que diuen que van a les temples i que deuen ser essencials per tal de mantenir una correcció conductual dins els paràmetres de la normalitat. Però això (tot el paragrafot), em temo, potser no ve al cas.

Disculpeu, doncs, si ja l'heu llegit, i deixeu-me, doncs, que us compensi recomanant-vos el segon dels deu excel·lents llibres escrits a quatre mans per una parella de periodistes rojus i nòrdics, nòrdics i rojus, que es van conèixer i enamorar a l'editorial on treballaven, i que van escriure aquesta sèrie de llibres que (no ho dic jo només) ho deixa gairebé tot sembrat ja.

Tot sembrat en el sentit de novel·la negra moderníssima i costumista, social i compromesa - anacrònica en els detalls dels telèfons, els tèlex i els passaports, la manca d'Europa i les fronteres, la lentíssima maquinària de l'era pre-informàtica, tan lluny dels CSIs de Miami, Las Vegas, NY i Horacios varis.

I també tot sembrat pel naixement del primer personatge introvertit i un pel trist que immediatament us recordarà un altre actualment famosíssim, de caràcter tan semblant i origen tan proper que semblen cosins, veïns, o amics i residents a Torrevieja (Alicante), tot i que - cronològicament - l'altre és molt més jove.

Aquest llibre de l'any 1966, no us costarà gens trobar-lo a les llibreries (l'han reeditat recentment) i tampoc us costarà trobar-lo googlejant. Espero. I és de llei dir-ho: aquest llibre mai l'hagués endreçat a casa (després d'haver-lo llegit amb gran plaer) sense la recomanació - intensa i intensament encertada- del pere, que en sap un munt. Gràcies, com sempre.

Ja sabeu: els dos autors, el nom de l'inspector i el títol del llibre us proporcionaran - si sòu ràpids - un altre gosset. Hauré de parlar amb l'Emily per que em faci una edició especial. I bon dimarts, que això si que ve al cas... tot i que per l'hora que és, potser ja no tant... bona setmana, doncs.

personalitats

Diu l’amic paseante en un comentari que les meves propostes negres són complicades de seguir fins arribar a esbrinar autors i llibres. No ho sé, potser sí, però sempre procuro deixar pistes suficients perquè sense sortir de casa s’arribi a descobrir tot, o quasi tot.

Avui, per exemple, torno als clàssics, a l’època en què els detectius i els criminals començaven a aparèixer en la ficció i creaven escola. Autor francès i protagonista lladre però cavaller, fins i tot podríem dir que patriota. El protagonista va aparèixer per primera vegada per encàrrec, a proposta de Pierre Lafitte, fundador de “Je sais tout”, que volia per a la revista un personatge típicament francès que pogués competir amb Sherlock Holmes, però... Us deixo un fragment en què el president d’un tribunal mostra el desconeixement de la identitat del personatge que s’està jutjant, encara que potser ni tan sols estaven jutjant el personatge que pensaven que era. Òbviament escric un nom que no és el del protagonista, però tot i així m’he permès fer un petit joc d’aquells de quan érem petits en els quals canviàvem amb una certa lògica unes lletres per unes altres (alfabet català):

- ¿Baudru, Desiderio? ¡Ah! Muy bien. Como es, aproximadamente, el octavo nombre que usted se aplica y que sin duda es tan imaginario como los demás,nosotros nos atendremos, si usted no tiene inconveniente, al de I. Nerup, bajo el cual es usted más ampliamente conocido.

El presidente consultó sus notas y prosiguió:
- Porque, a pesar de todas las investigaciones, ha sido imposible el reconstruir la identidad de usted. Usted presenta el caso bastante original en nuestra sociedad moderna de no tener ningún pasado. Nosotros no sabemos quién es usted, de dónde viene, dónde transcurrió su infancia, y en resumen, nada. Usted surgió deun golpe, hace tres años, procedente no se sabe exactamente de qué medio, para revelarse súbitamente como I. Nerup, es decir, un extraño compuesto de inteligencia y de perversión, de inmoralidad.
- Los datos que poseemos sobre usted antes de esa época son más bien suposiciones. Es probable que el llamado Rostat, que trabajaba hace ocho años al lado del prestidigitador Dickson, no era otro que I. Nerup. Es probable que el estudiante ruso que frecuentaba hace seis años el laboratorio del doctor Altier, en el hospital Saint-Louis, y que a menudo sorprendió al maestro por el ingenio de sus hipótesis sobre la bacteriología y la audacia de sus experiencias en las enfermedades de la piel, no era otro que I. Nerup Y I. Nerup era igualmente el profesor de lucha japonesa que se estableció en París mucho antes que aquí se hablase de jiujitsu. I. Nerup, creemos nosotros, era el corredor ciclista que ganó el Gran Premio de la Exposición, cobró los diez mil francos y no volvió a aparecer más. I. Nerup puede ser también aquel que salvó a tantas personas sacándolas por el pequeño tragaluz en el incendio del Bazar de la Caridad... y luego las desvalijó.

Y después de una pausa, el presidente concluyó:
- Así es esta época que parece no haber sido más que una preparación minuciosa para la lucha que usted ha emprendido contra la sociedad, un aprendizaje metódico en el cual usted llevaba al grado máximo su fuerza, su energía y su habilidad. ¿Reconoce usted la exactitud de estos hechos?

Ah, i des d’aquí: http://www.ebooksgratuits.com/ebooks.php us podeu baixar alguns dels seus llibres en francès, entre altres el del fragment anterior, que jo m’he baixat en espanyol.

L'home tranquil

Compensant absències passades, aquesta setmana reincideixo en el plantejament del sagnant enigma literari.

I continuant per la meva preferència per detectius (que no assassins) en sèrie, i la meva debilitat per autors castellanoparlants que m'apropen al costumisme de la vida castissa peninsular, aquest cop he triat un inusualment amable i tranquil detectiu extremeny, una persona assenyada, calmada i empàtica, educada i observadora, lluny del que hom esperaria trobar com a detectiu de províncies. Viu a un indret inventat però molt plausible, que, segons el seu autor, és una síntesi del paissatge del nord d'Extremadura on els components ficticis de la seva orografia impedeixen identificar la seva ubicació exacta.

Aquest home civilitzadíssim té una part dels tòpics negres de l'home sol i solitari, reflexiu, i compren profonament les relacions i els caràcters dels actors a cada escena, fins arribar a la deducció lògica dels fets, gairebé sense adonar-se'n, gairebé sense que ens en adonem.

" C. sabía que ya no iba a ceder, que la mujer no lograría convencerlo. Durante unos instantes se miraron con desprecio, envueltos en olores - sudor contra perfume- y ropas - el limpio atuendo informal contra el mono encofrado en polvo y cemento - y actitudes -la arrogancia del matón contra el ruego femenino - tan opuestos que parecían un hombre y una mujer de épocas y continentes distintos.
El detective la vio caminar deprisa hacia el coche sin despedirse, con la cabeza agachada, como si ocultara las lágrimas. Sólo se permitió una mirada intensa y breve sobre el muchacho que se había erguido y apretaba el pico entre las manos con tanta fuerza que incluso desde donde él estaba podía ver los nudillos blanquecinos."

D'aquest assossegat, raonable i pensador detectiu he llegit fins ara tres històries que - drames apart, donc no en va són històries d'assassinat - m'han tramés una agradable sensació de pau i tranquil.litat. Espero trobar aviat les altres tres històries on viu aquest tipus, i que encara no he llegit. Si pot ser, i no és molt demanar, les versions electròniques (sí, ja sóc addicta a l'e-book, però això és una altra guerra). Encara hi ha tres llibres més d'aquest mateix autor, però no comparteixen el protagonista, al menys segons diu la wiki, així que no els tinc (de moment) prioritzats. I és que m'encapritxo amb els personatges, què hi farem.

Ja sabeu, nom del detectiu, de l'autor, del llibre... = gosset volador.